Articles. Selecció Joan Maragall Articles. Selecció Joan Maragall I. Llengua i cultura El catalanisme en el llenguatge (Fragments d'un discurs) A Catalunya, durant segles, per causes històriques encara no prou enfondides, mentres el català ha sigut el llenguatge viu i corrent, el castellà ha sigut el llenguatge de les idees generals i el literari. Aquesta divisió és contra naturalesa, perquè les idees generals, la poesia, no són pas cosa diferent de les idees pràctiques i concretes, sinó que en son, com aquell qui diu, la vaporització i el resplendor: l'ésser-ho també en el llenguatge és lo que en constitueix la vida normal i fecunda, la unitat; el no ésser-ho és descomposició, és mort. Un poble amb aquella doble expressió és un poble esguerrat, és un monstre; i els monstres solen tenir la vida curta i miserable, i en tot cas no fructifiquen, són estèrils: així ha estat, durant segles, el poble català en quant a literatura. Als catalans amb aptitud i vocació ideal i literària, els ha succeït que, dintre d'ells i en el seu contacte amb la realitat es trobaven amb un llenguatge íntim i afectiu propi, i que al sentir-se impulsats per la seva vocació a sublimar-lo, a fer-lo vibrar i resplendir i llençar calor, la inèrcia, la força adquirida per les generacions el duia a cercar la sublimació en una llengua arrelada en altres intimitats d'expressió que ells no havien sentit. L'evolució de la idea-paraula que per naturalesa ha d'ésser dins d'una mateixa atmosfera, ells l'havien de realitzar passant-la d'una atmosfera a una altra, i en aquest pas la vibració del sentiment s'extingia, la idea es refredava i el verb naixia apagat, mort. Per això an els escriptors i oradors catalans en castellà, per a poder donar alguna apariència de vida i alguna virtut a les seves obres, se'ls ha acudit generalment un medi: familiaritzar-se amb l'estil dels mestres del llenguatge castellà, omplir-se'n les orelles firis que els en restés dintre el cervell com un ressò perenne, una espècie de diapasó vibrant contínuament, perquè així que un sentiment o una idea els arribés a les altures de la condensació literària, ja com automàticament els agafés la tònica castellana. Per això entre els escriptors catalans en castellà ha dominat tant la preocupació del castissisme, molt més a proporció, que entre els castellans; que de la casta, tenint-la en la sang, no se n'han de preocupar. El doctor Pi i Molist, per exemple, ha estat entre nosaltres un castissista per aquesta raó, que an ell se li engrandia per un enamorament especial de la llengua de Cervantes. Un enamorament tan gran envers una llengua no es comprèn sinó en un estranger en ella. És clar que tot literat sent amor a la llengua en la qual escriu; però quan aquesta llengua és la pròpia, en l'amor que se li té hi ha aquella confiança, aquell abandonament, aquella llibertat i fins de vegades aquella impertinència carinyosa que el fill aviciat sol usar amb la mare; mentres que un amor com el que en Pi i Molist sentia per la llengua castellana més aviat s'assembla al que se sent per una dona forastera: hi ha en tal amor una mena de susceptibilitat, com una por d'ofendre, i un excessiu delitar-se en la contemplació de les seves belleses com no considerant-les cosa pròpia i de casa, sinó cosa exquisida, cosa d'altri que un es té per molt ditxós de que li siga permés fruir, i ho fa amb certa ostentació i al mateix temps amb cert encongiment de sobrevingut. De vegades, molt sovint, en el curs dels escrits d'en Pi i Molist, se veu que a l'autor se li ha acudit una idea, una observació ben justa, ben pròpia, ben de català i que en català trobaria la seva expressió viva i adequada; però tot plegat se li gira i li pren forma en un dicho cervantesc, en un modisme arcaic, i de castellà castís; i es veu que el qui l'ha escrit s'hi ha delitat, tant i més que per la seva correspondència amb el pensament expressat, per lo bonic que el troba en si com a llenguatge, per lo bé que sona, per lo bo que fa de saber-lo i de posar-lo. El doctor Pi diu lo que sent, i ho diu tal com ho sent... però tal com li sembla que ho hauria dit Cervantes si hagués sentit allò mateix d'aquella mateixa manera. No cal pas fer-n'hi cap càrrec. Seguia honradament una corrent literària encara poderosa per tants segles d'arrencada, i a més el seu impuls propi; se valia d'un artifici que la anormalitat de la nostra vida literària ha fet semblar natural i necessari. Altres escriptors, creient també que havien d'escriure en castellà però sentint-se ben resoludament catalans, no l'han volgut usar aquest artifici: han deixat estar el castissisme manllevat i han escrit el castellà a la catalana: és dir, subjectant-se naturalment al vocabulari i a la gramàtica de l'idioma oficial, però fent-lo respondre als caràcters del pensament i de l'expressió nostres. Doncs bé: siga que el sentiment i pensament catalans tinguin una individualitat massa forta per a doblegar-se dintre qualsevol motllo que no siga el que ells mateixos s'han creat: siga per massa diferència entre el geni de l'expressió catalana i el de la castellana; siga per inflexibilitat o falta de força assimiladora de la llengua oficial d'Espanya, lo cert és que els escriptors i els oradors que han anat per aquest camí no han pogut arribar a imposar-se com tals escriptors o oradors; no han fet escola, ni han deixat senyal en l'evolució de l'idioma en què han escrit o parlat; i si s'ha fet cas d'ells, ha estat per la substància de lo que deien, no pel modo com ho deien, no com artistes de la paraula idea: en aquest concepte han restat tan insignificants com els castissistes sense estil propi; i, en el de la substància del seu valer especial, la seva glòria i eficàcia n'han valgut de menys; perquè, ho torno a dir, en tot allò en què la paraula-idea hi entra artísticament, la idea només adquireix tot el seu valor per la força de la seva integració en la paraula. Aquest estat anormal de la nostra expressió parlada s'havia d'acabar, perquè tot desequilibri tira sempre a l'equilibri, i aquí l'equilibri havia de consistir en la unitat del sentiment, del pensament i del llenguatge. Aquesta unitat només podia resultar, o de la mort de la llengua catalana i consegüent integració complerta i exclusiva de les nostres idees en la castellana, o bé del renaixement i dignificació del parlar català fins a fer-lo també l'únic llenguatge afectiu i ideal nostre. Si la llengua catalana hagués estat de mort, no hauria pas resistit quatre segles d'unitat oficial i de cultura literària castellanes; si hagués resistit els tres primers, lo que és l'últim, quasi tot ell de sistema parlamentari i de periodisme, l'hauria deixada ben morta i soterrada. En aquest segle, la personalitat de Catalunya ha passat els perills més grossos de tota la seva història: la lluita de tota Espanya contra una invasió estrangera, gran causa unificadora; la lluita per les idees polítiques que la Revolució francesa va donar com ideals humans superiors i contraris a tota diferenciació nacional, gran causa unificadora; el sistema parlamentari centralitzat a Madrid amb tota l'atracció d'un centre polític i, sobretot, administratiu, amb tot el prestigi de l'admiració als seus grans oradors, amb totes les seves ramificacions i naturals imitacions en els círcols polítics i intel·lectuals, i en els periòdics de les províncies, gran causa unificadora; l'esclat de la civilització industrial moderna fent fàcil i ràpid el viatge an aquell centre i encara més ràpides les comunicacions de les idees i dels fets, i creant les noves qüestions socials i lluites de classes, altra gran causa unificadora. Doncs bé: justament del mig d'aquesta forta corrent d'unificació, que ha estat europea i que en altres Estats ha originat o ha perfeccionat les grans unitats nacionals que avui existeixen, del mig d'ella, s'ha desviat a Espanya el renaixement de la nostra llengua en la seva cultura integral, i després el renaixement de tota la personalitat nostra, de la personalitat catalana, de la que avui tenim ja consciencia prou forta i poderosa per a afirmar-la com un fet que es vexi i que es toca en tots els ordres de la vida. Aquesta desviació contracorrent és un d'aquells fets històrics que en el seu mateix contrasentit aparent, superficial, duen la senyal de la força misteriosa a què obeeixen; de la força misteriosa que produint o produïda per l'harmonia de les llibertats individuals, fa la llei a la història. Doncs si la nostra personalitat, la nostra llengua, no s'ha esborrat, sinó que s'ha renovat enmig de tants grans perills, és que no era de mort, i per lo tant no podem pensar en cercar la normalitat, l'equilibri del nostre esperit i el nostre llenguatge en l'oblit del català i en la castellanització dels nostres sentiments i les nostres idees, sinó en el segon terme de la disjuntiva, en la integració de tota la nostra cultura literària dintre de la llengua catalana dignificada. Aquesta dignificació ja està començada i va avançant. Com és natural, els poetes foren els primers en revelar-la de la manera un xic desordenada i tumultuosa que s'adiu a la llur naturalesa principalment intuïtiva, i que és pròpia també de tota gran arrencada. Després els qui estudien en la història i en els seus monuments, tot volent rehabilitar el català arcaic de les nostres cròniques antigues i dels nostres grans escriptors, van fer-nos descobrir sota l'estil circumstancial de cada temps lo que hi ha de mes genuí i perenne en el nostre idioma. De seguida els folkloristes es van enamorar de les grans riqueses d'expressió escampades i confoses en la massa sempre vibrant del poble. I últimament els gramàtics i filòlegs s'han atrevit ja a poar en les mares del llenguatge les lleis de la seva formació, fonètica i estructura. Avui l'obra va alçant-se proporcionada i completa en tota la seva extensió, i la nostra llengua comença a ésser expressió apta per a tots els ordres del sentiment i de la idea; actualment s'hi escriuen ja les abstraccions de la filosofia i la relació dels fets diaris considerats de viu en viu i a ran de terra pel periodisme. Tothom hi ajuda, perquè hi ha molt a fer i l'obra és dificultosa: s'ha de regenerar la literatura d'una llengua que no n'ha tingut fa molts segles, i que, mentrestant, ha estat influïda pel conreu literari i oficial exclusiu d'una altra. Això ha causat una certa confusió: els uns volen pendre el llenguatge escrit allà on els segles el van deixar i això és impossible, perquè el llenguatge escrit no es pot tenir dret un moment si se'l separa del parlar viu i corrent. Altres, agafant l'estil literari que troben més a prop, escriuen un català traduït del castellà, maltractant així el geni del nostre idioma. Altres, emportats pels seus estudis, fan sistemes per reconstruir-lo. Però aquesta confusió és fecunda; perquè, com tots van moguts pel mateix ideal, que és la nostra regeneració literària, cadascú pel seu costat va a parar al mateix lloc, portant-hi lo que ha trobat pel seu camí. Els poetes hi porten les intuïcions artístiques del llenguatge; els arcaics, l'estructura genuïna i part de vocabulari aprofitable; els folkloristes la font viva de la boca del poble; els filòlegs, consciència i regles d'evolució; i fins escrivint-lo a la castellana s'ajuda a la formació del català modern, lligant-lo a la realitat i privant-lo d'oblidar res de lo que ha estat i de lo que és. Tots hi ajuden, perquè la llengua catalana és prou viva i forta per a poder assimilar d'aquesta confusió lo que li convé i rebutjar lo que en la seva vida actual li és estrany. I una llengua que, tenint prou força assimiladora, se troba en les condicions que avui se troba la catalana, jo crec que també es pot aprofitar molt d'un altre element de conreu que és la traducció de les grans obres literàries estrangeres. El treball de traducció, quan és fet amb calor artístic, suggereix formes noves; fa descobrir riqueses de l'idioma desconegudes, li dóna tremp i flexibilitat, el dignifica per l'altura de lo traduït, i en gran part li supleix la falta d'una tradició literària pròpia i seguida. De més a més, el posa en contacte amb l'esperit humà universal i li fa seguir la marxa amb ell. En aquesta gran obra de regeneració cal, doncs, que hi treballem tots de fort i de ferm; i ara l'estímul és major que abans, perquè el temps ve amb nosaltres i tot ens hi ajuda. Les causes unificadores, que foren el nostre perill més gran, han perdut molt de lo que eren: l'esperit que ens va moure a sostenir la guerra de la Independència ha estat oblidat; l'entusiasme per idees polítiques abstractes va donar tot lo que podia amb la Revolució de Setembre, i es va apagar; el sistema parlamentari amb la retòrica dels seus oradors periodistes està desacreditat, i el centre oficial ja no és el centre ideal de tota Espanya; la civilització industrial ens ha europeïtzat i ens ha ficat dins de la moderníssima corrent descentralitzadora que tira a conduir les qüestions socials per les vies particularistes del temperament de cada poble. Doncs, si anant contracorrent hem arribat on hem arribat, ¿on no arribarem ara que tot ve amb nosaltres? Però no calen pas reflexions ni generalitzacions per a justificar els grans moviments com el nostre catalanisme. Aquests grans moviments se justifiquen tots sols; la seva mateixa existència els justifica, la virtut que tenen, l'impuls sagrat de la naturalesa. Encara que se'ns demostrés que en el món tot tira a la unitat exterior, que les nacionalitats van esborrant-se sota un cosmopolitisme amorfe, que totes les llengües volen confondre's en un gran volapük i que tot això és la veritable llei del progrés, nosaltres, mentres veiéssim créixer entorn nostre les manifestacions de la personalitat catalana, mentres trobéssim la nostra llengua ben viva en la boca del poble i ben rica en les creacions dels poetes, mentres ens sentíssim diferenciats dels pobles que tenim al voltant, i la nostra diferenciació més activa i fecunda cada dia, tot assentint a la demostració de que el catalanisme no té raó d'ésser, faríem com Galileu, batríem el peu en terra i diríem: «E pur si muove!» (1893) Articles. Selecció Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Articles. Selecció Joan Maragall Nietzsche Que n'hi ha de maneres d'entendre la vida, de sentir-la! Nosaltros, homes d'avui, hem d'abarcar totes les que puguem, tastar-les totes, que, ben tastades, no n'hi ha ni una on no s'hi trobi quelcom del gust, de l'aroma immortal que és el gran secret de les coses. És digne de nosaltros el deslliurar-nos de l'horrible besoin d'affirmer, que diu en Bourget, que per altres generacions podia no ser horrible, podia ser, i segurament era, necessari per la missió que duien en l'evolució humana; però avui... avui el nostro esperit, obert als quatre vents, és indulgent amb una indulgència robusta i de bon ésser, més gran, més forta i més sanitosa que tots els dogmes i tots els axiomes i tots els exclusivismes, perquè té prou serenitat i prou altesa per a dir a cada un d'ells, an els més oposats, amb mitja rialla quasi divina: «Tu deus tenir raó, i tu també, i tu també, perquè tots en podeu tenir.» Ja ha passat el temps de les santes indignacions i d'escandalitzar-se i de lluitar i morir per una idea. En això hi podia haver certa grandesa d'època; però jo crec que la grandesa d'avui, la nostra, consisteix, no en morir per una idea, sinó en viure per totes. Viure, viure tot lo que es pugui en extensió i en intensitat. Ja lo que abans eren afirmacions o negacions es van tornant simpaties o antipaties, i tota l'antiga escala de la persecució an el martiri se segueix amb les gradacions d'una mitja rialla, des de la d'extàtica beatitud fins a la de la ironia, i encara, aquesta, com més fonda més serena. En aquesta disposició d'esperit hem hagut esment d'una teoria sobre l'home i la societat, que és una cosa hermosíssima. Per allà a l'Alemanya l'ha inventada un tal Frederic Nietzsche, ànima poètica i poderosa, que, després d'haver donat una gran resplendor, s'ha anat a pondre i apagar darrera les parets d'un manicomi. És dir, no s'ha apagat: Nietzsche s'ha tornat boig; però el seu pensament ha quedat suspès en l'atmosfera intel·lectual, fanatitzant an el jovent alemany. És un furor el que està fent en els cercles de la gent jove; no tardarem gaire a saber-ne alguna cosa. Nietzsche aixeca bandera davant de la idea determinista pessimista democràtica que avui està apoderada de tot; i afirmant la lliure voluntat humana, desencadena la Wille zur Macht (voluntat pel poder) com a gran força impulsora de la vida, i diu: «El fi de la vida és el goig, la satisfacció dels instints; el medi per a disfrutar-la, la força, el poder. Davant de la vida, davant del goig, davant del poder, els homes són essencialment desiguals: hi ha els senyors, forts de cos i d'ànima, lliures, irresistibles, que viuen la vida intensa, assedegats de goigs i de lluites, dominadors valents i brutalment ajogassats, egoistes sublims de la vida, lleons riallers que davallen de la selva impetuosos, atropellant i esbocinant tot lo que bé els escau sota les llurs urpes victorioses. Per ells viure és poder, poder és disfrutar, i el llur imperi és el de la força corporal florida i exuberant que s'esbrava en jocs i en festes, en crits i en guerres, en tot lo que és fort, lliure i alegre. »Dessota d'aquests pocs (perquè excel·lent vol dir triat i escàs) hi ha la pasta humana, la massa dels esclaus, dels pobres de valer o de valer comú, dèbils, irreflexius, pobres d'instint, naturalment predestinats a servir d'objecte a la força dels forts, a ser el llur pedestal, a dalt d'on els hèroes absorbeixin, representin l'home i la vida, l'abracin i visquin tota en si per tots els altros plegats. »El malestar de les societats modernes prové de que s'ha pres la vida al revés: en nom d'una igualtat humana que no és més que un fantasma cerebral, una abstracció, es presenta i s'enlaira com a home-tipus, com a home ideal, precisament a l'esclau, al dèbil, al de la majoria insignificant. En profit d'ell s'ha construït aquesta perniciosa moral que avui domina (moral d'esclaus), basada en un altruisme desastrosament nivellador que no va més sinó a fer tornar l'home de presa, l'hermosa blonde bestie, home domesticat; a convertir an els senyors en esclaus i a tractar an els esclaus com a senyors. Per'xò vénen aquestes qüestions socials, aquests estats democràtics i aquestes confusions i estrebades. És clar: els esclaus ensenyorits no saben lo que els passa, els han donat ales, i tot són aspiracions que no tenen potència per satisfer, i tot és inquietud i desequilibri, perquè el món està descentrat i an els esclaus els fa falta al damunt el pes dels senyors, que, oprimint-los, els dongui consistència i els mantingui en el llur estat natural de massa; i an els senyors els cal desprendre's d'aquesta massa on els té presos i inactius l'ensopidora moral altruista. »De tot això la culpa ja ve de Sòcrates, i la té principalment el cristianisme, que no és més que un platonisme ad usum plebis, i que ha transformat el món en un hospital on no hi ha més que malalts i cuida-malalts, i la misèria i la mortificació són els que fan la llei. »Com si, al contrari, la llei no l'haguessin de fer la salut, l'alegria, el noble egoisme de la força que sacrifica i anul·la tot lo que puga destorbar, entristir, enterbolir l'esplendor del goig de la vida. Quan la vida puja, felicitat és igual a instint, i l'instint la moral dels forts, dels que tenen receptivitat per la vida, dels únics que viuen. Això de que els instints han de combatre's i domar-se és una deplorable fórmula de decadència. I ara hi vivim, en aquesta decadència, i és incurable. Per'xò convé no deturar-la ni apuntalar-la ni esmenar-la: la tenim massa dins de la sang i sempre rebrotaria: val més que la fomentem, que l'accentuem, que l'apressem, per arribar com més aviat millor an el daltabaix de tota la present organització social: vejam si aixís farem net d'una vegada. La humanitat va tenir un bon moment d'inspiració llavores del Renaixement, quan va estar a punt de refer l'home, de refer la civilització pagana. Llavores va poder sortir un Cèsar Borgia, encarnació de l'hèroe moral, de l'home de l'instint, ser superior d'aquells que justifiquen la llei del privilegi, l'hermosa llei del privilegi, natural i justíssima, ja que hi ha sers naturalment privilegiats. De seguida va venir la seca i austera Reforma, que ho va tirar tot a perdre amb el seu nivell neo-cristià trist i devastador. Però fins en mig dels deliris igualitaris de la revolució francesa va poder sortir Napoleó, l'inhumà sobrehumà, nou hèroe de la voluntat. La seva caiguda va tornar a enfonsar-nos en la llarga nit dels errors socials. »Però ja hi ha senyals d'una nova albada, d'una albada guerrera d'homes forts, de cos sa i ànima sana; aristòcrates de la Natura, hèroes europeus de demà... de demà passat, més ben dit, que marcaran amb llur segell a les majories naturalment esclaves.» Això és un torrent de poesia. Jo no sé si ho fa que li dóna relleu el contrast cru amb l'ambient democràtic i pessimista que avui es respira, i que, a còpia de ser respirat, ja hi ha pulmons que comencen a trobar-lo un xic impur i carregós; o bé que el poeta (en el sentit més gros de la paraula), concebeixi la vida com la concebeixi, sempre resulta que albira un tros del misteri immens, del qual la més lleugera revelació té la virtut de fer tremolar an els homes de cap a peus sense saber gaire per què. O siga qüestió de temperaments, o siga lo que es vulga, el cas és que el radicalisme brutal de Nietzsche, nihilista immediat i optimista transcendental, el seu immoralisme d'Anticrist, el seu aristocratisme grandiós, el seu naturalisme tot nu, ens dóna la mateixa sensació que si haguéssim pujat an el cim de la serra i allí respiréssim a grans pitrades l'aire lliure de les altures carregat d'oxigen i de fortor de pins. Ja sol passar que darrera d'excessos d'intel·lectualisme, de cansament cerebral, de quintessenciament de les idees i les sensacions, ve tot plegat una reacció, un retorn sobtat a la grossa simplicitat de la Natura. Aixís, a Grècia, van sortir els cínics, els estoics i estoics-cínics a Roma imperial, Rousseau darrera de Voltaire, i ara Nietzsche després de Darwin i Schopenhauer. Són moviments naturals de la humanitat, canvis de posició, reposadors del pensament, que una hora o altra transcendeixen a l'acció. Però tant si hi transcendeixen com si no hi transcendeixen, el cas és que la teoria nietzschana és una cosa hermosíssima i presentada d'una manera meravellosa. L'estil de Nietzsche, el color i vida que dóna a les idees, la plasticitat de la frase, són veritablement encisadors; com a escriptor és genial. Veritat és que en els seus llibres hi ha conceptes d'una obscuritat profètica, d'oracle, de vident; però no hi fa res: ell mateix ho diu: «La gent sempre se'n va darrera de lo que no entén.» I, realment, si un s'hi fixa, observa que, en matèria d'idees, els que no s'han deixat entendre gaire són els que han fet la feina. I, si no, ¿qui són avui els que encarnen el pensament nou, els que s'emporten els jovenets entusiasmats de cap a cap d'Europa? ¿No són (ara no parlem dels dii minores, d'influència, per'xò, més aparent i directa moltes vegades) Ibsen, Tolstoi i aviat Nietzsche? Doncs bé: d'Ibsen cadascú en diu la seva en preciós desacord; a Tolstoi, els que no el tenen per sant el volen fer passar per boig; i Nietzsche és comprès d'una manera tant estranya, que els alemanys de la Sozialdemokratie l'han pres per ídol i profeta. Quin contrasentit, eh? Els contrasentits són l'única lògica forta i fonda de la vida. Resignem-nos a no entendre. Disfrutem, disfrutem la bellesa dels absurdos, l'anguniós delit d'avançar a les palpentes, per obscuritats cor-prenedores, envers el filet de llum puríssima, eterna, que brilla en l'infinit fons del fons. La caritat sublim de Tolstoi, l'anticaritat sublim de Nietzsche, el voler immens de vida de l'Ibsen, tot és lo mateix. Deixem fer, deixem fer. (L'Avenç, 15-VII-1893) Articles. Selecció Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Articles. Selecció Joan Maragall La independència de Catalunya El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta. Això no ens ha de costar gaire envers les manifestacions superiors de la intel·ligència, perquè d'una part el centre intel·lectual d'Espanya ja en produeix ben poques i d'altra part la nostra vocació i la nostra educació lliure i personal ja ens en aparten d'aquell centre. En aquest ordre ens resta només un perill que és invers. A Madrid s'han adonat de què a Catalunya hi ha quelcom de moviment intel·lectual europeu, viu, espontani, jove; i miren de nodrir-se'n atraient-lo, assimilant-lo i donant-lo després com a vida intel·lectual espanyola. Afalaguen als nostres escriptors i artistes, els adulen, s'aprofiten de la seva susceptibilitat per qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut en la terra pròpia, i si convé els hi exciten interessos més pràctics fent-los veure que Catalunya és un medi massa reduït i massa industrial perquè les arts de la intel·ligència puguen donar per viure, i que a Madrid guanyaran més fàcilment honra y provecho. Uns diran: «Si em tradueixen un llibre, si em compren un quadro com podrien fer en qualsevol nació estrangera, ¿per què m'haig de privar d'aquesta honra i d'aquest profit?» Està bé no privar-se'n: que tradueixin el llibre, que comprin el quadro: però res més. I sobretot quan pintem un altre quadro o escrivim un altre llibre no pensem en què a Madrid podrem col·locar-lo; perquè en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la nostra independència intel·lectual. Altres diran: «Enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem l'Espanya. Això és una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per invadir res, ni per dominar res; nosaltres no serem mai l'Espanya intel·lectual, perquè an aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària i artística que en compte de dominar-la ens dominaria a nosaltres. Hem viscut massa temps plegats; la influència de la instrucció oficial i de la cultura castellana, tan superior a la nostra per segles, ens ha fet massa aptes a ésser penetrats per aquella tradició; i com que al mateix temps les condicions naturals del nostre esperit ens fan absolutament inaptes per a assimilar-nos-la i fer-la evolucionar en el sentit nostre, per això dic que avui tota promiscuïtat intel·lectual amb els castellans, siga per venir ells a nosaltres o siga per anar nosaltres an ells, no pot ésser sinó en detriment de la integritat i de l'evolució natural i pròpia del pensament català. Considerem que en una tal promiscuïtat ens hi juguem la personalitat de l'esperit català i tot l'esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d'home dèbil, o a un interès massa petit. I ara que he dit lo que hem d'evitar per no continuar el nostre lligament intel·lectual amb Espanya, diré lo que hem de desfer, que és lo referent a les manifestacions més generals, les que van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual de la gent d'avui, són els diaris i el teatre. La gran massa composta dels que viuen de renda, dels industrials, dels homes de negocis i de carrera, dels dependents i dels treballadors, en quant a idees generals pensen, de dies, amb el diari que llegeixen, i de nits en el teatre a on van a distreure's. Doncs bé, envers això s'hauria de fer una veritable lliga -sense comissions ni juntes, per l'amor de Déu!-, una lliga de bones voluntats treballant cada una pel seu cantó. Que cadascú faci un acte de voluntat dient: «No llegiré cap periòdic de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en lo de Madrid». Això, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè de periòdics d'aquesta mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó per excepció en cas de veritable necessitat. Doncs esmercem el nostre esforç personal en convèncer als altres de què no els cal llegir-ne, fent-los veure la poca substància i lo ridícul dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada. I si ens diuen que mentres depenguem administrativament de Madrid sempre ens caldrà saber-ne quelcom, responem-los que, per lo que ens interessa, tots els periòdics d'aquí, fins els d'esperit més català, ens en diuen prou i massa. En quant a teatres, s'ha de fer una guerra a mort al género chico. No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea de què el flamenquisme i el xulisme són el salt endarrera d'una raça decrèpita que, de més a més, no és la nostra; que per divertir-se valen deu mil vegades més gèneres com les gatades d'en Pitarra, les peces amb música d'en Morera, l'hermós humorisme barceloní d'en Vilanova, els arreglos del francès; perquè en totes aquestes coses hi ha una gràcia, més alta o més baixa, però que al capdavall és gràcia europea, gràcia de gent civilitzada, mentres que el xulisme i el flamenquisme els ulls de la gent civilitzada no els han de poder sofrir sinó com gràcies i treballs estrambòtics d'una tribu africana d'aquestes que de vegades se'ls deixa posar unes quantes barraques en un tros de terra per edificar, i que un entra a veure un cop per curiositat i amb certa llàstima. Diguem que els que s'ho miren amb altres ulls i ho van a veure sovint perillen de tornar-se com ells. Per això, apartar-los-en, a més d'ésser una obra patriòtica, és una obra de misericòrdia; anar a moure un escàndol a qualsevulla de tals representacions, una obra de valor cívic; i el fer la guerra per tots els medis als empresaris, una veritable obra de caritat. Redimir d'aquests espectacles, en qualsevol forma, als infeliços que encara hi van de bona fe, és tant o més meritori que ho fou l'anar a redimir als captius de Marruecos. Pensem que el dia que Catalunya s'hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d'Europa. (1895) Articles. Selecció Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Articles. Selecció Joan Maragall Joan Sardà Senyors: Representem-nos-la de nou entre nosaltres aquella figura alta, seca, de cara esblaimada i ulls brillants: representem-nos an en Sardà tal i com ell solia aquí mostrarse'ns, discutint nerviosament la qüestió del dia amb aquella desenfrenada passió de justícia que era com essència de la seva vida; fem-lo viure i moure's en la nostra ànima amb els nostres anhels, les nostres agitacions, les nostres indignacions i les nostres rialles; i sia aquest moment de record solemne una veritable resurrecció més intensa, que perduri després reposada en la nostra memòria i en la d'aquells que el coneguin per ses obres o per la nostra alabança. Jo el veig intensament an en Sardà; i el veig sempre vibrant, sempre apassionat amb la passió del dia; i si es reposa és en l'eterna passió de la bellesa; perquè ell fou principalment un lluitador amb quelcom de poeta. Poesies, pròpiament, poques ne féu en sa vida; mes, les poques que féu (i una d'elles jo la tinc ben bé dintre de l'ànima) són veritables exquisitats i mostren aquell contrast que es troba tantes vegades: que un home tan apassionat com en Sardà quan s'enlaira a les regions de la poesia, frueix en les més serenes. Se sent en les seves poesies una frescor horaciana, clàssica, però tan olorosa d'haver passat per jardins novament florits, que enamora. Sols l'Ardua sentenza du tornaveus de lluita. Perquè, altrament, en Sardà era un lluitador i un sentimental: un expansiu d'idees-sentiments. En altres temps hauria sigut un orador; en els nostres fou principalment un periodista, perquè el periodisme és moderna oratòria: el periòdic la sola veu que arriba pertot arreu de les nostres vastes multituds. Ell comença, com tants, escrivint crítica. En la desena dels anys 1870 a 1880 col·laborà en periòdics i revistes, especialment en La Renaixença, amb ressenyes, notes bibliogràfiques i estudis crítics. Allavores és encara molt jove, i la seva personalitat resta naturalment confosa; però comença a mostrar dugues qualitats que, amb el temps, han de caracteritzar-lo: un sentit idealista exaltat i una expressió clara i forta com l'acer. L'any 74, parlant del llibre Algo, d'en Bartrina, s'alçà enèrgicament contra el positivisme allavores invasor, en nom de l'idealisme. Aquest sentit idealista, que el serva durant tota la seva vida, el fa distingir ben bé entre aquella generació intel·lectual catalana que és la generació naturalista a la francesa. L'any 1880, quan el jove literat creu an en Taine i en Zola, surt en Sardà amb aquell article sobre l'Hartzenbusch, amorosa síntesi del romanticisme; com més endavant, l'estudi d'en Piferrer és una altra enyoradissa salutació a aquella gran florida romàntica que aquí brollà pels anys de 1840. En Sardà n'està enamorat, i no solament com a generació literària, no solament d'en Piferrer com a crític-artista per intuïció i entusiasme, sinó de la renaixença integral del sentiment, i del pensament catalans, d'aquella escola catalana d'en Martí d'Eixalà, d'en Llorens, d'en Balmes i de tants altres que, sabent-ho o no sabent-ho, volent-ho o no, fonamentaren el catalanisme modern; perquè abans d'ells, per sigles, Catalunya no va ésser més que una província intel·lectual d'Espanya, i ells ne començaren l'autonomia. I més demostra en Sardà compendre això, almenys en lo literari, quan basa el pròleg a l'edició políglota de les obres d'en Rubió i Ors en la idea de que, valent-hi a la poesia, per a ésser veritable, el néixer per l'emoció, solament pot trobar-se en la llengua pròpia el verb poètic. Com els estimava en Sardà an els romàntics, i que en tenia de raó aquest amor seu! Jo crec que enllà del temps del sigle XIX se'n dirà el sigle romàntic, perquè en el conjunt de la seva història artística no es veurà altra cosa que el romanticisme. Cert és que darrera la gran generació que entra amb l'any 30, ne ve una altra superficialment eclèctica i un bon xic freda, però an aquesta el gros prestigi d'aquells romàntics la domina encara i li fa ombra; i si escolteu atentament, recollidament, el terrer naturalista, hi sentireu passar per sota la gran corrent romàntica, que ha reaparegut en nosaltres amb el nom de modernisme i que ve enriquida amb lo que ha arrossegat en el seu viatge subterrani, tirant avant sempre, qui sap a on. Quin bon instint crític hi havia en la invencible afició d'en Sardà an els romàntics! Mantenint aquesta devoció i vivint en la generació naturalista, en Sardà podia parlar justament d'en Bartrina mellor que ningú; perquè justament en Bartrina representa entre nosaltres la topada, de moment anguniosa, del romanticisme, que va perdent ideals vells, i el positivisme, que acaba d'enderrocar-los, oferint-ne de nous als poetes, que debades proven de satisfer-se'n i lluiten desesperats, cridant, renegant, plorant, rebel·lant-se contra el plor i extenuant-s'hi. Dos personatges d'aquesta tragèdia són a Espanya en Bartrina i en Núñez de Arce, cadascú a la seva manera. En Sardà, doncs, s'hi fica apassionadament en l'ànima d'en Bartrina mort, i la fa seva i combat per ell: l'excusa, el defensa, el fa reviure en aquell magnífic pròleg del llibre pòstum. En aquest pròleg, l'esperit d'en Sardà ja vola a tot aire amb les ales ben esteses: ja és ell, ja té sentit propi, ja domina. Però el propi domini el referma més reposadament en l'altre pròleg a la traducció castellana del Nabab d'en Daudet. Allí situa amb justesa el naturalisme dintre la generalitat del moviment social, i el considera com una reacció contra les exageracions convencionals del romanticisme revellit; però preveu també que, extremant-se com s'extrema la nova escola, i volent-se fer dogma exclusiu i tancat de l'art, ha de provocar una contrareacció. Critica molt agudament la preocupació dels naturalistes en acumular detalls no prou significatius, ofegant amb ells lo característic; la innocent propensió pseudocientífica a cercar el cas, i, sobretot, el cas patològic, com si l'artista fos quelcom de metge; i endevina ja el romanticisme d'en Zola per entremig de tot aquell bastiment seu que és massa sistemàtic per a poder contenir la gran llibertat d'un art de debò. Difícilment, avui que el naturalisme ha passat ja com a moda literària, se'n podria fer una crítica més ferma que la que fa en Sardà en aquell pròleg, escrit en plena tirania d'escola. Però encara que en Sardà es mostri en totes aquestes crítiques ja format i dominant-se, no es troba en elles en el seu element natural, que és la passió de l'actualitat, la del dia, la que vibra en el periodisme. Va situant-s'hi de l'any 84 al 86, col·laborant primer en revistes (L'Avenç, Il·lustració Catalana, La España regional), fent-hi encara crítica literària, semblances d'autors, notes bibliogràfiques, però propendint ja irresistiblement a consideracions d'actualitat social; i llavors va definint-se la seva personalitat de periodista: és ja el periodista català; clar i català; sobri i acometedor; satíric. La propensió a la sàtira, que és tan característica de l'esperit analític català, se mostra accentuadíssima en els escrits seus. An en Sardà, quan s'entusiasma, li cal, com si fos per a recobrar un cert equilibri del seu esperit, escometre durament lo que té un sentit contrari an allò que ha alabat. Per exemple: al tractar d'aquell treball tan celebrat, L'Hereu, d'en Moragas, l'alaba moltíssim; però escomet de seguida i maltracta als mals hereus, i acaba, en aquest sentit, per a atacar la mateixa institució. Sembla que l'esperit seu no pugui reposar-se en l'alabança; que l'alabança li resta incompleta si no l'arrodoneix amb una censura contrària, de violència proporcionada a l'entusiasme que abans ha sentit. El que això és genuïnament català, que és un important element diferenciador de la nostra raça, una mena de força de gravetat del nostre esperit, podria demostrar-se amb molts exemples, i alguns ben il·lustres. Però cal observar que, en el fons de l'esperit analític i escometedor d'en Sardà, hi ha un idealisme i una empenta d'entusiasme que l'individualitzen, diferenciant la seva acometivitat. L'anàlisi català és tot sovint fred: és dir, que no l'anima una idealitat superior, i aixís resulta estèrilment corrosiu; destrueix per destruir: la seva finalitat conclou en la destrucció. Aquí (per a posar un exemple ben general) xiulem a una Patti, no tant per un afany de perfecció, no tant en nom d'un art ideal, com pel goig de destruir una reputació universal que no volem admetre tota d'una peça, i en senyalem les tares i juntures, fruint-nos en descompondre-la; i quan ja la tenim desfeta i coneguda per peces menudes (això és bo, això és mitjà, això és dolent); quan ja hem destruït el conjunt deslliurant-nos del seu prestigi sintètic, restem satisfets de la victòria i ja no desitgem res més. Per això el nostre esperit no es deixa dominar sinó per sorpresa, per un prestigi desconegut que se'ns mostri sobtadament i ens enlluerni sense haver-nos donat temps de preparar el nostre anàlisi contra la seva llunyana aurèola; per això el nostre hèroe popular sol ésser el fadrí moliner que es fa capità general en quatre dies. Per a entusiasmar-nos i enlairar-nos ens calen violències personals i quasi físiques, perquè, normalment, som molt mancats d'idealitat. Doncs bé: en Sardà era tan idealista com se pot dir sense deixar d'ésser català. Quan escometia era en nom d'una idea o d'un sentiment elevat: era un satíric sentimental. Cerquem els seus articles del període de la nostra Exposició Universal de 1888. Aquella és la bona hora d'estudiar-lo an ell i a la seva generació intel·lectual que, en aquell moment, tan transcendental de l'evolució barcelonina, arriba amb tot l'esplet de la seva jove maduresa per iniciar a Barcelona en la manera de pensar d'una gran capital moderna. És la generació de l'Exposició. Aleshores és quan, en les simpàtiques planes de La Vanguardia, apareix compacta i escometedora la lluïda legió dels homes joves que parlen d'art, d'història, de dret, de costums, d'economia, de tot, amb esperit ample i generós, enduent-se'n al voltant i a darrera a tot Barcelona, que es cosmopolitza i transfigura. Allí fa el ple la personalitat d'en Sardà; allí és el periodista, el satíric; fort, concís, tractant la qüestió del dia, girant-se contra el vici, l'abús, la ridiculesa del moment, amb aquells articles que es coneix que són fets nerviosament, tremolant encara de la impressió real de l'assumpte, escrits potser en una taula de redacció i publicats de seguida: vius, tocant en lo viu. Aquelles Actualidades del començament de l'Exposició, en què, com a bon català, crida contra l'autoritarisme oficial! ¡I aquell Deber cumplido, i algun altre per l'estil, quan, indignat per una injusticia o per una inconveniència, perd el fre i, emportat pel seu temperament, se llença fins a l'atac personal, i punxa i fa sang amb la sàtira aguda i poderosa! I tot plegat, quan qualsevol podria pendre'l per un atrabiliari de talent, o bé per un inflexible crític dels vicis socials, com en Los proyectistas i Los pordioseros de levita, surt amb aquelles Glorias españolas en què un idealisme d'adolescent fa esclatar tota la passió i tot l'entusiasme de l'home fet. Quina passió tan alta també aquella de Recuerdos amargos contra l'encongiment barceloní! En la clausura de l'Exposició, en Sardà hauria volgut una apoteosi de crits i d'entusiasme; Barcelona en pes saludant aclamadora el final d'aquell gran moment de la seva transfiguració. Ell la sentia glatir dintre seu la transcendència d'allò que s'acabava, i hauria volgut tenir milers de veus i de mans per a cridar i per a aplaudir; però la munió barcelonina que les tenia aquelles mans i aquelles veus, després de l'última explosió lluminosa del castell de focs, desfilava ensonyada i enfredolicada amb remor confosa de passos de ramat i de petites converses. Pobre Sardà! Al cap de temps encara s'hi gira amb recança envers aquell moment que fou el del zenit d'ell i dels seus companys; i fa un hermós article dolent-se de l'enderrocament de l'Hotel Internacional, que allà vora el mar aparegué de sobte i desaparegué com una visió de cosmopolitisme anunciadora de l'esdevenir de Barcelona. Tot aquell període representa per a la ciutat dels catalans una febrada de creixença que, en lo intel·lectual, és principalment suportada per la generació d'en Sardà. De l'Exposició ençà els trobem a tots ells presidint, jutjant, donant criteri i direcció, col·laborant en publicacions de la capital política d'Espanya, fent conèixer lo nostre, alabant-ho a fora i educant-ho a dins. Entre els nombrosos articles periodístics d'en Sardà, després dels de l'Exposició; entre aquella Noche de Reyes de 1889, en què el seu perenne i finíssim idealisme descobreix la vanitat i la grolleria de les lluites de classes davant de la solemne igualtat de l'ideal, i aquell Passio que té tanta elevació, i aquell Predicar en desierto contra el vici dels renecs, s'hi destaquen encara l'entusiasme per la Vida militar, i les fortes sàtires de Hasta en el campo i El crimen de Gandesa, terrible fuetada al caciquisme. Encara en aquells tres o quatre anys en Sardà sosté el seu ple caràcter de periodista; però, a mesura que avença, se li nota una propensió a l'enterniment, que li fa dir coses molt belles en l'altra Noche de Reyes de 1891, i una moderació de l'apassionament com la que mostra en Crímenes y criminales, i en el judici que al capdavall ve a fer sobre els excessos de la premsa en lo de la calle de Fuencarral de Madrid. No es pot dir que la vibració minvi; però es coneix ja damunt d'ella el pes dels quaranta anys i altres preocupacions. La maduresa del seu seny la demostra en l'article Los conservadores barceloneses, publicat en agost de 1890, ple de sentit polític: al través del canvi de personalitats, veu la transformació del partit conservador de Barcelona, que ell desitja, i sembla voler-lo profetitzar, ressuscitat a la catalana. Aquesta gran il·lusió seva pels partits polítics a la catalana, com la que abans ha donat a conèixer per l'escolta catalana en general, són molt significatives del catalanisme, que va nàixer amb els joves de l'any 40, no fou per ells, com a moviment integral, més que un provincialisme fortament marcat, quina evolució restà obstruïda per les lluites d'idees polítiques generals, pels grans prestigis del Parlament espanyol, i més endavant per les sotragades de la Revolució de Setembre. Un cop acabada aquesta amb la Restauració, aquelles forces i impulsos decaigueren en la pau, i el catalanisme provincialista pogué passar, més despreocupadament, a regionalista: és dir, que comprengué que a Espanya hi havia quelcom més que províncies, hi havia regions naturals que, no sols per records i agravis d'història morta, sinó també per caràcter i necessitats d'història viva, eren veritables organismes que necessitaven una constitució política adequada, dintre, però, de la dita nacionalitat espanyola. Era el temps de la patria grande i les patrias chicas. Després, el catalanisme ha pres, com a idea, un caràcter de nacionalisme a part, i, com moviment, per causes que palpiten, un avenç vertiginós; però en Sardà pertany al segon moment de l'evolució, al regionalista, ben assenyalat per la publicació de la España Regional, en la que col·laborà sovint, i en quins programes i tendències esqueien molt els partits político-regionals com els que en Sardà invoca en l'esmentat article d'agost de 1890. En aquesta desena del 90, en Sardà ja escriu menys pel públic. El seu estudi d'advocat se'l va engolint, les exigències de la vida privada el desvien de la pública, la seva personalitat de periodista comença a descompondre's, anant-se'n cada qualitat pel seu cantó, atretes per diferents estímuls. El seu sentit penetrant; la força i claredat de la seva paraula d'acer, parlada o escrita; la seva grandíssima independència i honradesa, i fins aquella hermosa passió de justícia, el fan un gran advocat; la seva fama augmenta a mesura que ell se dóna més a la professió, i, com més augmenta, més el sol·licita, l'absorbeix quasi. De tant en tant, encara es gira enyoradís envers la seva vocació més sincera: però la nova direcció empresa l'arrossega; i el seu afany d'ideal, la seva passió per la bellesa, se refugien a massa breus estones en les soledats de la contemplació poètica. Torna a fer, quasi exclusivament i molt de tant en tant, crítica literària, més enternida i penetrant com més la vida l'allunya del goig artístic, i aleshores retreu amb força, un dia, la gran poesia dantesca de Paolo i Francesca de Rimini, un altre dia l'Oració de Mossèn Corella, o interpreta ocasionalment, en paraules, el sentit de les grans obres musicals pels concerts de la Societat Catalana que encara presideix. La seva ànima, recloent-se, se fa més delicada i, tot remembrant encara les antigues aficions romàntiques en l'elogi del drama Por la couronne, d'en Coppée, sent com pocs la poesia moderníssima d'en Maeterlinck i altres, que tracta en articles com les Curiosidades literarias; i aixís enllaça el romanticisme vell amb el nou. Però, per això, a moments, el periodista encara es redreça i fa aquella punxadora sàtira dels oradors cursis En el Fomento, en 1893, i aquell inoblidable i profètic Nuevo Egipto, de novembre de 1894, que és l'última fortíssima resplendor de la seva personalitat periodística completa. Després, tots ho sabem, la mort de l'Yxart trenca el ressort d'en Sardà. La biografia que escriu de l'amic difunt, i que fou llegida i celebrada aquí mateix, revela, sota de grans qualitats crítiques i d'estil desplegades amb aparent serenitat, quelcom de trencat per dins: té un ressò fosc i ve com de lluny. Ve del fons d'aquell despatx d'advocat, on en Sardà ha començat de temps l'estoica i silenciosa lluita amb la Mort, que tossudament va escometent-lo. La batalla durà tres anys. Pocs la saben. Sols se nota l'absència d'en Sardà; potser aviat ja no es nota, i l'oblit s'insinua. Algun instant la lluita calma, la Mort s'enretira, i en Sardà reapareix i escriu. De sobte rep el cop fatal, i mor el dia 4 de desembre de 1898, a l'edat de quaranta-set anys. Vosaltres, que l'estimàveu, ploreu-lo encara una volta! Vosaltres, que no el coneguéreu, doleu's-e de no haver-lo conegut! I tots plegats servem la seva memòria i perpetuem-la en l'ànima catalana! (15-XII-1899) Articles. Selecció Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Articles. Selecció Joan Maragall El drama musical de Mozart Aquí esteu acostumats a sentir parlar de música als músics; mes potser per això mateix no us desplagui que avui us en vingui a parlar jo que no sóc músic però que estimo la música, sense conèixer els secrets de la seva consistència. Així, tot parlant-ne, la meva veu us semblarà fresca com la d'un infant, i el sentir-la us serà un repòs en la vostra iniciació pacient i, per tant, una ajuda en ella; perquè el bon caminant quan reposa també avença. A mi qualsevulla obra musical de seguida em pren una consistència per si: em sembla un organisme que viu per si tot sol, independentment de tot propòsit o significat. Si em diuen que allò representa una batalla o una tempestat, em sembla que me l'esclavitzen aquella obra, em sembla com si tanquessin l'ocell dintre la gàbia; la meva fruïció artística n'és fortament pertorbada, la percepció enterbolida, i l'obra se'm torna impura. És clar que llavors m'hi apareixeran potser altres perfeccions de correspondència que jo no hi veia, però aquestes seran sols estimades per les meves facultats reflexives, i el plaer estètic pur, el sentit musical, en valdrà de menys. Sabeu quan m'entra més la música? Quan la sento impensadament i no sé on la toquen, ni qui són els músics, ni de qui és l'obra, ni per què s'executa. Es bell anar pels camps vora un poblat, potser al caure la tarda, i que per l'aire lleument somoguts us vénen unes onades d'armonia, primer intermitents i vagues, després més seguides i plenes, per fi amorosament coordinades en un conjunt melòdic. Un s'ho escolta, s'hi embadaleix, i es deixa tot posseir per l'encís musical amb gran delícia ja és cert que de seguida li ve als llavis un: Què és això?; però en el bell fons no se l'espera ni se'n vol contesta. Què és això? llavors no és una pregunta, sinó una afirmació de la vaguetat de la delícia per a augmentar-la, és l'afirmació de la puresa del plaer musical, és el desig infinit que s'anuncia i no vol ésser satisfet encara, mai encara. Ai! pobre del qui em digui: això és la funció de l'Església, o és el jovent que fa cercavila, o és el ball de plaça... El meu esguard es girarà, enemic sense voler jo, al que així em parli, perquè ell, al satisfer la meva pregunta, haurà mort en mi aquell gran desig que no volia ésser tan satisfet. Això no passa pas amb altres obres artístiques. Una pintura, una estàtua, us plaurà més o menys per si, però quan sabeu el que representen, la vostra emoció artística, amb el coneixement de la correspondència real, augmenta sense impurificar-se; i també la poesia us emociona per la seva relació amb la idea. Mes la música és un art molt misteriosa que toca de dret a l'ànima i no es correspon amb res més que amb el sentit de la bellesa que l'ha creada. Per això plau sobretot al sentit musical la gran puresa de Bach, qui sembla redimir l'ànima de tota contingència, i fins quan en sos chorals canta en paraules, sembla que aquestes es vaporitzin en la santa harmonia de les notes que s'alcen a regnar solitàries en l'altura. I així jo em creuria que a una naturalesa essencialment musical, al veritable músic, el que més li escau és la música pura, sense paraules, sense objecte concret de representació, sense altre impuls que la necessitat d'expressió d'un estat d'ànima intraduïble de cap altra manera, d'un sentiment essencialment musical. Tots ens hi sentim en moments essencialment musicals. Aquell cant sense paraules de Schumann, del pagès que torna del treball, me'n sembla un exemplar ben característic, Aquell home ha treballat tota la semana damunt la terra acotat a ella, regirant-la, estimulant la seva fecunditat, posant-hi les seves forces, les seves suades; i ve el vespre del dissabte (perquè aquell cant té una alegria de dissabte), l'home es redreça, s'eixuga la suor, contempla la tasca complerta, el camp cavat, adobat i ja tot prenyat de la llavor, i penjant-se el gec i les eines al coll, abraça amb un darrer cop d'ull l'amplada del camp tot endreçat, i comença a caminar de cara a la llar encesa, on li espera un bon repòs. Llavors la consciència del deure complert, l'esperança d'ésser-ne ben pagat, el benestar que se'n promet, la tarda que cau bellament damunt dels camps en repòs, el diumenge que s'anuncia en el campanar del poble, promouen en la seva ànima obscura un estat d'alegria, d'expansió, que furga, furga, per a expressar-se; el pas de marxa que duu li posa un ritme natural, i el cant li floreix als llavis espontani, com una flor. ¿Cantarà en paraules? No. La seva alegria és massa complexa i massa vaga ensems, massa íntima i massa necessitada d'expansió, massa essencialment musical: aquell home no té res a dir en aquell moment, aquell home sols pot taral·lejar, i ha de taral·lejar per força. Un pintor no pot representar-la aquella alegria; a un poeta li costaria molt de dir-la; mes el músic hi troba son element natural i li dóna l'expressió pròpia, l'única. I -jo no sé si diré un disbarat de tècnica musical-, però a mi em sembla que d'aquest cant a una simfonia només hi ha un pas; que la naturalesa de la inspiració no és diferent, que en el fons de la seva essència son una mateixa cosa. El moment del cant en paraules és tot un altre, és un moment essencialment poètic. L'emoció poètica es diferencia de l'emoció musical en que cerca l'expressió en la paraula, representadora imatjada per la idea, mentre que el senzill so musical no porta imatge, està més a prop de la puresa del ser. En la Commedia del Dante, el cel i la terra se us revelen al través de la imatge ideal de les formes que s'hi agiten; mes en les simfonies de Beethoven se us revela l'essència de la vida d'una manera quasi directa que, no donant-vos-en cap representació imatjada, les conté totes. Però l'emoció poètica i la musical s'assemblen en que generades ambdues en el ritme de l'eternitat, en duen l'empremta originària., i així la poesia sembla un començament de música i la música un començament de poesia: sols que, a l'arribar a un cert punt, va cada una pel seu camí. Doncs bé: així que en el camí apareix la paraula, comença la poesia; i encara que conservi tan fort el ritme generador, que sia cantada poesia, és i actua principalment per la paraula; i aquesta és la formació ideal de la cançó i de tot cant parlat. Mes en la realitat exterior humana, no és pas així com es sol produir el cant parlat, perquè la humanitat sembla un gran mirall fet a trossos, i cada tros, bo i essent tot un mirall, té el reflexe particular de la seva situació. El poeta-músic, amb intensitat equilibrada d'ambdós elements, és una raresa; i el que més es troba són poetes i músics que van cadascú pel seu camí. Però la identitat de generació ideal no podent ésser oblidada, la poesia i la música van cercant-si fins a ajuntar-se, i llavors brolla una obra mixta i generalment desproporcionada, que val sobretot per l'una o per l'altra. I encara us diré que, generalment, quan la poesia i la música s'ajunten, es aquesta que interessa més als que escolten. ¿Serà perquè amb la dilatació musical de les síl·labes i amb la major intensitat dels tons, l'atenció massa entretinguda es distreu del valor ideal de la paraula i perd l'esma del sentit de la frase? ¿Serà perquè actuant la musica més directa en el sentiment, l'acció indirecta de la idea al través de la paraula en val naturalment de menys, com succeiria amb dos imants posats a desigual distància o en desiguals condicions d'intermediació respecte al passiu acer? Jo no ho sé; però el cert és que amb tot i que indubtablement la paraula cantada és essencialment poesia, una cançó val sobretot per la tonada, i el drama musical per la música. Sembla com si el músic sols cerqués la poesia per apoderar-se del sentiment inicial que l'ha inspirada, i traient-lo enrera, donar-li un desenrotllo propi musical, deixant les paraules buides, esmortuïdes, convertides en pauta, i no res més, de la concepció musical. Per això deu succeir que, quan la poesia és molt forta, definitiva per si, es resisteix a aquesta descomposició, i derrota la dèria del músic, per això deu ésser que els músics han fugit instintivament de fer cantar les més grans paraules de la Divina Comèdia, i que els que s'han atrevit amb les de Shakespeare hagin sortit tan malparats de l'empresa; i que sols s'avinguin el músic i un gran poeta en aquelles obres que aquest ha escrites amb un ja ben marcat intent musical, com ho són moltes escenes del Faust de Goethe i la lletra de tants himnes i cançons que el poeta dóna evidentment com obra inacabada perquè el músic vingui a fer-la complerta. I aquesta mateixa abdicació tan freqüent, acaba de fer semblar que (salvant el que hi hauria a meditar sobre el cant litúrgic i la cançó popular) la situació d'inferioritat de la poesia en la seva unió amb la música, sia una mena de llei d'estètica artística. Un gros exemple d'això, per lo compendiós, és el vostre Wagner. Jo penso que Wagner fou sobretot un gran músic, i que per això les seves obres interessen tant i tant, fins en fragments sentits sols musicalment i fora de tota escena. N'hi ha prou en dir: això són les remors del bosc, això és un chor de peregrins, això és un cant d'amor o de guerra, perquè la realització musical d'aquestes coses doni l'emoció d'una obra artística completa; i encara goso dir que l'oient d'ella que no en sap el significat, en resta per ço ben fortament commogut, en pressent l'ambient ideal que la música per si sola realitza. Mes Wagner fou ensems un gran home de teatre, i, conscient de la mena d'acció d'ambient, de moviment escènic, de qualitat dels personatges i dels sentiments que al drama musical millor convenien, creà aquest admirable teatre, l'ànima del qual és la música; perquè en ell no és la, invenció escènica dramàtica la que inspira la composició musical, sinó que més aviat sembla que la composició musical simfònicament concebuda evoqui l'aparició, la veu dels llocs, de les escenes i dels personatges; i aquest és per a mi el pregon sentit de la denominació de drama musical: és a dir, que el drama naix en la música i consisteix essencialment en ella, i la plasticitat escènica és sols la condensació meravellosa de la potentíssima atmosfera musical. Per això el qui assisteix a una representació de l'obra wagneriana, amb una notícia substancial de son contingut dramàtic i escènic en té prou per a sentir-ne tota la grandesa; i encara que, naturalment, la comprensió literal de cada paraula dels personatges pot interessar i sostenir la seva atenció, jo ara crec (encara que abans hagués cregut altra cosa) que aquesta intel·ligència verbal és molt menys necessària del que Wagner mateix potser pensava per al total efecte artístic de la seva obra. Perquè encara que Wagner fos també poeta (i jo entenc per poeta el que diu bellament les coses), ho era tot just el que li calia per a estrebar amb els mots la seva gran idealitat musical; ho era en aquella proporció en què us he dit que solien trobar-se la música i la poesia a l'ajuntar-se; i la prova d'això la veureu comparant l'efecte que artísticament us facin els seus cants sense saber-ne les paraules, i el que us facin les paraules en una lectura abans de saber-ne el cant. Aquesta és, doncs, per a mi la grandesa de Wagner; la proporció en què estava dotat dels elements que li calien per a fer l'obra que féu, i la consciència que ell tingué d'aquella proporció per a aplicar-la a aquesta obra: aquí està el secret de la seva glòria i de la seva influència artística. Perquè hi haurà hagut músics més grans; però si ell hagués sigut més gran músic, potser hauria fet menys cas del teatre; si hagués sigut menys home de teatre, no hauria pogut crear la justa plàstica de les seves concepcions musicals, ni suggerir-la a un altre, i si hagués sigut un alt poeta, hauria sigut potser un petit músic, per una misteriosa antinòmia que jo no em puc bé explicar, però que fa pressentir la impossibilitat de que un Beethoven i un Shakespeare es trobin sota una sola testa. I si posseint aquell equilibri de facultats, no n'hagués posseït ensems l'instint crític o la consciència, hauria bé pogut esgarriar-se pel camí solitari de qualsevulla i la seva obra no existiria. Mes ara ella existeix i nosaltres, a l'admirar-la, admirem també el geni crític de qui la sabé crear. Perquè l'atmosfera de crítica que ha envoltat el segle XIX i que, havent-la respirada tots fortament, produí un Wagner entre nosaltres, és la que ha donat a aquella admiració un bull de fanatisme que només sol alçar-se entorn d'aquells homes que, per sota del seu valer universal, són molt intensament fills del seu temps. Mes l'exemple característic de la transfiguració que us he dit de la paraula per la música, no és pas en Wagner que jo el trobo; em cal un major desequilibri, una major disparitat entre ambdues concepcions, poètica i musical, menys unitat d'inspiració: em cal la santa inconsciència de l'atzar en l'encontre dels dos elements. I tot això ho trobo jo realitzat i conduït a totes les seves conseqüències, ho trobo exemplaríssim, en el Don Juan de Mozart. Però de primer cal que us digui el meu enamorament de Mozart. Ja me'n vaig enamorar de criatura. Era un dia de festa: jo no sé quina festa era, però pels carrers de la ciutat hi anaven músiques, i una de les que passaven tocava una cosa... una cosa alegre i senzilla com d'infant, que em banyà d'harmonia tota l'ànima i restà en ella. Jo no sabia què era allò, però aquella música em semblava quelcom meu, una memòria recobrada d'un món meravellós perdut en el misteri de mon origen espiritual. Fou un enamorament. ¿No és això mateix el que passa quan un s'enamora en puresa d'una dona? Aneu entre la gent, i multitud de rostres us passen per davant dels ulls, i tots ells en llur varietat prenen en vosaltres un sol valer col·lectiu. Però us n'apareix un, i vostres ulls es dilaten, vostre pas s'atura i sentiu un fred a la boca del cor! l'encís ha obrat, l'encantament és fet. Us n'aneu a casa vostra i dels milers de rostres que heu vist, tan bells, més bells, sols aquell us resta davant dels ulls com un miratge. Per què? Contempleu la visió a soles i us sembla quelcom vostre, quelcom que ja vivia misteriosament en vosaltres, i que des d'aquell moment torna a actuar com una força viva en vostre ser actual. Vostra vida ha pres un nou sentit i tota ella s'hi orienta. Sempre que eixiu al carrer hi porteu un fi principal: retrobar la cara amada; us nodriu llargament d'ensomnis: i ve un dia (perquè ha: de venir en l'atzar) que la dona reapareix, i no en va... Així un dia vaig tornar a sentir jo l'alegre música. Vaig demanar què era, i algú mirà un programa i em digué que era la Marxa turca de Mozart. Mozart! Aquest nom em fou dolç, com el de la dona amada. Jo llavors aprenia de música i vaig dir al mestre que volia tocar la Marxa turca de Mozart; i ell me la dugué i jo vaig ésser feliç força temps. Em plaïa sobretot tocar-la els diumenges al dematí que el sol tocava a les tecles del piano... Era una orgia... El mestre, veient que Mozart em plaïa en tanta de manera, em portà un dia el minuet del Don Juan que em féu un efecte tot estrany; jo, innocent, hi trobava una innocència! Em semblava un rosari cantat... Fins que per allà als meus divuit anys, vaig sentir el Don Joan en el teatre. Em recordo que a l'entrar, tot passant pels corredors, vaig sentir les notes de l'obertura que l'orquestra ja tocava, i aquella música tot just sentida em semblà de seguit un ser viu, quelcom que es movia i fressejava per si sol allí dintre la sala, i me n'hi vaig entrar quasi corrents tot adelerat, tot enamorat ja de tota l'obra abans de sentir-la. Oh! Com l'he vist i l'he sentit de llavors ençà el Don Joan de Mozart! No pas gaire ni gairebé en el teatre: però aquestes poques representacions han servit per a encisarme hores i hores davant del piano que m'ajudava a l'evocació de l'obra. Oh! Si sabéssiu quines representacions n'he vistes jo, davant del piano, del gran drama musical de Mozart! Es una òpera, els motllos són segurament els de l'òpera italiana, però la potència del que hi ha a dintre trenca els motllos i se n'alça una atmosfera musical que és el drama. No és un seguit d'àries i duetti i concertants, més o menys agradables cada un per separat el que us compon l'efecte de l'obra, sinó l'esperit que l'anima tota i que dóna un ésser propi als personatges i a llurs passions i a les escenes que en resulten. Un ésser propi musical que no és pas el del llibre. El llibre és una lleugera faula ben bé del segle XVIII, que es desplega en una atmosfera de frivolitat i llibertinatge per anar a parar a una moral de retaule d'ànimes. Les escenes més dramàtiques hi són tractades amb tota la desimboltura d'un elegant convencionalisme, i les còmiques tenen un regust viciós que tot sovint avui en diríem pornogràfic. Els personatges són veritables personatges d'òpera, aparatosos i inconsistents. Dintre del gènere no es pot negar que tenen un cert caràcter, però és un caràcter que tira a la caricatura. Donna Anna potser resulta la figura més seriosa, portant arreu el sentiment de la mort del pare i el desig de venjança: això li dóna una certa unitat i noblesa; però aquell negar-se a cada punt a les instàncies de boda del seu promès fa que es reflecteixi en ella un bon xic del ridícul que envolta a Don Ottavio, adamat, com bon tenor italià, sempre sospirant i delint-se darrera d'ella, tot sovint amb alarmes de marit futur, i fent grans bocades de la terrible venjança que ja jura pendre a cada moment, sense que trobi mai l'hora justa. En Donna Elvira hi ha certament el fons ben real de la dona tants cops desenganyada com tornada a enganyar: però la seva infatigable persecució de don Joan fa mig riure cruelment de la seva desgràcia. I ell, don Joan, és un calavera de mal gènere, cínic, pervers, sense frescor; un se l'afigura revellit, baixament sensual, ja un xic gros i tarat pel vici, un cercadones lúbric i sense amor: Mi pare sentir odor di femina, diu, acabant de deixar-ne una i flairant-ne ja una altra. Vuol d'inverno la grassotta, vuol d'estate la magrotta... Delle vecchie fa conquista pel piacer di porle in lista... Sua passion predominante è la giovin principiante... Non si picca se sia ricca, se sia brutta, se sia bella, purche porti la gonnella voi sapete quel che fa; així el pinta descaradament el criat, veritable buffone de farsa italiana, a una de les seves mateixes víctimes; i després, quan aquesta se li presenta en el seu últim convit, en el que ell, com el més baix bon vivant, ha dit: Gia che spendo i miei denari, io mi voglio divertir i en què el criat, contemplant-lo menjar, s'exclama: Oh! Che barbaro appetito, che bocconni da gigante, ¿què li respon ell a la infeliç que vol ésser encara altra vegada enganyada? Tot el que se li acut és aquesta baixesa: Lascia ch'io mangi, e se ti piace mangia con me. Sembla un tronera vell, que pocs moments després se n'anirà a l'infern amb contorsions tràgico-grotesques: Che ceffo disperato -diu el criat veient-lo enfonsar-se-, che gesti da dannato, che grida, che lamento, come mi fa terror. I el que veu només això lluny de sentir el veritable terror tràgic, resta amb la rialleta del qui, havent sentit a un sainete exemplar, en el qual es fa sortir el dimoni amb banyes i tot, se'n va tot tranquil amb un: Psé! Quien mal anda, mal acaba... Oh, Mozart! ¿Com d'aquesta obra adotzenada en pogueres fer aquella obra única? ¿Com de tal confusió tanta puresa? Oh, música! art meravellosa, honrem ton gran triomf! Que no és prou meravella per a tu que a l'alçar-te lliure del sentit humà t'acostis més al cel infinit que cap altra de tes germanes, sinó que fins presonera t'emportis la presó cap a l'altura i la transformis en llibertat, inundant-la d'alegria! Perquè fixeu-vos bé, amics meus, que en l'obra musical que ara ens delitem a contemplar, la música no deixa mai el sentit de la paraula i de l'escena per anar-se'n a volar a son plaer en les regions pures, com veient tan sovint en altres òperes, no, la música de Mozart penetra les escenes, penetra les paraules i les fon en la seva harmonia sobirana: les escenes, les paraules, els personatges són els mateixos, però sublimats., el drama és el mateix drama, però fet música. Un drama fet música: és a dir, portat a una altra regió del sentit, on els homes, llurs passions, i els conflictes que en brollen, i les catàstrofes, es tornen sons musicals. Ho capirem mai prou bé això? ¿Estem en plena metafísica? Oh! no, no; estem en plena delícia del sentit íntim i de l'extern, tot u; estem en el misteri clar, en això que ningú sap el que és i tothom ho frueix amb els ulls serens i el front desarrugat. Sentiu? Quina fàcil delícia! Es el Don Joan de Mozart. Sentiu? Es la simfonia, és el germen musical del drama, que ja viu i es mou: tot el drama s'hi anuncia. Si acabeu de llegir el llibre, ja el trobeu allí tot transfigurat i tot el mateix, per això. Ja preveieu les bufonades de Leporello cobrant una vis còmica musical que us revelarà el bell sentit del còmic en la vida, la mitja rialla indulgent que brolla damunt de tota petitesa en la serenitat de l'altura. Ja preveieu l'agitació passional que de seguida sobrevindrà en l'escena; les burles amoroses de Don Joan pendran un aire de bella arrogància, trencades pels crits irats de la noble víctima; i quan en la nocturna aventura aparegui el vell, majestuosament paternal, amb el llum en l'una mà i en l'altra l'espasa nua, la trivial escena de melodrama esdevindrà musicalment tràgica, i pausats, solemnes, cauran com un mantell de pietat damunt la mort del vell aquells disset compassos d'immensa sobrietat, pels quals digué un compositor francès de molta fama que donaria tot el que ell havia inventat i pogués inventar en sa vida. Als crits esgarrifosos de l'òrfena apareixerà l'adamat Don Ottavio, mes la seva dolçor haurà cobrada una gran noblesa, i els seus juraments no us semblaran vans. Donna Elvira s'exclamarà amb violència ben femenina entre les riallades malicioses, mes ja no baixes, de Leporello, Zerlina, la tendra, l'eixerida, cantarà el seu idil·li amb el rústic Masetto, i la seva fidelitat senzilla sols defallirà un moment davant d'aquell Là ci darem la mano seductor; i quina no hi defalliria? I quan totes aquestes veus s'uniran entrellaçant-se, el conflicte dels caràcters i de les passions resolent-se en una clara harmonia, serà la imatge musical de la vida, serà el drama musical, que esclatarà sobretot potent en els dos grans moments; en el moment de la plena follia del viure i en el moment de la mort espantosa. La topada dels dos moments, resolta harmònicament en la simfonia, fa la grandesa del Don Joan. En ell hi cap tota la vida humana: ambdós elements es despleguen en tota llur potent intensitat, l'un en el final primer, i l'altre en el final segon; tot el goig de viure i tota la dolor del morir criden poderosos en l'un i en l'altre, contenint en les escenes intermitges els graus capitals del sentiment humà: la crueltat inconscient de l'amor, la tendresa, la ira, la burla, la venjança, la pietat, la valentia, la covardia, la dolor, la ubriaguesa d'aquest món i el terror de l'altre. Però això, que naturalment forma el teixit de tota obra artística d'acció humana, porta en l'obra de Mozart aquell segell que és del geni: la vivacitat. Heu's-ho aquí el que em corprèn en totes aquelles escenes musicals: la vivacitat; que la música sembla que parli, com es sol dir; que el cant parla, parla per si, parla més clar i més alt que les paraules en què s'apoia; que cada personatge té una figura musical viva que es mou tota sola, i es combina amb les altres, que produeixen, exaltada, l'emoció de la vida mateixa. Aquesta és la vivacitat que jo trobo en el Don Joan de Mozart: la vivacitat i a més la gràcia. És a dir, que l'encís que té, sembla que li sia donat, que no costi cap fatiga. Com si Mozart hagués compost la seva obra passejant per la puresa dels camps, i els cants se li apareguessin sense ell voler, com coses externes a ell, com coses que s'han fet totes-soles i són trobades sense cercar-les. Cert que és una alegria pel jardiner fer obrir-se en el clos del seu jardí la rara poncella d'una planta exquisida, que moltes fatigues i llargs viatges li ha costat el descobrir-la en recòndit terrer de les muntanyes escarpades, i que encara ha feta més exquisita per un savi i pacient conreu; cert que quan ens en mostra la flor meravellosa restem tots admirats i complaguts dels estranys colors i flaire ubriagadora; i n'hi donem l'enhorabona. Mes quan arriba corrent l'infant dels camps portant a la mà un pom de flors trobades, aquestes ens semblen altrament fresques i més de dret vingudes d'una mà divina, i en flairem l'essència amb una altra delícia més pura. Cert que no farem a l'infant cap compliment pel treball, que no ha tingut, en trobar-les; mes prenent-lo en nostres braços el besarem en les galtes amb una gran alegria que ens farà iguals a ell en aquella hora. I això és el que jo trobo, tot en tot, en el Don Joan: que fa alegria, l'alegria santa de l'aparició espontània del ser al través de la forma; l'alegria de l'harmonia interior de les coses súbitament revelada, l'alegria de, a través de tot, veure-hi bellesa. I així és com jo veig el seguit de les escenes del Don Joan, les tendres, les còmiques, les apassionades, les solemnes i doloroses: amb vivacitat i gràcia; com coses que passen, però que passen brillants de sentit, transparents de la puresa de la llur essència, teixint la meravella musical del drama. I de cap a cap d'ell veig passejar-s'hi l'airosa figura de l'heroi, enganyant, matant, seduint, rient, desafiant, ferint o acaronant, però sempre amb un bell cant als llavis, cruel i innocent com l'amor, com la vida, serè com ella damunt dels més grans desastres, rient fins davant la immensa solemnitat de la mort, i sols al contacte del sofriment material que aquesta li causa, morint fent ai! ai!, dolorosament admirat com un infant que es punxa collint roses. Això és la substància del que m'ha fet sentir la música del Don Joan, i del que m'ha fet pensar son contrast amb el llibre d'on s'alçava. I el sentiment i la idea se'm revelaren fosos en una sola sensació davant d'un fet d'una gran simplicitat, com solen ser-ho sempre els fets més fortament reveladors de la vida. Potser que algú de vosaltres ja me l'hagi sentit contar; però en aquesta ocasió no em sabria pas estar de tornar-ho a dir. A més, aviat està dit, i amb ell acabo. Jo era de visita a una casa, en un salonet rodó d'un color verd pàl·lid, tot encortinat de randes blanques. Hi havia un piano, i de tant en tant algú el tocava. Entre les visites s'hi trobava una senyora estrangera amb dues nenes de set o vuit anys, rosses, quasi roges, pigades d'ulls verdosos, i totes vestides de blanc. La senyora digué que ja tocaven el piano a quatre mans; tothom mig rigué tendrament, invitant-les a que ho provessin; i elles serioses, callades, s'acomodaren amb coixins davant de l'instrument, arreglant gracioses, a l'asseure's, els plecs remorosos dels blanquíssims vestits emmidonats. És van mirar un moment tenint ja esteses com unes petites ales les mans damunt del teclat; i amb un airós moviment a compàs atacaren la cèlebre ària: Fin ch'han dal vino calda la testa, l'esbojarrat cant d'orgia de Don Joan. Una delitosa esgarrifança corregué per tot mon cos, i la misteriosa harmonia del violent contrast em fou revelada. La puresa d'aquelles criatures es movia com en son element natural en aquell cant de disbauxa, perquè l'element d'aquell cant era l'etern candor. I de cop, em semblà percebre per primera vegada tota l'essència musical de Mozart, i son heroi m'aparegué en lluminosa transparença: Don Joan era un criatura. Després, pensant amb el llibre de Da Ponte així transfigurat, he cregut compendre què era el drama musical per damunt de tota escola, i la gran llibertat amb què la bellesa es mou en les coses d'aquest món. (8-11-1905) Articles. Selecció Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Articles. Selecció Joan Maragall En pro de les varietats dialectals (Comunicació al Congrés Internacional de la llengua catalana) Pot semblar estrany, de moment, l'enunciat d'aquest tema; com si fos legislable abstractament un fet tan viu, l'evolució literària d'una llengua, essent així que dintre el concepte de literatura s'hi sol compendre principalment l'expressió artística verbal, és dir, la palpitació de la bellesa en paraula humana; i aquesta que, per ésser tal en veritat, ha de venir dretament i no torbada de les entranyes de l'esperit on el llenguatge es genera, ¿podria mai sotmetre's als nostres raonaments i restar obedient als nostres decrets? De cap manera. Aconseguir-ho, seria provocar l'aparició d'una literatura artificial, sense virtut, morta en efecte. Però, no cal pas témer-ho, perquè sempre els fets es riurien d'un modo o altre dels nostres decrets mesquins, i la santa espontaneïtat del poble, al capdavall vencedora, produiria la seva literatura, la viva: és dir, l'única. Mes també és cert que cal vetllar damunt d'aquesta espontaneïtat i contemplar-la com a cosa sagrada, apartant obstacles de son pas, preservant-la de màcula i defensant-la de patiment i torcedures; i així, en un moment tan solemne com aquest, convenia prevenir envaniments del seny dels homes que, encara que no poguessin vèncer definitivament la potent onada de l'instint popular, podrien tòrcer i retardar son adveniment o malmetre la seva eficàcia. Per això sol convenia enunciar el tema en aquesta forma: per proclamar la santa llibertat d'una llengua en la producció de les seves manifestacions més altes. I, mireu, si la forma d'enunciació s'alterés lleugerament; si féssim la mateixa interrogació, variant només que la modalitat del verb; si en comptes de dir «ha de concedir», diguéssim: «¿concedirà la literatura catalana, a un dialecte, el predomini damunt de tots els altres?», la resposta podria ésser ben diferent i també justa. Perquè llavors, en comptes de voler imposar de fora estant una llei arbitrària a una evolució viva, no faríem sinó reconèixer la llei que brolla de la vida mateixa segons ha pogut ésser generalment observada. Com cosa natural succeeix que, dels varis dialectes que per unitat fonamental i semblança constitueixen el que en diem una llengua, n'hi ha algun que, per especial vocació de la gent que el parla, o producció casual d'alguna obra excel·lent, pel seu major conreu o preponderància social que cobra la població que el parla, o millor encara per totes aquestes i altres causes de superioritat aconseguint-se i ajuntant-se, esdevé tipus literari de tots els seus germans, assumeix la formació d'una literatura comuna, i el seu prestigi s'estén més enllà de lo literal fins al punt d'ésser per antonomàsia designat ell sol amb el nom general de la llengua i pendre tota la representació d'aquesta envers les altres. I això que usualment i oficialment (no científicament) en diem llengües, no són altra cosa que uns dialectes predominants entre els germans llurs; perquè científicament una llengua és una abstracció i en la realitat viva no hi ha sinó dialectes. Doncs, si aquella llei d'evolució literària sembla natural en totes les llengües, bé podríem afirmar que també la catalana «concedirà a un dialecte el predomini»; i un cop admès això, ¿no serà un escrúpol va el que ens privi de formular com a priori lo reconegut com llei natural? ¿Quin perill hi haurà en dir que la literatura catalana ha de concedir a un dialecte el predomini sobre els altres»? -Arbre que ara planto: vull que enfonsis tes arrels en la terra i que esparramant-les per son si et nodreixis dels sucs d'ella; i que el teu tronc s'alci dret i s'engruixeixi i estengui ses branques com una copa oberta al cel; i que s'omplin de fulles i de flors; i a la tardor donaràs fruit d'una tal forma; i et despullaràs a l'hivern i et revestiràs per la primavera; i tot allò que has de fer naturalment, jo et mano des d'ara que ho facis. ¿Què en patiria l'arbre d'aquests manaments, si així com així ell farà de si el mateix que com voluntat estranya se li imposa? No en patirien certament les arrels ni en patiria el tronc, ni les fulles, ni les flors, ni els fruits en patirien. Però ¿no us sembla que en patiria quelcom que és tot això i molt més que tot això? ¿Que en patiria -com en direm?- l'esperit de l'arbre? ¿I que, patint-ne l'esperit, res d'aquell arbre ens semblaria ja benvingut -ni les branques, ni les fulles, ni les flors, ni els fruit- si que, no semblant-nos-ho, en realitat no ho fóra? Doncs, quant més en cosa de llibertat tan excel·lent i delicada com és el verb d'un poble, tan transcendental a l'esperit humà i al destí final de la humanitat sencera. ¿Què fóra d'una literatura marcada quasi de naixença amb aquest signe d'esclavitud? ¿Què fora d'un poble que s'acostumés a ajovar-se a semblants càrregues? Mes per aquells als qui aquesta altura des d'on tot pot abraçar-se semblés massa purament etèria o fantasiosa, vull descendir a mostrar més concretament algunes conseqüències, que em semblen inevitables de l'acceptació que féssim d'aquell suposat imperatiu. De seguida que fos admès que la nostra literatura ha de concedir el predomini a un determinat dialecte, es propendiria irresistiblement a determinar-lo: i el predomini, que quan ve per naturalesa és sempre just, perquè resulta de la lliure ponderació de tots els elements que han de concórrer al resultat, i és eficaç perquè porta en si la misteriosa potència que l'ha determinat; resolt ara, o quan fos, per nosaltres, a mercè d'un enlluernament momentani al que tot el qui té ulls està exposat, a mercè d'una moda passatgera, d'una superioritat social que no es pot definir sinó des de llunyana perspectiva en el futur, o de qualsevulla concurs casual de circumstàncies més o menys efímeres, vindria a falsejar si fos obeït (i si no ho fos, quin pueril entreteniment, per comprometre per sempre més la serietat d'un poble!), podria falsejar -dic- l'arrencada espiritual de Catalunya, corrompent la seva més alta expressió verbal; matar potser l'espontaneïtat del seu geni més representatiu, que fóra com matar el geni mateix en flor. És clar que, segons he dit abans, al capdavall no restaria altre predomini que el que imposés natura, més forta a la fi que tots els nostres designis: però per la marrada d'aquests, quant temps perdut, quanta força malversada, quants estèrils sacrificis i, en resum, quant de mal vingut al món per la vanitat d'uns quants homes! Però encara que l'elecció fos encertada, que en el dialecte escollit hi glatís, com en cap altre, el tipus ideal de la llengua comuna, quant de mal podria encara pervenir d'ésser declarat, de moment, absolut son predomini! Tal predomini, fins quan és assolit amb la sàvia lentitud de natura, i per tant el llenguatge, a l'arribar a aquest cim, ha tingut temps d'enfortir-se amb la lluita, de ponderar la seva superioritat amb sos germans, de penetrar-se dels elements d'aquests amb el llarg contacte, i assimilar-se els millors i més adequats, ja troba amb tot això son major perill en el prestigi de la victòria, en la fascinació que exerceix sobre els dialectes vençuts, en el desús en què cauen i en la influència que reben del vencedor sense tenir ja força per a retornar-li la de llur pròpia vida decaiguda; de tot el que n'esdevé aviat: empobriment de la llengua, després estancament, immobilitat, i a l'últim la fi dins la seva cristal·lització literària de llengua morta. Doncs ara compteu quin no fóra el perill d'adoptar de cop i volta un dialecte com a única llengua literària, abans d'haverse enfortit amb aquella lluita natural, abans d'haver ponderat la seva superioritat amb sos afins, abans d'haver-se penetrat dels elements generals de la llengua i d'haver-se'n assimilat els necessaris. Llavors sí que l'empobriment vindria abans de la riquesa, el desús abans de l'ús complet, l'estancament abans de la corrent, i es pot dir que la mort abans de la vida. Trista sort amaniríem a la llengua nostra i a la literatura catalana, nosaltres justament que hem tingut la ventura de veure-la renàixer com flor de la meravella dels segles! Doncs per l'amor d'aquesta meravella que ha florit en nostres llavis, per l'amor de nosaltres mateixos i dels nostres fills, per l'amor d'aquesta Catalunya que tenim, i encara més pel d'aquella que prometem gloriosa a l'esdevenir dels pobles, no solament hem de preservar la nostra llengua d'aquest major perill, sinó que fins hem d'apartar-la d'aquell que ja hem assenyalat, comú a totes les altres en la seva evolució literària. Que així com, en elles, el prestigi del dialecte naturalment triomfant en el temps és causa d'exclusivisme literari, d'empobriment i de mort un dia o altre, no ho sia mai en la nostra. Pensi cadascú que son dialecte és el millor per ell, perquè és l'única llengua viva en sos llavis; i encara que en vegi un altre sobreposar-se per l'excel·lència de ses obres literàries o pel major nombre i cultura de la gent que el parlen, esperi sempre cadascú que ell mateix o altres podran demà fer prevaler el seu; perquè no són les llengües les que fan els genis i llurs obres, sinó els homes els que fan les llengües, per poètica inspiració. No ens deixem encegar per una resplendor mudable ni seduir per un ideal d'unitat externa, enemiga de la vivesa de les coses. I també en això, i sobretot en això, que transcendeix tan fortament a l'esperit del poble, siguem fidels al sentit de llibertat que és l'essencial de l'esperit català: perquè la major glòria sols ve als pobles pel camí de la llur naturalesa. I així com aquest sentit de respecte i foment de les varietats naturals i de llur aliança pel lliure joc d'afinitats orgànicament manifestades, tan profund en el poble català, jo crec que li encomana una gran missió i li promet un lloc gloriós en les futures organitzacions de la humanitat, que veu ja apuntar aquell ideal social com el sol d'un nou dia; així mateix crec que la glòria de la nostra literatura ha d'ésser en harmonia, amb aquests destins futurs, i per tant, amb el sentit de llibertat del geni català aplicat a la pròpia llengua. Doncs, ja no cal preguntar-me com responc a la segona interrogació del tema de si la nostra literatura ha de mantenir i utilitzar les varietats dialectals catalanes. Oh! sí, totes; fins les més petites i individualitzades. I ara em convé insistir en el que entenc per dialecte i especificar-ho. Molts semblen considerar una llengua com una unitat externa als homes; com alguna cosa que, tenint existència per si, se'ls imposa de fora estant, i es deixà parlar per ells amb tal que se sotmetin i compleixin les seves lleis abstractes. I, realment, una llengua morta, com ara el llatí clàssic per nosaltres, ve a ésser quelcom així. Mes una llengua viva és tot una altra cosa. Les llengües vives no són més ni menys que semblances que hi ha en el natural parlar dels homes: i aquest natural parlar és el dialecte. En aquest sentit pot dir-se que totes les llengües parlades en el món són com dialectes de la gran llengua que és la paraula humana. Després, quan de les més grans agrupacions, per origen i semblança, en diem llengües mares, són dialectes envers elles les llengües més particulars ja, però abraçant encara varietats molt notables; i dintre d'aquestes són dialectes aquelles semblances més concretes en què la gent, parlant usualment, s'entenen, i en aquest grau és on trobem el que pràcticament es diu una llengua. Mes dintre d'ella hi ha encara una munió de varietats que són parlades en encontrades a cada volta més reduïdes, i subdividides en altres petits dialectes de cada poblat. I fins dins de cada poble haureu observat petites variants familiars que no s'aturen fins a la manera subtilment especial de parlar de cada individu. Així hem arribat a lo ben concret, a lo viu en si, a l'home. Jo sento en cada home un dialecte personal que és la seva manera natural de parlar la humana llengua. I no trobo pas res més bell que, amb amor d'un cert llenguatge, anar recorrent la terra que el parla per la boca de sos naturals. I encontrada per encontrada, poble per poble, casa per casa, trobar el pul·lulant de varietats, senyal de vida; veure el gest dels llavis suaument canviar d'un lloc a l'altre amb la naturalesa del terrer i les menes de conreus i altres treballs; sentir el so vocal i obrir-se i tancar-se com els plans i les muntanyes, gradualment o de sobte, mes sempre amb una música nova; i tota la frase girar-se vivament en mil positures tan gracioses com impensades; i el goig de descobrir, com flors desconegudes, paraules sempre noves per a dir unes coses mateixes, i també com una mateixa paraula cobra i perd i recobra tants valors i vol dir tantes coses distintes: enfonsar delitosament el sentit en el bon dialecte, que serva el tresor immens de l'expressió humana. Mes, al costat d'això, quina tristesa m'ha fet a voltes seguir terres on, per amor d'una malentesa civilització, el llenguatge natural és ofegat per sos mateixos fills en la pròpia boca! Jo els he vist, malaventurats! fins avergonyir-se de que un sabés que ells tenien un llenguatge propi dessota d'aquell que, essent-los artificial, feien llastimosos esforços per parlar malament. Quina olor de mort em feien aquests pobles, ullpresos, xuclats per una admiració depriment envers un gran centre foraster i llunyà al que ja no tenien virtut per enviar sinó tèrbols reflexes de la mateixa llum que d'ell rebien! Tarats d'esterilitat espiritual per sempre més, per traïdors a llur naturalesa, aquests pobles són causa de la decadència del centre literari que els atrau, que acaba asfixiat pel buit que a si mateix s'ha fet, víctima de son propi prestigi i esplendor. Mireu, doncs si haig de considerar condició de vida de qualsevulla literatura, entenent per tal el bell parlar, el que es produeixi amb la palpitació directa del cor de cada home, amb l'aire de cada casa, amb l'agre de cada terra i encontrada. Tenint cada u son verb propi de la bellesa del món, adequada a sa naturalesa, què dirà fora d'ella? No la seva palpitació certament; però ni tampoc la dels altres: la paraula no serà viva, i la literatura de tal manera produïda serà un artifici de mort per la llengua i per l'esperit del poble que la parla. No ens deixem encisar, us torno a dir, per un ideal arbitrari, de falsa unitat externa; no creguem que la comunió dels homes hagi de venir per l'expressar-se tots d'igual manera i que aquesta sia la tendència de l'avenç humà; per on ha de venir aquella comunió i on es pot reconèixer l'avenç és en l'entendre's més profundament els homes parlant cadascú segons sia. És espiritual la veritable unitat humana. Furguem tots endins de l'esperit, cadascú des de son lloc, i ens trobarem més en veritat que si, desertant la pròpia naturalesa per la dels altres, no aconsegueix un trobar-se després ni a si mateix tan sols. El regne de Déu a què anem és a dins de cada u de nosaltres, i allí hi som tots i no en altra banda. Així l'home més fidel a si mateix és també, en el fons, el més fidel a sos afectes, a la pàtria, a l'Estat, a la Humanitat i a Déu Pare de totes les coses. (X-1906) Articles. Selecció Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Articles. Selecció Joan Maragall La gran setmana d'octubre Ha donat bo de viure aquesta setmana a Barcelona. L'estació social ha entrat de ple a ple amb el Congrés de la Llengua catalana. -Com? ¿Un congrés filològic, un treball científic, quatre ni que sien quatre-cents homes d'estudi o de paraula hauran fet batre els polsos de tota la ciutat amb tal augment que s'hi conegués? Què filològic, ni què científic, ni què estudi ni paraula! Era catalanista aquesta filologia, aquesta ciència; i aquest estudi era cosa de Catalunya. I de quina cosa! Del llenguatge tan estimat i disputat; com aquell qui diu de l'esperit de la nostra renaixença. Encara que s'hagués tractat d'història natural o de matemàtiques, mentres hagués sigut possible referir-les d'algun modo a Catalunya, el poble ho hauria acollit com a cosa seva; perquè, en l'estat, d'incandescència patriòtica en què s'ha posat i es va posant encara la nostra massa social, de tot s'apodera i ho arbora i assimila. Fa riure i fa plorar, enterneix i fortifica, el veure un poble com aquest, tan atrassat encara en sa cultura, tan mancat de veritables homes d'estudi, tan baix de nivell científic, interessar-se tan vivament per un treball que ell no pot compendre en el seu fons... però que l'estima: aquest és el secret de l'èxit portentós aquí d'una solemnitat que, en la ciutat més culta del món, i referida igualment a la llengua pròpia d'ella, hauria passat desapercebuda de la gent, interessant sols a tècnics i literats; aquesta és la gran senyal de la renaixença catalana, i el fonament d'il·limitades esperances. Tres mil congressistes! ¿Què vol dir això en una població on no hi ha ni tres filòlegs? ¿Tres mil congressistes? Oh! és que molts d'aquests no saben llegir ni escriure. Han pagat el duro perquè sí, perquè és per Catalunya, per la causa. El forner, el manyà, el vigilant són congressistes. Ells no hi aniran pas al Congrés, altra feina tenen... però paguen per Catalunya, i n'estan tots orgullosos. Així els pastors devien amanyagar en sos rústics braços al naixent Messias enc sense poder-ne compendre tots la divina grandesa. Però, fins en els mateixos que assistiren a les sessions, gent més lletrada i curiosa, quina compostura i quin calor ensems en la seva actitud davant de lo que es treballava! Com s'hi interessaven! -Tot el públic me sembla una esponja, embevent-se de lo que sent amb avidesa -me deia un amic que sap veure bé les coses. Mes tampoc aquesta avidesa era purament científica. Era que allí es parlava del verb creador d'un poble nou: era una ciència candent aquella. I també els que feren treball actiu, llurs estudis i parlament com s'estufaven amb un llevat que no era en els dels col·laboradors forasters que es presentaren! Els treballs d'aquests tenien una serietat, una solidesa, una perfecció que no eren pas en els nostres; i ells vingueren amb llurs cares pàl·lides, els ulls cansats, els llavis eixuts de savi; vingueren refiats en la pau natural de les solemnitats d'aquesta mena; i de sobte el tro dels picaments de mans, les aclamacions, les banderes, els féu alçar els ulls i restaren enlluernats d'una llum massa crua que es reflectà en un pàl·lid i com llunyà somriure dels llurs rostres. I jo no sé lo que devien pensar, lo que tot anant-se'n degueren dir-se per resum de les estranyes coses en què s'eren trobats. És dir, d'un sí que ho sé. Aquest no havia vingut pel Congrés, sinó per veure què era tot això que de lluny feia tant soroll. I es trobà aquí de cop amb l'ardenta sessió inaugural del Congrés, amb el febrós moviment de la lluita contra els tractats de Comerç, i amb l'estrepitós muntatge del gran Aplec de la Protesta de la Solidaritat Catalana contra les lleis militaristes. Aquest era don Miquel de Unamuno, Rector de la Universitat de Salamanca, l'espanyol representatiu d'avui, el que en un sentit carlilià podria ésser nomenat l'hèroe de l'extrema decadència castellana, el cervell d'espantosa activitat, girant entorn del misteri de la vida i de la mort, de la idea divina i de la consciència individual; l'home ullprès per son abim interior; absort en la contemplació personal i dient la seva angúnia metafísica fortament, en belles paraules dures: l'últim poeta castellà. La seva alta, dreta, noble figura de basc recriat a Castella, travessà impertorbable i desdenyosa per aquells dies aquest vastísimo arrabal de Tarascón (com jo sé que ell digué en algú), sense dignar-se sinó llençar un cop d'ull a la superfície, tornant de seguida disgustat l'esguard cap endins de si mateix on hi retrobava la pau de la noble estepa immensament quieta i deserta, per a rependre-hi en silenci la terrible batalla amb el Déu invisible de ses nits d'insomni. Aquest pas de don Miguel de Unamuno, pels nostres cercles monstruosament tarasconesos, en un tal moment, me sembla una cosa tan... històrica, que en la seva sola contemplació hi pressento una font de saviesa molt abundanta. (Del 14 al 21-X-1906.) Articles. Selecció Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Articles. Selecció Joan Maragall Entenem-nos I La conferència d'en Jaume Brossa a l'Ateneu i l'èxit del concert Pahissa han sigut per a molts com un descobriment de nous horitzons de l'art català. Bona part del jovent, com si li haguessin tret un pes de sobre, ha exclamat: -Prou art catalanista! -Alguns han anat més enllà cridant: -Prou art popular! -I tots, amb la gran il·lusió del camí nou, han determinat fer art europeu... què europeu!... mundial. Són airoses aquestes súbites girades impreses per una nova generació a l'incorporar-se a la marxa social. És clar que són més boniques com a moviment exterior que no pas fonamentalment importants. Perquè tots sabem prou que ni tot lo produït fins ara per l'art català renaixent restarà absolutament insignificant per l'Europa i pel món, ni tampoc cal fer-se la il·lusió de que des d'ara, i sols per virtut de proclamació, anem a figurar resoltament en els grans escenaris. Tots sabem prou que ara, lo mateix que abans, això dependrà principalment de l'alçada de la gent que ens surti. Que tal pageset que no s'ho pensa se troba europeu un bon matí, i tals altres que tiren expressament per mundials no passen de nois de casa llur. Però amb tot, no es pot negar que la girada és airosa i que, amb enteniment, la nova orientació pot esdevenir ben i ben fecunda. I per enteniment vull dir, ans que tot, entendre ben bé les paraules: o almenys provar-ho, que és lo que jo ara voldria fer. II Què vol dir europeu? ¿Què vol dir mundial? Aquí va bé l'esparsa d'en Musset: Toujours le coeur humain pour modèle et pour loi! Le coeur humain de qui? le coeur humain de quoi? Celui de mon voisin a sa manière d'ètre; Mais, morbleu! comme lui, j'ai mon coeur humain, moi Si per art europeu s'entén sentir les coses pròpies amb un sentiment tan pregon i expressar-les d'una manera tan viva que, catalanes com són, per artísticament fortes facin rotllo a Europa i a tot el món, diré que sí, que mai ens traurem prou convencions del damunt i prou espectres del davant per a arribar a una lliure comunió europea i mundial. Però si per europeu s'entén girar-nos d'esquena a la nostra naturalesa viva per a poder estrafer mellor el sentiment i l'expressió d'altri, diré que renunciem a ésser un poble per anar-nos-en individualment en dispersió de gents a augmentar, l'un la glòria de l'art francès, l'altre la de l'art anglès o alemany -perquè l'anomenat art europeu no és una unitat, sinó una suma-, i la major part a morir obscurs fills d'un poble desconegut en qualsevulla arrabal de París o de Berlín (que pel cas podria ésser Barcelona mateixa, per major glòria nostra!); i llavores si que el malentès hauria sigut terrible per a cadascú i per a la pàtria. III No cregueu mai que, arrencant d'una negació, hagueu d'arribar a cap afirmació veritable. Ésser europeu per si sol no vol dir res. Fixeu's en que aquest miratge de l'art europeu és una convergència de l'art francès, de l'art alemany, de l'italià, del rus... Fixeu's en que Ibsen i la seva gent son ben noruecs, i que, justament per ésser-ho amb tanta força, són tan europeus, tan humans. I Wagner, ¿no pensà sobretot amb el teatre nacional, i resultà de tan universal influència? ¿I coneixeu un esperit més fonamentalment rus que el d'en Tolstoi, i tan humà que ens el sentim tots a dintre de l'ànima? Mes fins a part d'individualitats tan poderoses, ¿quina massa podríeu assenyalar-me de producció artística europea que no sia marcada d'escola francesa, ni alemanya, ni russa, ni de cap determinada nacionalitat de l'Europa? I en el temps, ¿què ha fet pes en el món sinó els grans moments nacionals, les grans escoles nacionals? ¿No porten, les de glòria i influència més universals, noms ben propis? ¿No es diu teatre espanyol el del gran sigle, música alemanya la dels temps de Beethoven, pintura italiana la que encisa a tot el món, i arquitectura grega aquella pauta remota, però immortal, de bellesa constructiva? I avui per avui, ¿quin és el poble que més pesa en el món sinó aquell de tipo nacional més caracteritzat, més irreductible, més ell en qualsevol part del món i en qualsevol circumstància de la vida; el poble anglès, en una paraula? Ells no han anat a ésser mundials sinó que han fet que lo seu fos mundial. I això és lo que s'ha de fer. Enfortint la nacionalitat s'arriba a la mundialitat; però d'una vaga mundialitat, abstracta, mai s'ha arribat ni s'arribarà a fer-ne cap nació. Cal entendre's, cal entendre's... Que procurem fer penetrar l'ànima catalana en l'Europa, està molt bé; però suposar que, per a lograr això, haguem de negar lo català, està molt malament. Perquè llavores, ¿què hi duríem a Europa? I no podent portar-hi res, el nostre europeisme seria que ella se'ns enduria a nosaltres; i no pels camins dels aires, sinó pels de França o d'Anglaterra, o els de qualsevulla nació ben europea per haver sabut ésser ben bé nació. IV Molts diuen, innocentment potser: -Oh! no cal preocupar-se'n d'ésser ben catalans; fem lo que fem, prou ho serem sempre. -Jo no ho crec: pas així. Jo dubto molt de que nosaltres haguem arribat encara a ésser-ho ben bé de catalans. És a dir, no dubto, sinó que estic ben segur de que no ho som com cal, i, bon tros se'n falta. Doncs és hora de mirar de saber lo que volem. Si volem ésser senzillament una província espiritual de França, per exemple, no val pas la pena de moure tant d'enrenou ni d'inquietar la modorra d'Espanya amb les nostres tarasconadaes: que no altra cosa seria, en aquest cas, parlar de nacionalisme, de metròpoli mediterrània, etc., etc. Mes si aquestes coses les sentim seriosament, i les tenim al cor en tota la llur gravetat, llavores no podem donar per acabat el procés catalanista, ni menys per ben començat; llavores no podem tractar lleugerament d'espectres la història catalana ni les tradicions del nostre esperit que encara esperen ésser estudiades ben de viu en viu; llavors no podem arraconar definitivament els vailets ni les porqueroles que, en llur estament, aparentment humil, ens serven el tresor del nostre castissisme, que ens és tan necessari per a arribar a ésser algú en el món, que tan poc ens hem cuidat de descobrir, i que endebades cercaríem pels faubourgs parisencs. Jo ja ho crec que la Maria Gay se desenganyà de cantar cançons catalanes mes enllà de la frontera. Però, ¿que us penseu que fou per ésser massa catalanes ella i les cançons? Doncs no: fou, segurament, per ésser-ho massa poc. Fou perquè encara no hem tingut cap artista que enfondís prou en lo popular propi per a arribar-hi a trobar i a fer-hi sentir l'ànima universal que hi ha al bell fons: com Schumann, com Schubert, com Grieg... V Es bon xic graciós aquest menyspreu de lo popular en nom d'un civilisme que, si no hi anem en compte, podria resultar un bon tros cursi en nostres mans. Fa pensar amb el cas d'aquell senyor que, havent encomanat un quadro a un pintor per al saló que s'havia fet decorar de nou, al veure figurada en la tela una escena rural -vailets i porqueroles segurament-, refusà d'admetre-la perquè aquella gent tan esparracada no escauria -deia ell-al luxe del seu saló. Alerta! alerta! no és pas l'anar amb guants tot el dia lo que fa més senyor, i cal no confondre l'Europa amb el boulevard. La «Mireio» no es pas cap princesa, i em penso que és més fondament urbana que l'«Aphrodite» d'en Pierre Louys. En art és perillós o pueril el dir: ara ha d'anar tot cap aquí o ara ha d'anar tot cap allà: perquè l'espontaneïtat és la seva suprema llei i la vivor la seva major virtut. I per a fer art viu cal arrelar-lo en terra. Que el nostre terrer estigui obert al cel i al sol i a tots els vents del món, sí; i això és absolutament necessari i s'ha d'enderrocar tot lo que ho destorbi. Vulguem el nostre art penetrat contínuament de totes les influències que pugui assimilar; però sempre fort en el seu terrer, en el que mai enfonsarà prou les arrels en busca de l'ànima pròpia; perquè aquesta busca de la seva ànima és l'únic camí de lo mundial veritable. VI Desprès hi ha l'altre camí d'Europa, molt més planer: n'hi ha prou amb agafar el tren amb bitllet per a qualsevulla estació de més enllà de Portbou. I ara tria, jovent. (22-XI-1906) Articles. Selecció Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Les trobes en lahors de la Verge Maria Respon la gloriosa verge Maria presentant la sua coronacio als seus deuots per honor dela Ioya Los quim desiau loar Mirau quant so trihumphada Que Regina singular Deu mon fill macoronada Coronada fuy perfeta Ans que lesser meu no fos Eternalment preeleta Mare de deu poderos E per ço sola sens par So tan beneuenturada Que Regina singular Deu mon fill macoronada Coronada dins lo ventre Dela mare quem pari Per que yo fos digne centre Del qui nou mesos porti Preseruant me de peccar Axi fuy santifficada Que Regina singular Deu mon fill macoronada Coronada molt contenta En la saluacio Quant humil feta seruenta Fui del fill concepci E axis volch incarnar Lincreat dins mi creada Que Regina singular Deu mon fill ma coronada Coronada fuy partera Per que tal no fon iames Restant verge mare vera En lo part ans e apres Volent me dignifficar Mare sua tan amada Que Regina singular Deu mon fill ma coronada Coronada fon ma vida Sobre quant virtut conte De tants titols en noblida Quen lo mon par no tingue Tal me podeu contemplar De tots bens la mes dotada Que Regina singular Deu mon fill macoronada Coronadan sepultura Lo cos lanima cobrant Ab honor sobre natura Deu e sants tots deuallant Axim feu als cels puiar Dignament a compayada Que Regina singular Deu mon fill macoronada Coronada senyora La maior del regne seu En tan alta gerarchia Que nom fal sinoesser deu E axim fa trihumfar Apres del tan exalçada Que regina singular Deu mon fill ma coronada Donchs vullau me suplicar Peccadors com aduocada Que regina singular Deu mon fill ma coronada Mossen fenollar Vengvda la Iornada als demunt nomenats dehidors assignada ahoyr setencia qui mils dells hauia lohada la verge Maria per los dits senyor Visrey e mestre de muntesa e Iutges per sa spectabilitat assumps ques conptaua XXV dies del mes de Març any demunt dit Mil CCCC LXXIIII dia dela Incarnatio fonch donada e promulgada la deuall inserta sentencia per los demuntdits Iutges en presencia del dit spectable senyor Visrey e dels reuerents senyor Bisbe de Cristonopol e mestre Marti enyego Canonge dela Seu e de mossen Bernat fenollar e mossen Iohan vidal preueres e per los dits Iutges presos per assessors en poder del discret Nanthoni cendra notari rebuda e testifficada instans e aquella publicar requirents los demunt serits trobadors o la mes part de aquels a qui presents constituits fonch lesta e ordenada la dita sentencia de manament del dit senyor e Iutges per lo uenerable mossen Bernat fenollar preuere e domer dela dita Seu sots la forma seguent dins la casa dela confraria de sant Iordi de la dita Ciutat de Valencia Sentencia Dacte semblant tan virtuos Puix lo començ fonch glorios Tal fi se spera Perço nosaltres sens espera Iutges donats En lo libel ia nomenats Cascu per nom Mostrar volem per que ni com Lo pris se guanya E de concert cascu saffania Lo iust seguir Dels assessors hoynt lo dir Que pres hauem E procehint com fer deuem Tots dun acort Mirant la creu e quy es mort Com se pertany En fets semblants per dar lo guany A quil mereix En nom daquell don proceheix Tot bon iuhi Vistes les obres sobrel fi Dels dehidors No menys los baxos quels maiors Iutgant egual Vist quant la cambra virginal Resta lohada E daquest fet glorificada Alt en lo cel Pregam la molt puix es lestel Dels nauegants Les nostres penses ignorants En tal empresa Quel digne mestre de muntesa Senyor visrey Nos ha donat sots iusta ley Guiar nos vulla Vist donchs hauem deffullan fulla Nostre libell Delqual sateny lo fruyt tan bell E delitable Hoynt lo cant molt concordable Quels rims aporten E maiorment per que reporten Les grans fauors Dela mare dels peccadors Verge Maria Salut de nostra malaltia Goig sens tristor En nostres mals lo be maoir Apres Ihesus De caritat seruant bon vs Axius subue Que mes desiga nostre be Y el quesperam Que nosaltres qui tant penam En esta vida Degudament es donchs seruida Ab lahors tals Que tots los bons hoc hi los mals En ellasperen E per aquella tant prosperen Bons en mellor Los mals del mal hauent dolor En bes cambien En tant que tots quants ne confien Perir no poden Ans nauegant per molt que roden Attenyen port Perçol senyor ab tal recort Visrey prudent Exercitant Lenteniment Dels trobadors En lo cartell diu qui lahors Mils li dara Aquell sens dubte guanyara Los pris de seda Dispositio Vist que sens vos nostre cor se reffreda En ben obrar mare de deu molt digna Vist que sens vos gracies nons consigna Deu vostre fill ni iames aquell veda Lo que voleu Vist que sens vos lo quius ha mils lohada Dir tan de be per si no bastaria Vist que sens vos lahor tal nous daria Auos donam la Ioya consignada Quen merexeu Les trobes en lahors de la Verge Maria Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Articles. Selecció Joan Maragall II. Política i societat De les reials jornades Dia 6 d'abril de 1904 Així que surto al carrer hi trobo un bell aire de festa: domassos als balcons lluint al sol i voleiant al vent, músiques militars prop i lluny, soldats que passen en renglera, marcant un fort ritme enmig les corrues de gent; la gent a corrues; i en tots els ulls la idea fixa: «Anem a veure el Rei.» Vaja: la gent està posseïda... Se sent una canonada, i ressona un gran sospir de joia; la gentada s'arremolina d'ací i d'allà de la plaça grandiosa, fins a formar dos grans muralles a banda i banda, deixant enmig la via deserta, nua al sol, que espera... Se senten de lluny tocs de corneta; una altra respon amb espinguet més proper, i una altra estrident esqueixa l'aire; la gent s'apinya fortament, silenciosa; tots els caps girats en una sola direcció, tothom s'aboca, els colls s'estiren... Se sent un bullici llunyà, i en alt de les cases se comença a veure una blanca agitació de mocadors voleiant frenèticament com un serrell que es va estenent, acostant-se; i per la faixa deserta avença un grup, de figuretes de colors a cavall, a poc a poc; i amb elles avença una forta remor de crits, de picaments de mans... -És aquell!... -El del mig... -El que s'inclina... -Jo no el veig... -Sí... aquell... el del ros... Veus?... Fa així amb la mà... -I una onada de crits, i d'aplaudiments, i de música, passa furient amb aquella figureta; les dones ploren alçant les criatures perquè vegin, i els homes que no volen esbravar-se cridant, se senten batre fortament tots els polsos, i callen... El Rei! Davant d'aquest gran sentiment col·lectiu secular volguérem crear-ne de pressa un altre, però no ens reeixí. En va recordàrem a la nostra gent les contínues decepcions de Catalunya davant del poder central; perquè el poder central no és sinó una abstracció, i el Rei que venia no era una abstracció; amb abstraccions se poden generar idees, però els sentiments sols obeeixen a coses vives, i el rei era una cosa viva. En va férem presents els mals actuals de Catalunya com a conseqüència d'aquelles decepcions; perquè els mals actuals cadascú se'ls troba a casa seva, però encara no són prou grossos per a determinar un estat d'ànim col·lectiu; i el sentiment reial té arrels seculars en la col·lectivitat. En va diguérem que, després de les decepcions i de les males conseqüències que ja en tocàvem, res havíem d'esperar de l'acatament que ara féssim; perquè l'esperança és tossuda en el cor dels homes, i costa molt de perdre la fe en la providència del Poder. Per això nostra prèdica fou vana. Certament hauria fet goig als ulls d'un cata