Plorant y rient: Colecció de        
                     cuadros de costums y estudis
                         Emili Vilanova                                

                                      Plorant y rient

                         Colecció de cuadros de costums y estudis

                                      Emili Vilanova

                                      En lo balneari

        Los de casa varen dirme; «¿home, per qué no surts uns quants dias á fora á
   donarte vintiun pler? -Just, vaig respondre, com don Domingo, lo del tercer pis, que
   encara no li vé pruitja de caragolar un cigarro, diu á la seva senyora: «Layeta, me'n
   vaig á donar un cuart de bona vida, ¿qué't sembla Laya?

        Y ja que m'ho otorgan avans de demanarho, pensava entre mí, vingan en bon hora
   aqueixos dias de regalo tots d'una tirada y no dividits en cuarts com los dels
   cigarros de don Domingo.

        Després de fer lo cumplimentós y'l llamench, resistintme ab rahons molt flacas y
   de poch aguant, redoblats los prechs y la solicitut, vaig accedir á anármen, com si
   fés gran concessió als que plens de bona voluntat m'empenyian fora del carrer de
   casa, dret á la campinya, á veure més cel, lo sol tot sencer y no ab escapulons
   homeopátichs; á respirar ayres purs, que no hajan tocat tantas caras com los de
   Barcelona; embaumats ab los olors dels pins, de farigola y romaní, creuhats arreu per
   aucells de tota mena y de papallonas gentils, matisadas de colorainas, que si no li
   afegeixen cap ingredient més gustós de sentir ni de tastar l'adornan de bella manera
   y molt escayenta.

        ¿Y... si prengués... vaig afegir, com repensat per un dupte, altre abono de la
   Deliciosa, que no es tant lluny de casa? Que allí ja hi tinch las relacions fetas
   fins al cás que entre'ls peixos que surten á taula n'hi trobo algun quel tinch
   conegut d'haverlo vist per aquellas jurisdiccions garbejar ab quiebros y posturas y
   salamerias, bellugant la cúa com si ventés l'aygua y bebent á morro per vici, ¿qué
   vos sembla, hi torno?

                                             *

                                          *    *

        La maleta ben conduhida ab tot lo pormenor de roba blanca olorosa de bugada,
   alguns paquets de tabaco per damunt y altre amagat al fons per donarme la ditxosa
   sorpresa de trobarlo, agotada la provisió, com si eixís de pura pensa. Lo paraygua
   plegat dins lo calsot de roba de vesta que jo no'l vull y'l deixo expressament al
   primer recó. L'adeusiau de tots y á tots, com si marxés á Cuba; en lo replá de
   l'escala abocadas á la barana aquellas caras rialleras; correus de petons que van y
   venen; veus impacientas que'm cridan «Noy que't descuydas lo pa raygua». -Regaléulo á
   aquella senyora del surtidor del Parch, que li van estropellar l'any passat. -«Vaja,
   Deu te guihi y l'Angel bó...»

        De modo que quan arribo al carril sento una recansa que pot ser de més bona gana
   m'entornaria á casa.

        Lo balneari está fet un jubile. Los estiuhenchs ixen á la carretera á rebre los
   forasters que arrivem aglomerats dintre duas diligencias. Salto del interior y
   m'exercito á probar si tenen joch las rótulas y cerciorarme de que'l meu sistema
   muscular segueix obehint á la voluntat. Estench luego una mirada de circunvalació per
   veure quinas confrontacions tindré en lo balneari. ¡Brava revista! Ara si que seria
   ben posada aquella comparansa de papallonas de cándida blancor, etc., (no segueixo
   aquesta lírica perque l'inspiració no s'enfila y, nadie las mueva)... Tots los
   voltants del cotxe semblan una primavera: un triat de senyoretas ab vestits clars y
   vaporosos, de caras agraciadas, un xich pálidas ¡malasaguanyadas! Tant bé que s'hi
   dirian los colors frescos ab sos ulls tafaners, grossos, que prenen massa llum que
   sembla que no n'hajan de deixar pels demés, y tant brillants, que ja li poden cantar
   lo requiescat al malaventurat que li vullguin calar foch y abolirlo de passió
   d'ánima. En fi, lector jove, per qué tú no hi ets y vull que te'n fassas capás; es
   una academia de fesomías hermosas que no deixan reflexionar. A ulls cluchs podrías
   escullir y donavas la preferencia. Son primeras medallas totas. Meissonier hauría
   sigut del meu modo de pensar.

        Los homens semblan sorbetes, es dir, baix lo punt de vista pintoresch, en lo
   demés no m'hi refereixo; ja saber, la joventut, per lo comú, es baladina.

        Vesteixen primorosament de llinet clar, blanquinós, planxat, com de porcelana;
   algun sense ermilla, pero'ls davants de camisa ho matan tot; per sa polidesa y
   brillantor sembla que podrían escupir l'aygua. Altres las duhen de ricas telas
   bellament pintadas, ab un joch de borletas bufonas que'ls hi adornan lo coll com una
   mangala. Las gorras també son de capritxo molt rococó: de jokey, á lo tarambana, etc.
   No puch escusarme de dirho: tots están interessants y provocadors com perruquers. Al
   contemplarlos tant empolainats y tant curros, entre mí canto com los xufleros que
   venen gelat ¡ay quina torre, que fresquitos!

        Las Mamás, y no es per falta d'atenció que las menciono en tercer lloch; es per
   respecte que sento per la joventut marcida, per lo sol que's pon. Las saludo ab
   veneració y baixo'ls ulls condolgut quan ne veig algunas prou corpulentas vestidas á
   cuerpo y ab tants axeriviments y composturas per dissimular los estragos de la edat.

        Es probable que també algú's burla de mí mentres jo li prench la delantera ab
   aquestas reflexions fetas á solas: perque al igual dels altres forasters soch objecte
   de la curiosa inspecció dels banyistas.

        Un senyor molt obsequiós s'acosta á saludarme y ab vivas mostras d'alegría
   m'allarga las duas mans proclamantme allí, entre mitj dels grupos, com un element de
   molta ajuda per la festa que's projecta, fentme objecte d'una presentació general.
   Tothom celebra'l despejo y'l garbo del meu presentador. Se coneix que té guanyadas
   las voluntats y l'estanch de la gracia y dels acudits, perque li abonan ab riallas
   los xistes que havía de dir encara que no surtin. De manera que'm trobo entre una
   societat alegre, decidida á divertirse y que tots están posats á fer broma surti com
   vuligui.

        Entre'ls grupos y tertulias he observat ab pena que no gosan gens de favor las
   ideas catalanistas, no ja en lo que's refereix als ideals, que aquesta societat fins
   los ignora, sino en nostra llengua que no més se'n serveix en la modesta intimitat ó
   en las conversas aísladas y en las rodonas poch concorregudas. Allí ahont s'ajunta un
   grupo numerós tothom parla en castellá; y realment, quin castellá de plat esquerdat
   sentir aquella pronuncia que s'estalvía la dolsor de la cé y de la zeta! Unas
   senyoras valencianas, -las de Pascualons- que senten vera repugnancia á parlar
   catalá, son las que tenen lo domini y la esclussiva per encarrilar la conversa cap al
   castellá. Naturalment se comensa parlant al ús de la terra ja que tots ho som. Donchs
   ellas prenen basa y als primers compassos, ja rompen dihent: Oigan ustedes. Una vez
   en Valencia... ja está: han soltat la taravilla y no hi ha qui las fassi callar ó las
   esmeni. Jo penso ¿y no surt per aquí cap caballer prou galan que las hi regali unas
   quantas yemas ó panallets por émbrassárloshi la boca y ferlas reposar una estona?

        Nos preguntan als que havém arribat, ab cert esllanguiment protector y compassiu
   de cóm haviam deixat á Barcelona. «¿Se estarán derritiendo las gentes por aquella
   Rambla de Cataluña, por aquella plaza y por todos los pasages, verdad? ¡Ay que
   angustia! responen las senyoras ventantse seguidament. En general totas las opinions
   son desdenyosas per la ciutat y queda convingut entre la crema dels banyistas que
   Barcelona es inhabitable, insufrible al estiu. ¡La bella, la gentil, la hermosa
   Barcelona despreciada y mal dita per necia capritxada de la moda! Si no que haguera
   tingut de protestar en castellá no m'aguanto. ¡Quína llástima més filantrópica per
   los que quedan allí y pels cursis que peguém una voladeta de quinze dias! ¡Cursis!...
   Ventura que m'he sangrat ab salut y del primer entuvi ja he comprés que tots eran
   lilas y tipos, y'ls he registrat per semlant tenor!

        ¡Quina galería més curiosa per ferlos eixir ab noms sobreposats y en dias de
   festa á las planas de LA RENAIXENSA! ¡Oh!'l qui tingués la ploma amatenta, las ganas
   seguidas y'l temps sobrer, quinas calcomanías per regalo dels lectors!

                                             *

                                          *    *

        A taula tinch al costat meu lo senyor Niceto aquell que sab de química y física
   que al arribar m'ha batejat d'element. També es un altre ximple que no pot anar sol.
   M'amohina á obsequis y adulacions que jo hi convinch perqué no sé com respondre; pero
   tant s'enardeiix parlant alt dels meus versos que ha llegit que no tinch altra
   sortida que presentarlo als comensals com l'exemplar més ditxero y aixerit dels
   círculs il·lustrats de la capital, ab més mérit que altres y vivó, donchs havía
   llegit versos, y bons, d'un autor que no n'ha fet may. La cura ha estat encertada; ja
   no m'ha fet més célebre.

        Enfront tinch per vehí un caballer grave, enciriat, de breus paraulas y
   sentenciosas. Un augur míope, ab lentes d'or y cordonet, que li penja ab onda
   graciosa á un costat de la cara recullit damunt la orella. Ha vingut per reposar de
   las árduas taleyas de la seva proffessió; á recuperar las forsas perdudas en la
   lluyta contínua, incessant, enervadora per la solució de intrincats problemas, de
   controversías renyidas y polémicas ardorosas. Es director del diari polítich de la
   Geltrú EL CLAMOR DE LA VERDAD, y corresponsal cuotidiá... ara no recordo si m'ha dit
   de la Liga Agraria ó de la de mi Morena. Se li coneix desseguida, observant sa
   pensadora mirada, que encara no s'han refet las sevas forsas y que'ls problemas
   polítichs-socials segueixen tenintlo enterbolit.

        Aixís que ha sapigut que jo d'aprop ó de lluny perteneixo al sacerdoci de la
   prempsa ha fet corre tres assientos de la taula cedint galantment lo dret á altres
   banyistas més novensans per poguer estar al meu costat.

        Y, ara, som dos sacerdots.

        ¡Ay del gobern, quína oposició més rabiosa li pujará desde la Geltrú!

        M'avisa un altre diarista de Sitges, redactor en jefe de El Eco de las Canteras,
   que acaba de arribar en los cotxes de la tarde, que no'n fassi gran cas d'aqueix
   personatje; que'ls seus articles no'ls llegeix ningú, y que'ls metjes ni'ls receptan
   als malalts que necessitan dormítori per descansar perque'ls ensopeixen massa.

        Ara tots dos están despacientats. Lo redactor en jefe, que tot just acaba
   d'arribar de Sitges ja ha preguntat moltas vegadas si havían arribat telegramas per
   ell (aixís, á barriscadas los demana). Lo de la Geltrú cada día repeteix la mateixa
   pregunta y'ls partes no venen. Ben segur que'ls fils-ferros s'haurán recuyt ab las
   passadas tempestats.

        -¿Y vosté'm preguntan, quínas noticias més recients té de Madrid?

        -No vaig gayre al corrent, més de cinch minuts atrassat; lo darrer correu que
   vaig llegir no més parla de la verbena de Sant Isidro...

        S'han quedat mirantme ab fixesa com preguntant ¿vosté's burla de nosaltres? Los
   he sossegat desseguida: tinch un estil, los he dit; m'enamora més lo passat que lo
   que succeheix avuy.

        -Y quínas teorías més retrógadas, saltá semi indignat lo Director.

        -Jo'ls hi he avisat avans: he dit que tenía un estil y las teorías no son
   estils. Donchs ara, á Barcelona, llegeixo la col·lecció del Brusi del 53. Lo mateix
   se deya allavors que avuy. Per tot síntomas de guerra, malas cullitas, oidium á las
   vinyas, ganivetadas á Madrid y conspiracions; militars que no ascendían, polémicas
   encesas peró ab forma urbaníssima y discreta, y salvo la diferencia en la llibertat
   del llenguatje no hem avansat gayre. Los periodistas, com ara, també anavan á
   presidi. Ja veu si no hem fet com los de Antequera... no'ns havém mogut gayre.

        -Ba, ba, ba, quínas ideas.

        Y com la nostra discussió fes acudir alguns banyistas curiosos de sentir una
   polémica entre periodistas ab ulleras y sense, torso de sopte la conversa y dich:
   no'n fé'm gayre estat nosaltres de las noticias de Madrid. Com sempre son dolentas
   tant se val sapiguerlas tan com aviat. Tením un redactor especial per llegir los
   partes y un dexifrador que havia estat empleat á las pirámides de Egipte que'ns lo va
   atrassar l'Eduart Toda, y ells se'n cuydan d'aqueix negociat. Pero'ls partes
   importants, vaig seguir dihent baixet com recelantme dels curiosos, los rebem
   directament de Gladstone, de Parnell y de las embaixadas forasteras. Ara tením uns
   enginyers á Paris y á Berlin que'ns contractan un cuart de ploma, dich de fil
   eléctrich directe, pel gasto de casa, de telégramas exclussius, que, després, ben
   segur los cedirém á pes de paper, per algun periódich d'alli dalt.

        -¿De Madrid? pregunta un del rotllo.

        -Si potser, sí.

                                             *

                                          *    *

        Estém molt atrafegats, tením junta: encara dura, y han sigut convocadas las
   Mamás y las Senyoretas, los senyors d'edad y tot lo jovent. Crech que després se
   passará recado á la cuyna perque puji'l kok.

        La Presidencia de la mesa es mixta. La senyora de Pascualons, no la mes
   xarraire, l'altra, que també enrahona molt y lo grave periodista de la Geltrú. Ella
   per las sevas cualitats personals, per son despejo y per sa soltura; éll lo senyor
   President, per sa professió distingida, per sos lentes, per sas llums y persa pompa
   individual, s'han guanyat per aclamació aquest lloch tan envejat.

        Se tracta d'organisar una festa pastoril que ha de durar dos dias; lluny, á
   mitja hora del establiment, entre uns prats, un bosch y una font.

        Bo, ja tothom demana la paraula, tots tenen una idea y la volen expressar al
   acte. No s'entenen: las conversas se barrejan, los presidents de abdós sexos no saben
   á qui preferir. ¡Ay ay! tots volen fer de pastors; no sé, la cosa s'embrolla; 'm
   sembla que tindrém de llogar los bens.

        Te, ara no sona la campaneta, li ha caygut lo gargamelló.

        -Orden senyoritas, fassin lo favor de moderarse, cavallers, crida la Presidenta
   y després lo President.

        -¡Senyora Presidenta, senyor President! vosté repti als homens: donya Carmen á
   las senyoretas.

        -¿Me permite V. donya Carmen, digo, senyora Presidenta?

        -Bájese al sitial, ya se le escuchará á V.

        -Donchs en mi concepto las faldillas de las senyoretas han de ser curtas,
   bastant curtas si volen vestir ab propietat.

        -No siga V., cállese V. ¿Su gracia de V. caballero?

        -La mia señor Presidente? sí? Me gustan todas.

        -Fuera, silencio.

        -Senyors, no fem lo plaga, ó aixó no s'organisa.

        -No sigui calavera, Pepito, li prega una Mamá al jovenet corrido.

        -Si senyor los vestits han de ser curts corri los de las baylarinas.

        -¡Horror! ¡fuera! ¡quína vergonya! Nenas, fillas, anémsen al cuarto, aixó no's
   pot sentir.

        -Pido la palabra, señora Presidenta. Ampáreme V. senyora.

        -Nena? si enrahona mes lo Pepito, al cuarto desseguida.

        -Donya Carmen, yo habia empezado á hablar y no se me deja; yo no queria ofender,
   ni quiero ahora. Atiendan los que tengan castos los oidos que seran todos los que me
   escuchen, yo lo abono.

        -Bien, bravo.

        -Pepito cállese; que está vosté marechant lo parche, permeta vosté que li diuhe
   com á Presidenta y com á Carmen: cállese per misericordia.

        -Callo; y me reservo el derecho de protestar, mi bella Presidenta.

                                             *

                                          *    *

        Al últim s'han pogut entendre; jo crech que si tenim al establiment al generan
   Pavía aixó acaba d'altre terme. S'ha nombrat una junta que ho fará tot: direcció,
   organisació, etcétera. Ara tots son á la biblioteca del establiment á consultar los
   clássichs Espanyols, Grechs y Francesos que han fet obras bucólicas ó pastorils.

        Las senyoretas no volen consultar á ningú mes que á Florian. Demá ja'm sembla
   que per totas las socas dels arbres del jardí y de la carreiera s'hi llegirá grabat
   lo nom d'Estela ab una contrassenya particular perque cada senyoreta s'hi entenga.

                                             *

                                          *    *

        No cregas res, lector, si per cas has llegit en algun periódich que la festa
   pastoril celebrada á Bagnères de Fer-Blanch ha sigut cosa superlativa. No hi dongues
   crédit á aquellas descripcions poéticas ni'n fassas cabal dels punts admiratius ab
   que la farseix un corresponsal alabador y poch verdader; ha sigut lo fracás més
   decidit, lo pastitxo més rodó: tots han estat ridículs y bufos: cadascú's tirava la
   seva plancha particularment y en conjunt ¡eche V. fierro! quína colecció de barristas
   y platixistas mes acreditats!

        Per desditxa jo haig d'esser lo Jeremias que me'n lamenti, desde aquí, de la
   Grand Grille, que á Bagnères, me matarian á picadas quan llegirian la exacta relació
   de lo succehit.

                                             *

                                          *    *

        De bon matí, á la hora en que surt lo sol, ja estava lo carro apariat ab los
   arquillos de sostenir la vela cuberts de mata, los raigs de las rodas entrellassats
   d'eura, y'ls botons del fusell dissimulats ab una especie de tortell ó corona de
   fullám. Un dosser, vull dir un llensol atapahit de fullas de llorer, servia de
   sobrecel pel trono quals assientos eran dos saquets de palla rústicament posats sobre
   una post. Era l'estrado d'Estela la pastora y de Nemoroso lo rabadá. Valents ximples
   l'un y l'altre!

        Ni d'aprop ni de lluny feya cap efecte aquest carro triunfal, al que
   interinament las duas cabretas que s'havian pogut trobar per fer mes auténtica la
   festa, se menjavan lo tortell dels botons y escapsavan l'eura de las rodas per no
   estar esperant desvagadas.

        Los seguidors llogats matavan lo cuch ab pá moreno y ayguardent del rabiós
   sentats en rodona davant de la porta del balneari que encara no la habian oberta.

        ¡Quín dia més hermós! Semblava que la naturalesa també estés de convit. Las
   herbas dels prats axamoradas de gotetas com si acabessen de fer la suca-mulla; las
   fullas regalavan diamants humits en que'ls primers raigs del sol los omplian, un per
   un, de coloraynas. Las papallonas giravoltavan com esperitadas no sapiguent ahont
   donarla per xuclar tan lleminer refresch y de tant valor. Los aucells se deixondavan
   y al guaytar aquell explendor de boniquesas rompian á cantar esbojarrats d'alegria y
   cada arbre era una orquesta y en cada branca un solista que hi refilava bellas
   carretillas improvisadas en aquell acte.

        La moxonería treya'l cap per los catufols penjats en las casas de pagés, y una
   vegada cerciorats de lo que passava, se'n entravan a endressar l'alcoba y tot seguit
   eixian d'una votada, llensant algunas corxeas, per acompanyar lo concert. Altres,
   sortian calladament per la part de darrera de las sevas fincas -que eran tupins ab la
   bóveda reventada de tant anar pels fogons- passavan milans per tot lo radio y d'una
   branzida queyan á pegar falconada en algun brot de secallonas que després de tal
   operació son més regaladas per presentar darrera del xocolate.

                                             *

                                          *    *

        Estela no havia sortit ni'l Nemoroso; ben segur encara dormian y la cuatreta de
   pastoras y sagals també. Los instrumentistas del sach de gemechs, fluviol y
   tamborino, cansats de preludiar una aubada molt pastorera, s'ajauhen pacientament, y
   cercant millor posició per descansar l'un apoya lo cap en aquella especie
   d'hipopótamo filarmónich y'ls altres directament á terra per estar mes á la
   vigilancia boy adormits.

        Si, encara no ho havia manifestat; varen quedar elegits la Cármen Pascualons per
   fer d'Estela, y de Nemoroso lo periodista enravenat, perque, ell ho va dir ab inflada
   elocuencia. «Es, una festa purament abstracta, potser quimérica, sentimental; en
   que'ls pastors son esperits sumament ténues, endebles, de finíssima instrucció y
   modals distingits; sas conversas son idílicas, casi académicas: un marivaudage
   contínuo, un discreteo sútil, amatent, irnprovisat, plé de figuras graciosas, de
   imatges delicadas, de alegorías embelessadoras... Las frasses correntas y naturals en
   la vida no aprofitan, no encajan, son incóngruas y vulgars y desentonan ab aquella
   armonía especialíssima del ben dir y del bell sentir. Així, pues, cal triar á una
   dama, no diré hermosa, perqué, hermosíssimas son totas las que podrian designarse,
   sino que estigui dotada de paraula fácil y copiosa, de cultura selecta é
   ingeniosíssima, viva, insinuanta y atractiva á la par-.»

        Y, per dirho en termes corrents una xerraire ab tants ets y uts no hi era, mes
   per aproximació havia de sortir elegida donya Cármen, que's quedá encesa com una
   rosella y baixos los ulls d'emoció al rebre las norabonas de tots. D. Lúpulo, lo
   periodista, fou aclamat lo ditxós galan d'Estela, lo conseguidor de sa voluntat com
   lo sagal mes garrit y ágil; expert xollador d'ovellas y'l cirugiá silvestre mes habil
   en descabalcar tendons, articular luxacions y altres mals á las potetas que son
   aventurats á sofrir los xays y ovellas en sas perillosas corredissas per monte et
   colle. Y'l qui reunia tantas ventatjas segons los texts consultats dels usos y
   costums pastorils, resultava afavorit, en pago y senyal de sos mérits, com á rabadá
   de primera classe per poguer triar per muller á la sagala que mes li escaygués en
   voluntat encara que estés emparaulada, per signos dels ulls y pedretas tiradas ab
   qualsevulla pastoret de la colla.

        Refilavan lo fluviol y'l sach dels gemechs acompanyats pel tamborino, senzill
   passacalle camperol tant amohinador de sentir de la vora com bonich é ingénuo
   escoltat de lluny. Don Lúpulo en cos de camisa ab cintetas vermellas fent duas vagas
   á cada espatlla y altres repartidas en los davants y punys, un panamá guarnit de
   bridas carmesinas que li boleyavan pel clatell, y floretas de paper; calsas blancas,
   recullidas á genoll ensenyant las mitxas viroladas que cubrian un joch de
   pantorrillas primetas com saltadors de gabia, donava la ma ab suprema elegancia á
   Estela y l'ajudava á pujar desde una cadira mitjana al carro que potser era massa alt
   de barana ó ella un xich massa feixuga per arrivarhi d'un salt ni en molts que ho
   hagués probat.

        Y comensaren á eixir extranyesas disfressadas; que bé's veya'l desamparo en que
   havian deixat las modistas á totas aquellas senyoretas. ¡Quin desacert en los colors,
   quin modo de combinar tons que han d'estar divorciats sempre. ¡Quíns fardets y quins
   lloritos aquellas pastoras! Pet tot arreu vellutets y cintas que voleyavan, flochs á
   desdir y fora de lloch; es dir la abundancia combinada ab lo mal gust.

        Dels homes parlemne poch; tots anavan pel estil de D. Lúpulo que era lo figurí
   adoptat entre'ls molts que'n va dibuixar un amateur. Eran verdaderament una colla de
   balls de bastons, ab sos barrets á la pamela, sas calsas curtas, y espardenyas ab
   betas de color de rosa lligadas formant losanges per las pantorrillas.

        Lo carro seguia sa carrera majestuosa; brandaban las canyas verdas que'l
   guarnian y l'estrado seguia las ondulacions que li imprimian los sots y roderas del
   camí inclinantse endavant y tornant á son centro alternativament com si fos montat ab
   canutillo, amenassant á cada sotragada anarsen tot en orri. Estela somreya de ditxa
   coronada de flors y precintada de colors rabiosos. Don Lúpulo no las tenia totas
   perque, mes denarit, á cada ressalt del carro tenia que agarrarse de sopte á la
   barana ocasionantli una cómica cortesia que tirava á terra sa olímpica serietat. Los
   seguidors, ab brancas de sauqué á la má voltavan lo carro; per davant los artistas
   tocant, infladas las galtas y rojos: alguns minyons llogats féyan gala ab sas
   escopetas.

        Lo fum, la pols, la cridoria dels balls de bastons y las riallas de las pastoras
   feyan un cuadro plé de color y de bellugadissa.

        De sopte en Pepito s'atura, s'arrenca llassos que porta escampats pel cos,
   desdoblega los pantalons y esclama ab mal humor. -Jo no segueixo; aixó sembla
   l'acompanyament dels porchs de Sant Antoni que rifavan al Hospital. Cavallers, jo no
   faig mes lo bobo, me dono de baixa: presento la dimissió verbal. Per sort las mamás
   y'ls senyors de edat logran ferlo callar, ó sino allí mateix queda desorganisat
   l'idili pastoril.

                                             *

                                          *    *

        A la font acás s'hi trobavan una brigada de carrilaires que havian cobrat la
   quinzena, y mes matiners que'ls Inarcos, Selenios Acacios y Floralbos, havian prés
   possessió del lloch destinat á la festa. Las flamaradas aixecábanse y espessa
   fumerola al peu de la rústica cabanya de Nemerosso; vulgarotas graellas plenas de
   llonsas s'hi brasejavan, allí mateix, ahont lo pastoret galan havia de agenollarse
   per rebre la corona de tarongina ab brots de magraner, símbol de son amor cast y
   passió encesa que li oferian los demés sagals. Lo trono d'Estela; ¡ay! me l'havian
   omplert de pitxells, tupins, paperinas d'arrós y la viram lligada de potas.
   Destruhidas las guirnaldas, y en los montants penjadas mantas, ab los corns plens de
   farsells, calsons de cuyro y ermillas... Barroera profanació d'un lloch de delicias,
   temple descobert y senzill ahont la gentilesa, l'amor correspost y fiel havyan de
   rebrer lo gallardó entre festas, jochs de cintas, y áticas evolucions.

        Encara los de la brigada no sentiren los primers gemechs del rústich instrument,
   s'aixecaren pressurosos per veure d'ahont venian tant aixerits ramors.

        Escampats per los pujols girats dret á la carretera alsantse de puntetas y ab la
   má estesa damunt dels ulls guaytavan assombrats aquella máquina simbólica, aquells
   trajos estranys esclamant.

        ¡Guay! -Otra! -Ahí ve lo Carnistoltes. -¿Si serán los del torin? -Qué han de ser
   ells, los dels caballitos!

        -Es menestre averiguarho Tio Pedro, vage vosté á vore de quin reine son. Mos
   anám á divertir, perque ells venen molt alegritos. Aguarde, prenga sisquera una
   humitaeta de vi per convidarlos; oy, que ruin! Vol vosté que s'afiguren que nosaltres
   som gent de poco mas ó menos? Vaja vosté, ab alguns companyeros.

        Los del carro ja havian tombat varas cap al balneari, encara no van sapiguer que
   s'acostava aquella brigada de Valencians, Tortosins y Aragonesos que los hi havian
   ussurpat lo lloch. Las mamás y senyoretas fugian astoradas y'ls pastors, oh vergonya,
   'ls hi guanyavan la ventatja abandonant cobardament al carro, á Estela sota dosser, á
   Nemeroso y á las tímidas pastoras.

        Callá'l sach dels gemechs y'l tiroliro del fluviol; lo tamborino no feya mal de
   cap. Lo carro s'atura en vistas de la comissió que'ls hi surt de sopte per un revol.
   Ningú sabia que dir; grandiós silenci y mes grandiosa temensa per la desamparada
   Estela y'l seu cónyugue pastoril.

        -Lo Capatás mos envia, y per sa boca parle, pera que vostés refresquen y si
   tenen mes gust encara, s'acostin fins á la font que pendrán una mossaeta de pá y unas
   vernillas de costella molt ben forraes.

        Don Lúpulo castigat per la emoció tenia la llengua sense joch. Estela, veyent un
   paysá, alsada en lo trono, li donava las gracias y li explicava que retornava á casa
   perque se sentia indisposada.

        -Pus eche V. un traguito, senyora, verá V. quina revolució s'opere y quins
   colors s'apleguen en la seva cara hermosa. ¿Y este senyorito, está també trastornat
   de salut? Begue, vosté que está molt groguet y afinat nostr'amo, que pareix un
   abellerol mort á canyaes. Begue, sense repugnancia que es un licor que potser fa
   cinch anys que no ha vist lo sol. Eche un traguito sisquera, en obsequi de tan llarga
   temporada de no haverse orejat. Begue, per los tres clavitos sagrados, ó me pense que
   vosté vol desayrar á tota una brigada de chent honrae y de pundonor.

        Y no hi va haver altre recurs: primer mullá'ls llabis en lo got Estela, y'l tio
   Pedro agrahit al obsequi li prengué amatent bevéntsel ab cavalleresca cerimonia
   esclamant després: Senyora, ni'ls emperadors de la terra son tan gloriosos com lo tio
   Pedro. M'ha parescut que bevia manná del cel deslehit en coralets.

        Vajan vostés con Dios; y cuadrantse afegí: Mi reina; ¡es vosté la Soberana de la
   hermosura!

        La Grand Grille, 5 de Setembre.

       Plorant y rient: Colecció de cuadros de costums y estudis   
       Emili Vilanova                                                        

     Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000


       Plorant y rient: Colecció de        
                     cuadros de costums y estudis
                         Emili Vilanova                          

                                        Forsa major

        Ja feya dias que en Tino'n portava alguna de cap y no sabia de quína manera
   eixirsen. Dos anys há que era viudo y no podía avesarse de cap manera á la soletat
   que'l rodejava: com si s'hagués tornat benigne, enrahonava sol y's feya'l pró y la
   contra com si realment conversés ab algú altre. Y á fé que en lo seu pis no podia
   altercar ab ningú. Lo lluhé que la seva dona'l peixia tant y l'animava ab sas
   caricias y pinyonets ó fullas d'escarola, també va morir anyorant tal vegada la
   companyía de sa mestressa y sas finesas y'ls coloquis enjoguessats que tenía ab ella
   á través dels fil-terros de la gavia prenentli'l pinyó dels llavis ó picantli la
   punteta del dit que tot just li podia enquibir á la reixa. Y'l piset quedá doblement
   solitari sense la presencia de la Agnés y sense'ls cants del lluhé.

                                             *

                                          *    *

        Y per aixó aquella deria de'n Tino d'estarhi tantas horas com podia: totas las
   que tenia vagativas y'ls diumenges ademés.

        Quan feya lo dissapte de casa, s'abstreya de tal manera, que allavors los
   monólechs prenian tanta vivor que qualsevulla haguera cregut que no estava sol en lo
   pis.

        Posat á l'alcoba agafava'ls matalassos d'un á un, los caragolava boy
   espolsantlos, desmontava'l llit, lo resseguia ab lo drap y quan lo tenia armat y
   altre cop estesos y á punt de referlo, desde la seva banda semblava que dongués ordes
   á la Agnés com si la tingués davant. «Estén lo llensol, tivant, no hi vull arrugas
   que fan somniar». Passava totseguit al altre costat estirava'l llensol tal com havia
   dit, sério com si fos un home diferent y al tornarsen á la seva banda apareixía de
   nou lo somrís á la seva boca, allargava'ls coixins com si realment ella'ls hi
   prengués, doblegava la flassada y'l cobertor y quan lo llit estava fet s'acabava la
   ilusió. Enfonzava la cara en lo coixí, estantshi llarga estona y quan la aixecava
   tota traspostada y'ls ulls plorosos, esclamava ¡Deu meu, que estich sol, Senyor, ni'l
   cor me vol fer companyia, que se'n va ab la pobre Agnés!

                                             *

                                          *    *

        Al recuartet hi havia un altre llit; era'l del noy. Pero'l noy era jove y à casa
   qué hi havia de fer? No ho sabia, 'l xicot, que son pare estés tant apesarat. De dia
   al travall; per dinar, à la fonda; si retirava dejorn son pare encara no hi era
   ocupat d'assistencia al teatro; si era tart entrava poch à poquet de puntetas, se
   ficava al llit, bufava'l llum y l'endemà à cuarts de sis son pare'l cridava y cadascù
   tirant pel seu indret no tenint temps ni l'un per divulgar sa pena ni l'altre per
   consolarlo escoltantlas nomes.

        «¿Qué li diré al noy, si hauré de parlarli de sa mare, que faré d'enternirlo?
   ¡pobret! Tant se val, ell es jove, be prou que n'hi vindran de penas, no cal pas que
   jo li avansi part de las mevas.»

        Y no li deya res, quan lo trobava adormit li respectav'l repós y quan ell estava
   despert y entrava'l noy, també callava.» Ves si à n'aquestas horas li eixiré ab
   tristesas. ¿Qué no fa prou travallant tot lo dia per guanyarse la vida?

                                             *

                                          *    *

        A la fi's decidi á parlar per descansarse dela congoixa que li pesava massa.

        -Noy, que encara dorms? li cridá un diumenge de bon matí desde la seva alcoba.

        -Avuy es festa, 'l primer cuart de jornal me'l fáig malbé y'l segon me'l
   descompto: vaig de remendo, per mi sol, que fins á las dotze no tindré habilitat per
   aixecarme. ¡Y que es carregosa la son, deixim reposar y fer lo noble!

        -¿No't desvetllan aqueixas campanas de las Gerónimas que desde las cinch cridan
   als peresosos?

        -¡Y'l que cridarán! Ves si n'hi ha á n'aquest Barcelona que fins á mitjdia'l
   pobre escolanet te d'estar bombant per qui's fá lo desentés.

        Ca, á mi no'm fan cap nosa á las orellas aqueixos repichs, al revés; cada
   batallada me dona mes delit per jaure. Si es una alegria y una satisfacció sentir
   aqueix concert de campanas, sembla que cridin al poble que no s'amohini, que deixi
   fer y que'n prengui la bona voluntat, que avuy es diumenge, y dia de gala con
   uniforme pel cumpleaños de la bola del mon y dels demés accessoris que Deu'ls deixá
   llestos en tal época com es aquesta diada. Y'l séptimo descansó. Deixim cumplir ab la
   Constitució Sagrada. Jo no m'aparto del Fleuri; la salut no me'n val de menos. Que no
   hi contin ab mi á la Parroquia: per ara repican pels altres, pels que fan tart; al
   punt que caiguin las que espero, ja seré ran de la pica fent las creus humidas desde
   la cara fins al pit, y un cop posat aquest adorno que no's veu, ja'n poden venir
   d'invencions y avansaments per estar millor, que no hi crech.

        Deixi repicar, mentres tant ab aquest soroll, venen á dir á la parentela de dalt
   de tot, que's vá obehint lo mandato: que ja'ns cridan, que no tinguin quimera, ni'n
   passín ansia: tot se fará; que som molt cansoners, pero com tota la setmana la passém
   travallant, que no hi posin reparos sí preném la matinada. Aixó diuhen las campanas y
   no's dirigeixen á mí; pican per mes amunt.

        -Es que tením de parlar de cosas molt sérias; llévat, noy.

        -No, ja estich de boca amunt y'l sento ab totas duas orellas; digui per aixó. Si
   ara probo d'aixecarme no podré; tinch lo llensol agafat a la esquena, Si m'alsés, tot
   jo cruixiria com los melindros quan los arrencan del paper.

        -Donchs, aixis no hi podém estar; tens de fer un pensament, nos manca una dona
   qua'ns cuydi. T'haurás de casar, noy.

        -Ja'm, llevo, pare.

        En Celestino esplicá al seu fill las sevas penas, la seva soletat y las
   tristesas d'aquell pis ahont tantas horas s'hi anyorava. Lo mal gobernats que anavan
   tots dos y'l gasto ademés; que estant bons arribava just pel guany. «¿Y'l dia que
   estiguém malalalts, afegí, qui'ns cuydaría? No deu tenir altra ansia, la pobre de ta
   mare, ni altre rosech que pensar que haurém d'anar al hospital! No, no'n pot tenir de
   gloria aquella Santa si pensa aixó. Lo Manel, lo fill del seu cor, y'l Tino, lo seu
   Tino, l'estimat de vint anys de matrimoni anant á acabar sas penas entre mitj de
   tantas llástimas!

        Lo Manel, que escoltava dret creuhat de brassos, ab cos de camisa, la toballola
   embolicada al coll, baixá'l cap agobiat per soptada tristesa y's retirá.

        L'alegre soroll del aygua escorrentse de las mans y cayent desde la cara á la
   griala's barrejava ab las llágrimas que li saltavan dels ulls, y ofegavan lo singlot
   d'un plor mal contingut.

                                            II

        -Referent... daixonsas, á lo que'm va parlar avuy fa vuit dias... Tingui, ¿qué
   no vol fumar?

        Y entre caragolar los cigarros, encéndrels, pegar las primeras xucladas y
   descarregar la boca de fum, rebotentlo al mitj del flam del misto fentlo tremolar
   sense apagarlo, 's passá una estona de silenci que'l Manel s'hi refeya esperant la
   resposta del seu pare.

        Com aqueix era prou discret comprengué la embrassosa situació del noy, la
   escursá, donantse per enterat com si la conversa y las esplicacions haguessen sigut
   estesas y detalladas.

        -Está corrent, noy, m'has donat una alegría que se m'obra lo pit de bat á bat
   per deixarla entrar mes folgada. ¿Qué vols que t'acompanyi per demanar a la noya? la
   nostra pubilla? Ahónt se te d'anar.

        -Aquí al tombant á la bretxa de la Cera. Ja la coneix vosté, es la Rita de la
   tenda.

        -Aquella mossa!... Y sense lo que ara reflexiono... Si't passa cinch travessos
   de dit de la alsaria. Ja cal que't compris un corbatí de cuyro com los que portava la
   tropa anys enllá, per guaytarla. Ja podras anar ab lo cap ben alt. ¿Vaja, noy, vols
   que t'ho diga per clar? no m'agrada aqueixa xicota; me sembla que l'has errada. ¿Y
   ella t'ha dit que si?

        -Está clar.

        -Donchs, demá't dirá que nó. La voltejan uns quants mal andandos... No m'agrada
   per nora; xiula massa quan enrahona, te'ls tirats massa comuns y ordinaris.

        -Donchs, a mí m'agrada. Y després te alguna coseta: un terreno a la seva terra
   que es mes gran que l'assiento d'aquesta isla de casas.

        -¿Y ahont es aqueix terrós?

        -Mes amunt de Vich.

        -¡Encara mes amunt! Deu ser un secá ple d'esberlas; si allí'l terreno l'acanan á
   tiros. Vaja noy, rodonament per mí no fa.

        -¿Per qué?

        -Perque (ademés de lo que'm callo) te unas faccions de cara que no hi son totas.
   Li manca nas per tenirlo á la mida y'ls ulls no'ls obra prou: sembla una cara
   venturera, pots dir que es alta, pero si lo demés es esquifit. Avuy per derná que
   tinguessiu familia, quins encaros presentariau al avi. Semblarian criaturas de
   rebrech. Si som pobres, á lo menos que la familia sigui rebedora y de bon veure. ¿A
   quí'ls ensenyas si surten retirantse a sa mare?

        Si tu ets guapo, ets perque t'assemblas á la meva Agnés. Vaig procurar tant per
   tu com per mi mateix al casarme. ¡Ta mare! era la noya mes maca desde ca'n Xexanta al
   cap de munt de la Riera Alta. Feya tornar grogas d'enveja a las senyoras mes hermosas
   de l'altre costat de ribera quan ella baixava á la esplanada per Sant Tomás. Ab la
   seva mantellina blanca, lo gipó de seda florejada, la faldilla que feya cruixir la
   sorra y aquella trena de cabell ros, á tall d'ensiamada que pareixia'l mateix sol que
   hagués baixat á petonejarli'l cap. ¡Deu me valga, aquella era una mare per tenir
   fills hermosos! ¿Qué vols desacreditar la teva nissaga? Un xicot com tu, si no troba
   cap marquesa desvagada per pendre estat, se te de casar ab una noya que fassi
   tremolar la claror ab sa guapesa.

        -¿Y donchs que li haig de dir á la Rita?

        -Que no's pot fer lo miracle. Ja te la cercaré jo la muller. Vull un pom de
   flors á casa. ¡No veus que á l'Agnés li sabria greu y nos tenia tant ben avesats! Si
   ab aquella sa hermosura, omplia de goig los ulls, y ja teniam mitja felicitat
   avansada. ¡Y com que'l cor corresponia á la seva imatge! ¡Deu meu, com la deus posar
   al primer rengle quan contemplas als teus Angels!

                                            III

        S'ha de saber que la Rita de la tenda no era tan fina com una senyoreta. Lo seu
   terennar corresponía a sa posició humil y á la gent ab qui's relacionava; que'l
   mercat del Padró, ahont hi tenía la parada de fruyta, no es cap escola per apéndrehi
   elegancias de llenguatje ni cultura social. Despatxada, viva, ab lo rasgo y soltura
   propi de las verduleras, las sevas contestas eran cohentas y fibladoras quan li
   despreciavan lo género per mercadejar més barato; lo parlar seguidament xamós, amanit
   de tant en tant, per donarhi més energía, ab alguna ¡repunyalada! ó altra interjecció
   forta que no arribava al renech pero que n'era un arreglo, una dissimulació prudenta
   per acolorir la conversa sense blasfemar. Ademés un salero tan natural que tot li
   esqueya bé: á la gracia de la conversa hi acompanyava'ls tirats garbosos del cós y
   las camandulerías dels seus ulls que, quan los mitj clohía y posava á un costat sas
   ninetas negras, no calía que digués res més, perque las esplicacions li eixían
   d'aquella claror ab tota la malicia y ab més recato que de la boca.

        No hi campavan gota'ls assistents que volían galanejarla ab sa vérbola
   fanfarrona y'l seu afany conquistador. A la que ella posava'ls brassos als costats
   y'ls amidava de dalt á baix d'una mirada despreciadora, la primera andanada que
   allargava me'ls tombava en ridícul desamaníntloshi la resposta á cau de llabis y
   deixantlos com tartamuts d'expressió.

        -Ves, ves, Pastrana, 'ls hi deya, aixís ó de semblant manera; ves á bolcar las
   criaturas de la Sargenta. ¿Qué no ho veus qu'ets petit y que no tens rango per fer
   l'amor á n'aqueix terreno?

        No't mueras, per aixó tan pronto home, que estás compromés ab lo Rey d'Espanya
   que se'n refía de tú perque li aturis los prontinciaments. ¿Vaja, digas, quantas ne
   vols de pomas?

        -Pues... media arroba... Y quite V. hierro hasta las seis onzas cabales.

        -¿Ahónt las vols, que t'hi cápigan, á la butxaca de la ermilla? ¿que teníu
   convidats que vos las pegáu tant fortas? Ja t'agradan á tú las pelas? mira que no't
   tocará rés més per tú. Té, n'hi ha un argens de més; no mirém prim comprant en grós.
   Avuy me farás plegar mult dejorn. Avisa un altre dia, que't faré la pesada ab la
   romana reyal...

        -¡Pepeta! no mel mal míris, que se m'ha declarat pel terme sério y tindré fuero
   malitar que'ni vindrá d'ell. Míratel que vá trincado; com remena; sembla muntat ab
   mollas de canutillos.

                                            IV

        -Noya, Rita, tením maror, li va dir en Manel lo mateix vespre de l'assentada ab
   son pare. Pero no t'espantis... No'm miris aixís. ¡Qué pot ser un allargo d'uns
   quants mesos!

        -Pero qué hi ha, m'espantas! Qué'm tens de donar una mala beguda? Cuyta,
   digas... Ja me'n aconhorto.

        -Lo pare... Com es un home que las enfila al seu modo y manera...

        -Acaba d'una vegada ¿qué no vol que't casis ab mí?

        -No ploris, Riteta. ¡Malvinatje!... y encara diuhen que tens lo geni divertit,
   que a tothom plantas cara! Miréula ara si n'es d'humil y sentida...

        -¿Qué diuhen de mí, qué diu ton pare? preguntá la Riteta, serenantse de sobte y
   aixecant lo cap ab valenta altivesa.

        -No rés; cosas de la vida privada.

        -Qué vol dir aixó, quín significat té?

        -Qu'ets molt de broma y que salarejas ab los homes.

        -¡Tú'm dius aixó! respongué la Riteta cubrintse la cara ab lo devantal y
   arrancant á plorar. Ves, afegí al cap d'una estona, creu á ton pare, Manel. Si soch
   marmanyera y descarada per tothom, per tots los homes que s'atracan y no'm fán goig;
   per tots, macos y lletjos tinch la mateixa vanitat y'ls esquivo á tots... ménos un...
   un sol que'm rendeix y l'estimo y só amorosa d'ell: per ell no més no só marmanyera y
   ordinaria, pel estimat... que'm desprecía. ¡Ves, Manel, que't rebaixo massa!

        -Calla, per qué m'exaltas y ja no sé ahont tanco. No havía de dir rés jo. Ni que
   m'haguessen fet operació á la llengua haguera patit tant com he patit per dirt'ho.
   ¡Malviatje!... que tant m'estimo lo guanyat com lo perdut. Déixho anar; ara'ns
   casarém més aviat, té; quinze dias de coll no més, y'l capellá que maniobri.
   Valdament s'hi posin contra'l Pare, la parentela y la mitra del bisbat. Encara no'm
   coneixen á mí; d'un cop de geni ho esbotzo tot y no tinch trevas ab ningú: vaig de
   frente com una bala. Si'l pare no ho vol, jo sí: ¡Me caso ab Ronda!... Ja tinch la
   llengua com un esca encesa que deixarla anar un jubileo de renechs que esberlarían
   las llambordas. A mí no'm sagresta ningú. Avuy, en arrivant á casa, faig morros al
   Pare y surti lo que vullgui: ja's donará una hora ó altra.

        ¡Hasta'm vá dir que no eras prou maca!...

        Deu me val, y tens una cara que podría anar retratada en monedas de cinch duros!
   Apártat, sol d'Espanya, que't vull tirar un petó á cada costat de galta! Si hi tens
   uns colors tant hermosos y tant senyors que no hi ha cap pavo real que'ls sápiga
   traure en lo bano.

        Ja pots dir á ta mare que plegui de ferte cap més parell de mitjas. No tardaríam
   poch á casarnos; dígali que las comprarém de teler; que ja está llesta de contar
   girats, que no's malmeti la memoria. Encara se'ns faría fosch esperant aquesta roba
   blanca per guarnir la calaixera. Lo gall te'l menjarás á casa, per Nadal: no'm
   reganxo ni cinch minuts més. No't despacientis ¡floreta d'olor! Aixúgat los ulls, ó
   sinó me las bech jo aquestas llágrimas... ¡al peu de la mina!

        Encara tinch un paper de plata per escamparlo per damunt dels taulells per
   comprar lo que fassi falta En sortint d'aquí me'n vaig per la madrilenya y demá
   mateix, á entrada de fosch, compareixém ab lo Pare per demanarte. Amaneix un parell
   de cadiras, y que no's mogui ta mare que vindrém á donar lo cop.

        ¡A Deu, Custodia del meu cor!

        Y está clar que l'estimo á la Riteta. Ab aqueix luxo d'ulls... Y'l ¡Pare que diu
   que'ls obras poch! Deu, volguer que't cayguin á terra.. ¡Ab aquesta hermosura de
   cara!... si que m'hi trobo bé estimantla á la Rita...

        T'ho faig á saber, regalo dels meus ulls, fal·lera meva: t'estimo. ¿Sents? mes
   que may. Feste compte que ara comenso de cap y de nou y que'n vuy fer feyna perqué...
   ¡ay com se'm nuhen las paraulas al coll ara que mitj rius!...

                                             V

        -Al demés, senyora Laya, es un pas que tots hi volen arribar. Hi ha poch que
   fer: cada olleta vol la seva tapadoreta. Y'l mon no prosperaria si'l jovent no's
   casés. Bé, no's desconsoli, no es cap Neron lo meu fill. Es un bon noy, travallador,
   llarch de mans que quan ell no trobará feyna no's fará cap encenall en tot Barcelona
   ¡y que es fadri de divuit rals!...

        -Be, si, ja ho veig, pero no la tindrá pas tan lluny. Tothom l'ama una
   companyía. Escolti ¿no plorava pas vosté'l dia que la van venir á demanar? Está clar
   que estava alegre. Noy, vull que la respectis com á una mare. Vosté inquireix un fill
   y jo una filla. Alabat siga Deu. ¿Per quan son las alegrias per ara ó pe'l dia que'ns
   morirém? -¡Y donchs, dona!

        -Y tú, noya, á casa hi entrarás com una primcesa d'Asturias. Que vol aqueix
   pobre vell sino amor per estimar, y que l'estimin!

        M'ha alabat tant las tevas prendas lo meu fill, que jo ja t'avanso la meva
   estimació. A casa no mes hi havia una corona, la de la Agnés. Ara serás tu la Reyna
   coronada.

                  .     .     .     .     .     .     .     .     .     .

        Aquell mateix vespre al despedirse en Manel, ella tancá soptadament la porta
   d'una revolada dihentli, ¡poca vergonya!

        Potser va estar trucant mes de mitj cuart; al últim la Riteta va obrir y ab cara
   molt ferrenya li preguntá: ¿qué se li ofereix?

        -Venia, respongué lo Manel, á encarregarme altre cop del petó que t'he fet á la
   ma.

        Y's quedaren mirantse fixament fins que tots dos, á l'hora, esclafiren en una
   riallada.

        -T'he volgut obsequiar ab tot lo respecte, perque un petó á la má te molt mérit
   y no du malicia ¡y tu m'etjegas la porta pe'ls nassos!

        ¡Me pensava que eras la Primpcesa de casa!

        -Quan tu serás lo meu Rey, allavors no hi tindré res que dir; pero ara si te'n
   pots estar me farás gran honra.

        Efectivament per aquest Nadal se casarán al camaril de la Mercé, es dir á la
   vigilia. Surtin per la finestra ó al llindar de la porta, que'ls veurán passar. Han
   de fer goig: ella es alta, moreneta molt escayenta en lo vestir y molt bufona de
   caminar. Com que está avesada á portar xinclas te de tenir garbo per forsa acostumada
   á sentir aquells repichs que senyalan lo pas ¡jo ho crech! lo dia que's posan botinas
   ne volen de salero escampat per terra!

       Plorant y rient: Colecció de cuadros de costums y estudis   
       Emili Vilanova                                                  

     Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000


       Plorant y rient: Colecció de        
                     cuadros de costums y estudis
                         Emili Vilanova                          

                                          Felicia

                        Al amich don Cárles Bosch de la Trinxeria.

        ¡Si'n tenia de partit la Felicia del Hostal del Mon! Los voltants dels
   Flassaders, carrer de'n Tantarantana fins al de Moncada per l'un costat, y desde'l
   Born fins á las barracas de Santa Maria á l'altre, ab aquell floret de carrerons del
   Bonayre, Cremat Xich, Fusina y Pou del Estany, tot ho tenia guanyat: era un territori
   abatut al seu domini, al poderío dels seus ulls y a sa ponsonya cremadora.

        Los galans no s'hi hagueran pas pogut contar de memoria, calia fer llista:
   ¡tants se n'hi aplegavan! Y aixís com la historia refereix que per las bombas
   d'Espartero passavan horas seguidas en que sempre se'n veyan tres ó cuatre á l'ayre
   per damunt de Barcelona, contan també, que pels vols dels Flassaders, á tota hora, la
   Felicia hi feya voleyar ambos y tresillos de carbassas incendiarias.

        Anant y venint de fer la passadeta, davant del Hostal, á qualsevulla ocasió del
   dia s'hi trobavan currutacos. Ells ab ells ja's coneixian y ab la frecuentació de
   veurers en los mateixos indrets se guardavan caballerescas atencions é intimavan fins
   al punt de demanarse foch por encendre'l cigarro. Cas estrany digne de menció, donchs
   no es comú entre festejadors bestreures moltas tendencias ni miraments: que la
   joventut ab la seva sanch ardorosa, y l'amor y la gelosía complicats, donan uns
   enceniments y unas quimeras ocasionadoras de desunions d'ánimo molt formas que'l mon
   n'está plé d'experiencias, y'ls llibres de cassos tremendos acabats en tragedia de
   sanch bessada y ossos capolats entre galants eixits de test...

        Y no por humil condició de la Felicia's cregui que tots los pretendents fossin
   del orde dels traginers, matalots, ordinaris de carrera, y demés gent de tralla
   d'expressions fortas, decantadas á la blasfemia; encara que llevat d'aqueix defecte
   de la prossodia, honrats, fidels, de cor obert tant per estimar á las personas com á
   las bestias posadas al seu régimen y direcció en hostals y carreteras. No li mancavan
   al rengle menestrals ben lluhits: algun graner del Born hi tenía l'hereu engrescat;
   comerciants de campetxo del carrer de Moncada, y escribents dels magatzéms de sucre
   de la Vora del Rech prou hi tenian la seva tirada y'l seu que sentir, ja que també
   se'ls veya de batidors d'empedrat pels cantons del hostal esperant la conjuntura per
   ferli moxaynas ó tirarli amoretas dissimuladament porque'ls vehins no ho reparessin.

        ¡De debó!... Qualsevol de nosaltres que'ns haguessim encontrat joves en aquell
   temps, tal vegada hauriam fet lo mateix por la Felicia. ¡Qué te que veure! Pot ser
   no'n trobariam un, no dich aquí, sino per tot arreu, que en la seva joventut,
   d'amagat ó manifestament, s'hagi estat de fer compendis amorosos por medi del
   telégrafo posat al llindar d'una entrada y la donzella darrera de la persiana del
   balcó. ¡Y tan se val! que no haguera estat feyna malaguanyada si la promesa hagués
   sigut tan enamoradora y tan soberanament hermosa com la Felicia del Hostal del Mon.

                                             *

                                          *    *

        ¡Era la invenció de la hermosura! Alta, sapada, ben feta, de pródigas formas
   esculturals que prometian encara mes luxós desenrotllo... ¡tenia divuit anys¡ Cara de
   reyna, y blanca y fina; ulls apassionats de etxura ametllada que quan los mitj clohia
   fixant la mirada penetrosa, donavan perturbació y decandiments amorosos ab bascas
   tornadissas, y'ls galants se sentian defallir y afinar, que mes d'un, en transit tan
   agut, se planyia de sa dissort y clamava auxili por no morir sense deixar las sevas
   cosas arregladas.

                                             *

                                          *    *

        En Peretó, aquell pillardás que feya la carrera de Vilafranca ab sa galera y
   cinch matxos agegantats y l'escaler sis, que eran la enveja y regalo dels ulls de
   tots los de la carrera, desde Ordal fins á Sans (guaytant cap ensá), y per la fama
   desde Ordal a Madrid; que boy a las Castellas se parlavan los aldeanos a cau
   d'orella, y baixet, ponderant aquellas sis torres caminadoras que tenia arrestelladas
   a la galera, y callavan després, persignantse y fent anar lo cap endavant y enrera,
   quan eran sabedors que existia una renglera de matxos de tals condicions y poderio y
   que'n Peretó fos lo duenyo de la reyata y de la galera.

        ¡Lo Peretó!...'l de las patillas estesas fins á cau de llavi; lo bon mosso, 'l
   forsut que's carregava á la espatlla com si fos una xarretera'ls sachs de tres
   quintás y'ls de vintiduas arrobas com si fossin homes y quedava tan descansat que ni
   la respiració se li alterava ni'l fum del cigarro deixava de sortir de la seva boca
   acompassat y cargoladis com si acabés de fer beguda. Aqueix també estava enamorat de
   la Felicia. ¡Y tantas com n'havia despreciadas de donzellas en hostals y posadas per
   venir á entendrirse y minvar la seva robustesa als peus d'aquell pasmo d'hermosura
   que no'n feya cabal ni esment.

                                             *

                                          *    *

        -¡Felicia, dona encisadora! li deya, fés aviluar los sis matxos de la meva
   galera; ves quantas doblas de cuatre se'n podrian donar, y que s'empenyi y mal vengui
   hisendas y masos de regadiu lo qui las vulgui comprar y tot aquell munt de doblas de
   cuatre que de tant alt te de fer rodar lo cap, será esmersat per las tevas joyas de
   nuvia... ¡si't vols casar ab mi! Prenda dels ulls, anyoransa del cor! ¿qué no't
   decanta tal sacrifici y tanta voluntat?

        Y ella no responia, baixos los ulls, guaytant la punteta de la xinel·la que
   surtia y s'amagava com una bufonería ran de faldillas.

        -¿Qué vols que m'enmatzini per donarte recreyo y contentament? Si t'estimo que
   só capás de ferte ditxosa encara que'm costi la vida.

        Aixís podré morir pensant en tú. ¡Ves si'n tindrá de durada y fermesa lo teu
   recort! ¡Sol, ab mi, clós dins la tomba 'ls anys passant!... Perqué Deu be ha de
   donar algun consol als que moren enamorats!

                                             *

                                          *    *

        Carretera amunt, sinó mort ben aclaparat, s'entornava'l garbós Peretó cambiant
   la ruta desde Vizcaya á Madrid.

        ¿Qué es aixó de ferli la rialleta ni de guaytársel ab ulls entendrits aquellas
   reals mossas de las provincias ni las xulas de la Cort? «Malvinatje la compassió,
   deya, la que'm miri ab sospita li esberlo'l cor.» Y'n quedaren de donzellas
   despreciadas y afligidas per aquells vols de Madrid y mes enllá y de cors endolats y
   ulls plorosos!... Fins senyoras del primer rango, enamoradas del seu boato y
   gallardia cridavan al Catalán desfetas en llágrimas y panteix, y'l tornavan á cridar
   revingudas de las bascas y ab lo desassossego de semblants travalls.

        Ell ab lo corch que'l rosegava sempre, no tenia pietat á ningú; sempre ab la
   Felicia presenta, fentli ardorosas caricias ab lo pensament, que, de tan lluny, no hi
   arribavan fins á la ingrata del Hostal del Mon!

                                             *

                                          *    *

        En Salvador se va fer treure la bona ventura per un aucellet del Coix. Estimava
   á la Felicia, 's veya rodejat de rivals y competidors que no sabent com manejarse,
   acudí al últim remey: inquirir la seva planeta. No mes li va sortir que aniria a
   América y que havia de morir ofegat. Dels seus amors ni de la Felicia no'n resá
   gota'l pajarito. Ja estich á cobro: no m'espanto va dirse. Ja'n fugiré de l'aygua;
   que d'aquí endavant no'n vull ni á la escudella; per beure y per la curiositat
   gastaré vi ranci y esperit. ¡Ay si la Felicia m'acaba de posar l'apreci! quina gana
   la dels peixos y las balenas qu'esperarán lo meu berenar quan vingui de Cuba. Com que
   no hi haurá anada, que'm prenguin la ventatja per quan retorni.

                                             *

                                          *    *

        Era cosa delitosa sentirlos festejar. La Felicia s'hi distreya y potser
   l'estimava mes per divertit que no per maco y ben plantat. Los vespres quan tenia
   arreglada la cuadra, tothom á retiro, menos los passatjers que tornavan tart, eixia
   al pati, fosch, quiet, tranquil, ab un fanal ab bombeta d'oli que feya la cerimonia
   de cremar sense donar llum, y ab una tosseta encomanadissa, que mes d'una vegada
   l'arreplegava la Felicia y sino, ab uns quants llegums sechs tirats á la finestra li
   donava l'alerta, y al bell punt y sense tossir apareixia ella; 's donavan la bona
   nit, ell apoyat en lo brocal del pou y la Felicia en lo repla de baix a la escala de
   colzes á la barana que era una distancia molt enrahonada -comensavan los seus
   coloquis que, en tal hora, ab semblant misteri y quietut, ab la suau olor que
   escampavan los testos d'alfábrega y moraduix, ells sols gaudian la dolsor, sense que
   altres oidos tafaners poguessen gustar tan sabrosa delicía y tan enmelada.

        Lo primer Deu te guart que li donava sempre anava seguit de épicas mentidas
   fillas del seu apassionament; que no li bastavan los termes regulars y naturals per
   posar en son lloch la fal·lera del seu enamorament.

        -Avuy, de que que no prench mal per mor de tu.

        -¿Y aixó?

        -No res. Prou que ho sabia al anarmen que tu't quedavas aquí. Donchs, noya, per
   tot te veya y no't podia conseguir. Quan he estat al Padró, perseguinte sempre sense
   lograrho, dech haver cridat assistencia, agafeula, que es ella, la que'm malmena'l
   cor. Un de policia m'ascomet: ¿Dónde está?... Me'l miro de cap á peus: ¿Y vosté que'n
   té de fer, senyor Arias? Es la reyna la que persegueixo; treguis la gorra desseguida:
   fassi acatament parlant d'ella.

        -¡Lo que tiene usted es una papalina!...

        -¡Deu m'assisteixi! Quan hi sentit aquest renech, potser hi estat cinch minuts
   ab los ulls closos y ab rodaments de cap; tot ho veya trabocat: los campanars ran de
   terra y la Tomasa arrossegant. La claror pujava de baix y'l sol enclotat abeurantse
   en un sot... Me revesteixo de punt, l'agafo y'l porto al cuartelillo. Valga que allí
   entre'l Gobernador y personas que s'hi han posat pel seu influxo, li han conseguit
   l'indult y l'he perdonat. Era un pare de familias ¿qué l'havia de fer perdre? Perque,
   del Padró estant que li pronunciava la sentencia: fora d'empleo, y ab alguna macadura
   ó altra per damunt del cos. No sé, ell haguera triat; ó'l cap romput ó l'os qu'hagués
   triat fora de lloch. ¡Poca criansa! ¡parlar de tu y no treures lo boneto!

        ¡Qué n'ets de maca; li deya de sobte mirantla fixament ab exaltació. M'encega
   aquesta cara quan la veig riallera. No, no tinguis por, no m'acostaré mes: no posis
   barrera... A casa nostra, quan jo arrivi, semblará que toquin á Aleluya; com si
   ressucités Jesús... Jo't portaré la felicitat ó't donaré la meva perque visquis
   contenta y en pau y ditxosa, perque no't dolgui ¡reyna meva! ser tan hermosa... y la
   dona d'un pobre matalot!

                                             *

                                          *    *

        ¿Tant mateix t'hi vols casar? li deyan las comares xafarderas del barri. ¿No
   veus que no portará may calsas? ¡y tant bons partits com desprecias?

        La Felicia no'ls tornava resposta; y sola plorava, no gosava lluytar perque's
   deya: «Si ell m'enamora y es bó, y es noble y generós y te'l cor sá; y'ls altres son
   traficants y orgullosos que prenen ma hermosura per vanitat seva, y aquest m'estima
   per mi sola perque la voluntat lo guia... ¿Y'n Pereto? 's preguntava. Aqueix es rich
   y també m'estima... ¡Bah! també es per fantasía: diría que te la dona mes maca de
   Barcelona y'ls matxos mes valents del Regne.

        ¡Tu, Salvador: tu serás ó cap mes!

                                             *

                                          *    *

        Si, 's van casar ¿qué havian de fer si era una parella triada directament y
   s'hagueran anyorat massa dividits! Quin xiuxiu hi va haver entre las donas
   finestreras y desvagadas dels Flassaders, y de sátiras mortificantas pel Salvador.
   Pobre hereu del Graner y'ls infelissos comerciants de campetxo! Ni una mirada
   esgarriada conseguiren de la Felicia.

        L'endemá mateix del casament lo Salvador anava tot atalayat baixant lo parament
   del entressol á la botiga: armari, taula, cadiras, etc.

        -Y ara? li preguntá la Felicia tota estranyada ¿qué vol dir aqueix trasbals, que
   ja'ns mudém?

        -No, que't planto botiga de drapayre.

        -Qué t'has begut l'enteniment?

        -Déixam fer y anirás ben guiada; per fer diners se te de trafiquejar.

        -Pero si son los nostres mobles!...

        -Tonta, de dia serém comerciants; á entrada de fosch tot á son lloch... Vull
   guanyarte una fortuna; que ja ho sabs que no hi puch anar á América ¿qué no't
   recordas de la Planeta?

        Cuatre anys després comprava ab sos diners, guanyats ab afany y vivó,
   l'establiment de més crit de Barcelona; l'Hostal de la Bona Sort, que'ls jayos
   d'aquell temps diuhen que hi havia una hostalera tan guapassa! Donchs era la Felicia.

       Plorant y rient: Colecció de cuadros de costums y estudis   
       Emili Vilanova                                                  

     Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000


       Plorant y rient: Colecció de        
                     cuadros de costums y estudis
                         Emili Vilanova                          

                                         Sota zero

        Qui sap lo dia que't llevarás y al ser vespre no podrás tornar al llit.

        Fá un fret que'm sembla que tingui los peus á Russia. Veyam, m'he dit al
   llevarme, si será avuy aquest dia senyalat que no tornarás á casa ni dormirás en ton
   llit. Perque'ls que'ns trobém en certa posició sempre tením l'amenassa apuntada
   damunt.

        Lo sol pareix que no sortirá per aquestos reyalmes. ¡Qu'es trista la claror
   boyrosa de neu, que refreda'l cós y enmustiga la alegría!

        He calat foch al esperit de ví y m'he compost una olleta de sopas ab crostons de
   pá, resíduos del sopar d'ahir vespre. Veyent fumejar l'olla pensava: si quan emboqui
   al interior aqueixa pastoril de farigola y such bullent no abats lo fret, senyal que
   lo cos demana massissos y no humitats... Pero, no hi ha céntims. Tot y tothom té'l
   seu orgull. ¿Per qué la carn té d'anar més cara que'l pá? ¡La carn, un dels tres
   enemichs de l'ánima!

        Crech que'n diuhen á la Juliana de la sopa d'herbas. Sento parlarne ab tanta
   alabansa que'l gust se me'n hi vá darrera. Pero jo la simplifico y'm surt una especie
   d'aproximació: ara la faig ab farigola; á la primavera ab menta y al estiu ab María
   Lluísa. Son tres essencias que las poden donar á un agonitzant, perque li alegran lo
   tránzit ab aquellas olors que naixen de la terra, s'escampan dret al cel, y van
   plegats, si'l pacient fá cap pel mateix camí.

        Un dia vaig anar á la fonda (quan las cosas marxavan bé), y'l minyó me las vá
   oferir, pero al acabar la cantarella afegeix: ¡hi ha un arrós á la marinesca!

        -«Truco», responch jo al acte. No m'hi vaig volguer esposar á fer probaturas y
   tastets. Vinga l'arrós. ¡Que bó era! encara'm menjo la olor de memoria molts dias per
   postres. Me'n recordo com si fumés davant meu.

        Si hagués sigut més arriscat, ara sabria quin gust té aquesta sopa tant exaltada
   pels inteligents.

        Peró, y la estimació del arrós que m'es fidel y'm correspon enviantme
   espressions desde allavoras... Potser fá cuatre anys, que perseguía'ls darrers grans
   de la racció, fitorantlos d'un á un ab las burxas de la forquilla. Valga que'ls
   dibuixos del plat eran ben fixos, o sino esguerro aquell ciervo ó me l'empasso boy
   sucant la última expressió d'aquella substancia marítima y terrera.

                                           _____

        Nostre pá de cada dia... Jo no demano tant; fins escatimo la oració per
   estalviar. Que no'm manquin los rosegonets. Nostre Amo, li prego cada dematí. Quan
   me'n vaig al llit, no n'hi ha de Pare nostre. No m'agrada pidolar massa y cansarlo
   per la gana del endemá; aixís m'aventuro á que'm dongui pá tou.

        M'encaro ab una altra influencia y m'adormo, refiant ab ella de que's cuydi una
   mica d'aqueix solitari que queda abandonat damunt d'una márfega. Y per ara, no tinch
   altre enemich á temer que'l fret; sino, d'un son m'empassaria la nit, com qui té una
   basqueta, sense que'ls ulls se cansessin d'estar closos tant bellas horas.

        Me'n descuydava: la debilitat també m'es contraria; aquesta facinerosa vol
   medrar á costa meva. Lo fret y la gana son los que'm fan l'oposició á la vida. Pero
   l'un acaba las valentías pels encontorns de Sant Joseph; l'altra es més tossuda: per
   aixó la varen fer femella; tenen més perfidia ellas, son venjativas las femeninas. Y
   de tant macas com n'hi ha.

        Una, una sola, creuha per davant meu en somnis. Que n'es d'hermosa, descolorida
   y tot, com si fos de cera. Fá vint anys que es morta y es ombra tant sols de sa
   hermosura. Vé, y'm besa als ulls. Quínas besadas castas, quína delicia de puresa! Es
   l'amor que penetra fins á l'ánima y la fá glatir de goig. Jo'm desperto, y conversém,
   com deuhen conversar los ángels, pero ab música més trista. Los ulls nostres si se'n
   diuhen de boniquesas!: ben segur que a la terra no han sigut encara imaginadas.
   Després, quan ja'ls ulls han gosat tanta ditxa y vé l'hora dels despidos, ella'm diu.
   Fill... Sí, es ma mare aquesta visió lluminosa com l'estel del dia! fill, me diu, tú
   tens fret: que vas pobrissó!

        -Parlém de la nostra felicitat, mare...

                  .     .     .     .     .     .     .     .     .     .

   Me besa altre cop los ulls; jo li beso la má ¡com en aquells temps! y allavors si
   que'm desperto de debó.

                                           _____

        Ab un fret com lo d'avuy está clar que no podiam fer cap diner. Los balcons no
   s'obran, las noyas no ixen á la finestra y no cau ni un céntim. Torna á extendre lo
   contrabáix y pósat en fila: jo guio dos cegos, lo Quim del clarinet, y'l contrabaix
   que tampoch hi veu. Y vinga tocar l'americana de la Carmen y aquesta de xurris burris
   -á mi me llaman la xata.

        Tinch una por que se'm descubreixi en somnis que soch músich de carreró y que
   toco certas bellaquerías!... Pot ser no tornaría més la meva mare.

        Pero si tothom menja... fins los aucellets troban lo seu regalo escampat entre
   la brossa ó en cada arbre hi tenen lo seu rebost... fins las bestioletas casolanas
   tenen lo seu régimen d'aliments que si no'ls hi donan, lo prenen ó'l roban.

        Aqueix día de Santa Cecilia vaig fer festa! Quina quimera'ns tenen los de la
   seguretat pública. ¡Jo anava ab lo vestit de diari: sembla un edifici de mahons ab
   tants pedassos de colors que no lligan. Lo bó'l tinch desat á la caixa de préstams.
   Ni l'aniré á treure; ja fá dos anys: ¡qui sap ahont passa aquella moda! Semblaría un
   barberet ab los pantalons pegats á la pell y las mánegas tant estretas que'm podrían
   sangrar sense arremangarme.

        Me guayta ab uns ulls de fer parar lo plor, encesos com duas balas de carrabina
   y fixos disparats contra la meva direcció.

        -Tú que haces por aquí? 'm diu lo de policía.

        -Ni jo soy tú, ni hago nada. Es Santa Cecilia ¿esta usté mi subalterno?

        Me vá fer anar á Gobernació. Jo li vaig dir: miri, vosté no'm perjudica á mí; 'm
   cau aviat lo lloguer de casa y faltaré ab l'amo; vagi, posil prés á n'ell, que li
   fará perdre l'empleyo.

        Y cá, no passá á majors. Allí al peu de la escala me varen conéixer dos ó tres.
   «¡Si es de la Murga!...» Y'm van afiansar.

        Aquell patatero retirat me convidá á unas copitas tractantme de tú, com avans
   del desterro.

        No, s'estima; no'n bech de licors comúns. Lo meu facultatiu me té ordenat lo
   Champagne.

                                           _____

        Fá masssa fret pels pobres: á casa no hi podém viure; al carrer no hi podém
   medrar. ¿Quí toca y quí escolta y quí menja? Si jo hagués despreciat l'estiu y hagués
   anat als Pirineus á cercar fresca pel Agost, tant com natural que ara vingués la
   revenja. Pero obsequiarme ab una temperie de sota zero y décimas per avall, jo que al
   estiu no'm queixo!... No sé si tinch por de morir de fret ó de gana. Nostre pá de
   cada dia donéunos Senyor...

       Plorant y rient: Colecció de cuadros de costums y estudis   
       Emili Vilanova                                                  

     Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000


       Plorant y rient: Colecció de        
                     cuadros de costums y estudis
                         Emili Vilanova                          

                                         La Rossa

        Sempre la havian coneguda velleta, pero ab una vellesa d'aquellas que no's
   marceixen. Los flochs de cabells esbullats que li eixian per sota'l mocador jo crech
   que eran rossos; casibé n'estich segur, pero ara, repassant los anys que podria tenir
   aquella dona me pregunto: ¿vols dir que no t'erras de color? Ademés li deyan rossa:
   si'ls hagués tingut blanchs, á que haguera vingut aquest sobrenom... Los ulls recordo
   be que'ls tenia petits y molt brillants, ab un feixet d'arrugas radials que se li
   formava á cada costat, vora dels polsos, cada vegada que reya que á mi'm feyan
   l'efecte com de vernillas d'un vano.

        Venia herbetas pera amanir; creixems, rucas, cuscunillas, ensiamet de la Mare de
   Deu, etc., requisits tendres dels marges, vinyas ó regarots d'aygua fina que'ns feyan
   aixeribir la gana ensopida y quan la trobavan desperta y en exercici corrent sens
   necessitar adops ó reparos ni fer la contra al llati de las receptas, allavors se
   menjavan la sanch dolenta ab un benefici de colors retornats á las galtas y un ruixim
   de petons que'ns hi sobrevenian sense que sapiguessem casibé d'ahont nos baixavan
   tantas falaguerías.

        Jo no sé si es galanura del bon recort pero'm sembla que la veya no més al estiu
   ó primavera, en las estacions que dona pler de viure al mon, en que tot está de festa
   y de gala y divertit; ab flayres novells de maduixas y albercochs que sentiam à taula
   ó pel carrer, á cuarts de duas, quan passava la Magdàlena guipa cridant ab veu que
   definia dolçament ¡qui compra maduixas! lo cap alsat, los ulls hermosos dirigits al
   cel cercant parroquianas, no tant amunt, pels balcons.

                                             *

                                          *    *

        -¿Senyora Antonia que vol creixems?

        -Mamá, mamá, cridavam voltant á la nostra mare; abaix hi ha la Rossa.

        -Aneu, digueuli que puji.

        -Diu qu'es massa velleta, que no pot pujar.

        Alashoras baixavam tots fins al primer repla de la escala y'ns assentavam als
   grahons vora la mare tan contents com si anessem à una festa. La Rossa escampava sos
   manadets d'herbas frescas, y per cada manat que eixia, com si fos una joya molt
   peregrina, s'hi desfeya ab un seguit d'alabansas graciosas y frescals que'ns donavan
   alegria de sentir. Era molt escayenta y ponderadora de expressions. Semblava que
   vengués esquisitats molt cercadas y escatusseras de trobar: tot era pel seu dir
   arrops, rnelmeladas y sucres de cabell d'angel, que'ns tardava l'hora de poguerlas
   tastar y quan arribava, sempre'n sortiam defraudats perque'ls creixems no eran mel y
   mató sino que picavan, y las rucas sobre tot fallavan de mitj á mitj sas ventatjas
   llemineras y dolçors tan afinadas ab sa sentida forta que repugnava á la senzillesa
   de gust del nostre paladar. Y ben segur que aquellas herbas eran millors y'ns
   agradavan mes alabadas per la seva boca que no amanidas en la plata.

        -Tingui, deya, prenent un feixet ab molt garbós moviment de brás; allí ahont se
   crian aqueixos creixems ni'l Rey hi baixa; son las postres dels dias de festa dels
   rossinyols y merlas. Ja ho pot dir per tot arreu: no es vianda per boca de persona
   nada, encara que tingui noblesa.

        -¿Y quant ne voleu?

        -No rés, cap diner. Se li fondrán á la boca, las dents no hi tenen que espatllar
   rés, xuclant, com brescas, sentirá'ls gustos que tenen: es un regalo; hi ha persona
   que deixa'l rostit y s'agafa als creixems. (Me'n donará sis cuartets). Si vegés quan
   baixan los aucells al regarot, s'hi encantaria; avans de picar cap brí hi fan una
   cantada: per mi alaban la vianda y la ruixan ab cansons per entendrirla. Després
   saltan de la branca y comensa lo convit. Jo penso, alsa fartets com se'm menjeu las
   caixaladas; pero no'ls esquibo ¡las bestiolas! son tan senyoras, tant bufonas, que
   també'm dich, valdament s'acabin tots los creixems; mes dret hi tenen ells que jo; ab
   tan mérit y tanta alegria com portan al cos, y'ls treuhen tots y nos los donan á
   nosaltres per recreyarnos y ferse benvolguer. Pero Deu ja proveheix y'ls aucells
   troban lo seu recapte y la Rossa també recull los seus feixets: per tots n'hi ha.
   ¡Alabat sia! y ells segueixen cantant y picant; lo vaig cullint, los hi faig la
   tornada ab alguna cansoneta d'aquells temps de la velluria en que un hom tenia
   estimat!... Prénguimen dos manats, aixó es remey pels grans y confort per las
   criaturas.

        -No, no'n volen los petits; no'ls hi agradan.

        -Ay los reyets del meu cor, fills, que saben ells. Créguim, no se'ls escolti y
   renyirá ab lo metje ¿qué n'ha vist may vosté cap rossinyol malalt ni cap merla?
   Donchs menjan aixó tot l'any, quan n'hi ha. Las bestias ensenyan á las personas. A
   cal apotecari no hi vagi mes que per emplastres y diaquilon, remeys forans. Per dins
   fora escrúpols de begudas extranyas. Herbetas sanitosas y lixis de algun frare sabi,
   que ells sabian conservar lo cor y salvar l'ánima.

                                             *

                                          *    *

        Després la moda ha ensenyorit los creixems y ja surten en los grans convits que
   s'hi beu champagne y vins ab ampollas polsosas, deixats y poch curiosos de tan vells.
   Los diputats y'ls generals y primpceps y gent d'upa que solen menjar mes sovint fora
   de casa, saludan ab respecte la garbeta de creixems que adorna la boca del nero
   poderós ó del llus acreditat, llarch com un navio, estés com víctima ilustre sobre
   una plata elíptica ab vions d'or, lluhint sa escata ab fosforecencias y brillantors
   de clar de lluna y revolts d'onadas encesas.

        ¡Quí li havia de dir á la Rossa que tals auments haguessin de tenir sas herbetas
   senzillas; si's pensava que no mes los aucells y ella'ls coneixian los mérits!

        També jo, encara que tart, los he regonegut y alabat.. No sé com ni quín dia
   deixá de venir la Rossa á casa. Nos ferem grans y la oblidarem ab egoista ingratitut:
   tantas alegrias com nos donava al sentirla y tant com gosavam en aquellas tertulias
   dels grahons de la escala. Pero ja ha vingut son recort, acompanyat d'altres mes
   cars, á ferli justicia. Aquellas olors de sas herbetas, aquell oli sanitós que hi
   componiam al mes de Maig, remey per totas las indisposicions, ab sos perfums
   delicats, ab cuanta vivesa nos ha retret los dias de la infantesa si acás per etzar
   altre cop los hem tornat á sentir. Era com una olor casolana, íntima, coneguda nostra
   y amiga...

        Quantas vegadas, lluny, en terra forastera, en la solitut feréstega del cuarto
   d'una fonda, fugint de la anyoransa se fan venir al enteniment clars y vius l'ayre,
   expressió y fesomía dels sers estimats; puerils detalls del barri, sorolls, llum y
   color de la hora en que nostre pensament s'hi troba; quantas vegadas al tornar á
   saludar la casa anyorada, á tants objectes que'ns hi uneix correspondencia d'afectes,
   encara que ells no ho pugan dir, entre la alegría que tenen los ulls y'l goig del cor
   ab una rebuda amorosa m'he dit de sopte: y d'aqueixas olors no te'n recordavas!

                                             *

                                          *    *

        -¿Y qué va ser de la Rossa? vaig preguntar un dia. -Va morir ¡era tan vella!

        Si, va morir com un soldat en campanya, en lo bosch, cercant herbas olorosas;
   rodejada de romanins, ginebrons, espigol y farigolas. Potser los aucells ab qui
   compartia los creixems, li cantaren sas passadas mes sentidas y abandoná'l mon entre
   cants y olors y pujá fins als veus de Deu, que li obrí'l cel, ab son manadet
   silvestre, perque'ls angels li fessen una corona guanyada á la terra y conseguida en
   la gloria del Senyor.

       Plorant y rient: Colecció de cuadros de costums y estudis   
       Emili Vilanova                                                  

     Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000


       Plorant y rient: Colecció de        
                     cuadros de costums y estudis
                         Emili Vilanova                          

                                         La tardor

        Dissapte passat, á hora baixa, vaig sentir lo crit fatídich ¡Calentas y grossas!
   Sobtadament lo meu humor va cambiar y la tristesa m'entrá en lo cor. Adeu, vaig dir,
   estiu festós y rialler, lo de las llargas horas claras y assoleyadas... ¿ahont vas
   que't pogués acompanyar ab ton seguiment de llum pomposa, de colors, de cants
   celestials y de perfums?

        ¡Córn quedarém aquí! Dona migransa'l pensarho y congoixa las despedidas que
   tenim de fer.

                                             *

                                          *    *

        Fins al Juliol las pobretas flors del balcó van aguantar sos matissos
   descolorits. -Tan se val, los vents xafagosos las varen marcir, pero quedavan las
   fullas y donava bó y eran apreciadas aixís mateix quan al llevarme, obrint los
   porticons, me trobava ab aquella toyeta de verdor, de brancas denaridas, tant
   sensibles que's balancejavan sens necessitar ajuda del ayre y feyan lo que sabian per
   obsequiarme'ls ulls, ab sas tristas cortesias cada cop que las guaytava, y'm
   regalavan ab la pobresa que'ls hi quedava enternidas de sa ruina, anyoradissas
   d'aquellas flors que'ls hi feyan ornament y companyía.

        Pressentian aqueix crit lúgubre de las castanyeras, y avants de sentirlo s'han
   estimat més morir!

        Ara queda'l test sense flors ni fullas, ab la terra seca y esquerdada; potser
   mostra'l de sa consol de sa soletat de la manera que pot!

                                             *

                                          *    *

        ¡Calentas y grossas! Ja poden ser tan grossas com vullgan y calentas, que las
   desprecio. Fruyta antipática, ab esclofolla estalviadora, color de caoba, com vestit
   d'hivern, sufert, perque duri tota la temporada. Mesquina, y ademés se't té de menjar
   calenta com si fos remey. Ansia allá, precursora del mal temps, del dia dels morts,
   dels panallons y de las vetllas llargas y pesadas, que no't regonech per fryuta ni
   per bona encara que grossa y calenta: ets fartanera per golafres de gustos barroers y
   paladars de munició...

        ¡Ay, adeu! los melons sabrosos que ab la olor no més ompliu lo menjador com si
   s'hi hagués celebrat alguna solemnitat pagana. Que avans de la sopa ja feu desitjar
   los postres; que las criaturas s'hi enayguan y desprecian los plats tradicionals y
   nutritius (y las renyan y hi ha plorallas,) per veureus esberlats sobre la plata com
   un barrilet desfonat de marfil y nacar plé d'ambrosía y de llevors bufonas que se'n
   podrían enfilar collarets.

        Préssechs de dolsor aceda!.. fruytas nobles per paladars reyals; y tu dolcíssim
   rahim moscatell, sanitós, delicat, gustosíssim, que'l teu vi inspira als poetas y
   dona vérbola encisadora als oradors; que si'l gran Castelar fos gustós de tastarte,
   com vigorisaria sa elocuencia enmelada, enervadora com femenils caricias, y ademés de
   bella sería varonil y potenta! ¡Si'l tastessiu, tocayo major, lo moscatell de nostra
   terra que es l'elixir dels potentats de la inteligencia! Quinas passadas refilaríau
   desde la tribuna; quina arpa semblaria la vostra boca y com pararian lo vol los
   aucells més fins y de bech acreditat pero escoltarvos, don Emilio!...

        Adeussiau lleminerías poéticas, si passadissas com flors, sempre anyoradas; que
   encara la tradició vos esmenta y parla de vostres gustos exquisits -que no han minvat
   gota,- desde que foren tastadas per primera vegada en los copiosos fruyterars del
   Paradís terrenal.(1)

        ¡Ja han cantat calentas y grossas y l'hivern s'atansa!

        Tu't quedas entre nosaltres vi delitós, Moscatell celeste; que no te tant poder
   aquest déspota fret per abolirte.

        Adeusiau també, los melons dolsos: fins á Nadal vos aniré saludant al passar
   prop del rebost, com si fos una Mesquita, veyentvos penjats al sostre á estil de
   llantias morescas.

                                             *

                                          *    *

        Encara més despidos y més enterniments.

        Passejo per la Rambla y'm despedeixo d'aquella gemada verdor, gala y senyorío de
   tan hermós passeig. Cada arbre ha de passar sa marfuga y son trastorn. Contats son
   los dias de sas magnificencias, que son curts y voladors los alegres y felissos. Una
   fulla caurá demá, las demés no se'n adonarán entretingudas en fer joyosa ramor,
   gronxantse frech á frech y donant la cara al vent perque las afalagui. Una altra
   fulla despresa volejará més tart, amunt, com si endevinés la trista sort que se li
   espera cayguda á terra; y quan ja no podrá remontarse més, defallidas las forsas, al
   passar per davant las altras las hi dirá: ¡Adeu, germanas, que'm moro! Y luego'n
   seguirán d'altras, moltas, una munió; y las brancas quedarán despulladas ab gestos
   estranys y contorsions penosas. Y ellas tan verdas, tan altas y tan orgullosas en
   aquell vehinat d'aucells, de claror y d'esquinsos de sol, jaurán en terra humida,
   fangosa, trepitjada pels mateixos que las havian admirat, y vilment arreconadas ab
   escombra asprosa de dinadas.

                                             *

                                          *    *

        Per tot tristesas y decandiments. Las fatxadas de las casas prenen aspecte sério
   fora las voleyadoras cortinas ratlladas de colors ó blancas ab sarrells rumbosos: Ja
   no'animan lo barri ni adornan las finestras aquellas caras bonicas d'ulls brillants y
   tafaners, goig dels galans y honest recreo del curiós que més d'un cop ha fet marrada
   per veure una fesomía hermosa.

        Per tot amparos contra'l vent y'l fret; los balcons closos y vidrieras que
   entristeixen la claror! Los canaris dins de casa migrantse no poguent cantar davant
   del sol ni tirar refilets al ayre que passa! Y las castanyeras cantan com si fos cosa
   alegre ¡Calentas y grossas!

                                             *

                                          *    *

        Quin anyorament: obro'ls diaris per tallarlos. ¡Quínas tristesas! guayto una
   plana orlada de negre y una creuheta al mitj ¡Deu lo perdó! Un semblant que'ns ha
   deixat; y passan altras creuhetas, duas, més... Quántas llágrimas, quanta desolació y
   desamparo y quantas familias desconsoladas...

        Quan las castanyeras cantan anuncian los mesos fatídichs, la cayguda de la
   fulla, las tristors del hivern y'l recort dels sers estimats, que'ns deixaren per
   pujar al cel.

       Plorant y rient: Colecció de cuadros de costums y estudis   
       Emili Vilanova                                                  

     Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000


       Plorant y rient: Colecció de        
                     cuadros de costums y estudis
                         Emili Vilanova                          

                                       Esponsalicis

        L'eura de la finestra comensava á rompre la inflor dels botonets agramullats
   entre mitj de las fullas vellas y, flayrant de lluny la primavera, engalanava sos
   brins ab penjoys d'arracadas fetas d'una sola esmeragda.

        La casa era prou trista; lo sol tot just devallava á véurela y li feya visita
   escapada y curta com de metje. ¡Aixó ray, també era ben rebut y prou obsequiat! A
   primers de Mars lliscava cautelosament per la paret del pati y de mica en mica
   traspuava'ls vidres de la finestra topant ab lo reixat de ferro, se l'empassava lo
   mateix que una lleminadura, entrava pel recte al pis y, com si fes jochs de mans,
   s'ajeya peresosament damunt de la reixa que, per mes mofa, la dibuixava à terra en
   caricatura, allargada de barrots, estrafeta de creuheras y de gayrell.

                                             *

                                          *    *

        !Quín content sentia lo Senyor Damiá al véuresel á casa! ¡Sols los que l'anyoran
   sabrian ponderarho!

        Consultas seguidas al pronóstich, descontant dia per dia los minuts que pel
   Janer se guanyan á la tarde y quan terminan las minvas del dematí. Per Sant Matías ja
   li entrava la frisansa com si se li renovellés la sanch y's veya venir la ditxa y
   se'n avansava las alegrías escampantlas vora seu com una olor sanitosa. Son humor
   aixerit li aumentava, y al aixecarse, després de curts moments de posat sério, que
   murmurava místicas salutacions, lo primer que li eixia de la boca era una agudesa
   comanadissa de riallas que las compartía ab la seva muller.

        Luego arreglava las gavias dels aucells sostenint ab cada un festosa conversa
   plena de amoretas, que la Madrona, mitj engelosida li deya:

        -Amigo, sembla que t'hi trobis. Com las devias engrescar á las Tanas que
   t'escoltavan.

        -Ja veurás, noya, (tenía prop de seixanta anys aquesta noya) replicava'l senyor
   Damiá baixant los ulls ab cómica modestia. A lo que estamos Tuerta. Quan jo era jove
   feya la meva obligació y si una fadrina s'esqueya á tenir la cara alabadora, y'm
   venia á tret, li divulgava la veritat ab tota prudencia, que no mes ho sentís la
   interessada, y tots dos quedavam ayrosos: ella ab lo diploma de sa ventatja y jo ab
   lo crédit de que hi entenia ab caras ben fetas.

        -¿Y jo que't devia semblar?

        -Fuig, fuig, responía afectant grans escrúpuls, ¡serpent de la pomera!... -no'm
   malbaratis la fama. Ara pogués tornar á jugar...

        -¿Qué farias, veyam, digas? saltava la Madrona mitj picada.

        -¿Qué? ¡Maria Santíssima!... Sant Antoni de Padua, vos, lo dels tránzits
   dificultosos! ajudeume! ¿qué faría?... tornar á firmar la escriptura y casarme ab tu
   altre cop, vella polida, roseta de tot temps!

        No n'hi ha cap més que porti las arrugas ab lo teu garbo; de darrera, boy
   caminant, encara tens lo tuvo y retuvo dels divuyt anys. Qualsevol que ho contradiga
   falta á la veritat.

        Y seguia netejant las gavias fent posturas als aucells, dihéntloshi que aviat
   arribaria l'amich enlluhernador y posantse un pinyó als llavis, acostava la boca als
   fil-ferros, l'aucellet batia las alas pera péndreli y tal ceremonia semblava l'idili
   del galan que besa á la captiva enamorada.

                                             *

                                          *    *

        A cuarts de deu y tants minuts justos, precisos, se presentava'l sol fent totas
   las operacions mencionadas, y's trobava que l'havian eixit á rebre un rengle
   d'aucells en sas gavias arrestelladas tot daltabaix, que ell prenia de la sala. Lo
   senyor Damiá, dret, veyentlo baixar de la finestra, li haguera fet petons si hagués
   sapigut ferlos aguantar; la Madrona fent mitxa, recolsada á la porta del menjador, lo
   contemplava enternida recordant de aqueixa festa'ls anys que la veya y tot un feix de
   penas reverdidas y d'alegrías passadas.

        Tots los lectors haurán vist l'arribada de Reys y Reynas y prímpceps. Jo també
   n'he presenciat moltas aqui, fora provincia y á la Cort de las Espanyas. ¡Qué tenen
   que veure aquells acorts de pitos y clarins y aquella magestat de la marxa real y
   aquella brillantor de vestits ab brodaduras y placas y tosons enlluhernadors, posada
   la comparansa ab la entrada del sol á casa del senyor Damiá!

        Los canaris, aixis que'l veyan, esclatavan dels bechs uns sortidors de
   carretillas semifusas y á gran velocitat, que'l menjador se'n entrava y'l cervell
   sentia'l trontoll y espinguet d' tanta música que l'oido no la podia engolir.

        Los passarells coneixent lo compromís y l'obsequi de que's tractava, amollavan
   suaument unas armonías tant regaladas y primorosas, que fins se sentian las olors
   dels boscos ahont havian passat la joventut y aprés tant bellas cansons.

        La cadernera's ficava á la copla ab los seus mérits y feya sentir lo que sabia
   per estudis y lo que improvisava per engrescament del acte y per contrapunt
   professional.

        Cants sonoros, may posats en solfa, plens y dolsos com de rossinyol, entonava lo
   pinsá; y la calandria, bellugadissa y aixerida, feya lo resúm de la sinfonía ab un
   cant jaspiat ab totas las melodías y totas las tonadas, armant una disbauixa de
   música bosquetana que donava gust d'escoltar y enveja de ser aucell.

        Després lo senyor Damiá prenia'l gavial de las canarias, n'agafava duas y las
   etjegava á la gavia dels canaris al respecte d'un mascle per una de groga y altra de
   blancatja ó d'altra lliga, pero que contava just y no donava ventatjas á cap
   recomanat encara que fós Holandés veritable.

        Ab aqueixa ceremonia pagana quedavan fets los esponsals dels enamorats, fins als
   desposoris que s'efectuavan lo dia dinou de Mars; y ab aqueix boato oriental de
   canturias, prometatjes y enterniments, se celebrava cada any la solemníssima entrada
   del sol en la rónega casa del senyor Damiá.

                                             *

                                          *    *

        La Madrona, sempre, cada temporada hi tenia que posar los seus reparos.

        -Ahónt s'has vist duas femellas per canari! Aixó es una vergonya, ¿que som á
   Moreria?

        -No tinguis escrúpols, un canari y duas femellas forman parella, ja se sap.

        -Es fals que son tres y fan cartabó y res mes: ¡republicanots!

        -Ja veurás, noya, los canaris tenen aqueixos furs, y després coloco las
   femellas: ja sé á quí las entrego. Son canaris de bé'ls de casa, no tinguis por que's
   desvihin per cap mes.

        -¿Y'ls demés aucells també tenen aqueix privilegi?

        -No m'hi he enfondat. Pero reflexiona si n'es de gran lo cel: ves si'n
   necessitan de parellas d'aucells que crihin per mantenir al ayre tants músichs que
   van y venen cantant y donant serenatas y alegrías. Si no tenen duas mullers, ben segú
   que'ls casan molt joves, mes que á Moreria. ¿Entens, Madrona... prudenta?

                                             *

                                          *    *

        Ara la casa es més trista; una escala travessa la reixa, 's menja la claror y'l
   sol no hi baixa per no trencarse la espinada fent innobles giragonsas.

        Los vellets ja no hi son: ni tampoch hi crian los canaris; algun ne queda que
   canta apesarat anyorant al senyor Damiá y á la Madrona; y si no veu als vellets
   estimats ni'ls veurá mes y no veu al sol, ¿qué fará lo trist, sino morirse?

       Plorant y rient: Colecció de cuadros de costums y estudis   
       Emili Vilanova                                                  

     Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000


       Plorant y rient: Colecció de        
                     cuadros de costums y estudis
                         Emili Vilanova                          

                                         Falornias

                                             I

        Dia 5 de Maig de 1950. Diu aixis lo diari:

        A eixida de sol, lo navio guerrer «Tremendito» de la monarquia castellana, ha
   saludat á la Plassa ab vinticinch canonadas seguidas, las quals no pogué etjegarlas
   ahir per rahó de la hora en que feu sa entrada, y avuy s'ha rescabalat d'aqueix deute
   de cumpliment y fina cortesía. Mitja hora després, lo canó mestre de la Dressana li
   ha tornat lo Deu te guart ab una salva de vint disparos de pólvora crúa, que tant
   mateix lo terratrémol semblava que havia de fer perjudici al lligat y resistencia de
   la esfera mundana.

        Desseguida'ls calafats, mariners y caps de maniobra, han abatut las cinch
   antenas viroladas ab los colors nacionals que per rahó d'extremada prudencia y
   ornament aixis mateix, apuntalavan la espadada columna, ahont hi para, en lo bell
   cim, desde'l sigle passat, lo molt venerable y superb Cristrófol Colon, revelador de
   lo grandesa del Senyor Deu nostre.

        Si fá ó no fá, en lo mateix punt que's disparavan las derreras canonadas,
   entravan magestuosament en lo port de Ca'n Tunis los vuit vapors diaris que venen de
   Mallorca, carregats ab la correspondencia oficial y del comers, ab gerras de táparas
   y fonolls marins per las postras dels senyors acomodats, sobrassadas vermellas,
   bacons llarders y roba de vions pels exércits de mar y terra y rondas montanyesas.

        Eran de bon sentir las exclamacions y extréms que feyan dos passatjers montats á
   coberta al oir aquellas badalladas estentóreas del canó mestre de nostra Dressana.

        -Guiem, deya un, ¿volste creure que aqueixos cops de salva no espanyaran s'Illa
   de Mallorca?

        -S'Illa no, perque es prou ferma y está ben fondejada. Empró tench temó que á
   Filanitx feim vinagrada si aqueixa remor afina fins als cellers. Si'l cercolám, de
   sas botas no es prou revingut, sos vins perilla que es captrenquian.

        -Un estrépit d'aquesta mena jo no l'he conseguit may en cap tronada de Setembre.
   Aixó pareix que hajan reventat tot d'una los fulminants del infern. Tench sas oreyas
   capoladas.

        -Jo també'm plany de totas duas.

        Y al desembarcar lo nombrós passatje de tots vuit vapors hi havia afileradas,
   vora las passeras, una cincuantena de lliteras per las damas mallorquinas que mes
   havian sufert d'esglay ó perturbació nerviosa á causa del retruny espantós del canó
   máxim. Y en estat accidentat foren conduhidas á las casas de socors pera son
   restabliment y adob per medi de las ayguas de Melissa, del Carme, y xicretas de
   valeriana y demés bullits d'herbas sanitosas que á semblant fi y efecte's tenian
   amanidas per cada vegada que cantava á solo'l monstruós canó.

        Los atlots, pagesos, menestrals y noblesa de la Illa, nostra neta, desembarcaren
   tots ab mocadors passats sota las barras y lligats al cap per recatar las orellas
   agraviadas y adoloridas per tan aixordador estrago.

        Los camálichs y galans de llansa (vulgo emblanquinadors) del plá de la Boquería
   s'arribavan xano xano fins á la batería de la Dressana caragolant lo cigarro de paper
   y en sent davant de la curenya, prenian tanda ordenadament ab altres curiosos y'ls
   uns després dels altres encenian lo cigarro ab la bola del cap de vall del canó, que
   durant dos dias seguits guardava la ardencia, per estalviar mistos, y'l centinella
   no'ls hi deya res ni'ls malparlava en cap llengua forastera.

        Lo passeig de la Rambla, que seguia essent al mitx, com en temps de la velluria,
   anava plé de gom á gom de gran gentada, curiosa de veure desembarcar al senyor
   Embaixador de Castella, y com de costum, per las socas dels arbres y per los
   balustres dels fanals s'hi enroscava la canalla tirant amunt per pendre lloch alt y
   vistós, ab molta brega de crits, xiulets y riallas, lo qual apimava'l cuadro y
   l'aspecte bellugadís de tant celebrat esbarjo.

        Las tropas vestidas de gala ab sos trajos severs sense colorainas y requincallas
   de sivellam lluhent, de botons vagatius, ó corretjas creuhadas pel pit com envenats,
   ni plomalls voleyadors ni res copiat dels indios ni de la civilisació teutónica,
   estavan formadas tot daltabaix del passeig de las palmeras sense guaytar
   indiscretament á las criadas ni dírloshi amoretas provocadoras, puig que, per
   reglament los hi está vedat de fer altras conquistas que no sian á foch y á sanch. Lo
   sol lluhia com en los mellors dias de sa joventut primaveral: lo cel era un verdader
   setí, tant blau y llis, que las miradas hi relliscavan y queyan á terra enlluhernadas
   de tanta claror y tant fina. Cada palmera, ab son ramell de datils groguench al cim,
   donava una ombreta molt arrodonida y desperfilava en la sorra las arestas de sas
   palmas blincadas ab graciós desmay. Anavan y venian las gallinas de mar batent ab
   solemnitat sas alas prolongadas. Los coloms de baix á la Riba voleyavan per entremitx
   dels pals y cordám dels barcos donant notas bellugadissas de blancor pura á aquell
   fons de cel blau y á aquella claror explendorosa de nostre sol. La aygua del port se
   neguitejava en trángul somnolent que feya brandar las embarcacions ab cadenciós vá y
   vé, y de baix á mar eixian unas olors saladas ab una punteta de sabor roquer, que
   l'olfat quedava regalat com si la boca gustés llagostins perbullits ó molls frescos á
   la llauna.

                                             *

                                          *    *

        Un escuadró de doscents batidors municipals sense cap mes armament de guerra que
   la feresa de sos ulls negres voltats de cellas molt espessas y de son posat tremendo,
   vestits ab sobria correcció y posa militaresca, desembocava del plá de Palacio
   precedint las carrosas del Concell que á rahó de dos Concellers en cada una, feyan un
   rengle de cincuanta carrosas enxaroladas totas y tant lluhentas, que'l sol hi perdia
   l'esma ab una trencadissa de claror que quan voltavan sos tres parells de rodas los
   raigs esquitxavan espurnas vivas de llum que ofenian los ulls y'ls feyan cloure tot
   seguir.

        La banda, ab tots los seixanta professors, sens mancarn'hi un sol ab escusa
   d'ensaig al Liceo ó de funerals (que no hi valia), tocava un pás doblat que la
   quitxalla que hi anava davant tenia de fugir materialment per no ser trepitjada pels
   professors; corrent sempre, ab lo girat enrera, ni podian fer la roda ni tirar las
   catxutxas al ayre com es consuetut tramesa de generació en generació d'acompanyarlas
   sempre que ixen a alegrar la atmósfera eixas corporacions musicals, ja sian civils ó
   rnilitars.

                                             *

                                          *    *

        Tocavan la oració las campanas de la Seu, y dotze horas queyan pausadament del
   altre campanar. La tropa formava extens semicírcol y'ls batidors enfront de l'ampla
   escalinata del moll gran. Los concellers baixan de sas carrosias y's posan en dos
   rengles al peu de la contra escala noble que se'n entra fins al mar. Trona lo canó
   mestre ab l'habitual trencadissa de vidres que ocasiona sempre; repican á l'hora tots
   los campanars de Barcelona y del Plá... Pujan en las vergas los mariners del
   «Tremendito» y baixa lo fastuós corteig que, en virtut de aliansa de pau y treva y
   felís concordia, acompanya al embaixador de la Monarquia, lo molt noble y molt alt
   senyor Excelentíssim Don Ampliado de la Puente de Entrambos Mares.

                                            II

        Si que va ésser un acte de magnificencia lo desembarch del senyor Embaixador y
   de son seguiment. Al costat del navío hi havia las set, falugas del Concell, ab
   catorze ambos de remers cada una, ahont s'hi embarcavan los personatjes pera
   conduhirlos á la escala noble del moll. Totas set eran obra primorosa, mes avinentas
   pera lluhir en un estrado, sota campanas de cristall, que no pera anar al tráfech á
   rebrer lo baf dels vents de mar, los raigs del sol y la mullena de l'aygua salada.
   Vistosament engalanadas ab coixins de brocat y passamá á las bandas de felpa sedosa.
   A popa, un velarium de vellut ab contragiras de seti aperlat, quals penjoys y extens
   róssech folgavan sobre l'aygua, arreplegant los esquitxos que destriavan los rems,
   arrodonits y brillants com pedras preciosas, que lliscavan per son fons roig, y la
   claror del sol hi dibuixava zigs-zags, lluminosos que's fonian y tornavan á relluhir
   jugant ab los plechs y arrugas d'aquells draps suntuosos.

        La del senyor Embaixador era més luxosa encara, y'l róssech de vellut de seda,
   ab camp de rats penats d'or, ondulava com una riquesa llensada á venal damunt de
   l'aygua.

        Avansavan de frente las set falugas, mes ensá la capitana, bogant la tripulació
   ab justa regularitat y las parellas de rems s'alsavan sense tortarias ni desviacions
   y queyan á l'hora com jochs d'escarpidors ajegantats. Los mariners del «Tremendito»
   posats amunt de las vergas saludavan militarment y's quedavan cuadrats allí dalt,
   fixos, sérios y tiessos com imatges. La banda del Concell tocava la marxa «Dels
   Valents;» lo poble contestava ab crits d'alegría y'l famós canó acompanyava aquell
   concert ab roncas canonadas que al cap de vuyt minuts las retornava amansidas y per
   ressó la montanya de Montserrat.

        ¡Quín lluhiment de vestit, costosos, los de la embaixada, de capas rojas blavas
   de vellut, d'albornossos de llana fina ó xamellot de seda! Quins turbans ab llistas
   viroladas ab fons metálichs y casacas entercas y brilladoras tant carregadas de
   brodats de palmas y granadas y lleonets famolenchs que fins los faldons se mantenian
   tiessos com si fossen tallats de pura lámina d'or! ¡Quíns mánechs d'espasa ab
   diamants apilotats: quanta anticuela á las mitxas y xarol en las sabatas y plomas
   desmayadas en los cascos de plata batuts á pich de martell!

        Lo magnífich senyor don Ampliado de la Puente de Entrambos Mares, apesar de sos
   complicats apellidos y tant estesos (que'ls enginyers no hi creyan,) era un caballer
   de pocas dimensions: moreno, ab graduació de negre, mostatxo ab fiblons de cosmétich,
   nas curvat, ayre belicós y posats de noblesa y alt naixement. Saludá a estil militar
   posantse una ma de cantell al pols de la banda dreta; lo Conceller s'incliná
   lleugerament i li doná la benvinguda en llatí (pactes fets segons ceremonia).
   Respongué ab suma cortesía pel mateix tenor l'enviat de Castella, quí presentá tot
   desseguit los magnats y senyorío de son séquit ab gran cópia d'ennobliments y
   llinatges famosos. Lo Conceller aixís mateix li feu desseguit presentació de tals
   varons y d'apellidos tant enlayrats que, com si fos fet á dretas, á cada nom
   ressonava una canonada com si sigués l'adorno y corteig que devian seguir y
   acompanyarlos ahont vulla que fossen pronunciats.

        Escalfadas acás las llenguas ab tan valenta cerimonia y coneixensa, si pomposa y
   noble de personal la de Castella, orgullosa, rica y afamada la catalana, enguniosos y
   fadigats los senyors, y mes que ells lo Prímpcep Embaixador y'l Prímpcep del Concell
   los quí, a cap descubert rebian mal garbellats los raigs de sol (que ja picava massa
   com senyalant mitjdia) A travers de las estiuhencas robas del envelat, férense servir
   unas copas d'aygua fresca y bolados farsits ab nata de vainilla, pujant desseguida á
   las carrossas ab ordes donadas als sagals que piquessin á trot llarch dret al Palau
   del Concell per cumplir las cerimonias que mancavan y posarse després á taula pel
   convit de gala que en honra y obsequi de las duas Castellas, li oferian los molt
   tibats y poderosos senyors del Concell Suprem de Catalunya.

        Encara no estavan ben acomodats los de la comitiva; desembrassat l'espay del
   escuadró de batidors, músicas, milicias, comissions y agregats, posadas las carrossas
   en filera davant del moll y á punt d'arrencar, un espatech espantós, furient, fora de
   termes, se sentí á dins del port. Tothom que gosá girava la cara per veure d'ahont
   venia aquell signe de cataclisme y'ls ulls quedavan maravellats... Trentados
   surtidors inmensos d'aygua salada, groixuts com las columnas de la Seu, s'aixecavan á
   tal alsada, que la vista's cansava de guaytar tan amunt, desfentse després en ruixím
   y formant una tela inmensa teixida de gotetas, que'l sol hi parava l'arch magne de
   Sant Martí, quedant amagada tota la costa de Llevant y lo Montjuich esborrat com si
   no hi fos. Ran del mar eixian unas bocas fogueras ab morro de drach llensant ab
   estrépit cada canonada y flochs encesos y glopadas de fum que la gent se persignava
   de feredat y temensa.

        Aixís que'l port torná á estar quiet, l'ayre assossegat, las gotas caygudas, y
   tota la mullena á son lloch, eixiren á flor d'aygua ab las respectivas banderas de
   las cuatre barras los trentados «Ictineos (sistema Monturiol) que componen la
   escuadra de pau y guerra á sota mar.

        Los de Castella ja no parlavan llatí, com s'havia pactat, sino que donavan
   amplada á la boca per admirarse en sa propia llengua y no deixavan als Concellers de
   «valientes aliados, y de nacionales poderosos.» Es dir, mes alabansas de las que
   feren al sigle passat quan vingueren á veure la Esposició.

                                             *

                                          *    *

        La Sala de Cent engalanada ab la fastuosa riquesa y gust ensenyorit, seguint fil
   per randa los plans, disposicions, notas y advertencias que deixá (per quan hi hagués
   cabal de moneda,) un arquitecte de mil vuytcents y tants, autor d'altras obras mol
   valentas, era un portento d'elegancia que la vista s'hi trobava com ennoblida y
   agasajada contemplant tan bells primors.

        Arribada la embaixada davant lo trono de Sant Jordi, posat en peu lo Conceller
   suprém, lo senyor Embaixador llegí son discurs, hont hi galanejavan totas las
   hermosors de la llengua castellana ab sa pompa y noblesa y deixos caballereschs de
   bona sava.

        Seguidament l'intérprete de la embaixada, don Blas del Punto Maldonado, 'n feu
   correctíssima traducció en llengua catalana y també fóu de molt grata sentida la seva
   lectura.

        Molts ceremoniosos cumpliments se feren abduas potestats, ab grans cortesias y
   acataments fins que'l Conceller baixá del estrado y allavors, de brasset, fora tot
   encongiment cortesá, se dirigíren al menjador situat al pati del mitjdía, hont lo
   jardiner de las Corts d'Europa hi havia ensinistrat un jardí en que s'hi sentian
   totas las olors de las plantas y flors de la terra nostra (quals olors deya'l cuyner
   del convit que perjudicarían las de las viandas,) fins als altres aromas de
   exquisitats de la Arabia y de Persia, sortint de plantas que semblavan sols y vanos
   de pavo real.

        -Conceller, li va dir l'embaixador al Suprem, permitame V. una expansion. (Salvo
   el intérprete.) Esto es asombroso; camino de sorpresa en sorpresa. De donde sacan
   ustedes esos artistas, de qué Corte los traen Vdes?

        Senyor Prímpcep (excuso'l trutximan): no, senyor, ixen d'aquí pera anar á totas
   las Corts.

        -Caspitita (salvo l'intérprete) señor Excelentísimo!

        -A fe de mon (escuso'l traductor,) senyor Prímpcep...

        Y s'assentaren á taula. Un nyigo nyigo fí de violins se sentí de lluny. Semblava
   que s'acostés la Custodia'l dia de Corpus. Tothom quedá embelessat; unas veus
   femeninas entonan luego l'Himne de la Pau y'ls de Castella feyan uns ulls ataronjats
   cercant per entre las bardissas y plantas tropicals a aquellas ninfas pera véurelashi
   la cara, que casi bé no's cuydavan gens, al principi, de menjar res, ab aquella idea
   de guapesas que se'ls hi formava al enteniment.

        Lo menú per aixó era per fer assentar la imaginació més corredora y fer revenir
   l'apetit per sornaguer que fós:

        Sopa torrada ab mandonguillas de perdiu y tófonas vigatanas. Ví: d'Alella,
   petita ardencia.

        Passa temps de costellas de non-nat ab vernilla menjívola. Ví: Priorat, ardencia
   benigna.

        Perdius ab cols. Ví: topacio clar de Montbrió (Espanya Tarraconense.)

        Plat Nacional y popular. Fabas ofegadas, ab menta y condecoracions de butifarra
   amonedada. Ví negre rabiós, de Montjuich.

        Llomillo agre-dols, ab such rosada de llar y moxarnons dels Pirineus. Ví:
   Púrpura Sublime. Priorat.

        Cap de senglar ab naps de Peguera (Berga.) Ví: Ranci, or vell. Montornés.

        Discos de llús daurats al foch líquit. Ví: Granatxa Celestial. Sitjes.

        Rostits. Galls dindis de Mallorca ab farciments Provincials. Ví: Ranci dels
   héroes, camp de Tarragona. Gelats: Vainilla y xocolate, ab neu de Siberia y Montseny.

        Café d'Arabia. Licors: Montserrat (Castell del Más) Ratafia y Benedictina,
   (Episcopals.) Fruyta: maduixas (de Santa Coloma,) peras de Berga.

        Lleminaduras. Forn de Sant Jaume. Aygua Fonts de San Just.

        Cigarros, puros y castos, de la Habana.

       Plorant y rient: Colecció de cuadros de costums y estudis   
       Emili Vilanova                                                  

     Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000


       Plorant y rient: Colecció de        
                     cuadros de costums y estudis
                         Emili Vilanova                          

                                        En Parladé

                                             I

        Va llogar lo pis del terrat; una esquifenería del sistema modern de caserío
   abreviat del orde de cria de canaris. A dins per tot s'hi topava: la cuyna era una
   miniatura com per guisarhi cou-dinar, ab la circunstancia de que quan s'hi havia de
   fer foch mes aviat eran calentas las parets de las patacadas del ventall que no pas
   encesas las brasas dels fogons.

        Part de fora tenia certa retiransa ab la casa de Margarida del Fausto. Una
   finestra voltada de brins de campanetas atapahidas de fullas; al costat la porta y
   dos grahonets forans per baixar al terrat; á dalt la xamaneya, petita com un
   escambell que, ben segur, anava plena ab una pipada de fum de tabaco, sino
   s'ennuagava. Adornavan lo terrat uns testos llargaruts fets de caixons dolents
   suspesos á mitj ayre de la barana, perque no fessin goteras, coberts al estiu
   d'aquesta riquesa que fins los pobres ne poden disfrutar: clavellinas, violers, matas
   de olorosa menta, aufabrega, Maria Lluisa, etc., pel regalo de la vista y del olfato;
   y pel consum ordinari, rumbosas tomaqueras y clapas de julivert, elegancia ó retórica
   dels freginats, adop y amparo de las pobrissonas patatas al caliu y del modest
   bacallá bullit.

        Y, res mes... es dir, lo cel estés per sobre ab sa blavor y sa llum; aucells
   anants y vinents, vols de coloms que tot sovint lo creuhavan, aurenetas xiscladoras y
   ratas pinyadas cap al tart, alegravan ab sa animació y companyia als estadants
   d'aquell departament enfilat de la casa.

                                             *

                                          *    *

        Lo lloguer potser era lo únich que li donava cert lluhiment de senyorío: cuatre
   duros al mes y l'enfilall de noranta cinch esglahons, que s'hi havia de fer tanta
   gimnástica com per pujar á Sant Geroni. Lo procurador de la casa n'estava emprendat;
   per cada estadant que li marxava, aburrit d'aquella ascensió fatigosa y de tant
   encongiment á dins que ni podian estirar lo bras per senyalar, l'encaria d'un parell
   de pessetas. Pero los llogaters hi desfilavan com aucells de passa, y ell mes
   encaterinat cada vegada del piset. No obstant, li va posar certa aborrició quan
   tingué de restablirlo á cuatre duros en lloch dels sis que'n volia l'any y mitj que'l
   va tenir desocupat.

        En Parladé's presentá en aquesta conjuntura, y com per circunstancias de familia
   havia de posar casa á corre-cuyta, lo llogá sense fixarse poch ni mica en las
   interioritats y defectes d'aquell joch de paciencia, ó caseta de Santa Llucia.

                                             *

                                          *    *

        Es un dirho entre nosaltres; lo de Parladé(2) no era apellido sino sobrenom que
   li havian tret per pobre, y que ell se l'havia guanyat ab sa llengua fastuosa y
   bessadora d'abundors y provehiments. La miseria ja li venia de sos antepassats; es
   dir, que com á pobre era noble de llinatje, y, ¡no ho volgueu averiguar! tristesas,
   malaltías, temporadas llargas sense feyna, l'ofici de capa cayguda, lo jornal
   escatimat, seguint los avansaments del sigle que cada dia ab sos enginys, al últim
   redimirán al infelís obrer, llevantli lo pa de la boca. Per sa ditxa, sustituhia las
   riquesas que li havia negat la sort ab las disbauxas de sa imaginació luxuosa y
   acaudalada, ab un geni pastós y de bon aconsolar ademés d'aixerit y encomanador
   d'alegrias y riallas.

        Tres pessetas de jornal no allargavan molt, considerat lo malgasto del lloguer
   de casa, la pesseta per la germandat, cinch rais del gas de la escala, etc., de modo,
   que si hagués pogut fer té tú y té tú, no li abastavan las divuit pessetas setmanals.
   Valga que quedava á deure un cop al forn, altre á la tenda, de quant en quant al
   taberner, y ab aquestas combinacions de crédit anava tirant fatigosament vivint
   felissos ell y sa mare y endeutats; fins que aquesta li va faltar, morint ab la pena
   al cor de deixarlo sol, abatuda per los dolors del mal y ab totas las cruesas de la
   miseria.

        La pobre no lográ disfrutar los bens y venturas que'l fill li prometia, logrant
   casibé, ab l'encís de sa paraula amorosa, ferli olvidar las escassetats que la
   rodejavan ab los miralls de ditxa que li posavan als ulls veyentlos propers y á punt
   de conseguir.

        Mes aquellas falagueras envejas d'abundor tardavan molt, no acabavan may de
   venir y'l noy la feya viure ab sas ricas esperansas. Li parlava d'una botigueta á
   Gracia ab son hortet, sas gallinas y sas flors; dels coloms manyachs y criadors; sol
   tot lo dia, aygua abundosa... un paradís en la terra ahont hi conseguiria la salut.
   Venia l'estiu desitjat y passava; la tardor, lo trist hivern y no anavan á Gracia. Lo
   paradís s'allunyava, 'l perdia de vista y se li enfosquia altre cop aquell mirall
   enlluhernador.

        Tornaren altre cop las alegrias de la terra; l'ayre's perfumava ab eixas olors
   alé de vida y de vigor; las plantas florian y'ls camps se matisavan; los aucells
   xarrotejavan enamorats; novas crias d'eixos cantarins senzills eixian dels nius
   confegint passadas y refilets. Lo sol hermosejava totas las boniquesas que veya
   escampadas arreu y desde la planta solitaria, als arbres poderosos, los hi enviava
   junt ab sa llum, ombra llargaruda com criat negre ajegut á sos peus per férloshi
   guardia d'honor.

        «¡Ay fill que moriré sense haver sigut felissa! Deu m'ha volgut pobre en lo mon
   per rebrem en la gloria. ¡Fillet! no t'escarrassis, hi ha qui pot més que'l teu
   amor.»

        «Esperéu.» Y li tornava á parlar d'aquell idili, fantasía de sa passió per ella,
   del hortet de Gracia gemat de flors; d'aquells ayres sanitosos; la salut retornada,
   la pau, l'alegría y'l seu dols amor... Ay! la Caseta blanca per tots anyorada y per
   tan pochs conseguida!

        Hi havia alguna cosa com de tirat caballeresch ó de palaciá fidel en aquells
   consols fastuosos y en aquell rendiment davant de la majestat d'una mare agonitzanta!

                                             *

                                          *    *

        Benehit sia lo temps que'ns fa vells, pero que'ns aconsola y minva'ls dolors més
   aguts del ánima.

        Prou la plorá á sa mare; quins sospirs d'anyoransa, quinas horas tristas y
   solitarias, quin cercar companyía en sa memoria... ¡benehit lo temps, que li feu
   agradosa y amiga del pensament aquella congoixa tornantli la imatje estimada, hermosa
   y placenta, ab la felicitat del just gosantla per una eternitat!

                                            II

        Qué havía de fer lo pobre, si la tristesa es de tant malmenar, mes que
   distraurers y al temps dolent donarli passada?

        La joventut es poch soferta y sap trobar aviat per las sevas desditxas, remeys
   benignes que adoban y fortaleixen.

        S'enamorá, y aqueixa va ser la cura suau y modificadora.

        Era'l dijous de Córpus; lo carrer de la Primpcesa semblava un estenedor de
   riquesas. En los pisos cobre-llits verts, carmesins, grochs, aperlats, tots de domás
   y tot daltabaix; comensant per las balconadas principals fins als balconets del cap
   de munt. Com s'hi recreyava l'ayre passanthi fregadís y manyach somoguent tantas
   finesas, y si s'hi delia la claror del sol besant y fent lluhir aquellas coloraynas
   de seda veritable. Fins los ancians posats en los balcons guarnits feyan goig y bona
   planta al costat del jovent festejador y de aquella brotada d'hermosuras que sembla
   que tingin senyalat lo dia de Córpus per esclatar. Quin embadaliment per la vista y
   quinas lleminerias pels cors enamoradissos veure la elegancia dels vestits clars y
   alegres, los rostres hermosos, escayents y agraciats ab sos ulls negres y brillants,
   feynejadors penetrosos, bocas frescas de color de maduixa y algunas petitas de la
   mida del pinyó.

        Quina abundó de clavells rojos, color catalá, y emblema del enamorament ardorós;
   quinas flaires vagorosas com de núvols invisibles, quina bellugadissa y espessor de
   caras guapas. ¡Jesús y que'n té de mérit Deu; com deuhen ser los ángels d'agraciats
   si tan per avall s'hi crian boniquesas de tal maravella! Quíns explendors de llum y
   de colors richs; quín ressonar magestuós lo de la Tomasa, quin repicar á goig en tots
   los campanars y quinas músicas llunyanas que baixan de la Catedral y s'acostan
   barrejadas ab cants solemnes y olors d'encens. Com retrunyen los canons al eixir la
   custodia sota tálem; sembla que'l Montjuich rompi á parlar y que cridi gloria ab sa
   veu potent per contribuhir á la festa anyal que'l cel y la terra barcelonina celebran
   avinguts per reverenciar al Santíssim Sagrament.

        Si com de fet s'ha de rodar lo mon y tornar al Born, te de ser baixant pel
   carrer de la Primpcesa y en diada de Córpus majorment; que s'hi te de passar ab lo
   cap descobert y fent moltas reverencias á dreta y esquerra, á dalt y á baix, que aquí
   y en lloch mes, s'hi ajuntan y conclohen tot lo seguit de bellesas y totas las pompas
   del luxo de las que se'n troban estergits y copias escampats en totas las demés
   ciutats y caseríos que poblan lo mon.

                                             *

                                          *    *

        En Parladé's trobava ben avingut y apler entremitj de tantas suntuositats y
   maravellas; era alló, aquells esplendors los que son enteniment sentía, aquella llum
   fascinadora de riquesa y de color, aquellas magnificencias escampadas á bell doll com
   si fos natural y avinent y d'us regular lo gosarlas y sentirlas ab la prodigalitat
   que Deu las criá, sens mesura ni escassetats y ab profit y per contentament de tots,
   sense divisió de sectas ni d'estaments pobres, ni richs, etc.; que aqueixa era sa
   filosofia alegre.

        Com los altres anys se'n va anar á casa'l paperer á veure la professo.

        -Ola, trempat, li va dir l'hereu de la casa donantli seguidament després del
   saludo un grapat de caramelos, ¿ahont vols seure?

        -Allí ahont vosté disposi, senyoret

        -Tu mateix. Digas al senyor Quim si't vol fer lloch allí davant.

        -No's mortifiqui, gracias; al senyor Quimet li agrada lo primer rengle per poder
   arreplegar caramelos. Veyám si algun día li trepitjaran los dits y que reclami luego.

        -Calla, plaga, que hi ha la seva senyora.

        -Si, que fa posat de mal geni; quina vermelló que te escampada per tot lo rádio
   de la cara: potser es un desitj de tomaquets. ¿Vols jugar que es ayguadera?... Ara
   ella voldria saber de que riuhen vostés. Ab lo seu permís, senyoret, me'n aniré á
   seure en aquell cap de tauló, que á la frontera d'aquí'l costat hi ha una noya... que
   si es cert que'ls moros vindrán y l'agafarán, trobi un de la religió seva que la
   defensi.

        -Té, donchs, obsequíala ab caramelos.

        -Moltas gracias, encara tinch tots los que vosté m'ha donat. Com que també penso
   regalarla ab confitura...

        De debó tenia rahó. En tot lo daltabaix dels rengles de las botigas no hi havia
   altra fesomia mes animada y graciosa que la de la joveneta que'n Parladé ab son bon
   ull havia descobert. Tots los procehiments del seu natural se pot dir que'ls tenia
   entre'ls ulls negres y la boca riallera per proclamar son bon geni. Las demés
   armonías de la cara, sobre un cútis moreno, també eran finas y de galan proporció.

                                             *

                                          *    *

        Potser feya mitja hora que estava sentat vora d'ella que encara no li havia dit
   cap paraula. Ab miradas prudentas y de reull anava fent la seva feyna. Venían á
   collas aqueixos mocosos del terrós, salta taulells, disfressats ab decencia,
   aixelebrats, toscos y desvergonyits, dihent gracias equivocadas é inconveniencias á
   las fadrinas. Al reparar aquella noya tant vistosa, feyan rotllo, li tiravan ginesta
   ab tota furia, convertint la galanteria en grossera mofa, etjegavan totas las
   impertinencias de la seva mala educació, se las reyan entre ells, y marxavan
   acompanyats del fástich y despreci de tothom, y ab la broma que s'otorgavan
   d'entramaliats yditxeros.

        -¿Qué volia que fes ab aqueixos poca criansa?li va dir en Parladé á la noya, si
   en aquesta hora ja es tancada la Casa de Correcció, y's té de fer un recurs ab paper
   sellat per férloshi entrar...

        Després... á que divulgar aquells secrets d'insinuació, aquella trassa
   enamoradora y la cortesia galana de'n Parladé. ¡Ay carrer de la Primpcesa y que be
   t'escau lo nom! Allí la va coneixer, allí la enamorá y allí en diada de Córpus va
   quedar per duenyo de sa voluntat y ella per reyna del seu cor.

                                             *

                                          *    *

        Passavan los gegants ab la cridoria de las criaturas, lo soroll de las trampas y
   lo guitejar dels cavalls; queya la ginesta com núvols desfets de pluja olorosa tocada
   pel sol, venian los balls de bastons, y's desplegava seguidament aquella pompa
   vistosa de banderas y gonfanons, en que l'or, la seda y'ls serrells enterbolian la
   vista; y las creus de la parroquia plenas de riquesas y de valors, ab desigual
   filera, cautivadoras, mes com á senyal d'alegria que com á simbol de redenció.
   Passavan gremis y corporacions, noblesa, caballers ab trajos llampants, ab atxas
   estesas y cabellera de foch; tocavan las músicas, l'ayre anava omplintse d'armonías y
   perfums, lo sol pampalluguejava rendit ab tants explendors y se'n anava á la posta. A
   una claror agonitzanta succehia altra claror tremolosa y emboyrada pels incensers;
   cants celestials se barrejavan ab aquellas olors que fugian de la terra; lo clero
   parroquial revestit ab capas entercas y fastuosas, pesantas de riquesa, en que l'or y
   la plata solzament donavan prou claror per desmentir al dia, y seguian los cants
   graves sino tristos dels capellans que la festa es alegre y de gloria y aixis ho
   abonan los Canonges ab sa presencia y millors galas y aixís ho solemnisa'l senyor
   Bisbe ab sas benediccions.

                                             *

                                          *    *

        Quan la Custodia havia passat va dir en Parladé á la estimada seguint agenollat:
   M'aixeco per prudencia y perque ha passat Nostr'amo. No estich perque hi haja tropa
   formada ni escuadrons de cavalls. Boy agenollat ho deya ab lo pensament, are li
   confio tal com puch: La tinch d'estimar que no me'n podré desvesar per un may mes...

                                            III

        En Parladé's presentá al cap de pochs dias á casa la Mundeta á declarar á sa
   mare la voluntat que sentía per la noya y obtenir al mateix temps lo seu consentiment
   per casarshi aixís que las cosas anessin bé.

        La senyora Calamanda era tot un tipo de dona de carrer, xerrayre, finestrera,
   ordinaria per temperament y per gala, ab un llenguatje viu, cohent, plé
   d'interjeccions deslluhidas y de mal sentir.

        -¿Tu't vols casar ab la meva filla? va preguntarli desseguida posant de banda'ls
   compliments y tractanlo ab despreciativa familiaritat. M'agradas per la empresa que
   has tingut; tu si que no necessitas marmessors ni home bó que t'ajudin. ¡En quin
   temps som! Quan á mí'm varen demanar per casarme van venir á casa'l pare y la mare
   d'ell. Son avi y un senyor de molt suposit á Barcelona los hi feyan costat. Tu't
   presentas sol y malmandat: aquí só, perque he vingut.

        -Ay padrina, que es aixerida, ja m'agrada'l seu geni. Dona, ab qui volia que
   vingués si no tinch ningú, ni pare ni mare.

        -Y donchs... anava á dir un disbarat. Senyor deteniume la llengua. ¿Y que no
   tens parents?

        -Si, senyora, que'n tinch, pero son á Cuba. ¿Que volia que'ls fes venir y que
   deixessen los negres á las cuadras sense ningú que'ls vigilés, xuclant las canyas
   dolsas, fumantse'ls millors habanos del caixó y ballar lo tango en compte de
   travallar mentres los cosins fessin la ida y vuelta?

        -Ay fill, ets massa aixerit, no fas per casa. Ja has obrat be no fentlos baixar.
   Quan los hi escriguis dígalshi que t'hi donat carbassa; que no tindrán de deixar als
   negritos per venir á casament. D'aquesta feta'l sucre anirá més barato q