Lo lliri d'aygua <Índex de l'obra> Serafí Pitarra LO LLIRI D'AYGUA Balada en tres actes y en prosa. Frederich Soler y Hubert (Serafí Pitarra) A la simpática y aplaudidíssima nena SUSAGNA MOLGOSA Dedica aquesta balada, composta de reminiscencias é inspiracions pro- pias, son entussiasta admirador y amich afectíssim q. s. p. b. L'autor. REPARTIMENT PERSONATGES ANYS ACTORS ÁNGELA. 22 D.ª Carme Parreño. ELENA. 16 D.ª Catarina Fontova. RITETA. 7 D.ª Susagna Molgosa. LLUIS. 26 D. Joan Isern. CRISTÓFOL. 60 D. Lleó Fontova BATISTA. 18 D. Frederich Fuentes. JUTJE. 45 D. Ramón Valls. UN AGUTZIL UN GUARDABOSCH DOS MOSSOS QUE PORTAN BAULS Bloch de l'acció: Montangas del Pirineus. Época: contemporánea. Esquerra y dreta: las del actor. Acte primer. Una sala amoblada ab elegancia senzilla. Portas laterals. Al fondo tres grans arcadas que donan á una galería que entolda una frondosa passionera, de la qual se'n distingeixen las flors Balancins y mobles propis. De las arcadas penjan paneretas sense flors. Escena primera. LLUIS, BATISTA, ELENA, dins. LLUIS. Bé, donchs; mentres la Elena y jo mirarém la casa, tu te'n vas á apariar los matxos y ens en anirém á fer una excursioneta per tot aquest cantó de montanya. BATISTA. ¿Y al arrivar al vespre á dormir al poble? LLUIS. ¡Ah! aixó mateix: al arrivar al vespre á dormir al poble, y demá, á punta de día,adéu siáu Pirineus, y altra vegada á veurer qué diuhen de bó la gent deBarcelona. ELENA. Lluis, ¿que no vens? Desde dins. BATISTA. Vaja; la senyoreta que ja l'anyora. LLUIS. Ja vinch, ja vinch; ves mirant, Elena. Vaja, donchs; ves y torna aviat, perque encara tinguém prou día pera admirar las bellesas de aquesta part de montanya. BATISTA. Sí, home, sí; encara tením temps per tot lo que vulga.Vindré ab los matxos, marxarém y preparis, que vosté, qu'es amich d'arbres y rocas y cascadas y punts de vista hermosos, ja li dich jo que'n té de feyna tallada. LLUIS. ¿Es á dir que hi ha punts de vista hermosos? BATISTA. ¡Que si n'hi ha, diu!... Miri, á n'á mi, al poble, m'han tret un motiu que no sé si vosté'l sab. LLUIS. Sí;'l Belluguet te diuhen. BATISTA. Just; ¿y sab de que'm ve aquesta mala fama? Ve de que, per fer menos lleig, com que per poder mirar per tots cantons m'haig de girar sempre, ¿sab qué faig? LLUIS. ¿Qué? BATISTA. Valso. Veliaqui'l que faig. Faig anar un xich endavant los matxos, y ab la música dels mateixos cascabells y campanetas qu'ells portan vaig baixant y valsant. Y tot valsant, canto: Va valsant, caminant y cantant: «¡Ay, quin arbre! ¡Ay, quina roca! ¡Ay, quin bosch! ¡Ay, quina soca!» LLUIS. ¡Ah! Bé, bé. ¡Batista! ¡Tu sempre d'humor! BATISTA. ¡Home! Girarse per girarse, val més aprofitarho pera caragolálarshi una mica. Fa un giravol y fa petar las zurriacas que porta. LLUIS. ¡Quin xicot més simpátich y més aixerit ets! T'asseguro que tu sol ja m'has fet agradable'l viatje. ELENA. Apareixent al brancal d'una porta. Lluis, ¿que no vens? Se'n va. LLUIS. Sí, filla, sí; vinch de seguida. Vaja, donchs; entesos. ¿Eh? BATISTA. Sí, home, sí; descansi. LLUIS. Trayent la petaca y dantli puros. Vaja, té; fúmahi. BATISTA. Visca molts anys, senyoret. LLUIS. ¡Bah! ¡De ré, home! Se'n va. Escena II. BATISTA, després CRISTÓFOL. BATISTA. ¡Ah, salao! ¡Ves ara qui m'empeta la basa á mi! Ab aquest llas al mocador qu'aquest dematí m'ha fet la Madroneta, las mevas xurriacas novas, la meva brusa blava, aquest puro, qu'ara vaig á calar, y que jo m'hi quadri una mica... ¡Ah, salao! Ni tota la gracia andalussa se pot comparar al Belluguet de casa en Faura. Vaja, donchs, res; ja está dit: calémlo. Entra en Cristófol. CRISTÓFOL. ¡Hola! ¿Y donchs y aixó, Belluguet? Sembla, aném al dir, que tot t'hi quadras. BATISTA. ¡Hola! ¿Sou vos, vell ruhí? ¡Mireuvos quin puro que m'ha dat lo senyoret! CRISTÓFOL. ¿Que no n'hi ha per mi? BATISTA: No; es fill de viuda... ¡Mireu! ¡mireu! ¡quin fum! Aixó sembla una xemeneya de fábrica. Tot es hú aixó ó la vostra pipa. CRISTÓFOL. Y bé... ¿y qué hi ha d'aixó? BATISTA. ¿De qué? CRISTÓFOL. ¡D'aixó, hombre! BATISTA. No sé lo que voleu dir. CRISTÓFOL. Aixó, hombre. Y li fa senyas de lo que'ls senyors li lloguin la casa. BATISTA. No, no, vaja; pitjor; encara vos entench menos. CRISTÓFOL. Hombre, sobres aixó, aném al dir, de si't sembla ó no't sembla que aquets dos senyorets me llogarán la casa. BATISTA. ¡Ah! ¡Home! perque no ho deyau més clar. CRISTÓFOL. Hombre, perque ells no'ns sentissen y no anfringi'l negoci. BATISTA. Home, aixó jo ja us ho he dit quan he anat á demanarvos las claus á casa vostra. Ell, lo senyoret, ab tot y que li agrada'l país, se'n vol tornar á Barcelona; peró ella, la senyoreta, tot fent la gateta moixa, y ab petonets y ab caricias, trevalla, va trevallant sempre, fins á mirar si pot lograr la seva. CRISTÓFOL. Bé, si; ¿pero que't sembla? ¿Que't sembla? Trovas si, aném al dir, los agrada lo que ja han vist fins ara? BATISTA. ¡Ah! Sí; aixó sí; moltíssim; trovan que té molt bona vista, y qu'es molt bonich lo jardinet y qu'está molt ben amoblada. ¡Oh! Y que, si per acás, ja m'ha dit la senyoreta que vol que'm comprometi á fer pujar la jovenalla del poble, y aquí ab lo tamborí y las tenoras, vol que li ballém una sardana d'aquellas: ninirinini... Y fent la tenora, ó imitant una passada de sardana, la balla ab en Cristófol, fentli escapar la pipa de la boca. CRISTÓFOL. ¡Eh! ¡Eh! ¡Ay, dimontri de Belluguet; sempre serás plaga! BATISTA. Sí, sí; ara ja riheu y'm seguiu la beta, bona pessa, perque veyeu que vos faig llogar la casa; pero quan no'n podeu treurer res, encara no'm veyeu, que ja fugiu de mi com si fugisseu del diable. CRISTÓFOL. ¡Ah! Bé; aixó sí; pero sabs, Belluguet, que aquets senyors comensan á tardar, aném al dir, una mica massa. BATISTA. ¡Y aneu, home! ¿Qué no teniu confiansa en mi? CRISTÓFOL. Sí, hombre... BATISTA. Ab mi y ab ells perque ja ho heu vist: aquest senyor es una persona d'upa. Lo senyor jutje de Puigcerdá ha dit qu'era tan amich d'ell de quan havía estudiat á Barcelona. CRISTÓFOL. Sí; ja ho he vist; ampero bueno... Si ells llogan la casa... BATISTA. Si ells llogan la casa jo vos aniré á dir al poble que pujeu pera tractarhi, y si no, vos tornaré las claus y santas Pasquas. CRISTÓFOL. Bé, sí; pero tu procura que's llogui, ¿entens? BATISTA. Ja, home; ¿no veyeu que á mi'm, convé tant com á vos que's quedin? CRISTÓFOL. Feslos notar, aném al dir, lo qu'es ben pintada la casa... BATISTA. Ja, ja; ja ho he fet, home. CRISTÓFOL. Lo que'ls mobles son de recibo... BATISTA. Tot está dit. CRISTÓFOL. ¡Ah! Y digals mal de l'Ángela, perque no s'hi fassin; perque, si ella torna á posar lo peu aquí ja sabs lo que passa sempre: al s'endemá, d'haver ella parlat ab los inquilinos, la casa desllogada. BATISTA. Sí; pero, desllogada, haventne cobrat la mitja anyada y ab la ventatja de que així no us fan malbé'ls mobles ni vos usan la casa. CRISTÓFOL. Ja; pero's difunda la veu de que en aquesta casa ningú hi está dos días, y, al finiquito, se creurán que aquí hi ha follets ó bruixas, y n'hi ha, ¿m'entens? y l'Ángela y aquest diable de filla seva per mi ho son. L'Ángela sobre tot. Ves; afigúrat. Una dóna que ha de viurer de cusir y planxar roba y de caritat, y sab d'escriurer y de llegir millor que'l senyor mestre. ¿De francés y d'inglés? ¡demana! no hi ha cap Sancti di guixi ni cap pitinglis que'n sápiga tant com ella. Y després aixó, qu'es tant bonica, que tothom, aném al dir, se n'enamora, y després... Vaja... ré... es una, com diré jo... una mezcolanza... un potage, lo que passa ab ella... que no hi ha més... Vaja: es una bruixa, ho es y ningú m'ho treu del taranná, y jo hi faré lo que puga, y ho arreglaré, y vethoaquí, y avant y endemés y bueno. BATISTA. Pero, home... CRISTÓFOL. Bé, créume á mi; si no vols que'ls senyors, aném al dir, no'm deixin la casa, que no's vegin ab l'Ángela. BATISTA. (Sí; ara hi corro.) CRISTÓFOL. Bé... y ¿per lo tocant de sobres d'alló del cigarro, que vols dir qu'anfringirías res donantmen un ara? BATISTA. Sí qu'anfringiría, y no us lo daré, no us lo vull dar, no més perque féu aixó de tenir tanta rabia á l'Ángela. CRISTÓFOL. Dómel; no n'hi tindré. BATISTA. No, no; ¡ca! Alante. Se'n va. CRISTÓFOL. No... Escolta, Belluguet. ¿No? Donchs, la pipa. Cala y se'n va. Escena III. LLUIS, ELENA. ELENA. Vénen donantse'l bras. Vaja; sí; tenía rahó'l Belluguet. Es una caseta magnífica; un niuhet d'amor. Tu y jo'ns hi trovaríam com duas papallonas dins d'un lliri. LLUIS. Sí; sino que jo, si acás, tiraría més aviat á burinot. ELENA. ¡Bó! ¡Lo mateix de sempre! Sempre volerme fer malbé la poesía de tot. LLUIS. Vaja, donchs. No hi tornaré més. ¿M'ho perdonas? ELENA. ¡Oh! ¡Qué t'estimo Lluis meu! LLUIS. ¡Y jo, y jo á tu, Elena! ELENA. ¡Ah! ¡Qué hermosa es la vida! ¿Eh, Lluis? LLUIS. Molt ¿No es veritat qu'es deliciós viatjar aixís sota d'aquest hermós cel? ELENA. ¡Oh! ¡Sí! Descansém aquí: ¿ho vols? Senyalant á la esquerra los balancins. S'hi assenta. Mira, al mitj d'aquella planuria, aquell poblet que dorm esmaltat pe'l sol. LLUIS. Ahir nos hi trobavam, ¿sabs, Elena? ELENA. ¿Y demá, ahont serém? LLUIS. ¿Y qué hi fá?... Digam, ¿no som dos bojos que caminan sense saber ahont van? ELENA. Sí. Y, quan ve la nit, truquém al portal de la caseta blanca que de lluny nos somriu, y estém enterament satisfets, mentres que en un reconet hi poguém trovar lo nostre niu. LLUIS. La vida aventurera ¡ah! ¡y que n'es d'alegre! ELENA. ¡Déu meu y que'm trovo ditxosa! LLUIS. ¡Ah! ¡Així!. Ja ha fugit la tímida colegiala. Mira, ja no't tornas vermella, y no fas com ans, que per no res ja baixavas modestament la vista. ELENA. ¡Oh! Ara... miro al cel... y algunas vegadas m'atreveixo á mirarte á tu, y mirant á través del fullám d'aquesta passionera qu'entolda la galería, tot m'anima. LLUIS. ¡Y, á mi, dessota d'ella, 'm sembla que t'estimo més, perque... t'adoro. y'ls nostres cors desd'ara's compendrán sempre! La porta á la galería, ahont, després, quedan guaytant al camp y dihentse amoretas, d'esquena al públich. ELENA. ¡Ay, Lluis meu! Mira si han de ser bonicas aquestas mentidetas que'm dius sempre, que, no més ab la estona que passo de desde que me las dius fins que jo descubreixo que no son veritat, ja'm sembla que hi gosso un cel de ditxa. LLUIS. ¡Oh! ¡Y qué hermosa qu'es aquesta passionera! ELENA. Diuhen que es una planta que'l tenirne una á casa porta desgracia. LLUIS. En aquest món ¿hi ha alguna cosa que no'n porti, vida meva? ELENA. Arrencan una flor. Ell l'arrenca. Mira. ¿Veus? Es una flor molt trista. Aixó es la corona d'espinas... Aixó son los tres claus... LLUIS. Y alló d'allí es l'alegría. ¡Mira, mira quin cel més hermós! ELENA. ¡Oh! Sí; sembla'l nostre. Quedan festejant com s'ha dit. Escena IV. ELENA, LLUIS y BATISTA. BATISTA. Ve de lluny, cantant la cansó de «La Filla del Marxant» y al entrar, para. Déu los guart. Vinch á dirlos que... ¡Hola! Si aquí no hi ha ningú. ¡Ah! Miratels. Ja'ls tením al dessota la passionera, donantse'l bech, com dos colomets quan se estimen. ¡Ay! Ell ¡que n'es de bó y agradós, y ella qué n'es d'amable y caritativa! No trova un pobre que tot seguit no li donga una moneda. Fins, y aixó proba lo qu'ha de ser carinyosa, va pe'l mon carregada de dolsos y joguinas que va donant á las criaturas que trova. ¿Vejám ara, quan eixirán y's trovarán ab la Riteta á la porta, quina caritat li fará ella? ¡Pobre Riteta! Jo l'hi avisada: -Vina, li he dit, á casa en Tófol hi haurá uns senyors molt richs y potser te darán diners y una nina; vina ¡Ay! ¡ay! ¿Encara no m'han vist? ¡Bah; bah! Cridémlos. ¿Senyorets? LLUIS. ¡Ah! ¡Hola! ¿Ets tu, Belluguet? ELENA. ¡Ah! ¿Ets tu, Batista? Baixant al proceni. BATISTA. Sí, senyora. Los matxos son abaix. LLUIS. Ja ho sents, Elena. ELENA. ¿Qué vols dir Lluis meu? LLUIS. Que havém d'anárnosen. ELENA. ¡Ay! ¿Tan aviat? No, Lluis; no encara ¿Creurías que no'm sento ab forsas pera arrancarme d'aquí? Batista, escolta. BATISTA. ¿Qué mana, senyora? ELENA. ¿Quín poblet es aquell que's distingeix allá, com un vol de colomets blanchs parat damunt de l'herba? BATISTA. Es Mont-Lluis, senyora. Es potser lo poble del mon ahont s'hi fan las maduixas més ricas. ELENA. ¡Oh, y á mi que m'agradan tant las maduixas! ¿Y aquella caseta d'allí? BATISTA. Es la hermita de la Mare de Déu dels enamorats, que tots los promesos van á durhi avans de casarse un ciri y un ram de violas. ELENA. ¡Ay! ¡Lluis meu! Havém d'anarli á portar nosaltres. ¡Oh! ¡Qué bonich! ¡y qué alegre es tot! Sona lluny un tambor y un flaviol. ¡Ah! Y aquest tamborí y aquest flaviol, ¿qué son? ¿Qué son dos pastorets que's fan l'amor com aquells dels paísos de vano? BATISTA. No; aixó ho toca lo germá d'una noya que's diu Roseta. Es una cansó que se'n diu: «Lo lliri d'aygua». Ell la sab de memoria y la toca y la canta ab la seva germaneta. ELENA. ¡Oh! ¡Y quina tonada més bonica! BATISTA. Molt. Y la lletra encara ho es més. ¡Miri; ja veurá! Espera'l compás pera entrar al cant. Ara: «La cansó del Lliri d'aygua, si la voleu escoltar, es la cansó d'una noya que'l promés la va enganyar. Lara-lá-Laralá.» ELENA. ¡Ah! ¡Donchs, aixó es lo que m'han dit d'una noya que's va tornar boja d'enamorada! BATISTA. Se va tornar boja y, mirin: ¿veuhen allá ahont lo riu salta com una cascada furienta que hi ha al dessobre un turó que avansa damunt de l'aygua? ELENA. Sí. LLUIS. Sí. BATISTA. Donchs d'aquella roca'n diuhen la Roca de la Enamorada, perque's conta que aquesta noya, que la va enganyar un fadrí, qu'estimava ella, hi anava cada nit, á la claror de la lluna, quan ne feya, á cantar y ballarhi enmirellantse en lo riu, desde dalt de la roca. ELENA. ¡Ay! ¿Veus? ¿Veus quina tradició mes poètica y bonica? LLUIS. Sí, aquesta enamorada sí que se las pegava fortas. ELENA. ¡Ah! ¿Y que't pensas tu que jo no faría'l mateix qu'ella? LLUIS. ¿Vols dir? ELENA. ¡Bah! ¡Ja veurás; tu prova d'enganyarme! ¿Y alló, Batista? BATISTA. ¿Qué vol dir, senyoreta? ELENA. Aquella casa blanca com una bola de neu que té al davant tot de robeta de criatura extesa. BATISTA. ¡Ah! Sí; es la casa de l'Ángela. LLUIS. ¿Ángela, dius? Ab cert interes. BATISTA. Sí; una pobre jove que té una noya molt bonica de sis anys y en aquesta caseta viuhen totes dues de la caritat del poble. ELENA. ¡Pobres infelissas! Després te donaré alguna cosa per ellas. LLUIS. Volent allunyar una idea. Bé, sí; ja'ls donarás tot lo que vulgas; pero ara aném. ELENA. No, no; quedemnos, quedemnos, Lluis. ¿Oy que sí quo ho vols? Nos havém de quedar aquí al menos, al menos una mesada. LLUIS. ¡Mireu qu'es molt! ELENA. ¿Oy que sí que'ns quedarém, videta meva? ¿Oy que tu no't vas casar ab una nena de quinze anys, que per tu va deixar la nina y las caricias de la seva mare, sino pensant que li dexarías satisfer tots los capritxos en cambi de l'amor y l'alegría que per tu deixava? LLUIS. ¡Pero, dóna! ELENA. Miram ficso. BATISTA. (Ja ho logrará, ja. ¡No ho té de lograrho!) ELENA. ¡Oh! Sí que'ns quedarém, sí; ja somriu, ja'ns quedém, Batista. Ves, ja pots anar al hostal del poble y porta'l nostre equipatje aquí, perque hem de quedarnos. BATISTA. Vaig. LLUIS. No; espera, vina aquí, plaga; y tu, escolta; sigas més enrahonada, bojeta meva. ¿Cóm vols que'ns quedém aquí? ¿Qué no sabs que en aquesta casa nos hi havém estat aquesta estona perque?... ELENA. Sí; perque en Batista nos va dir: -¿Volen veurer una casa bonica qu'es pera llogar, que'ls faré deixar las claus? LLUIS. Just. Y tots dos vam dir que sí, y en Batista'ns va deixar las claus, y nosaltres, tot passejant, havém vingut á véurerla, y ara havém d'anárnosen perque ja es hora de marxar y havém de tornar las claus al amo. ELENA. No; perque en lloch de tornárlashi, tu ara hi vas ab en Batista, fas preu, li llogas la casa y'ns quedém á viurer aquí tots dosets, fins quan... fins quan... no ho sé fins quan... fins que jo me'n cansi. LLUIS. Mes, ¿y l'itinerari del viatje? ELENA. Ja varem dir que faríam sempre tot lo que voldríam. LLUIS. Aném, donchs; no tinch altra voluntat que la teva, nena mimada. Escolta, Batista. ¿Quí es l'amo d'aquest... palau encantat? ELENA. ¿Veus? Ja te'n burlas. BATISTA. L'amo d'aquesta casa es un tal Cristófol Rata. LLUIS. ¿Rata, dius? BATISTA. Sí, es un motiu que li hem tret los del poble, perque es un avaro que, per una agulla de cap, fins deixaría que'l penjessen. ELENA. ¿Y, essent tan avaro, va guarnir una casa tan bonica? BATISTA. No, senyoreta. Aquesta casa van ferla y guarnirla aixís uns senyors de Barcelona. Mes, després, van venir á menos, y, lo vell Rata, que te més diners que cabells al cap, va comprarla escanyantlos, y ara, cada any, la lloga, fentne pagar un ull de la cara á n'els senyors de Barcelona que venen á passar l'estíu en aquestas montanyas. LLUIS. Vaja, donchs, aném á mirar si serém prou gats per enténdrerns ab aquesta rata. BATISTA. No tingui por; ananthi ab mí, ja li clavarém las unglas. LLUIS. Vaja, donchs; aném, Elena. ELENA. ¡Ah! No, jo'm quedo. Vos esperaré aquí. ¿Eh, Lluis meu? Estich un xiquet cansada, y... bé, sí, ja ho sé, es un altre capritxo... no sé... es una necessitat del meu cor, y... vaja; riute un'altra vegada de mí, senyor burleta. Vull quedarme sola un moment. Sento una alegría tan gran que... vull plorar... y m'estimaría més plorar sense que tu'm vejesses. LLUIS. Vaja, donchs, senyora; la deixém sola ab las sevas llágrimas. ELENA. ¡Ah! ¿Hi consents? LLUIS. Sí, així com així lo baixar aquesta costa ab matxos ho trovo un xich perillós. ELENA. ¡Oh! ¡Qué bó ets, Lluis meu! LLUIS. Vaja, donchs, adéu, nena meva. ELENA. Adéu. Se besan. BATISTA. ¡Bó! Endavant. Ja tornan á ferme denteta. LLUIS. Aném, Batista. BATISTA. Fins á la vista, senyoreta. ELENA. Adéu. Se'n van Batista y Lluis. Escena V. ELENA y aviat RITETA. ELENA. ¡Oh! ¡Reyna pura dels Angels! ¡Y qué l'estimo! Descubreixo un mon que may havía somiat! ¡Ah! Y qué ditxosa soch desde qu'en Lluis va dirme la primera paraula d'amor... Me sembla que dintre de mi sento duas ánimas... ¡Oh! Y quéditxosa soch. Apareix Riteta per una porta de la dreta. Veu á Elena y s'atura. RITETA. (¡Ah, una senyora!) Bon día tinga, senyora. ELENA. Bon día, filla. RITETA. (¡Ay, quina senyora més hermosa y més ben vestida! ¡Oh. Que'n deu ser de rica!) ELENA. (¡Ah. Quina nena més mona y més bonica! Sembla talment treta d'un cromo.) ¿Que'ts de alguna casa de per aquí á la vora, filla? RITETA. Sí, senyora; estich en aquella caseta blanca que hi fan niu tantas aurenetas. ELENA. ¡Ah, bé; me'n alegro! ¿Y qué hi ha? ¿qué volías? RITETA. Res, no més qu'en Batista... ELENA. ¿Lo Belluguet? RITETA. Lo Belluguet, sí senyora; m'ha dit qu'aquí hi havía una senyoreta tan bonica. ELENA. (¡Pobreta!) RITETA. Y jo he vingut... ELENA. ¿Per qué has vingut, filla? RITETA. Pera veurer, si vosté'm voldría fer un petonet. ELENA. (¡Ay, pobre criatura!) Sí, té, vaja; dos, un á cada galteta. Los hi fa. RITETA. Sí: «Una rosa á cada galta, un clavell á cada má.» ¿Sab? es una cansó que sempre'm canta la mamá. ELENA. Bé; ¿es á dir que la teva mamá te la canta? Y tu, ¿cóm te dius? RITETA. Riteta, pera servirla. ELENA. Gracias, filla. ¿Y quants anys tens? RITETA. Set y las dents. Rihentsen. ELENA. Y la barba á sota. Bé; molt bé, Riteta, molt bé; tu ets una nena molt mona. RITETA. ¡Oh! ¡Y vosté! ¡Ay, que m'agrada! ¡Qué n'es de bonica, senyora! ¡Ah! ¿ja ho sab? ¡Só reyna d'Espanya! ELENA. ¿Sí? ¿Y aixó? RITETA. Avuy la mamá m'ho ha dit, tot fentme petonets y abrassantme. ELENA. ¿Sí? Donchs l'haurém de celebrar aquesta noticia. ¿Y quí es la teva mamá? RITETA. Ara la he deixada á la vora del riu... ¡Ay, també es més bonica y té un nom més bonich la meva mamá! ELENA. ¿Cóm se diu? RITETA. ¡Angeleta! ELENA. ¿Y qué fa la teva mamá? RITETA. ¡M'estima! ELENA. Ja m'ho penso, perque també t'estimo jo; pero jo vull dir, qué fa la teva mamá; ¿de quín ofici viu? RITETA. ¡Ay! ¡es més pobreta! Y jo també ho soch pobreta, y avans eram ricas... ¡Ay! sí, sí, senyora, ¡eram més ricas! Jo duya un barret més bonich... ¡Ab unas plomas!... ELENA. ¿Y quan, filla, quan? RITETA. Quan estavam á Fransa. ELENA. ¿A Fransa? RITETA. A París, sí senyora. ¡Oh! ¡hem estat á més terras! ¿Que's pensa qu'hem estat á pocas terras? ELENA. (M'interessa aquesta nena. Ja'm sembla que tot aixó deu tenir una historia trista.) RITETA. ¿Y vosté, senyora, d'ahont vé, vosté? ELENA. De Fransa, també, filla meva. RITETA. Son dolents allí, van robarnos molts diners d'aquells tan bonichs y varem venir aquí ab la mamá, y la mamá ara no va bonica y sembla una pageseta, y jo també... No me'l deixa dur, no,'l barret ab plomas... y... ¡ves! Me fa anar ab espardenyetas y vol que li diga mare, y no vol que li diga mamá, y no li se dir jo, mare. ELENA. Lo que jo ja deya: una historia trista. RITETA. ¡Oh! Ja es dolenta, ja, per xó, la meva mamá, perque, si ella volgés, foram ricas. ELENA. ¿Ricas, filla meva? RITETA. Sí; ella no ho sab que jo ho sápiga. Un día, á casa, ella ja m'havía ficat al llitet; me creya adormideta, y era que jo la feya l'adormida, y vaig sentir com lo senyor Batlle li deya: -Volguéuho, dóna, seréu rica; feuho per la pobre Riteta...- y ella va dir: -No, no; m'estimo més ser pobre sempre. ELENA. ¡Oh! donchs si va dir aixó, estímala, filla; la teva mare es bona. RITETA. ¡Sí, bona, y no va volguer que jo sigués rica! ¿Cóm es, donchs, que jo voldría ser ben rica pera donarho tot á n'ella? ELENA. (¡Oh! ¡Cóm confonen moltas vegadas las criaturas!) RITETA. ¿Y vosté y lo seu senyor, d'ahont han vingut, senyora? ELENA. De París, filla meva. RITETA. ¿De París? ¡Ay, quina casualitat! Donchs aixís vosté deu haber vist al meu papá. ELENA. ¿Al teu papá? Y donchs, ¿qu'es á París? ¿Cóm se diu? RITETA. Enrich Dufur. ¿Eh quín nom més bonich? ELENA. ¿Tu'l deus estimar forsa al teu papá? RITETA. ¿Al papá? ¡Ay, no, no, senyora! ELENA. ¡Cóm! ¿Que no, dius?... ¡Ah! ¡aixó es pecat!... Pero si tu no sabs lo que't dius. ¿Tu l'estimas al teu papá, no es cert? ¿L'estimas molt, ab tot lo cor? RITETA. No, no;'l meu papá es un lleig, que fa plorar á la mamá, y ja no l'estimo, perque'ns ha deixat. ELENA. ¿Y á la teva mamá, la estimas? RITETA. ¡Oh! desde qu'hem quedat solas, encara la estimo més qu'avans; com que no'm té més qu'a mi, ara. ELENA. Sí; soletas ara la viuda y l'hórfana... y aquest home, sens dupte, tindría la veu carinyosa, la mirada dolsa. ¡Oh! ¡Aburríulo; no l'estimeu, filla! RITETA. ¡Ah! Es massa bona la meva mamá pera aburrir may á ningú. ¡Si vosté la conegués!... Miri; aquella caseta vella que tot just se veu, es la nostra. ¡Ah; pobretas de nosaltres!... Plorant. ELENA. No ploris. (Aquesta nena'm fa sufrir.) RITETA. ¡Ay, senyora! ¡Si encara que no vulga tinch de plorar!... ¿No veu que la meva mamá'm deya, fa una estona, que no podía guanyar prou diners pera nosaltres duas? ELENA. (¡Aixó es horrible!... ¡Y nosaltres, pera viatjar tirém l'or sense pensarhi!... ¡Quin afront!... ¡Ellas morintse de fam!... y quan nos contan las sevas miserias, sentim que foram ditxosos de poguer proporcionalshi una part de la nostra Felicitat!) Té, filla meva; pren aixó... Tot, tot es teu. Li dóna un portamonedas obert. RITETA. ¡Oh! ¡Quins quartos més bonichs! ELENA. Ves. Portals corrents á la teva mare... y... avans d'anarten... té... vina... Obra una maleta y ne treu joguinas. perque ets tant maca y bona minyoneta, aquesta nina es per tu. Li dóna. Riteta la pren boja d'alegría. RITETA. ¿De debó? ¡Ay, ay! ¡Mamá! ¡Mamá! ELENA. ¡No cridis, tonta! RITETA. ¡Oh! ¡Y será meva! ¿Será la meva filla com jo ho só de la meva mare y del meu pare? ELENA. De la mateixa manera, filla meva. RITETA. ¡Oh! ¿Donchs allavors la meva mamá li será yaya? ¡Ay! ¡perleta meva, prenda estimada del meu cor! ¡Cóm tinch d'estimarte! ¡Oh! ¡miríssela! ¡Qu'es bonica! ¡Qu'es bonica! ¡Oh! ¡Reyna meva! No li falta si no parlar y tenir cor pera ser una persona com nosaltres. Cor... cor... miri... ¡pobreta!... encara, mal que mal, molt més ne deu tenir ella que'l meu papá. ¿Qué's pensa? Ella será molt bona minyoneta, y com que'l meu papá es lo seu avi, ella resará ab mi cada vespre quan anirém al llitet, perque'l seu avi siga ben ditxós y torni á veurer á la meva pobreta mamá, que sempre plora. ¡Oh! ¡Alsa, amigo! Quin avi tindrás més jove y més maco! Bé... vaja, aném; aném á dir á la yaya que aquesta senyora tant maca m'ha dit que tu ja ets nostra, y... ¡Oh! Veurá com se despedirá. Vaja donchs, digas: «Estiga boneta... passiho bé, senyora... Tantas expresións al seu marit; díguili que'ns alegraríam molt de coneixerl', y, en qualsevol cosa que la poguém servir tant nosaltres com la yaya, ja ho sab: no ha de fer més que trucar en aquella caseta blanca y manar y disposar en tot. Allí es á casa seva.» ELENA. ¡Oh! ¡Filla meva del meu cor! Besantla molt. RITETA. ¡Ah! ¡Y ara, saluda! Fusqu'au revoir, madame, com diuhen á París. Sans cerémonie y á votre service... Estiga bona... Se'n va saltant de goig y alsant la nina en l'aire. Escena VI. ELENA y aviat LLUIS, CRISTÓFOL y BATISTA, tots venint per distinta porta d'aquella per'hont se'n ha anat la RITETA y acompanyats de mossos que duhen bauls y mundos dels que usan los viatjers richs. ELENA. ¡Oh! ¡M'ha trencat lo cor! Ja tenen rahó los que diuhen que las criaturas y los bojos molts cops diuhen la veritat sense saberho. LLUIS Vaja; ja'ns tens aquí, Eleneta. ELENA. ¡Ah! Lluis meu. Lo besa. ¿Veus? Té; aquest es lo premi. CRISTÓFOL. Que Déu me'ls guart á vostés, ab la companyía y demés... ELENA. Que Déu vos guart, bon home. BATISTA. Vaja; ja estareu content, Cristófol Rata; ja heu llogat la casa. CRISTÓFOL. ¡Belluguet, no comensém! ELENA. (¡Ay, Lluis quin tipo!) LLUIS. (¡Oh! Escolta. Ja veurás.) CRISTÓFOL. Pues, endemés, per no anfrangir, la mi senyora... Cull una agulla y se la clava. BATISTA. ¡Oh! Espereu, que tinch de presentarvos. CRISTÓFOL. ¿Veus, Belluguet? Ara ja anfringeixes. BATISTA. No, no; no us escapeu; aquí'ls presento'l senyor Cristófol Rata;'l propietari més rich de tota aquesta montanya... CRISTÓFOL. ¡Qu'esbombas! BATISTA. Al mateix temps lo més avaro y ruhí de tots los avaros que's coneixen. Sempre mira per terra. Cull agullas de cap, botons, puntas de cigarro, y ¿veu? Aquest casquet de vidrets li va regalar lo senyor Puig; aquesta armilla'l senyor Casadevall; aquestas calsas lo senyor Domenech... CRISTÓFOL. ¿Veus? Aixó qu'ara dius ja es una ancongruencia. BATISTA. ¡Arri allá, vell avaro! quan vos veig tant mesquí y tant rich, me feu una rábia, que no sé lo que us faría! CRISTÓFOL. Deixinlo dir... anfringeix los modos y obstruya'l llenguatge sempre. Pues, endemés, ja m'ha dit lo séu marit que vosté influya perque ell se quedi la casa, y jo he vingut á ferla sabedora de las claus dels estrados y demés. BATISTA. Sí sí; podeu vení ab finuras. ¡Avaro! LLUIS. Calla, home; deixal explicar. ELENA. ¡Y tal. Deixal dir, pobre home! CRISTÓFOL. Pues, endemés, sí; la casa, tot lo senyorío que la ha habitada diu qu'es un poliorama. ¿Veuhen? Cap allá's distinga Port-Bou. Puigcerdá es aquell poblet que's vislumbra com un remat de corderos. Cap allí's veu la neu com se derrita, del Pirineu. Cap allí no hi mirin may que porta mala astrugancia. LLUIS. ¿Cap ahont voleu dir? Mirant ab uns gemelos de viatge. BATISTA. ¡Ca. Ximplerías! Vol dir cap aquella part que hi ha una caseta blanca. ELENA ¿Voleu dir cap aquella caseta ahont ara s'hi dirigeix una dóna donant la má á una nena petita? CRISTÓFOL. ¡Ah! ¡Ecoliqua! LLUIS. (¡Oh, Déu! ¡Qué miro!) ¡Oh, Elena! Vacilant, desfallescut. ELENA. ¿Qué tens? LLUIS. No, no; no ré... perdona, ré... un rodament de cap... ¡Oh! (¡Es aixó un somni!) ELENA. ¡Oh! Lluis ¡Per Déu! ¿Qué tens? LLUIS. No, res... ja'm passa. ELENA. ¡Vida meva del meu cor! Volentlo asserenar passantli la má per la cara, mentres ell divaga. CRISTÓFOL. Apart á Batista. ¿Veus? Lo que jo't deya, la bruixa. LLUIS. Vaja, res ¿veus? Ja m'ha passat. ELENA. Escolta. ¿Vols que baixém al jardí y mirém si, danthi una volteta, l'aire que corre allí te acaba de serenar? LLUIS. Sí; anemhi. ELENA. Vaja, donchs. Lo bras, senyoret. BATISTA. ¡Elena!... ELENA. ¡Vaya un rodament de cap tan extrany! ¿Creurías que m'havía dat cuidado? Anantsen, fent brasset. Dispenseunos. ¿Eh? BATISTA. Vagi, senyora. CRISTÓFOL. Vagi, senyora. ELENA. Tu, Batista; fesnos lo favor de venir ab nosaltres. T'haig de parlar un rato. BATISTA. Torno, Cristófol. Se'n van los tres. Escena VII. CRISTÓFOL. Queda un rato pensatiu passejant amunt y avall, y á la fí diu: No, no, no, no... No m'agrada, no m'agrada... no m'agrada. Ven una cosa á terra y la cull. ¿Qu'es aixó? ¡Una bolva! La llensa ab despreci. No hi ha res que m'infrinja més que aquestas bolvas que semblan cosas... Endemés, sí. Aixó es un misteri... y... dels misteris, jo, may n'he sigut amante. Torno á la meva deria. Aquesta Ángela á mi'm porta la mala astrugancia, y jo'm quedo sempre ab aquest gravámen sobre la finca, d'aquest padrastre á la vora, que sempre me fa fugir á tots los inquilinos. Sí... sí... sí... l'he de treurer... l'he de treurer... infringeix, aném al dir, los meus interessos, m'obstruya'l negoci... es com un frare que m'ha surtit á n'al meu camp de favas... Ampero... ¿Com la enjego? Si ho faig renyeixo ab donya Julita que'm reditúa molt quan ve cada verano, Fluviol y cansó. y ara ab aquest senyor que'm sembla que també'm pot donar part ó partida... Si jo trovés un medi pera lograr la meva idea sens ofendrer á ningú... si jo... La cansó li fa acudir la idea. ¡Ah!... ja'l tinch... ja tinch un medi... y segur... sí, sí, callém... pensemlo... arrodonimlo més, femlo y veusho aquí, y endavant y endemés y bueno. Ja la tinch treta. Escena VIII. CRISTÓFOL y BATISTA. BATISTA. Cristófol. CRISTÓFOL. ¡Ah! ¿Ets tu? Bé... y donchs ¿y qué tal lo senyorito? BATISTA. Bé; ja li ha passat, y ara se n'ha anat al bosch á dibuixar una roca, mentras la seva senyora s'ha quedat al jardí á fer un ram de rosas. Vaja, vell rata, teníu, aquí teníu lo semestre, tot ab or. Li dona. Cristófol l'examina. CRISTÓFOL. Bé, á casa las pesaré ab lo tirabuquet per si n'hi ha alguna d'infringida. BATISTA. No, home; no n'hi cap; totas son bonas. CRISTÓFOL. Bé... ¿Y per lo tocant á sobres alló del cigarro, que'm vols dir qu'anfringirías may res donantmen un ara? BATISTA. S'hi pensa una estona, y diu de cop. ¡Home! Teníu... vaja... Sí que us lo vull dar, pero ab... una condició. CRISTÓFOL. ¿Quála? Dígala. BATISTA. Que us lo fumeu aquí, al davant meu y de seguida. CRISTÓFOL. No, Belluguet, no; domel que després lo trinxaré pera barrejarlo y fumarlo ab la escafarlata de la pipa. BATISTA. No, no, no, no; ó haveu de fumarlo tot seguit ó no us lo dono. CRISTÓFOL. ¡Pero, home, Belluguet!... BATISTA. Mireu, justament ja la teníu apagada, deseu la pipa y ¡au! caleu. Li treu la pipa de la boca, li fica á la butxaca, li posa el puro á la boca y encén un misto. CRISTÓFOL. ¡Ets un Nerón!... ¡un tirano de Goda!... BATISTA. ¡Au, au! ¡O aixó ó el llenso! CRISTÓFOL. No, no; dona... ¡Mireu qu'es molta manía!... Encenent y xupant, y Batista encenentli. BATISTA. Tira bé aixó, ¿eh? CRISTÓFOL. ¡Una canonada t'hauría de tirar, gran pillo! BATISTA. ¡Ah! ¡Ah! Aquí, avaro; ara... volgueu o no volgueu, gasteu, ó gastareu una peseta y mitja en menos d'un quart. CRISTÓFOL. ¡Pillo! ¡Una pesseta y mitja! BATISTA. ¡Au! En marxa. Vos aneu al poble y jo al mas d'aquí á la vora á guarnir los matxos ¡Au! Vos acompanyaré fins allí. CRISTÓFOL. ¡Déixamel apagar y guardarmel pera fumarlo després ab la pipa! BATISTA. No, no, que us vull castigar donantvos aquest martiri. Heu de fumar bó. Fuman los dos. CRISTÓFOL. Res, donchs; mira: preném paciencia. Més va patir nostre Senyor per nosaltres. BATISTA. Y sí, home; feu com jo ¿Veyeu? CRISTÓFOL. ¡Alante! Se'n van los dos fent brasset y quadrantshi. Escena IX. LLUIS. Dú un álbum. ¡Oh! ¡Estich febrós; impacient, nerviós! ¡No sé'l que'm passa! ¡Oh! Sí, sí; no hi ha cap dubte. Jo las he vistas. Eran ellas... ¿Y en aquell moment, qué fer? En Tófol y en Batista aquí mirantnos... La Elena, sorpresa per la meva impensada exclamació... Al fí la conversa mateixa ha dut una ocasió propicia. La Elena s'ha quedat al jardí á fer un ram de flors y jo me n'hi anat á copiar una roca. Aixís que ja m'he vist fora, ¿ahont ha anat lo meu cor sino á la caseta blanca, com abella d'amor que va á posarse á las flors que li han de donar la mel més dolsa? En va ha estat mon esfors. La casa era tancada. He preguntat y ningú ha sabut dir ahont podían esser. ¡Oh! ¿Cóm?... ¿cóm podría saber alguna cosa de ellas? Escena X. LLUIS y ELENA. LLUIS. ¿Quí? ¡Ah! ¿Ets tu? ELENA. ¡Ah! ¡al últim! ¿Es vosté, senyoret? Bé, bé; m'agrada. ¿Está bé anarten, y, pera copiar un arbre ó una roca, passar tant temps, sense veurer á la teva pobre Eleneta? LLUIS. ¿M'has anyorat? ELENA. ¡Oh! ¡Vida meva! ¡Sí t'hi anyorat! ¡Y m'has tingut gelosa! Tan gelosa que, pera venjarme, he dedicat mon pensament á un'altra persona á qui estimo tant com á tu mateix! LLUIS. ¿Y quí es, Elena? ELENA. Digam avans quí ha sigut la meva rival. LLUIS. (Ensenyantli l'álbum.) ¡Mírala! ELENA. Una roca. Ja veus, mal que mal, jo bé dech tenir al últim molt més cor qu'ella. LLUIS. ¿Y tu, á quí t'has dedicat, videta meva? ELENA. He pensat en la meva mamá, senyor marit... LLUIS. Bé donchs; jo faré ara una carta y la faré portar al correu pe'l Belluguet. ELENA. Sí; que no's detinga. Jo, mentrestant, aprofitaré la estona que'm queda y aniré apropet d'aquí á visitar á una amiga. LLUIS. ¡Aquí, á una amiga!... ELENA. Sí. LLUIS. ¿Quí es? ELENA. ¡Oh! ¡No't sobresaltis! ¡Es una bona dóna, y molt desgraciada! ¡Pobreta! ¡Y quina miseria tan gran! Lo qui havía de sé'l seu marit va fugir deixantla abandonada. LLUIS. (¡Oh, Déu meu! ¡Si parlará per ella!) ELENA. De manera que avuy día, ella y la seva filla's trovan molt apuradas y sense cap classe de recursos. Lluis s'agita. LLUIS. ¿Y cóm has sapigut?... ¿Quí t'ha enterat? ELENA. ¡Ay, ay! La seva filleta mateixa, avuy mentres tu erats fora y jo'm trovava sola aquí esperante. LLUIS. ¡Ah! Comprimint sa agitació. ELENA. ¿Qué tens, Lluis? LLUIS. No... ré... es que veig, Elena, que'l teu cor angelical te pot portar més enllá dels teus desitjos. Tu tens pochs anys, setze anys no més, vida meva, y es aquesta edad encara massa tendra pera saber que en lo mon impera sols la vilesa y que quasi tots los homes que hi ha son no més que uns indignes. ELENA. ¡No! Tots no. Déu nos enguart de que pogués esser cert aquest concepte. Tots no. Tu també ets un home, y, no obstant ¿veyas si tu foras capás de fer lo que va fer aquell infame? LLUIS. ¡Infame, dius!... ELENA. ¡Y es clar! ¿No ho es per ventura l'home que enganya á una pobre noya, per després abandonarla y deixar que la filla y la mare viscan com qui diu de caritat? Sí; es un infame, y no me'n desdich. LLUIS. ¡Oh! ¡Helena!... ¡calla!... no l'insultis. Potser l'infelís no té tanta culpa com á tu't sembla; potser... ELENA. ¡Lluis!... ¡Tu! ¿qu'ets tan bó y tens un cor tan noble, defensas á un vil com aquest de qui parlém ara? LLUIS. No... no'l defenso... pero las circunstancias... de vegadas... ELENA. ¡No! No hi ha circunstancias, no hi ha res en aquest mon que deturi'l que un pare s'ajunti ab la seva desditxada filla. LLUIS. ¿Tu ho creus així, Elena? ELENA. Y sense cap dubte. LLUIS. (¿Tu ets qui ho trova aixís? Donchs aixís siga.) ELENA. Jo, en aquest mon, en totas las cosas, me guio sempre per mi mateixa. Afigúrat jo... Jo que t'estimo á tu ab un amor tan gran, tan gran, ¡vida meva! que, no més la sola idea de que puch perdret, ja'm posa tota convulsa!... Afigúrat tu que... després d'haverme jurat tant que m'estimas, y ara que... ¡Oh! Sí... sí... ¿per qué no tinch de dirtho? Ara que ja sé de cert que té de venir un fillet á coronar de ditxas lo nostre amor... LLUIS. ¡Oh!... ¡Elena! ¡Qué has dit! ELENA. Afigúrat, al saberho, lo que passaría per mi. No'm moriría desseguida, perque una mare no pot matar ab sa mort propia á n'al fill á qui ha dat la vida... pero... en haventlo dut al mon, ¡sí que'm moriría! LLUIS. Oh, no; ¡no't succehirá may! No temis. ELENA. ¡Oh! ¿Y creus que jo ho he pensat ni un punt sisquera, vida meva? Tu... tan bó, tan cavaller, tan noble, fer may al mon una vilesa com aquesta... LLUIS. ¡Oh! ¡Elena!... ¡Elena!... ELENA. No; tan no la farás, y, tant es l'horror que té de ferte, que per xó es que tu m'ajudarás á que aquell infame no ho fassi ab la pobreta Ángela. Sí. ¿Oy que sí que m'ajudarás videta, meva? LLUIS. (¡Oh! ¡Quin suplici!...) ELENA. ¡Ah! Y... escolta... me sembla que tu per forsa l'has de coneixer. LLUIS. Espantat. ¡Jo!... ¿Per qué? ELENA. Es pintor, y com que tu també ho ets y sé que joves pintors tu'n coneixes tants... LLUIS. ¿Tu... sabs lo nom? ELENA. Sí... se diu Enrich Dufur. ¿Lo coneixes? LLUIS. No... ELENA. ¿Vols dir que no? Veyas... Pensahi... fes una mica de memoria... LLUIS. No... no... Dufur... Aquest nom... ELENA. ¡Lluis! ¿Qué tens? ¿Qué't passa; qué hi ha que, parlant d'aquest miserable, sembla que tot te pertorbas y tremolas? LLUIS. No, no, Elena... es que... ELENA. ¡Ah! Sí; ja ho veig, es de emoció. ¿Oy qu'es de pensar ab l'alegría que darém á aquesta pobreta Ángela quan la aliviarém, videta meva? ¿Qué tens? ¿T'has entristit? Bé, sí; ja ho veig; jo'n tinch la culpa; ¡t'he contat tantas cosas tristas!... Pero té: un petonet. Li fa á la má. ¿Veus? Ja t'alegra. Adéu. Adéu, Lluis, y, si'm vols, pensa de quin modo podém tornar la ditxa á aquesta pobreta dóna. Pénsahi, y aixís pensarás en mi y en que t'estimo. Se'n va. LLUIS. ¡Oh! Sí, sí; no hi ha dubte. Toca un timbre. Entre ella y l'Ángela... Ella. Desseguida. Escriu y apareix Batista. Escena XI. LLUIS, BATISTA. LLUIS. Donantli una carta. Aquesta carta, al correu, y després demana las cartas que hi hagi ob sobre á mi. Donantli una moneda. Té, pren. BATISTA. Gracias. LLUIS. Las portarás aquí... y entre ellas, m'entregarás aquesta qu'ara't dono... Dantli una carta que acaba de escriurer. procurant que la meva senyora ho vegi. BATISTA. Está bé. LLUIS. Sobre tot, no t'equivoquis. BATISTA. No passi ansia. Llegent lo sobre. «Al senyor don Lluis Reynés» Pero si es vosté. LLUIS. Ja m'has comprés, ¿veritat? Donchs vesten. BATISTA. (Quina idea més original.) Se'n va. Escena XII. LLUIS va á mirar al fondo y veu venir á ÁNGELA. LLUIS. Ella vé... ¡Oh! Estich tremolant... La Elena ho sabrá tot. Estarán reunidas y parlarán y una paraula, una sola pot perdrem. ¡Oh! Tota la meva vida está en guardar lo secret, y soch impotent... no puch fer res... ¡Ah! Ja es aquí... Ja no sé lo que'm passa... No m'acut cap idea... Ella ¡Ah! ¡Ángela, infortunada Ángela! Se'n va. Escena XIII. ÁNGELA, CRISTÓFOL y aviat ELENA. CRISTÓFOL. ¿Con que dius, hermosura, que vols veure á la senyora? ÁNGELA. Sí; sols per dirli una paraula. CRISTÓFOL. Está bé. (Fora molt ximple si no endevinés lo que buscas! Hola. Aquí tenim á donya Elena.) Senyora, es una persona que vol parlar ab vosté. ELENA Bé; deixins solas. (¿Ella? ¿Qué dirá en Lluis? Bah. Que digui lo que vulgui.) Cristófol se'n va. Escena XIV. ELENA y ÁNGELA. ÁNGELA. Que Déu la guart, senyora. ELENA. Que Déu la guart. Passi, ja pot passar. Lo meu marit es fora y encara'm podrá fer un ratet de companyía. ÁNGELA. Gracias per tanta amabilitat, y perdoni si vinch á molestarla, pero ho tinch de ferho per forsa. Vinch pera tornarli tot aquest or. Presentant lo portamonedas. ELENA. ¡Cóm! ¿Vosté refusa? ÁNGELA. Quan vosté ha donat la bossa á la Riteta, ella, ja ha vist com li ha aceptada agrahida y contenta; més, al arribar á casa, l'hem oberta, hem vuidat los diners damunt la taula, y... -Bah, he pensat; aixó es que aquella bona senyora, distreta nos haurá donat una bossa per altra. ELENA. No, no tinga cap rernordiment d'aceptarla. No li he donada per equivocació, sino ab tot intent. ÁNGELA. ¡Oh! Gracias, donchs, senyora. Li acepto per lo que diu vosté, y la meva filla y jo, cregui que pregarém al cel pera que li retorni en felicitat lo moment d'alegría que'ns dona ara. ELENA. Ho crech, y jo també pregaré perque vosté puga recobrar la ditxa. Més... diguim... las donas ja se sab que, generalment, pequém un xiquet per curiosas, y jo, potser, tinch aquest defecte. ¿Que li fora possible contarme lo que li va passar ab aquell vil que tan cruelment va abandonarla? ÁNGELA. No solament m'es possible, senyora, sino que desitjo contarli pera que vosté vegi que, ab tot y la meva desgracia, jo encara puch ser digna del seu apreci. ELENA. ¿Vejám, donchs? Digui. S'assentan. ÁNGELA. Jo só filla d'aquesta part dels Pirineus ahont nos trovém ara. Los meus pares, que Déu los tinga al cel, eran molt pobrets, tan pobres, qu'eran moltas las vegadas que faltava á casa'l pa y lo material sustent del día. ELENA. ¡Oh! Que Déu nos guardi de trovarnos may en una situació com aquesta. ÁNGELA. Donchs aixís es com estavam á casa nostra. Jo embrutida com tots los meus germanets, demanava almoyna. Aixó no obstant, un home, que's deya Mateu Fontana, me va veurer, me va seguir, y, entrant á casa, vaig notar que de seguida se va posar á parlar en secret ab mon pare. Jo, allavors, tenía set anys. Al poch rato, aquell home y mon pare van apareixer á la porta. Lo pare va acabar de contar los diners que aquell home li havía dat, y va dir: -Ja podeu emportárvosla.- Llavors me'n vaig anar. La mare fou solament la que va donarme un bes y va llensar una llágrima. Aquell Mateu Fontana era un home que feya'l negoci de proporcionar modelas á n'als pintors de París. Va durmhi, y, ab tal objecte, vetllava la meva ignocencia ab tanta assiduitat com podría haverho fet lo millor pare. Aixó no va bastar. Un dels joves pintors que'm tenía per modela, fingint necessitarme ab molta frecuencia, va anarme enamorant y va lograrho. ¿Y cóm no? ¡Ah! ¿Cóm no havía de rendirme si d'ell vaig sentir jo las primeras paraulas d'amor que havía sentit en ma vida! Jo era ignocenta y pura. Ell era jove, era hermós, demostrava tenir un cor noble y jo'l vaig estimar ab tota l'ánima. Un día que's va posar malalt en Fontana, jo vaig poguer burlar la seva vigilancia, y, convinguda ja ab lo jove pintor, vaig fugir ab ell pera trovar la ditxa. Llavors jo tenía setze anys. No havía estimat encara, y al poch temps un llas més fort m'unía ab ell, una noyeta hermosa com un ángel havía sigut lo fruit del nostre amor. Jo... vaig ser mare. ELENA. (¡Oh! ¡Infelissa! ¡Desventurada mare!) ÁNGELA. Durant tot aquell temps, las provas d'amor que m'havía donat l'Enrich, no s'havían reduhit sols á dolsas caricias. Desitjós de tenirme á son costat, lo més perfecte possible, s'havía dedicat especialment á instruirme; vaig llegir molt, y los bons exemples dels llibres que jo llegía, van dignificarme y van portarme al desitj natural de voler presentarme per tot com una dóna honrada, y li vaig demanar ser sa esposa. ELENA. ¿Y qué li va dir ell? ÁNGELA. Ell me va dir que bé; mes que succesos de dificil explicació li impedían ferho. Un día'ns en varem anar á fer un llarch viatje, y jo trovava que estava trist é inquiet. Los tres varem visitar los costas del Rhin, després la Suissa. Ell se va voler detenir á Ginebra... ¡Ay!... ¡Á Ginebra! Allí fou ahont s'acabá la meva felicitat. Allí'ns va abandonar pera no veurel més, deixantme una freda carta per tot recort, y... algun diner. ¡Lo preu de la deshonra d'una desgraciada dóna! ELENA. ¡Oh! ¡Infamia! ÁNGELA. Al veurer lo seu crim, no vaig saber qué fer. ¿Perseguirlo? ¿Pera qué? Ja que m'havía abandonat, senyal que no m'estimava; per lo tant vaig pendrer una resolució. Vaig apurar lo cálzer d'amargura fins á la última gota, y, per fí vaig resoldrer venirmen á la meva patria; á la meva estimada y hermosa Catalunya. ELENA. Sí; y aquí, gracias á Déu, ell ha volgut que al últim jo pogués consolarla. ÁNGELA. ¡Oh! ¡Gracias, senyora, gracias! Escena XV. Los mateixos y CRISTÓFOL. CRISTÓFOL. Lo seu senyor, aném al dir, demana per vosté, de modo y manera que diu si vol fe'l favor de anarhi, qu'ell l'espera al seu quarto. ELENA. Está bé; digueuli que hi vaig de seguida. Cristófol se'n va. Ángela, per casualitat, ficsa'ls ulls en l'álbum y se sorprén com si li semblés coneíxerlo. ÁNGELA. ¡Ah! ¡Aquest álbum! ELENA. Es l'álbum del meu marit. ÁNGELA. (¡Oh! ¡Estava boja!... ¡No; somniava!) ELENA. Per cert qu'avuy hi ha dibuixat una roca preciosa. Fullejant l'álbum y ensenyantlo á Ángela. Aquest es lo seu últim dibuix. ¿No es veritat que li ha surtit molt bé? ÁNGELA. ¡Oh! ¡Y la caseta nostra! ELENA. Si té la bondat d'esperarse un moment, no tardaré. (Ja tinch una idea pera que en Lluis l'auxilihi.) Se'n va. Escena XVI. ÁNGELA. Fullejant l'álbum. Sí... Las montanyas... Lo riu ahont volía morir ofegada... ¡Ah! ¡Encara no estás curat, pobre cor meu! Vejám: examiném l'álbum... Jo conech aquets tons... aquest dibuix correcte... Ab un crit d'alegría. ¡Oh! ¡La Riteta! ¡La Riteta aquí!... Bé... ¿Qué estich somiant? ¿Qué deliro jo? Si aquesta es la Riteta, aquest es l'álbum del infame que á mi'm va enganyar... y aquest álbum m'ha dit aquesta senyora que era del seu marit... ¡Oh! Vejám... vejám... mirém. Lo nom está esborrat. Ha pogut esborrar lletra per lletra, ab sanch freda y sens rubor, lo nom de la seva filla, per posarhi en son lloch, l'infame!... «Estudi de nena.» ¡Oh! La má no li ha tremolat... ¡Ay! ¡que mon cor se fa trossos!... ¡Un estudi de nena!... ¡lo retrato de la seva filla!... ¡Veyeus aquí lo que son molts homes! Torna á mirar l'álbum. Més endetrás, una fulla arrencada... Escena XVII. ÁNGELA y CRISTÓFOL. CRISTÓFOL. (Hola. Encara s'está aquí aquesta.) ÁNGELA. Lo meu retrato era aquí y l'ha esqueixat... CRISTÓFOL. (Hola. Hola.) Mirant. ÁNGELA. Encara ha valgut més. CRISTÓFOL. (¿Qué li passa á n'aquesta?) ÁNGELA. Es més prudent... ¡Oh! ¡Quina munió d'infamias y de cobardía's necessita pera fer que un home honrat!... ¡Oh! Y aquesta senyora m'ha dit que aquest era l'álbum del seu marit. Allavors ja no'm cab dubte... lo seu marit es ell... lo meu Enrich... jo'l vull veurer. CRISTÓFOL. (¡Ah! Ja comprench.) ÁNGELA. ¡Y aquest diner es seu!... aquest or... ¡oh!'m crema la má, no'l vull. Lo deixa. Aquí'l tenen, ja estich pagada, y ara... Anantsen depressa. CRISTÓFOL. ¡Ey!... ¡Ey!... No aneu tan depressa. ÁNGELA. Es que jo'l vull veurer. CRISTÓFOL. ¿Veurer?... ¿A quí? ¿Al senyor? ÁNGELA. Sí. CRISTÓFOL. No. No m'agrada l'escándol, no anfringiu, dóna. ÁNGELA. No; ja veyeu que tinch molta calma. CRISTÓFOL. No, no, no; aquesta casa ha sigut sempre molt quieta... y voldriau que jo, aném al dir, consentís... No; no pot pas esser; no'n só amante jo dels escándols. ÁNGELA. ¡Si vos sapiguessiu lo que hi ha! CRISTÓFOL. Si ja ho hi entés. Pero aquestas teuladas son un lloch sagrat, dóna. ÁNGELA. Més sagrats y més grans son los meus drets de mare y los que la meva pobre Riteta té de filla. ¿Vos sabeu que qui ha dibuixat en aquest álbum es lo marit d'aquesta senyora? CRISTÓFOL. Sí. ÁNGELA. Donchs, no; aquest es l'Enrich Dufur. CRISTÓFOL. No, dóna; si's diu senyor Lluis Reynés. ÁNGELA. ¡Y qu'ha de dirse l'infame! Ara ho veureu. ¡Enrich! ¡Enrich!... ¡Enrich Dufur! CRISTÓFOL. ¡No crideu, dóna! ÁNGELA. ¡Enrich! ¡Enrich! ¡Enrich! Cridant fort. Escena última. Los mateixos; LLUIS, després ELENA, y al fí del acte RITETA y BATISTA. LLUIS. ¡Oh! ¡Ves Ángela, ves! Desde la galería y espantat, mirant que no ho senti Elena. ÁNGELA. ¡Ah! ¡Ets tu, infame! Lo baixa al prosceni. LLUIS. ¡Per Déu! ¡que'm perts! CRISTÓFOL. (¡Ay, pobre casa!) ÁNGELA. ¡Y que m'importa á mi perdret ó no! ¡La teva filla! LLUIS. ¡Oh! ¡Ves, Ángela, ves! Nos veurém, t'ho juro, aniré á casa teva avuy al vespre, y, si jo no hi vaig, tu vina. Entra Elena. ELENA. ¿Qué hi ha? ¿Qué passa aquí? ¿Per qué's sentía que l'Ángela cridava á n'en Dufur? ¿Es potser que ja s'ha trovat aquest home indigne? LLUIS. ¡No, no, ca! Elena... es que... ÁNGELA. ¡Oh! Sí; no senyora... es que, excitada per la infamia que va ferme, m'hi exaltat y... cridava... LUIS. No... si... y jo li deya... que tu y jo farém pera trovarlo, y com que jo després ja aniré á casa d'ella... CRISTÓFOL. Sí, sí... aixó sí que, aném al dir, es la veritat pura, perque jo hi era, y... Queda parlant apart y animadament á Elena, de manera que aquesta no vegi lo que passa entre los altres personatges. Mentrestant apareix Riteta, y, al veurer á sa mare, crida: RITETA. ¡Oh! ¡Mamá! ¡Mamá! ANGELA. ¡Oh! ¡Filla! ¡Vina! ¡Aném corrents d'aquí! Agafant á sa filla y posantsela abrassada de modo que no puga veurer á Lluis. Aquest també's gira d'esquena perque la noya no puga regoneixerl. LLUIS. (¡Oh! ¡Déu!... ¡Ángela,'m vols perdrer!) ÁNGELA. (¿Me juras que'm veurás?) LLUIS. (Sí; á casa teva.) Al veurer los dos que Elena ja ha acabat sa conversa ab Cristófol, Ángela, fingeix naturalitat y diu: ÁNGELA. Senyora... ab son permis... ELENA. Fins á la vista, Angeleta. ÁNGELA. Dispensim, si... ELENA. ¡Oh! ¿De qué? Batista no enten lo que passa. ÁNGELA. Apart á Lluis y rápit los dos. (¿Quan?) LLUIS. (Aquest vespre.) Per rápits que hagin sigut los aparts d'Ángela y Lluis, Elena los ha observat y pregunta ab extranyesa á Cristófol. ELENA. Cristófol. ¿Qu'es aixó? Cristófol, á fí de treurer importancia al cas, vol fer veure que Ángela demanava almoyna á Lluis, y diu: CRISTÓFOL. ¿Aixó? Moneda. Indicantli ab los dits. Quadro. FÍ DEL ACTE PRIMER. Lo lliri d'aygua <Índex de l'obra> Serafí Pitarra Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Lo lliri d'aygua <Índex de l'obra> Serafí Pitarra Acte segón. Interior d'una casa molt pobre; pero molt blanca, molt neta y endressada. Á la dreta una alcoba que tapan cortinas blancas. Al escenari un llitet de criatura que tapa un papalló també de cortinas blancas. Á la esquerra una tauleta quadrada ab mirallet damunt. Cadiras blancas. Á la dreta una calaixera antiga, ab una escaparata damunt de la Verge del Carme. Escena primera. BATISTA. Ve corrents de fora y com tement que l'hagin vist. ¿M'han vist? No. Me sembla, per l'aire d'ell, que ni tan solament s'ha adonat de la meva sombra. Ángela. -Ave María Purissima.- ¿No hi es l'Ángela? Deu haver sortit per aquí al vehinat á cercar alguna cosa. ¿Y ara, donchs? ¿Y si ve en Tófol y's trova, aquí que encara no hagi vingut ella y'm veu á mi? Allavoras pot ser jo ja li torsaré la seva idea y'm quedaré in albis y ja no podrá saber l'objecte qu'aquí'l porta. Aquest vellot me fa tanta por... es tan mal intencionat aquest home, que, aixís que l'he vist que's dirigía cap aquí, no sé perque m'ha dit lo cor que se'n venía á fer alguna malifeta. Si jo pogués saber... si jo tingués un medi per... ¡Ah! Ja tinch lo medi. M'amagaré darrera aquellas cortinas. Se'n va á l'alcoba, que tapan las cortinas blancas, en lo punt en que apareixen á la porta Ángela y Cristófol. Escena II. ÁNGELA y CRISTÓFOL. CRISTÓFOL. Sino que la Llucía s'ha esdevingut fa poch á dirme que vos heu anat á casa, y jo he dit ¿vejám?... ÁNGELA. Seyeu; no feu cumpliments, home. Dantli la cadira y seyent també ella. CRISTÓFOL. Viva donchs, sí. M'ha dit aixó la Llucía y he pensat que no fora pas anfringir, venir ara pera saber lo cóm y'l perque d'haver anat vos á casa meva. ÁNGELA. Haveu pensat molt bé, Tófol, y jo vos ho agraheixo. L'objecte d'aver anat á casa vostra, ha sigut sols pera parlarvos de que avuy han tornat á innovarme que tenían altra vegada intencions de treurem d'aquesta casa. CRISTÓFOL. Bé... ha sigut un impensat. Si no mes es aixó, no hi penseu més; ja está deixat corre. Veusho aquí; va ser un acalorament, y endemés, y bueno. ÁNGELA. Bé, pero ¿que us faig jo, pobreta de mi, pera donarvos de tant en tant aquestas rauxas? CRISTÓFOL. ¿Que voleu que us diga la lleyaltat pura? ÁNGELA. ¡Y tal si ho voldría! CRISTÓFOL. Donch es perque m'infringiu la propietat anant á la casa. Deixeulos estar als meus anquilinos. ¿No ho veyeu que porteu mala astrugancia y feu posar malalt á tothom qui us tracta? ÁNGELA. ¡Ah! Sí, Cristófol, sí; ja podeu dirho. La estrella que'm persegueix á mi es la més negra. CRISTÓFOL. Mireu; aquets senyors d'ara havían arribat aquí qu'era un hermoseyo veurerls: trempats, contents, alegres... vos van veurer á vos. Ja hi han pagat la cuota, ab recárrech, aném al dir, perque lo qu'es de recreyo y ben estar no n'han tingut ja més ni una engruna. ÁNGELA. Sí, sí; teníu rahó, Tófol; perdoneume si ho he fet. Ha sigut per mor de la noya, qu'es tan trapassereta, que quan hi ha senyors, sempre se'n hi va; mes ja us prometo jo desd'ara que, d'aquí en avant, jo impediré que hi vagi, y en quant á n'als qu'ara hi son... CRISTÓFOL. Volían estarshi toj l'estíu; pero vos van veurer á vós, y, mireu: crech que diu que, aném al dir, demá ja están de marxa. ÁNGELA. (¡Se'n van, se'n van! ¡Oh! ¡Déu meu! Sí; que se'n vagin.) CRISTÓFOL. Bé; per xó no n'heu de temer las inconsequencias. Aquest senyor sembla que vos porta lo que, aném al dir, es un bon aprecio, y ja'ns hem entés ab ell perque jo fassi per vós lo que volgueu y puga fer jo, y veusho aquí, y endemés, y bueno. ÁNGELA. ¿Cóm? ¿Qué voleu dir ara ab tot aixó Cristófol? CRISTÓFOL. Vull que en lo moment d'aquell entonces que vós heu mogut aquella serracina á n'al senyorito, ell, quan vós, aném al dir, us heu fet fonedissa, m'ha cridat á mi perque no ho sentís la seva... conyugue, y m'ha fet sabedor de que si sou callada y no'l comprometeu per re ab la consabida, ell, avans d'anarsen, me deixará, lo qu'es dir, un remanent, perque jo puga aussiliarvos y ja may més de la vida passeu miseria. ÁNGELA. ¡Ah! no; ¡diners may! Vull la pobresa; mes may l'aussili d'ell; may en la meva vida; primer morta. CRISTÓFOL. Bé... aixó... Mes ja veureu, Ángela... ¿Voleu dir que no fora bó que anésseu á buscar una bombeta? Se va fent fosch, y... un home y una dóna sols... tinch por que quasi bé infringím la decencia. ÁNGELA. Teníu rahó, Cristófol; vaig á durla. Perdoneu. Se'n va. Escena III. CRISTÓFOL y BATISTA, aquest guaytant per darrera la cortina. CRISTÓFOL. ¿Faig, aném al dir, algun crim fent aquest ingenio ab l'Ángela? No... senyor, que no'l faig. Un pobre propietari que's trova que'ls anquilinos li desllogan la finca, té dret á tot per treurerli'ls gravámens. ¿No'n trech, aném al dir, una biga quan se'm corca? ¿Si jo pogués matar al corch que sapigués qu'ha de corcar la madera, no'l mataría? Sí. ¡Ah! Y donchs aixó es l'Ángela per mi: un corch, que al últim m'arrivaría á esfondrar, aném al dir, la finca. Ve á ser com una rata d'aquellas grossas que foradan lo sostre: ab aixó, parentli la ratera, y quan la tinguém á dintre, que vinga'l gat, y endavant y endemés, y bueno. ¡Ah! Aprofitém aquest ratet pera fer bé la meva. Se treu diners. BATISTA. (Calla;'s treu diners.) CRISTÓFOL. Sí, sí... es aquesta... aquesta calaixera que té una clau al pany... sí; aquí es bon puesto. Hi va ab recel. Obra lo calaix de la calaixera e hi deixa els diners. Bé ja está fet... després vindrá lo altre. BATISTA. (¿Hi ha deixat diners ó n'ha pres? Després aniré á mirarho.) CRISTÓFOL. ¡Ah! Ara quietut y dissimular pera que ella no entengui la cosa. Se assenta y fuma. Escena IV. CRISTÓFOL, ÁNGELA y BATISTA amagat. ÁNGELA. Ve ab una bombeta de vidre ab peu de terriosa, encesa. Déu nos guardi de mal y de cap traidor. CRISTÓFOL. Sí; ja podeu dirho, perque, á n'al día, aném al dir, jo crech que no hi ha pas de qui fiarse. ÁNGELA. Y tal, Tófol, y tal. CRISTÓFOL. Res, donchs, vaja; á la vista. Avuy no sé que'm té aquest diable de pipota que quasi no'm tira. ÁNGELA. ¿Es á dir, donchs, que us en aneu? CRISTÓFOL. Sí; com que veig que la circumferencia qu'havíam de tenir vós y jo, ja es al finiquito, me'n aniré y veusho aquí. ÁNGELA. Sí; y endemés y bueno, que diheu sempre vós. CRISTÓFOL. Sí; es lo meu ditxo. Vaja, donchs. Adéu siáu. Es á dir qu'ara d'aixó de la casa ja podeu estar intranquila. ÁNGELA. ¿Tranquila, voleu dir? CRISTÓFOL. Bé, digali atxa. Ab salut, donchs. ÁNGELA. Espereu: vos acompanyaré una mica; la noya juga á fora, y, com que la nit comensa á ser humida... CRISTÓFOL. Vaja, donchs: aném, passeu. ÁNGELA. No, no; passeu davant. CRISTÓFOL. A un altre día. ÁNGELA. (¡Ah! ¡Al últim!...) CRISTÓFOL. No... espereu. Tornant enrera. ÁNGELA. ¿Y aixó? ¿Qué us passa? CRISTÓFOL. Mireu. Que la pipa m'ha acabat lo qu'es aném al dir, las municions, y jo sense la pipa encesa soch home al aygua. Baixa y s'assenta al costat del llum y's disposa pera arreglar la pipa. ÁNGELA. (¡Ay, pobre de mi! Ara s'assenta, ja son dos quarts de vuit, y, ab la catxassa que gasta aquest home, arrivará l'hora de venir en Lluis y encara será aquí y'ns será impossible parlarnos... ¡Oh, quina engunia!) CRISTÓFOL. Aneu, aneu; ja podeu anar; jo mentres tinga la pipa pera entretenirme, ja no'm fa re estar sol. Ella es lo meu companyero y ja us asseguro, que no'ns peguém com fan aquells dels purrutxinel-lis. ÁNGELA. (¡Oh! ¿Cóm? ¿Cóm lo podría treurer?) Batista, que, de puntetas, ha sortit de l'alcoba, ara fa veurer que ve del carrer, haventsen anat aprop de la porta, y tocant la espatlla á Ángela, li diu: BATISTA. Aneu; jo us lo treuré. ÁNGELA. ¡Ah! ¿Tu, Belluguet? BATISTA. Psit. Silenci. Aneusen y deixeume fer á mi. Ángela se'n va. Escena V. CRISTÓFOL, y BATISTA. CRISTÓFOL. ¿Cóm? ¿Qué? ¿Quí parla? BATISTA. Lo qui vos ve sempre á posar las peras á quarto, vell estantís. CRISTÓFOL. ¡Voto á relisto! 'L Belluguet. ¿D'hont surts, taral-lá? ¿ja'm vens á infringir? BATISTA. No á infringirvos, á alegrarvos. Vinch á dirvos que si vos en aneu ara tot de seguida, en arribant á casa vostra hi trovareu una alegría que vos dará un gust que fins us ne llepareu los bigotis. CRISTÓFOL. ¡Ca, ca, ca, ca! Ja't conech, herbeta. Es, aném al dir, alló que'm fas sempre que'm trovas posant escafarlata á la pipa, que, com que veus qu'es un gust, me l'obstruyas, y vens á anfringirmel. BATISTA. Bé, donchs sí, vaja. Ara jo'm tinch de quedar sol aquí. Tinch de parlor ab l'Ángela quan torni, y no vull estaquirots que sentin lo que tinch de dirli. CRISTÓFOL. A la bon'hora, mira; quan ja tingui plena la pipa y l'hagi calada y ja me n'empassi'l fumillo, quédat ab ella, y parlahi, y digali'l que se t'ocurra, y vetho aquí, y endavant, y endemés, y bueno. BATISTA. ¡Ah! ¿Es á dir, donchs, que no us en voleu anar de seguida? CRISTÓFOL. Só á casa meva. BATISTA. L'Ángela'n paga 'l lloguer. CRISTÓFOL. Amperó jo'n tinch lo senyorío. BATISTA. Bé... ¿Que voleu jugarhi alguna cosa que vos en aneu desseguida? CRISTÓFOL. En havent posat la escafarlata á la pipa. BATISTA. No; no; ara, ara; en aquest punt mateix. ¿Voleu jugarhi la pipa? CRISTÓFOL. ¡Belluguet!... BATISTA. Li pren la pipa, fingeix; que la llensa per la finestra, y diu: Teniu; la pipa ja es al bosch, jo la he llensada y vós ara l'anireu á buscar. Mireu si es cert ó no que vos anireu desseguida. CRISTÓFOL. Al creurer llensada la pipa ha quedad esglayat; mes ara's refá y esclata rabiós dihent: ¿Sabs Belluguet, que aquesta ancongruencia que ara tu m'acabas de fer á mi, es una pillada que, al finiquito, te pot costar deu pedras? ¡Oh! Sí; deu pedras, perque jo ara me n'aniré á trovar al senyor jutje y li diré lo que tu acabas de infringirme. BATISTA. Sí, sí; pero 'l fet es que vos us en aneu deseguida. CRISTÓFOL. ¡Pillo! ¡Estrafalari! ¡Poca vergüenza! BATISTA. ¡Malo! ¡Quan vós parleu en castellá!... Sempre rient. CRISTÓFOL. ¡Estrafalari! ¡Una pipa d'arrel de cirerer, trevallada ab la punta del gabinetó que ni'l rey mateix la tenía!... ¡Oh! Espera, espera... ja veurás, ja torno. Ara ho diré al jutje; y 'l jutje, cridará al agutzil, y l'agutzil als mossos de la esquadra, y'ls mossos, y jo, y l'agutzil y 'l jutje, vindrém y 't lligarém com un Cristo y 't durém á la presó, y allí t' hi tancarán, y t' hi quedarás y 'm pagarás la pipa, y... BATISTA. Vaja, home, teníu, teníu... Li torna la pipa, li posa á la boca y li encén. CRISTÓFOL. ¡Ah! ¡ah! ¡ah!... ¡Ay, dimonxi de Belluguet! ¡Sempre serás plaga! ¡Mira quin acudit més lindo! Es á dir que m' ho havías fet per... Bé, vaja, sí; ja ho veig; era una broma per ferme pertenir. Vetho allá. Bé, vaja, donchs; vaja; ja me'm vaig, quedat ab l'Ángela; y parlahi y digali lo que vulgas, y vetho aquí, y endevant y endemés y bueno. ¡Ay, dimonxi de Belluguet! Ré... Ets un taral lá. S' en va rihent y content. Escena VI. BATISTA. ¡Ah! ¡ah! ¡ah! Si dura una mica més jo m'anava á trencar de riurer. ¡Pobre home! Després de la bona acció que acaba de fer ab l'Ángela, no he volgut deixarlo ab lo disgust de creures que jo li havía llensat la pipa. Va á la calaixera, obra 'l calaix y mira. ¿Vejám? ¡Ah! Un' unsa... Bé, molt bé; vaja, aném; encara veig que jo'm pensava ser bó y no ho só massa. No; perque, lo qu' es aquest cop, he sigut mal pensat, y, pobre Cristófol, no ho mereixía. Veig que l' encárrech que li va fer el senyor Lluis de que amparés á l'Ángela, lo vol cumplir, tant, que ja avuy mateix ha comensat á cumplirlo. ¡Oh! Á cumplirlo y ben cumplert, perque's veu que, per ferho ab tota delicadesa, en lloch de darli l'unsa á la má, li ha posada aquí. ÁNGELA. Dintre. Riteta, no vagis tant lluny. BATISTA. ¡L'Angeleta! No li diguém res de lo qu' he vist y femli veurer qu' he vingut no més per despedirme. Escena VII. BATISTA y ÁNGELA. ÁNGELA. ¡Ay, ay! ¿Tú aquí encara, Batista? BATISTA. Sí; marxo demá, dematí, á primera hora, dret á Puigcerdá, y, avans de anarmen al llit, he pensat: -Deixam anar á veurer á l'Angeleta per si se li ofereix alguna cosa. ÁNGELA. Sí, Batista; si'm fas mercé de durme fil d'aquell mateix que 'm vas dur l'altre día, y duas trocas de cotó, t'ho agrahiré moltissim. BATISTA. ¿No voleu res més? ÁNGELA. Res més, fill. ¿Que potser vols portarme algun' altre cosa? BATISTA. Tot vos ho voldría dur. No us podeu afigurar lo que m' agradaría que vós me diguesseu: -Portam, no lo que'm demaneu sempre sino un argens de salud, una lliura de felicitat, una cana d'alegría... ¡alegría y felicitat sobre tot! ÁNGELA. ¡Oh! Gracias, Belluguet, gracias. Sí; sí; ja ho crech, fill meu; ja ho sé que m'estimas. BATISTA. ¿Que si vos estimo, diheu? Molt vos estimo. ¡Ah! Y aixó sí: desinteressat: per res. Vos estimo com á... una germana; vos estimo perque, diga lo que vulga tothom, jo us trovo bona. ÁNGELA. ¡Ay! ¡Batista, me tocas lo cor! Tens un modo tant teu de dir las cosas. Batista mira tot lo de la casa. BATISTA. ¿Y aixó? ¿Y aixó? ¿Y no més que veureus la casa, sabent que talment viviu quasi bé d' almoyna y de planxar y cusir una mica de roba, y veurer aixó que talment sembla un niu de colomets; tant blanch, tant dols y endressat tot? ÁNGELA. Com que'l senyors, que venen á l'estiu, de vegadas me regalan alguna coseta... Mira: aquest llit lo van regalar á la nena. BATISTA. Bé, vaja; deixemho correr, perque ara ja'm faríau enfadar. Voldríau, com sempre, que no tingués cap mérit res de lo que vós feu, y aixó ja sabeu vós lo que m'incomoda. Vaja, donchs; adéu siáu. ¡Ah! Avans d' anarmen, vos vull dar una bona noticia... Avuy... tindreu una gran alegría. ÁNGELA. ¿Alegría? BATISTA. Sí, y grossa, ja vos ho dich; molt grossa, Ángela. ÁNGELA. (¡Déu meu! ¡Si sabrá qu' ell ha de venir aquest vespre!) BATISTA. No; no barrineu que no ho endivinaríau encara que pensesseu d'aquí al día del judici. No; no m'ho pregunteu, perque vul' que tingueu una sorpresa, y he determinat no dirvosho. Vaja; adéu siáu; digueu á la petita que ja li portaré una nina d' aquellas que fan remor quan se sechsejan. Y, ja vos dich: estigueu contenta, ¿veyeu jo? «Lara-lara, la lira-lira-lira.» Giravolt cap á la dreta, giravolt cap á la esquerra, y giravolt dret á l'altra banda. Vaja; adéu siáu. Mireu: ahir vespre, ab un giravolt d' aquets, vaig arribar á donar cinch voltas y mitja. ¿Veyeu? aixís. Dona moltas voltas. ÁNGELA. ¡Ay, Batista, Déu te fasse bó y que Déu te conservi aquest humor y aquesta alegría! BATISTA. Sí que'n tinch d'alegría. ¿Y sabeu perqué? perque sé que avuy, com ja vos he dit, n' heu de tenir una de grossisima. ¿Qué voleu jugar que de content me'n vaig desd' aquí fins al poble sense parar de xiular ni una mica? ÁNGELA. ¡Ay, Déu te fassa bó! BATISTA. ¡Mireu! S'en va xiulant. ÁNGELA. Vaja; bon viatje, Belluguet. BATISTA. Fins á la vista. Se'n va saltant, ballant y xiulant fins qu's pert al lluny. Escena VIII. ÁNGELA. ¡Oh! ¡S'ha vist may en el mon desgracia com la meva! May, may ve ningú á casa á n'aquesta hora, y, avuy, qu'ha de venir ell, tothom s'hi ajunta. ¡Oh! ¡Com me bat lo cor! ¿Vindrá? ¿Me cumplirá sa promesa? ¿Lo dirme ahir qu' avuy vindría á veurerm, no va ser per de moment evitar que no ho entengués la seva esposa? ¡Oh! ¡Déu meu! ¡Déu meu! Donam forsa perque aquestas llágrimas, qu'm creman los ulls, no m'encenguin lo cervell y'm tornin boja. S'ou lluny la cansó. Escena IX. ÁNGELA y RITETA. RITETA. Lara-lá, Laralá, Laralá... Ve cantant y ballant. ÁNGELA. ¿Y ara? ¿Vens ballant, Riteta meva? RITETA. ¿Sents? Es aquella cansó que t' he dit que'ns ha ensenyat la mare de la Roseta. La Roseta també la sab cantar; pero jo encara la sé de cor molt més bé qu' ella. ÁNGELA. Vejám, donchs. Dígala, dígala, Vejám. Ángela, disposa'l llitet, treu lo cobrellit blanch, obra'l pabelló, y així entreté ab naturalitat tot el temps que Riteta está recitant la balada. RITETA. La... si... la... ¡Ah!... Ara: -La cansó del Lliri d'aygua, si la voleu escoltar, es la cansó d'una noya que'l promés la va deixar. Era hermosa com un ángel; rossa com un serafí, y'l promés, que la estimava, li va dar un lliri llí. Un vellot, que la volía, lo llir li va demanar y ella á n'el riu va llensarla avans que volerli dar. Llavors... Llavors... ¡Ah!... Ara'no me'n recordo més. ÁNGELA. ¿No? Donchs vaja: ara al llitet qu'així't podrás llevar dematí, y demá acabarás de dírmela. Assenta á Riteta en una cadira, y ella s'assenta en un' altra, enfrente de sa filla, y així va despullantla com se sol fer ab las criaturas, portántsela á la falda quan convinga. RITETA. ¡Eh! ¡eh! ¡La espardenyeta! Prenentla de sa mare que li ha treta. ¿No es veritat, mamá, que si'l papá no'ns hagués deixat, jo, en compte d'espardenyetas, duría sabatetas ab llassos, com la filla del senyor Alcalde? ÁNGELA. Sí, filla meva, sí; pero ara no hi pensis. Diguém lo Pare-nostre, que dihém cada día ans de ficarte al llitet, y veurás com Nostre Senyor potser fará que pugas trovar algun día al teu papá. RITETA. Sí... Vejám, donchs; comensa. ÁNGELA. «Pare-nostre... RITETA. «Pare-nostre, qu'estáu en lo cel... ÁNGELA. «Sía santificat lo vostre sant nom... mentrestant, sempre va despullantla. RITETA. «Vinga á nosaltres lo vostre sant regne... ÁNGELA. «Fassa la vostra voluntat; així en la terra com se fá en lo cel... RITETA. «Nostre pá de cada día... ÁNGELA. «Donaunos, Senyor, en lo día d'avuy... RITETA. Avuy, ja'l tenim, mamá; perque, ab los diners que'm va donar aquella senyora, tu'n vas comprar, y ara ja'n tenim. ¡Ay! ¿Quina sort hem tingut, eh, ab aquella senyora? ÁNGELA. (¡Oh! ¡filla meva! ¡Si tu sapiguesses quina desgracia t'ha vingut ab ella!) RITETA. ¿Mamá, qué fas? ¿Qué no acabém de dir lo Pare-nostre? ÁNGELA. ¿Eram?... RITETA. Eram á «Nostre pá de cada día, donáunos, Senyor, en lo día d'avuy.» ÁNGELA. «Perdonáunos nostras culpas, aixís com nosaltres... RITETA. «Perdoném á nostres deutors... Y, «perdonar á nostres deutors» ¿qué vol dir, mamá? ÁNGELA. Vol dir perdonar á tots los que'ns han fet alguna ofensa. RITETA. ¿Y'ls havém de perdonar á tots? ÁNGELA. Á tots. RITETA. ¿Y á n'al meu papá, que va fugir, deixantnos tan pobretas, també havém de perdonarlo? ÁNGELA. Á n'ell més qué á ningú, filla meva, y, vaja; ara acaba de dir lo Pare-nostre tota sola, y dorm. Dorm, ¿sents? La mamá 't fará un petonet y s'estará aquí, al teu costat, fins qu'estiguis ben adormideta. RITETA. Donchs lo petonet, y, bona nit, mamá. ÁNGELA. Té; y Déu te donga un bon descans, filleta meva. RITETA. Bona nit. D'un salt se fica al llit y s'acotxa. Ángela la tapa corrent las cortinas del pabelló. Riteta diu la part que faltava de Pare-Nostre, baixant gradualment la veu. Ángela ho escolta conmoguda, fins que esclata en plor. ÁNGELA. Bona nit. RITETA. «Perdonáunos nostras culpas, aixís com nosaltres perdonám á nostres deutors... no permetáu que caiguém en una mala tentació... ara y en la hora de la nostra mort. Amén Jesús. S'adorm. ÁNGELA. ¡Oh! No, filla meva, no; si tu ets un ángel, que avuy, á la terra, m'avisa que no caiga en la mala tentació de escoltar l'amor d'en Lluis ni d'omplir d'amargura lo cor d'aquesta senyora, que tant be'ns ha fet, no tingas por. ¡Oh! ¡T'ho juro; t'ho juro, filla meva, per l'amor que tu'm tens y'l que't tinch jo, que vol vetllar per tu, encara més enllá del espay d'aquesta trista y misserable vida! Escena X. ELENA, ÁNGELA y RITETA al llit. ELENA. ¿Se pot entrar? Ve ab un ram de flors. ÁNGELA. ¡Ah! ¿Cóm? ¡Ah! ¿Es vosté, senyora? (¡Oh! ¡Aquí ella, y justament en lo punt en que es possible qu'ell vinga!) ELENA. ¿Se pot entrar, Angeleta? ÁNGELA. Sempre. Aquesta casa es de vosté. ELENA. Gracias, Angeleta. ÁNGELA. Segui, fassim aquest favor y dispensim si la nostra pobresa no'm permet poderla rebrer aquí com jo desitjaría. ELENA. Gracias; la bona voluntat val més que tot, y vosté la té per mi y aixó ja'm basta. Lo meu marit ha sapigut que un negoci de importancia reclama la seva presencia á Fransa, y demá havém de marxar, y no he volgut ausentarme sens tenir lo gust de despedirme de vosté y estrenyerli la má per última vegada. Deixa'l ram de flors damunt de la taula. ÁNGELA. ¡Ah! ¿Es á dir, donchs, que abandonan aquesta última montanya de Catalunya? (¡Oh! ¡Valor!) S'assenta al costat d'Elena. N'hi ha que diuhen que'l que ha estat una sola vegada á n'aquest país, per forsa hi té de tornar. ELENA. ¡Qui sab! Potser tornarém. ¿Podém nosaltres saber ahont nos portará la sort? No ho sé; pero, si jo manés en lo que encare té de venir, li diría que sí, que encara que'ns en aném, havém de tornar, y, d'aqueix modo, y ab aqueixa creencia, ja no me'n aniría tan trista y conmoguda pel temor que tinch de no tornar may més á veurer á vosté. ÁNGELA. ¡Qui sab, senyora! Potser no es res més que una aprensió infundada... y després, ¿qui soch jo pera que valga la pena de que vosté ni sisquera's recordi de mi? ¡Una infelissa! ¡Una desditxada de la que se té d'apartar tothom! Vagi, vagissen, y, aprop ó lluny, Déu la fassi ben ditxosa. ELENA. ¡Oh! ¿Y per ventura no pot encomanarse també la ditxa? Ab ma ditxa, donchs, era ab lo que jo contava pera ajudarla en la convalecencia de la seva malaltía del cor. Jo havía pensat, per vosté, ferli veurer amors sants, ventura sens mida, esperansa inacabable... Volía, en una paraula, que vosté y la Riteta se'n vinguessen ab nosaltres, á casa nostra. ÁNGELA. ¡Oh! ¿Jo? ¿Jo? ¡Jo estar ab vostés contemplant la hermosa felicitat de que vosté gosa ab lo seu espós! ¡Oh! ¡May! ¡May! De ficso, un día, la sanch del cor se me'n pujaría tota al cap y me'l esberlaría igual qu'un llamp que l'infern m'hi hagués tancat á dintre. ELENA ¡Ángela! ÁNGELA. ¡Oh! No, no; si ho veig; si la entench la seva idea; es caritativa, es digna, es hermosa; pero jo no puch veurer la felicitat de vostés dos. Ja'm basta saber que la gosan. ELENA. ¡Oh! No, no; d'aixó no n'hi ha prou; jo vull consolarla de totas las amarguras que vosté ha passat; jo vull viurer ab vosté, y ab vosté pregar á Déu, demanantli que retorni á estimarla y á ferla honrada aquell que ha sigut causa de tota la seva desditxa. ÁNGELA. ¡Ell! ¡Ah! No, es impossible. Ell ja no pot tornar may més, senyora. Ab intenció y amargura. ELENA. ¡Qui sab! La vida de vosté y la d'ell están unidas per una filla, y... digui... ¿Sab al menos que fa? ¿Pensa en vosté? ¿Ahont es? ¿Ahont viu? ÁNGELA. ¡Ah! No ho sé... no ho sé... ó, al menos, tot lo que li puch dir senyora es que no ho vull saber. ELENA. Pero ¿y si ell s'arrepentía de la seva mala acció, si tornava al costat de vosté? ÁNGELA. ¡Ah! Senyora... Vosté no sab... no pot saber... ¡Oh! ¡Déu meu!... ¡Vagi!... vagisen, perque la veu se'm nua en lo coll, las paraulas bullan en mos llavis, lo cap se m'umple de foch, y, febrosa, desvariejant, en mitj de mon deliri, podría parlar, dir lo que no vull, y cometrer un crim... y... no, no, no. Vagi... Vagissen, si no vol fer la desventura de tota la seva vida. ELENA. ¡Oh! ¡Ángela! ¡M'espanta! ¿Qué té? ¿Qué vol dir? No la comprench. ¿Que jo faré la desventura de tota la meva vida, parlant ab vosté? ¡Oh!... Ara ho comprench. So massa jove, y son precisas mans més expertas que las mevas pera curar aquestas llagas del cor. Té rahó... sí; me'n vaig; pero cregui, Ángela, que, torni ó no torni, jo conservaré sempre un recort de vosté, aixís com espero que, per sa part, vosté pensará en mi alguna vegada, y no olvidará que, á Barcelona, tindrá y la esperará sempre una bona amiga. ÁNGELA. ¡Oh! Gracias. Jo may, en ma vida, m'hauría atrevit á anomenarla aixís. ELENA. ¿Y la Riteta? ÁNGELA. Está dormint. Aparta la cortina del pabelló. Mirila. ELENA. Oh, qu'hermosa. Que bonica qu'es. ÁNGELA. ¿Vol que la desperti? ELENA. No; no vull res més que ferli un petonet, y ja li faré de modo que no se'n adoni. Li fa. ¡Oh! Es divina. Dorm y somriu, com deuhen somriurer, sens dubte, los angels en la gloria. ÁNGELA. ¡Oh! Senyora... Ella, ella es l'únich consol que'm queda ja á la terra. Elena torna á besar á Riteta. RITETA. Somniant. ¡Mamá! ELENA. ¡Oh! M'ha dit mamá. ¿Com es que, al sentirla, la seva veu se m'ha infiltrat al cor com un rajolí d'inexplicable dolcesa? ¡Ah!... ¡Adéu, Ángela! ÁNGELA. Passiho bé, senyora. ELENA. Si no'ns veyém may més... ÁNGELA. Nos veurém al cel. ELENA. ¡Adéu! ÁNGELA. ¡Adéu! Se besan ab forsa. ELENA. (¡Oh! ¡Me'n vaig d'aquí ab l'ánima trossejada!) Se'n va per la porta del fondo. Escena XI. ÁNGELA. ¡Oh! No. No'ns veurém may més. He sofert ab los petons que m'ha donat, tots los torments del infern. ¡Aqueixos, aqueixos, que jo m'he sentit al rostre com brassas de foch, son los mateixos que dona á n'ell quan me roba tota la esperansa de la meva vida!... Tocan las vuyt. Pausa. ¡Las vuit! Aquesta es l'hora en que ell m'ha dit que vindría. Per sort he quedat sola y ningú'ns podrá torbar; li he dat la clau de la porteta xica del hortet. ¡Oh, com me bat lo cor! ¿Me cumplirá la paraula? ¿Vindrá? ¡Ah! Lo ram de flors qu'ella s'ha olvidat... Posemlo á la Verge perque nos ampari á tots. Li posa en un gerro. Escena XII. ÁNGELA y LLUIS. LLUIS. ¡Ángela! Ve per una porta lateral. ÁNGELA. ¡Ah! ¿Ets tu, Lluis? LLUIS. Sí; t'he complert ma promesa. Te vaig prometrer que vindría, y aquí'm tens. Parla. ¿Qué vols? ¿Qué exigeixes de mi? ÁNGELA. ¡Oh!... ¡Qué dius! ¿Qué exigeixo? ¿Te pensas, tal volta, que jo't reclamo'l pago de mon silenci? ¿Te creus que't demanaré diners? ¡Oh, Déu meu, Déu meu! Plora. LLUIS. Ángela; jo he vingut aquí á consolarte, á aliviar al menos las tevas penas. ÁNGELA. Sí; y deus venir ab or, creyent que l'or tot ho esborra... No, l'or ja no'm pot donar sino més allargament de existencia, perque las llágrimas de fel que jo ploro per la teva iniquitat, m'escaldin més temps los ulls, m'esgrunin més temps lo cor, y me fassi mes llarga la vida dolorosa de las mevas penas. LLUIS. ¡Oh, Ángela! ¡Escoltam, per l'amor de Déu! ÁNGELA. T'estimava, y ni sabía ni creya que tu poguessis may enganyarme. ¡Oh! ¿Te'n recordas? En mitj del goig d'aquella poderosa ilusió meva, va venir al mon la Riteta y'ns va semblar un ángel que havía devallat del cel, per nostra ventura. ¡Oh! Digam, Lluis: Quan així'ns estimavas, quan demostravas trobar aquell cel al costat nostre, quan ab tant amor nos enaltías y'ns abrassavas, ¿pensavas ja en abandonarnos, com després vas ferho? LLUIS. ¡Oh, no, Ángela, no. ¡Massa ho sabs tu de cert que jo t'estimava ab tota la ilusió de la meva vida! ÁNGELA. Sí, sí; ja ho sé. Tens rahó. Es veritat que m'estimavas; pero l'amor també's marceix com las flors; ab la costum se va fent vell, y allavors vos canseu de nosaltres, y, si allavors, apareix una pubilla rica que tinga un bon dot... LLUIS. ¡Oh! ¡M'ofens, Ángela!... ÁNGELA. ¿Per qué? ¿Havías de fer tu, per ventura, més ni menos que la generalitat dels joves que en lo teu cas se trovan? No. Jo era pobre... vas coneixer á la qu'es avuy ta esposa... Ella devía ser rica... ¿No es veritat, Lluis, que deu ser molt rica? LLUIS. ¡Oh! Basta, Ángela! Condemna tant com vulgas lo meu crim; pero no'l fassis més odiós y més indigne suposantli movils botxornosos. Te has equivocat, Ángela meva, t'has equivocat, y jo vull desfer al punt aquesta equivocació teva... ÁNGELA. No cal. ¿Per qué? ¿Qué vols alcansar de mi? ¿Lo meu amor ó lo meu perdó? Totas duas cosas tens ja. Olvidam y vesten. LLUIS. Pero... ÁNGELA. Ni una paraula. Ó vesten ó me'm vaig jo. Vesten. LLUIS. No; no me'n vull anar. Si só culpable, vull que sápigas com. Vull que sápigas que jo, quan vaig deixarte á Ginebra, dihente que aquella carta rebuda'm notificava que la meva mare s'estava morint, no't vaig dar, dihento, una excusa pera abandonarte, no; te vaig dir la veritat, la veritat pura, ¿entens? Vaig marxar al instant, vaig arribar á Espanya, vaig correr al costat del llit ahont la meva mare agonitzava, vaig cubrir, ó millor dit, nos vam cubrir ella y jo los rostres de petons y llágrimas, y, al asserenarse un xich lo meu dolor, ¿sabs qui vaig veurer al costat del llit de mort de la meva mare? ÁNGELA. ¿La teva Elena, potser? LLUIS. Sí; la meva Elena, filla d'una amiga de la meva mare, qu'ella estimava més que á una germana. La meva Elena que, junt ab la seva mare, havían vetllat á la meva, en sa llarga y dolorosa malaltía, ab tant amor y delicadesa com podría haverho jo fet si m'hagués trovat al costat d'ella. Al veurerlas, ja lo meu cor va pressentir la teva desgracia y la meva. Las duas amigas havían pactat feya temps lo nostre casament. La meva mare veya á la Elena jove, rica y hermosa, y ab ánima prou noble pera fer la meva ditxa. Ademés, creya ella que, casantme ab la filla de la seva amiga, pagava lo deute de gratitut de lo molt que havían fet pera salvarla, y, ab llágrimas als ulls, blanchs ja'ls llavis, ab la suor de la agonía, me va dir, me va pregar, me va manar al últim que en aquell instant, en aquell punt mateix, en aquella hora suprema, en que anava á morir, li fes lo jurament de que jo al ser al endemá, sería ja l'espós de l'Elena. ÁNGELA. ¡Ah! ¡Y tu li vas jurar! LLUIS. ¡Perdonam, Angela! L'amor del fill va vencer á l'amor del amant. No vaig tenir valor pera faltar á aquell jurament, que lo meu cor va considerar sagrat, y... va cumplirse. Va cumplirse, sí; mes al asserenarse aquell núvol d'amor filial que m'havía fet ser ab tu tan culpable, l'amor y'l remordiment van trucar á mon cor y vaig manar buscarte. No pera faltar á la meva esposa, á qui, per altra part també estimo per la hermosura y la bondat de la seva ánima, sino pera aussiliarte en mitj de la que jo ja pressentía que havía de ser espantosa desventura. Tot va ser en vá. Los amichs á qui jo vaig donar l'encárrech no van trovarte en lloch. Un d'ells, al últim, confonente sens dupte ab algun'altra desditxada de historia semblanta á la teva me va assegurar que tu y ma filla erau ja amparadas per un home que t'havía dat son or á preu de ta deshonra, y aixó garantit per sas explicacions detalladas, va sublevar mon amor propi, me va arrancar del cor tot lo que per tu sentía y me vaig posar á estimarla ab tota ma vida á la Elena, creyentme que així, ¡infelís! me venjava de la teva vilesa. ¡Oh! ¡No! Sí, sí; ja ho sé; ja ho he pensat; espera; no m'ho digas. Tu has cumplert y jo he faltat. Jo he sigut criminal y tu honrada. Donchs, bé... Jo estich disposat á fer lo que tu ordenis. Jo vaig cometrer l'error y vaig ser un indigne. Tu, ab tota la esplendidesa de ta hermosura, en mitj del llot del mon, has preferit la miseria ab totas sas penalitats, per conservarte honrada y fidel al amor que vas jurarme un día, y tu ho mereixes tot. Tu ets, donchs, qui mana y qui's té d'imposar. ¿Qué vols? Disposa. ¿Vols or? ¿Vols assegurar lo teu pervenir? La Elena té mare que la estima, y tu no tens á ningú. ¿Vols qu'ella quedi ab son amparo y quedis tu ab lo meu? Resolte. Digas. ÁNGELA. ¡Vesten! Pensar en res més qu'aixó es un deliri, una bojería. LLUIS ¡Una bojería! ¡Oh! No, no, es la fatalitat que'ns empeny á l'un envers á l'altre contra la nostra voluntat, pera fernos expiar d'un modo cruel las culpas de la nostra joventut. Aixó es just, justissim per tu y per mi; pero, ¿y per ella? ¿Quina culpa té de nostres desacerts aquesta pobreta Elena? Ángela lluyta ab sa gelosía. ÁNGELA. ¡Oh! ¡La Elena! ¡La teva esposa!... ¡L'adoras! Fas bé, ella també t'adora á tu. Aquí m'ho ha dit avuy mateix, aquest vespre. LLUIS. ¡Oh! ¿La Elena ha vingut aquí? No; tu m'enganyas. ÁNGELA. No t'enganyo. Aquí ha vingut, ha segut aquí ahont tu seus ara, y son sevas aquestas flors que aquell gerro sosté al peu de la Verge. LLUIS. ¡Oh! ¿La Elena ha parlat ab tu? ¿T'has venjat, Ángela? ÁNGELA. ¿Y per qué no? ¿Per ventura al ferme tu la ofensa havías pactat ab mi que jo havía de prescindir de la venjansa? Sí; m'he venjat... pero m'he venjat... salvante. La teva esposa sab la causa de la meva desditxa, pero lo nom del meu amat no'l sab. LLUIS. ¡Oh! ¡Ángela! ¡Ángela! T'has portat noblement. Gracias, gracias, Ángela. ÁNGELA. Lo perdó es ma venjansa, y aixís tu pots ser ditxós encara. LLUIS. Adéu, donchs. Vol anarsen y no pot. ÁNGELA. ¡Per sempre, adéu! LLUIS. Pero... avans d'anarmen... ¿No'm parlas? ¿No'm vols dir res de la nostra filla? ÁNGELA. No; la nostra filla t'anyora á voltas, y demana al seu pare. Pero jo li he dit que t'olvidi; la faig pregar per tu á Déu, com si ja haguesses mort, y tinch la esperansa de que, al últim, lograré esborrarte de la seva memoria. LLUIS. ¡Oh! ¡Déixamela veurer al menos! ÁNGELA. No pot ser. Dorm ara, y no vull que'l causant de ma vilesa interrompi en aqueix moment sos somnis d'ángel. LLUIS. No la despertaré. Véurela; no més que véurela, Ángela. ÁNGELA. Apartant la cortina del llit. Té, donchs; aquí la tens. LLUIS ¡Oh! ¡Filla, meva del meu cor! ¡D'aprop ó de lluny jo faré que tu sentis l'influencia del amor del teu pare! ¡Ah!... Una besada. ÁNGELA. No; la despertarías, te coneixería encara, y tindríam un trastorn. Ves. LLUIS. ¡Oh! Adéu, donchs, Ángela. ÁNGELA. ¡Sí, adéu y per sempre! LLUIS. ¡Oh! No. ¡Per sempre, no! Lluis se n'anava ja, quan al ser á la vora de la porta, Riteta, somiant diu un fracment de la cansó, deturant á Lluis, sorprés, aprop la porta, y á Ángela, en lo prosceni. RITETA. -La cansó del Lliri d'aygua, somniant y trist. si la voleu escoltar, es la cansó d'una noya que'l promés la va enganyar. La cansó del Lliri d'aygua, si la volguéseu sentir, es la cansó d'una noya que d'amor se va morir. ÁNGELA. ¡Oh! LLUIS. ¿Qué diu? Escena última. Los mateixos y ELENA. ELENA. ¡Ay! ¡ay! ¿Tu aquí, Lluis? ÁNGELA. (¡Ah! ¡Ella!) LLUIS. (¡La Elena! ¡Oh! ¡Situació dificil! ¡Si no pot contenirse l'Angela!...) ELENA. Tornava á buscar un ram de flors que m'havía descuidat, cuan una nena, amiga de la Riteta, m'ha dit que aquí hi havía un senyor, y, veyas, ¿creurías que m'he pensat que serías tu? LLUIS. Sí; he sabut... vaig saber ahir la situació d'aquesta pobre... dóna, y he vingut pera veurer si li podía prestar algun aussili. ELENA. Jo, fins, en nom teu, li he ofert que se'n vingués á Barcelona ab nosaltres; pero no ho vol; no ho vol, y jo la vull fer ditxosa. Aixís es que, seguint lo nostre viatje, havém de fer una cosa, Lluis. Havém de buscar á aquest amich teu, y ferli compendrer que lo que ha fet ab aquesta infelissa es més qu'una vilesa, es un crim que espanta. LLUIS. ¡Oh! ¡Elena! ÁNGELA. (¡Oh! Lo castich del cel. ¡Oh! Sí: no falla.) Riteta, que s'ha despertat, s'assenta al llit y escolta, y, á mida que va reconeixent la veu de son pare, va allargant lo cap fins que al fí'l crida quan s'indica. ELENA. Sí, Lluis; sí; l'havém de buscar y quant li haguém fet cumplir lo seu deber, trenca ab ell tota amistat. L'home qu'es prou desnaturalisat pera abandonar aixís á la seva filla, ni mereix perdó del cel, ni mereix que un home de bé segueixi tractantlo. ¡Es un indigne! LLUIS. (¡Oh! ¡L'indigne, lo desnaturalisat só jo!) ELENA. Abandonar d'aqueix modo á sa esposa y á sa filla!... ¡Misserable! LLUIS. ¡Oh! ¡Elena!... anémsen, aném. (¡Jo ja no puch resistir més aquest martiri!) ÁNGELA. Perdónil, senyora. Jo ja l'he perdonat, y só la ofesa... ELENA. Tingui esperansa, Ángela;'l trovarém. Adéu. ÁNGELA. Adéu. ELENA. Aném, Lluis. Donantli'l bras. LLUIS. Aném. RITETA. Trayent lo cap y allargantli'ls brassos. ¡Papá! TOTS. ¡Ah! Suspensió d'espant. ELENA. ¡Qué sento! No sab que li passa. ÁNGELA. (¡Verge Santa sagrada!) RITETA. ¡Papá, papá! Sí; ja t'estimo. Vina. ÁNGELA. Corre y diu apart á Riteta. (¡No, calla; filla meva, digas que no ho es lo teu papá, digas que t'ho semblava! ¡Dígau!) Elena que ha estat tot aquel temps com esglayoda, ara esclata dihent fora de sí. ELENA. ¡Oh! ¿Qué ha dit? ¿qué acaba de dir aquesta nena? ÁNGELA. No, no, no ha dit res... no es res, senyora... Es que pensa tant en lo seu papá que sempre que veu á un senyor qualsevol, ja'l crida dihentli... ELENA. ¡Oh! No. Jo ho he sentit perfectament. Ho ha dit sense equivocarse. Está ben desperta, crida al seu papá, y, mírala, Lluis; t'está allargant los brassos! ¡Ah! Agafa frenéticament á la noya y sacudintla ab violencia pera que parli. ¿No es veritat? ¡digas, parla, filla meva!... ¿No es veritat que aquest senyor es lo qui tu has conegut sempre com lo teu pare? RITETA. ¡No, no; la mamá diu que no! ÁNGELA. ¡No, no; no ho es, filla! Gran ansietat. LLUIS. (¡Oh! ¿qué faig? ¿qué faig? Déu meu.) ELENA. ¡Lluis!... ¿T'espanta la responsabilitat del crim que vas cométrer? ¡No vols abrassar á aquesta criatura que't crida ¡pare! y que á tu't deu la vida!... ÁNGELA. ¡Oh! No, no. (¡Verge Santa amparéunos!) ¡No, filla meva del meu cor!... No ho es lo teu pare. Es l'amich del teu papá. ¿Sabs? ¿Comprens? ¿No'l coneixes bé, ara? Riteta entent bé que Ángela no vol que fingeigi que no coneix á Lluis, y ella ho fa ab dificultat que encara indica més lo cert. RITETA. ¡Ah! sí, sí, mamá; ja ho veig; no ho es. ÁNGELA. ¿Vols abrassarlo? RITETA. Com tu vulgas, mamá. ÁNGELA. Trayentla del llit y posantla en brassos de Lluis. Donchs té. Abrással. LLUIS. ¡Oh, Riteta, Riteta! Li cobreix lo rostre de petons. RITETA. ¡Senyor! ¡Senyor!... LLUIS. ¡Oh! ¡No, senyor, no! ¡Papá! ¡papá! Só'l teu pare; ho só; sápigau, Elena. ¡Costi lo que costi aquest mot, no vull, com tu m'has dit fa poch, seguir sent un indigne y un misserable! ¡Filla! ¡Filla meva del meu cor! Torna á besarla. ELENA. ¡Oh! ¡Mare meva! Queda assentada plorant amargament. ÁNGELA. (¡Verge Santa del cel!) LLUIS. ¡Oh! ¡Me sembla que revisch! Besant fort á Riteta. ÁNGELA. (¡Déu meu! Ampárans.) FÍ DEL ACTE SEGÓN. Lo lliri d'aygua <Índex de l'obra> Serafí Pitarra Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Lo lliri d'aygua <Índex de l'obra> Serafí Pitarra Acte tercer. La mateixa decoració del primer acte. Escena primera. CRISTÓFOL y BATISTA. BATISTA. Donchs sí, Cristófol, sí; vos dono la enhorabona. Vaja; ja no vos diré may més Cristófol Rata. Heu fet una bona acció, y aixó á mi ja'm basta pera tornar á ser amich ab vos, per tota la vida. CRISTÓFOL. Bona acció... bona acció... (Jo no'm, recordo d'haverne fet cap may en ma vida.) BATISTA. ¿Veyeu? Aixó encara vos acaba de fer més digne. Aixó de fer bé y no voler que se sápiga es lo més bonich qu'en aquest mon pot fer un home. CRISTÓFOL. Bé... sí... (No sé de que'm parla; femli veurer que sí.) BATISTA. ¿Ja remugueu, vell raro? CRISTÓFOL. No... vull dir jo, que aquestas cosas... ¿M'entens, Belluguet? Val més que vagin secretas... perque... de vegadas la gent... BATISTA. ¡Oh! Ja, ja; per xó us dich jo que feu molt bé de callarho. No; ja us dich cert que vos, en materia de tenir maulas, y saber fer embolichs... no crech pas que hi hagi ningú que us passi la má per la cara. CRISTÓFOL. ¡Eh, eh! Tu ets d'una mena de manera de ser, que sempre estás de broma. BATISTA. Y bé, y ara de tot aixó que passa aquí, ¿qué me'n diheu, vos que sou tan satrapa? CRISTÓFOL. ¡Hombre!... Sort que, contat y rebatut, jo hi he pogut salvá'ls meus interessos... pero, francament, no'm pensava jo, aném al dir, que la cosa prengués tan mal careyo. BATISYA. ¡Y tal, y tal si l'ha pres, home; si aixó esgarrifa! CRISTÓFOL. Es lo que, aném al dir, jo t'he dit sempre, aquest dimontri d'Ángela porta mala planeta, y aquí tens lo que te haverte tu anmiscuit en ferla venir aquí perque aquets senyors li fessin, com se sol dir, una limosna. BATISTA. Sí, sí; ja vos asseguro que hi ha hagut un terrabastall que n'hi ha pera llogarhi cadiras. CRISTÓFOL. Y sí, home; si no se'n pot fer de bé á ningú; es lo que jo't repito sempre. Per xó jo no'n faig may de bé. BATISTA. Sí; bé heu fet, donchs aquesta bona acció de que jo vos parlava ara. CRISTÓFOL. Bé, donchs vaja; si acas es l'única qu'he fet, pero dissimula, perdona, que ja desd'ara't dono paraula de no reincidir. ¡Ey! Á no ser que ho fes sens voler, que, de vegadas, Déu nos en guart, també un hom podría fer bé d'esma ó sens adonarsen. BATISTA. Bé; pero ara, per aixó, vos cumpliu la paraula que haveu dat al senyoret de no treurer may de casa vostra á l'Ángela. CRISTÓFOL. Hombre... (Dissimulém pera quan vinga la terrabastada.) Bé, donchs, ¿es á dir que tu't cuidarás, quan aquets senyors se'n vagin, de recullir las claus; y veurer que no m'hagin anfringit per res la casa? BATISTA. Ca, home, ca; ¿que voleu que hi hagin fet? Una gent que no més s'hi han estat dos días... CRISTÓFOL. ¡Ah!... Avans de anarsen, veyas si tenen res de roba vella, unas calsas ó casquet, ó verbigracia, una armilla... BATISTA. Sí; y'ls diré qu'es per un pobre propietari que no més es home d'unas vint ó trenta mil lliuras. CRISTÓFOL. ¡Ah! Aixís; sí; perque nosaltres, aném al dir, ¿m'entens? estém més malament que'ls pobres. Los pobres fan llástima á tothom, y demanan y demanan, y tothom los dona, pero nosaltres, si no trovém una bona ánima caritativa que's vulga olvidar de que som propietaris, ningú 'ns vol donar alló que's diu ni un brí de sanabra. BATISTA. (¡Oh! ¡Y á mi lo que'm xoca, es ab la senzillesa qu'ell ho explica!) CRISTÓFOL. Bé; jo ara me'n vaig; tu fes aixó de demanarli lo del chaleco y demés. ¿Entens? Dígali qu'es per un pobre propietari, aném al dir, qu'está carregat de fincas. Tu explicali bé, de modo qu'ell en virtut de la teva argumentació, no deixi de atendrerm, y allavoras... vethoaquí, y endevant, y endemés, y bueno. Escena II. BATISTA. ¡Mare de Déu quín vell més ruí y més miserable! Quant més va, més m'estranya qu'ahir fes aquella caritat tan forta á l'Ángela, sens haverli encara donat don Lluis los diners pera ferla. Si fos... ¡Bah, bah! Si acás ja'n deurá sortir una cosa ó altra. Sento que s'acosta algú. ¡Ah! La senyoreta Elena. Sí; me sembla que ja ve més resignada. Escena III. BATISTA y ELENA. BATISTA. ¿Senyora? ELENA. ¡Ah!... ¿Erats aquí?... (Lo suplici ja comensa. Es precís soportar las miradas indiscretas que buscan indicis de la nostra intranquilitat.) BATISTA. ¿La senyora'm necesita per alguna cosa? ELENA. Mirantlo. No gracias ¡Ah! Sí Mira; digas al senyor que l'espero aquí, que vinga. Batista se'n va. Escena IV. ELENA. Sí; estich resolta. Havent pres una complerta resolució, ja no'm resta, per ell més que la franquesa, y aquest deber tinch que cumplirlo del tot. ¡Ah!... Quí m'hauría dit ahir qu'anava, d'un sol cop, á perdrer totas las esperansas, totas las ilusions de que estava plena la meva vida... ¡Quín suplici!... ¡Ah! ¡Só molt desventurada! Escena V. LLUIS y ELENA. LLUIS. ¿Me demanavas, Elena? ELENA. Sí; he pensat que devía, després de tot quant ha succehit, sapiguer lo que pensas fer. Es necessari péndrer una determinació, y prompte. LLUIS. Després de tot una nit que han estat en fera batalla, dins de mon cor, mas passions y mos afectes, he trovat, com á menor mal, una resolució suprema. ELENA. Dígala. LLUIS. No goso á dirtela. ELENA. Romp per tot; en lo terrible extrém en que'ns trovém ara, res pots dir ni pots fer que siga pitjor que'l dol que ja'm trosseja l'ánima. LLUIS. Tens rahó, Elena. ELENA. Donchs, ja que veus que'n tinch, digas y acaba. LLUIS. Davant de la lley material, lo llas que m'uneix ab tu es indisoluble; davant de las lleys... morals, tant fort es lo teu com lo que m'uneix ab ella. Tenim, donchs, que son duas las forsas que m'obligan ab tu, y una no més la que deuría portarme á cumplir ab l'Ángela. Á més, en favor teu hi ha l'argument de que pot causar fins la mort de la teva pobre mare, la idea de la felicitat y l'escándol que donarém, si trascendeix al mon la nostra separació y divorci. ELENA. ¡Oh, mamá del meu cor! LLUIS. Per ella, donchs, que fins podría morir, per las expressadas causas; y no tenint per res en compte l'estat dels nostres cors, ni'ls respectius sacrificis, jo he pensat que obraría de la següent manera. ELENA. ¿De quína? Acaba. LLUIS. Faría que'l mon no s'enterés en lo més mínim de res de lo passat entre nosaltres; ampararía á la noya, fruyt del meu desditxat amor, y asseguraría la subsistencia de la desventurada Ángela, ab la condició de que may comparegués ahont tu y jo y la seva filla fossem. ELENA. No. Jo no puch, sense rubor, quedarme al costat teu... habitar la teva casa. ¿Quín puesto hi ocuparía jo?... ¿Quín dret tindría pera ser respectada? Considera que, desd'ahir me conto viuda. LLUIS. ¡Per caritat, Elena! ELENA. Separats los dos, no podré importunarte jo ab los meus plors, y tu no tindrás perque avergonyirte al davant meu. LLUIS. ¡Oh! Elena... Cálmat, cálmat. ELENA. No; may. La teva estimada es ja lo meu torment. La veig sempre; la miro al costat teu y tractant d'allunyarte de mi. Ja no puch més lluytar ab la meva bona fé y lo meu amor. Ella ja fa molt més temps que sab com ho ha de fer per halagarte y cautivarte. Á n'ella tot la protegeix y á mi re'm defensa. Dóna, té lo passat; mare, té la seva filla. LLUIS. ¡Ah! Tu m'estimas encara; tu m'has estimat sempre. Tas llágrimas ho proban M'estimas, y jo vull desvaneixer las tevas preocupacions, Elena; vull curar lo teu cor llagat... lo pervenir nostre... Olvidém la suchcehit... allunya del teu cor aquesta amarga desconfiansa. La meva única idea, ma ambició ets tu. ¡Pensa, Elena meva, que tu m'estimavas, que encara m'estimas y que jo... t'adoro! ELENA. Lluis, calla, perque lo teu amor es una blasfemia. Tu te'n olvidas y jo dech recordarmen. LLUIS. Sía com vulgas tu; pero recórdat també de que jo he fet tot quant he pogut pera convencert. ELENA. Pera convencerm' de que'ts un infame. LLUIS. Pero un infame que t'estima, Elena. Se'n va. Escena VI. ELENA y RITETA. RITETA. ¡Pst! ¡Senyora! ¡Senyora!... ELENA. ¡Ah! ¿Ets tu? Ab duresa. ¿Quí t'ha enviat aquí? ¿Qué vols? ¿qué't passa? RITETA. ¿Me sabría dir si ha vingut aquí la meva mamá? ELENA. No; y no li vinguis á buscar més fins que nosaltres siguém fora, perque no hi será, mentres jo hi visca. RITETA. ¡Oh! ¡Mamá! ¡Mamá meva! ¡Ay, pobreta de mi, que jo he perdut la meva mare! Va per anarsen. ELENA. De sobte y sentint llástima de'ls plors de Riteta. ¿Que l'has perduda, dius? ¡Oh! Escolta... vina... RITETA. ¡Ay! ¡Mamá! ¡Mamá! ¿Ahont ets? ELENA. (Ben mirat, es injust; es fins un crim lo que jo ara anava á fer ab aquesta desditxada criatura. ¿Quina culpa té ella de res?) Vina, Riteta. RITETA. ¡Ay, senyora! ¡Diguim, la meva mamá ahont es, ajudimela á cercar, senyora! Plora amargament. ELENA. ¿Pero, qué ha passat?Explicat... vina. Plorant no podrás parlar; aixuga aquestas llágrimas primer. Las hi aixuga. Cálmat, y ara digas. RITETA. Ahir vespre, quan vosté y'l meu papá van anarsen, la meva mamá me va agafar, me va estrenyer, y, comensant á ferme petons: -¡Se'n van, se'n van, me va dir! ¡Ay, filla meva! ¡aquesta senyora se'ns l'endú, aquesta senyora nos ha robat al teu pare! ELENA. (¡Oh! ¡Ella me'l va robar á mi!) RITETA. Jo, allavors, dihentme que vosté m'havía robat al meu pare: -¡Dolenta! me vaig posar á cridar, ¡senyora dolenta! Y la meva mamá, tornantme á fer petons y á plorar y abrassarme fort: -No, filla meva,'m va dir, á n'aquesta senyora estímala, es un ángel, es una santa. ELENA. (¡Oh! ¡Y jo que'm pensava qu'era tan cruel l'odi que havía de tenirme!) RITETA. Y si may, com ara'm passa á mi, l'aborrisses perque'ns ha pres lo teu pare, no la vulguis aborrir, y fes com farém ara que resarém per que ella sigui ben ditxosa y perque'ns perdoni tots los dolors que li hem causat nosaltres. ELENA. (¡Oh! ¡Filla meva del meu cor! ¡Y pensar que jo he resat, odiantla á n'ella!) RITETA. Allavors hem resat... hem resat... hem resat més estona... Pare-nostre, Salves... de tot hem dit, senyora; y la meva mamá plorava y'm feya petons, y jo n'hi feya á n'ella, y, pera vosté y pe'l meu papá, qu'ella diu que jo ja no'l veuré may més, hem pregat fins que jo'm dech haver quedat adormideta. Llavors, jo, adormideta, he somniat que era la nit dels Reys, y que un rey, que duya una corona més bonica y més lluhenta que la de tots los reys de la terra, donava la meva mare á un ángel que se la emportava al cel. Jo, allavoras he cridat: -¡Es meva, es meva, senyor rey, no me la prenguéu: es la meva pubreta mare!- y aquell rey, que duya aquella corona tan bonica, m'ha dit: -No ploris; la teva mare jo me la enduch al cel, pero, en compte d'ella, jo't daré al teu pare, que t'estima molt, y un'altra mare, que t'estimará tant com la mare que t'acabo de péndrer.- Després, aquest matí; m'he despertat, m'he llevat, m'he vestit, y, espantada, he comensat á cridar per tot: -¡Mamá! ¡Mamá!- y, per més qu'he fet, per més qu'he cridat, en lloch la he vista. ¡Oh! ¡Senyora!... La meva mamá s'ha perdut, s'ha mort, perque ella ja deya ahir nit, plorant, que ella sense'l meu papá's moriría, y's deu haver mort, y deu ser al cel. ¡Oh! ¡Mamá meva! Plor desesperat. ELENA. ¡Oh! ¡Filla meva del meu cor! No s'haurá perdut ni será morta, no; vina. La buscarém, y lo cor me diu que tinim de trovarla; vina, ignocenta y hermosa criatura; ni tu, ni la teva mare, ni jo, tením culpa de lo que á las tres nos passa; qui la té es l'home que'ns ha enganyat á mi y á n'ella, y que, ab tot y aixó, encara l'estimém ab tota la nostra ánima. ¡Oh filla meva! vina, aném, jo't dare mare, y fins, si puch, lo teu pare. S'aixeca resoltament, y disposantse per anar á cercar á Ángela, se va posant lo guarda-pols, lo sombrero, pren lo mocador y la sombrilla, y, com que cada cosa se trova en distintas cadiras, ab la agitació, no ho trova, y s'ho posa malament, y va de l'un cantó á l'altre, sempre seguida per Riteta, ab la qui sosté lo següent diálech. RITETA. Pero, ara... de primer, buscarém á la meva mamá. ¿No es veritat, senyora? ELENA. ¡Sí, filla meva, sí; primer que tot, buscarla á n'ella! RITETA. ¡Oh! ¡Qué la estimo! ¡qué la estimo, y que bona qu'es, senyora! ELENA. ¡Y jo, y jo! ¡Si sapiguésses com no t'estimo y com te vull estimar, pobreta. Se fan molts petons. RITETA. Aném, aném, donchs; acompanyim, buscarém per tot, senyora. ELENA. Sí, filla, sí. RITETA. Pe'l bosch. ELENA. Per tot allá hont tu'm diguis qu'anava ella. RITETA. Pe'l riu. ELENA. Pe'l riu, si't sembla que allí pot trovarse. RITETA. Pe'l poble... ELENA. Pe'l poble, si no la podém trovar pe'l riu, y pe'ls boscos. RITETA. Aném; jo cridaré per tot: ¡Mamá, mamá, vina! ELENA. Sí; tu mamá, y jo: ¡Ángela, Angeleta! RITETA. ¡Oh! ¡Com la estimo. Com la vull, senyora! Li fa petons. ELENA. ¡Y jo, y jo á tu, pobre Riteta meva! RITETA. Aném. ¡Mamá! ¡Mamá! ELENA. ¡Ángela, Angeleta! RITETA. ¡Oh! Sí; la trovarém. ELENA. Sí, ¡Déu nos guía! Se'n van precipitadament. Escena VII. LLUIS. ¿Qué hi ha? ¿qué passa aquí? Desd'allí dins m'ha semblatque s'hi sentían crits y plors. No hi ha ningú; ilusió meva. Lo dolor que tinch al cor, per tot m'envolta, y, com lo tinch dins, me sembla que també'l sento á fora. Y ara, ¿qué faig? ¿qué faig, Déu meu? Pera serenarse'l meu cap, no dech encara haver llensat prou llágrimas, com no s'asserena'l cel, quan encara no ha llensat prou pluja. ¡Oh! ¡Elena y Ángela! Filla ignocenta que ja encantas la vida, y ser creat, que ja en un altre ser palpitas: entre aquestos amors y la gola d'un torrent que tots los meus torments acabaría, aconsellam tu, Déu meu. ¿Dret ahont trovas tu que tinch d'inclinarme? ¿Cap ahont pensas tu que tinch de dirigirme? Escena VIII. LLUIS y ÁNGELA. ÁNGELA. Cap allá, Lluis, ahont á tu't sembli que la teva conciencia't mana. LLUIS ¡Ah, Ángela! ¿Ets tu? ÁNGELA. ¡Sí; jo que, com tu,'m preguntava lo qu'havía de fer, y, en mitj de la meva desesperació, ni'l meu cap ni'l meu cor me sabían donar la resposta; mes, ab lo primer raig del sol, al trencar l'albada, he vist al entorn de la meva caseta, las herbas espurnejadas de gebra; las flors, com adorant al sol, obertas; la inmensitat del mon, y un cel, més inmens encara, que semblava entrar tot á dins del meu cor; y he anat á la iglesia. Allí, la Verge dels Desamparats: -Vina, filla, m'ha dit. ¡Vina ma filla!- Y allí, á sos peus, agenollada, he umplert tot lo meu cor dels consells d'ella, y ara á dirtels jo vinch. Tu, Lluis, escóltals, y veyas si trovas en lo teu cor que has de cumplirlos. LLUIS. Dígals. Escolto. ÁNGELA. He vist una dona santa y una impura, y entre las duas crech que deus triar la santa; més he vist que la impura té una filla nascuda d'ella, y de la seva falta, com de la argila, ó de fangosa terra, neix la hermosa flor que, al bosch perfuma l'aura; y aquest ser ignocent, si tu l'abandonas, no té ningú, ningú qu'en aquest mon l'ampari. La teva bona Elena, plorará la seva inmensa desventura; pero ella té una mare que al mon l'estima, té familia y parents, perque, honrada, els honra, y la meva filla, qu'es la teva també, no té ningú, ningú qu'en aquest mon la vulga. Pubilla no més de la deshonra meva, aixó la deixará encara més deserta, perque aquest mon neci, creu que la filla per forsa té d'haver heretat los vicis de la mare, y vetaquí perque la teva conciencia t'indica, por dolorós que't siga, que tu tens d'abandonar á la teva Elena, y tens de venir ab nosaltres amparant á ta filla, y á mi, no por amor, sino perque aquesta filla se moriría si no tingués aprop lo consol de la seva mare. LLUIS. ¡Oh! Sí, sí; ho crech, Ángela meva, y ho crech tant més quant tu'm vens amorosa á buscar y l'Elena'm refusa. Ho crech, perque dius lo cert, perque ella té mare y familia y parents, y tu y la meva filla no teníu ningú qu'en aquest mon vos valgui. ¡Oh! Sí, sí; Ángela; ho veig y no't pensis, si algun día creguesses que tu ara m'has fet fer un crim, que sigas tu qui me'l fa cometrer. Jo, Ángela, ja vacilava á favor teu. Las tevas paraulas no han sigut més que l'alenada d'aire que trenca'l brí de la flor que ja havía segat lo jardiner trepitjantla. ÁNGELA. ¡Oh! ¡Lluis meu del meu cor!... LLUIS. Aném: ¿la nostra filla?... ÁNGELA. Á casa la trovarém. Á trench d'alba, adormideta en lo seu llit y sonrihentme la he deixada. ¡Oh! Los Angels endevinan quan ha de baixar la ditxa del cel, y per aixó somreya ella. La veya sens dubte en la pols d'or, del raig de sol, que pel portico obert, fins al seu llit baixava. LLUIS. ¡Oh! ¡Aném, Ángela, aném! ¡Adéu, Elena! ÁNGELA. ¡Oh! ¡No't dol més á tu que á mi'l dolor que li aném á causar ara! LLUIS. (¡Elena del meu cor!) ÁNGELA. Ta filla't crida; aném, Lluis, avans que'l cor no puga fallarte. LLUIS. ¡Oh! Sí; aném. ÁNGELA. Aném. Van á anarsen, y, al ser á la porta se sorprenen ab l'aparició dels següents personatjes. Escena IX. Los mateixos, CRISTÓFOL, JUTJE, AGUTZIL y GUARDABOSCH. JUTJE. Perdoni, Ángela. CRISTÓFOL. Que Déu me'ls enguart de mal y de cap desgracia. ÁNGELA. ¡Oh! ¿Vosté? LLUIS. (¡Lo senyor Jutje aquí!) JUTJE. En nom, Ángela, de la lley, doneuvos presa. LLUIS. ¡Cóm!... ¿Qué diu? ÁNGELA. Bé... Lo senyor Jutje se deu haver equivocat, me deu pendrer per altra..., y... JUTJE. No, Ángela... desgraciadament es á vos á qui avuy busca la lley. ÁNGELA. ¿A mi? No. Aixó es impossible. CRISTÓFOL. Sí, sí, lo que, aném al dir, deya jo ara. Es impossible que vos sigueu capassa de lo que se us acusa. LLUIS. Mes, ¿de qué se l'acusa? JUTJE. D'haver robat los diners del vell Cristófol, ahir, quan ella va anar á casa d'ell pera veurerl. ÁNGELA. ¡Oh! Menten, senyor Jutje; han mentit, es una infamia. Jo no he robat res á ningú may en tota la meva vida. ¡Oh! ¡Lladre, lladrejo!... Queda assombrada. LLUIS. ¡Oh! ¡Quina calumnia! No; no, senyor Jutje; may; aixó no es possible. CRISTÓFOL. ¡Mare de Déu, y quinas trifulgas son aquestas! JUTJE. Y, ab tot, Lluis; los indicis no poden ser més vehements ni més terribles en contra d'ella. Ahir va anar á casa del vell Cristófol, pera parlarli de que ell no la volgués treurer de casa. Lo vell Cristófol no hi era. La criada qu'ell té á casa, va dir á l'Ángela que entrés á la sala y l'esperés assentada, perque en Cristófol no podía tardar en anarhi. L'Ángela ho aceptá, entrá á la sala; després de molta estona se'n va anar, dihent que en Cristófol tardava molt, y que ella no podía esperarse més.. LLUIS. Fins aquí... JUTJE. Ara ve lo grave: Al esser fora ella, la criada va trovar oberta, havent forsat lo pany ab un ferro, que encara era allí terra, la arquimesa ahont en Cristófol guarda tots los diners que cobra. CRISTÓFOL. Sí; las pensions aném al dir, y los lloguers que vaig cobrar del finiquito del mes. ÁNGELA. ¡Oh! ¿Y vosté'm creu á mi capassa d'haver sigut jo qui ha forsat l'arquimesa? Bé, sí; ja ho veig; es natural; só pobre! JUTJE. Vos enganyeu, Ángela; ningú com jo té de vós, en aquest mon, millor concepte. Mes, quan jo ne duptava de la acusació que se dirigía, havém rebut una confidencia secreta, en la qual se'ns comunicava, lo que havém trovat després. LLUIS. ¿Y qué es, senyor Jutje? ÁNGELA. ¿Qué es lo que s'ha trovat després? JUTJE. Los diners robats, en una calaixera de casa d'ella, sense poguer duptar de que tals sigan, perque'l vell Cristófol havía tingut avans la precaució de senyalarlos ab certas senyas qu'ell fa en tots los diners que cobra. CRISTÓFOL. Sí; una creuheta, aném al dir, que jo ab la punta d'un ganivetó hi solch