Bocins de vida
(Aquesta novel.la de Pau Delmón, en realitat Joaquim Torres i Ubach de Mèxic, D.F.va ésser guardonada amb el Segon Premi de prosa en els nostres darrers Jocs Florals de la Diàspora Catalana, celebrats el novembre del 1995.) 
A tots amb qui he tractat durant el curs de ma vida com també als que no conec i potser no coneixeré mai. L'autor.
La "Mundeta" 
Quan la meva família decidí mudar de casa, vaig començar a recordar els feliços anys passats. Em vingué recança deixar aquells espais situats gairebé als afores de la ciutat. Encara que estigués urbanitzat, es podia gaudir de tenir a prop els camps de conreu, les hortes, on podíem anar a menjar codonys, omplir les butxaques de fulles de morera per a poder alimentar els nostres cucs de seda, fer voleiar els avions de paper, etc.
Darrera la casa hi havia un gran pati on hi teníem un llarg i ample galliner, amb aviram, conills rosegaires, coloms i espai suficient per a jugar, encara que plogués , doncs les cambres de dalt feien de sostre a bona part del pati.
Hi havia, a més a més, l'àrea de rentar on la minyona s'hi passava hores i hores fent bugada, doncs érem una munió de germans. La pobra, quan acabava, se la veia cansada. Però com que era jove, de bona salut, aviat es reviscolava i es posava a jugar amb nosaltres, fins que la mare la cridava per a endreçar l'interior de la planta baixa i, més tard, preparar-nos els berenars, després que tornéssim de col.legi. Sovint jugàvem amb els amiguets: l'Albert, la "Mundeta", l'Angel i altres. També amb els veïnets. Del primer, sols recordo que érem exactament de la mateixa edat. Encara el veig quan fèiem esgrima amb espases de fusta. Però com que poc després se'n van anar a viure qui sap on, ja mai més no n'he sabut res. Sols recordo que sempre deixava que jo decidís els jocs. Quan li deia que anéssim a menjar codonys, acceptava joiós, o quan li proposava anar a jugar a futbol al carrer de la cantonada, encara sense asfaltar, de terra rogenca suficientment dura per a córrer-hi sense quasi aixecar pols. M'agradava trepitjar terra, clar, quan no plovia.
La veritat és que em sentia identificat amb els espais i en dit carrer, si queies no et feies gaire mal. Des de tota la vida , caminar per la terra m'ha donat la sensació que formo part de la natura, potser per haver nascut en un dels poblets més antics , ja integrat com un barri més de la gran ciutat. El fet que vaig a contar fou molt trist. A vegades, quan més s'està fruint, quan, jugant, més et sents feliç i content, succeeixen els accidents.
Era un dijous a la tarda, quan no s'anava a col.legi. Aleshores, nosaltres i els demés amiguets i veïnets, ens reuníem al pati de casa, o al davant de la botiga que teníem, en l'ampla vorera, fent gatzara.
Com algunes vegades, aquella tarda ens ficàrem al galliner per a intercanviar-nos cosetes amb els altres veïns que teníem a l'altra banda.El meu pare féu construir l'àrea de l'aviram tocant al final de la banda dreta del gran pati. I com que a tots ens agradava acaronar l'ànec, els coloms que covaven, els conillets inquiets, allò era molt divertit. A més, per enraonar amb els veïns teníem d'entrar al galliner, doncs l'escala de la terrassa que donava al jardí dels veïns, acabava ran de la paret divisòria, a nivell del nostre galliner.
Per això passà el que passà, que no se'm podrà oblidar mai. El mur dels veïns paral.lel al nostre no tenia reixa. El nostre era més baixet i en tenia, i cada barrot finia en punxa, doncs quan no hi havia veí , sinó predis, almenys el nostre pati quedava protegit dels lladregots que volguessin saltar.
Els veïns, per a poder enraonar amb nosaltres, es quedaven al nivell de quatre o cinc esglaons de l'escala del seu jardí. Nosaltres, per veure'ns amb ells, ens havíem d'enfilar al nostre muret, dempeus, agafant-nos de la reixa. Aleshores podíem parlar amb els veïns quasi de cara a cara.
Quan tota la colla, agafats a la reixa enraonàvem animadament, de sobte vam sentir un angoixós crit de la Mundeta, que relliscà del muret i va tenir la mala sort d'enganxar- se la mà dreta amb la punxa d'un dels barrots. Fou, per desgràcia, a causa de què en el dit de la mà hi portava un anell que va quedar pres!... a la punta de la llança, quedant quasi penjada amb el dit destrossat.
Els seus xiscles encara els sento. Quan la vam poder desenganxar, el seu dit era un horrible penjall.
Pensar que instants abans jugàvem, pujant i baixant de la reixa, com havíem fet moltes vegades, tenint en compte de no punxar-nos, de forma que ens semblava normal. Simplement, era ambient de nois i noies, quan no es pensa prou, quan de vegades no es donen compte de les imprudències que es cometen, doncs, a pesar que la mare ens recomenava no hi pugéssim, ho fèiem. Sobretot, la Mundeta era molt llesta i molt atrevida, volia pujar, baixar, riure, guanyar-nos a tots. Aquella tarda va tenir la mala sort de relliscar!
Corrents fou portada a l'hospital, mentre tots quedàrem esglaiats, com si s'hagués ensorrat el món. La mare, la minyona, ens van prohibir terminantment tornar a jugar dins el galliner. Els pares de la Mundeta no van recriminar res als meus, però recomenaren que arrodoníssim la punxa dels barrots, per tal que no tornés a succeir una desgràcia com aquella.
El meu pare va demanar al propietari de la casa fer-ho de seguida, després d'explicar-li què va passar. Aquelles llances desapareixeren.
Però... per tota la vida, el dit de la Mundeta quedà monyó, des de la primera falange. Si no hagués portat l'anell no li hauria passat res, tal vegada una rascadeta. Hauria caigut a terra sense consequències.
Aquell greu accident va quedar gravat per sempre mai més en la ment de tots nosaltres... Res de jugar on hi hagués un possible perill. Potser, per primera vegada, en el nostre ambient coneguérem la dissort.. Respecte a mi, des d'aleshores, el meu aguditzat instint cerca d'evitar tota classe d'accidents. Sobretot els de la llar que, per desgràcia, són els més freqüents.
Els nens i els jovenets no es donen compte dels perills. Per això, les campanyes publicitàries sobre accidents de tota classe, els han assenyalat constantment a fi d'evitar-los el més possible. Si no es fessin, d'accidents n'hi hauria molts més. Sabem que en certes parts del món es dóna molta importància a la seguretat personal. En altres, no tant. I en algunes parts, quasi gens. Per això mateix, hem de solidaritzar-nos-hi i fomentar-ho. La vida humana ho reclama. Però molts no fan cas de res.
Com que avui en dia hi ha la tendència de molts pares joves a deixar que els seus fills passin les seves experiències, l'augment d'accidents, bastants d'ells mortals, ha anat endolant moltes llars.
En certa forma, és convenient que els petits vagin creixent i experimentant. Però és molt important que sempre se'ls vagi avisant que no es pot jugar on hi ha foc, vidres, etc. I que és perillós córrer per les escales, per les cuines calentant-se, encara que s'accepti que on hi ha l'home hi ha el perill.
Per mi, els perills haurien d'ésser demostrats mica a mica a petits i grans, construint reixes sense llances, cuines amb protecció on les olles i pots quedessin subjectats als fogons, per tal d'evitar que ningú no els pogués mai fer caure , ja que les cuines són molt perilloses, quan els nens, en general, jugant, sobretot, s'hi atansen, a pesar que les mares els diuen que no s'hi acostin, que es poden cremar.
Anteriorment a l'accident de la Mundeta, jugant davant de casa, a la vorera, dues nenes més grans que jo m'engrescaren que corrent em llancés als seus braços, posant-se amb les seves mans enllaçades, com si es tractés de gronxar-me en un trapezi. Amb tota bona fe vaig acceptar, doncs m'agradava jugar amb elles. Les primeres vegades tot va anar bé. Elles es divertien i jo em sentia gronxat amorosament. Però la darrera vegada que vaig llançar-me, una de les noies va deixar-se anar d'una mà i jo vaig caure de nassos per terra, sense ferida espectacular. Sols un nyanyo al front. Uns dies després ja ni me'n recordava. Però després del que va passar a la Mundeta, la meva ment va obrir-se. I com més anys han passat, més estic convençut que totes les construccions, totes les cases, tots els utensilis, s'haurien de fer pensant que no causessin perills.
Naturalment, hi ha accidents que són imprevisibles, totalment fortuïts, i d'aquests sí que hom no hi pot fer gran cosa. Per causa d'un que té molta pressa i condueix el cotxe a velocitat excessiva, manta vegada ha rebut un tercer que no hi tenia res a veure, a pesar d'estar atent circulant.
Però sí cal ésser molt acurat amb les màquines, les instal.lacions de gas i electricitat. Preveure les falles, eliminar-les, poden reduir molt els accidents.
Això cal que s'aprengui bé, per així sentir-se dignes de la seguretat i dignificació humana. és doncs, convenient difondre-ho a tots els nivells.
Sabem que quan s'és jovenet totes les coses van superant-se, si no queda un marcat per tota la vida. Estic segur que la Mundeta ha tingut sempre més extrema precaució.
Per l'observància que es tingui respecte els accidents, es pot creure que és un dels camins que l'home necessita posar-hi més voluntat i dedicació. 
Maria
Fou la primera presència amb l'eternitat. La mort de la Maria vingué sense fer soroll, resignadament per part de la seva família, acceptant els designis de Déu. Ella fou en vida , ben tranquil.la, feta per la pausa. El seu mirar i la seva veu t'invitaven a demanar que els angelets se t'emportessin cel amunt fins a tocar les portes del repòs etern.Al costat d'ella m'hi sentia com benaurat, com si res em faltés. Perquè mai més no l'he oblidada, he anat creient que hi ha sers que vénen per fer una presència i entornar- se'n ben aviat. Encara que per malaltia, avui costa bastant que una persona mori, doncs hi ha moltes més possibilitats de guarir-se, quan Maria morí no fou per causa que el doctor no pogués arribar a temps, sinó perquè el cor de la noia deixà de bategar.
Anys després, he acabat acceptant que quan a un malalt li toca morir, per més que se'l vulgui salvar, alguna cosa falla i el decés és inevitable.
En aquest planeta no existeix la vida eterna. No obstant això, hem de fer per maneres de construir el nostre estatge de forma que ens hi trobem bé, que se'ns faci agradable i positiu. Per això, cal estudiar, treballar, investigar tot el que ens envolta, per anar obtenint els secrets de la naturalesa i aplicar-los en benefici de la nostra salut.
La humanitat no cessa de defensar-se tant com pot i podem veure que el terme mitjà de vida d'ara és bastant més elevat que quan morí Maria.
La recordo molt bé, sí, i vull imaginar-me que la tornaré a veure, que ella i jo tornarem a ésser joves i podrem créixer fins que ens poguem unir, doncs em sembla que quan estiguí davant del seu cos inert, vaig sentir en el meu intern que una veu de protesta m'impulsava a dir-li com l'estimava. Sí, eren els primers amors d'infància i no volia deixar-me'ls perdre. Encara que borrosament, vaig imaginar que la desvetllava del somni i l'invitava a córrer cap a les nostres coincidències, deixant de banda totes les vicissituds per venir. Havíem de començar la nostra fugida com si fóssim dos estels, encara que tot això passés estant junts a casa seva i meva, esperant que el temps ens donés l'oportunitat de convertir-nos en companys per tota la vida.
Sempre m'ha agradat imaginar-me coses que són impossibles de portar a terme. Això ho tinc des de petit. I amb la Maria em passà. Però no he deixat de recordar quan, tornant a casa, després de despedir-me d'ella per sempre mai més, em començaren a caure les llàgrimes. Davant de les seves despulles, vaig fer el cor fort. La veig encara, abillada de blanc, amb la petita corona de flors ornant el seu cap..
Aquella i moltes altres nits, em sentia abandonat, sol, cercant en la foscor de la meva cambra, la "seva" presència, com si no hagués passat res.
Un xicotet com jo, poc menys de deu anys d'edat, impressionadíssim per aquella primera presència , sentia viva la figura que vaig estar contemplant en el seu llit mortuori. Amb la medalla de la primera comunió entre les mans, els cabells llargs, no deixava de commoure'm profundament.
Potser perquè no era de la xera com moltes de les altres noietes , contrastant amb el meu caràcter viu, inquiet, juganer, d'aquells que mai no estan molta estona al mateix lloc, m'agradava fer-li companyia, llegir-li contes del llibre que li va regalar la seva padrina, fins que em deia:
--Ja no llegeixis més, sents? --amb el seu somriure dolç, com si demanés perdó.
Jo li contestava que no em cansava, que m'agradava molt estar amb ella, llegint, comentant i rient, perquè també en sabia de riure.. Però no era com les altres. Les seves rialles semblaven murmuris d'aigua mansa, obrint de bat a bat les finestrelles del seu cor habituat a estimar sense coqueteries, sense subterfugis. El seu ésser era com era, m'atreia
la considerava una bona companya, d'aquelles que no et demanen res i a canvi t'ofererixen la seva amistat endolcida, demostrant-me que jo era el preferit, amb qui es trobava millor. Penso que vaig perdre un àn-gel , per això se'n va anar, abans que la seva pubertat s'obrís com un esclat i em demostrés que volia ésser la meva companyona.
Aquella primavera vaig notar, per primera vegada, el buit sense la seva presència física. Fins aleshores, jo entenia que només morien els vells, com el meu avi patern, que no arribà ni als seixanta anys. Per mi era molt gran i quan ens deixà vaig pensar que era natural que morís.
Però que una noieta d'uns deu anys --era un xic més gran que jo-- fugís cap al cel, no ho podia entendre. Ho trobava estrany, fora de lloc. I el meu esperit va començar a rebel.lar-se contra aquella situació. En el fons, sentia por de trobar-me un dia que també em morís així, de jovenet. On aniria? On era aqueix cel del que parlaven els grans? Per què em deien que quan s'arriba a vell un dia deixes de viure i te'n vas a l'eternitat? Per què, per què m'ho deien? Això tampoc m'acabava de convèncer. L'eternitat... què era que ressonava a les meves orelles, com si es tractés d'un immens espai on podria viure sense estudiar, sense fer res més que viure beatíficament?
Vet ací què significava haver perdut la Maria: la primera trobada amb l'inconegut , amb el misteri de la vida i de la mort. Per un llarg temps, fins després de canviar-nos de casa, sovint seguia pensant en la Maria, àdhuc vaig arribar a imaginar-me que un jorn rebria carta seva, explicant-me totes les aventures i viatges fantàstics que feia per l'eternitat, de la qual explicava meravelles.
De fet, era que les meves reflexions cercaven la conformitat per donar pas a l'esperança, pensant que ella no s'avorria allà on estigués,i que no la tenien resant per mi i per tota la seva família , amb les mans ajuntades, en posició... de prec.
Millor que es divertís, que anés d'un estel a l'altre i amb la seva bondat transformés els torts amb drets, que els nens i nenes, els joves i els grans l'escoltessin...
No vaig tardar gaire a creure que tot fou un somni, que no podia ésser veritat l'haver tingut al meu costat un àngel com ella. Fou quan vaig començar a donar-me compte que estava idealitzant la seva memòria d'una manera que no em portava a cap cosa real.
De tota manera, puc creure ara, que Maria fou el meu únic amor infantil. No hi hagué sentiments egoistes. Sols tendresa, immensa tendresa de noiet... 
Aquell Nadal... 
Amb el fred que feia, després del dinar celebrant la diada, ja cap al tard, els pares i els tres germans grans anàrem al teatre del Foment del barri, on el grup dramàtic representava els Pastorets.
Com era natural en aquells temps, significava tota una festa per a qualsevol família. No era com ara que tothom pot veure i sentir, dins de casa seva tanta varietat d'espectacles amb l'instrument de la ràdio o de la televisió.
Potser abans eren més sanes, més familiars, les activitats d'esbarjo, encara que també n'hi havia de dolentes. No es deia, com ara, que la gent estigués tan espantada. No obstant, penso que en tota època hi ha bo i dolent.
En el nostre estament, anar a col.legi, a la muntanya els diumenges, jugar a futbol, a basquetbol, excursionar, divertir-se fent teatre d'aficionats i altres activitats, ja era molt. Clar, a l'estiu anàvem de vacances, generalment a la costa. 
Quan els Pastorets s'acabaren, els tres germans vam sortir contents, joiosos. Eren molt macos aquells pastorets. Els pares ens miraven satisfets. Família unida, senzilla, disposada a asseure's a taula i menjar fins quedar ben satisfets. Perquè, això sí, la nostra mare deia que, primer que tot, és menjar bé. Ens podíem estar d'altres coses, però que el bon menjar no manqués a taula.
Quan estàvem tots reunits --érem nou comptant l'àvia materna-- hi havia molta animació. Fórem família nombrosa, amb uns pares que no es cansaren mai, per tal que els fills poguéssim estudiar.
Així, doncs, aquella formosa nit de cel estrellat, tots teníem una sensació d'eufòria, d'haver alimentat els nostres cossos i els esperits. Per cert que, arribant a casa notàrem que tot estava molt quiet, amb tots els llums encesos, la taula sense desparar, els plats, gots i tovallons com els deixàrem... però havien desaparegut les ampolles de licor! Una d'elles era de rom i la meva mirada es dirigí de seguida al plat en el qual, el meu pare, en cada festa grossa hi posava sucre, el ruixava de rom i, després, amb un llumí encès, prenia foc a la pila fins que es fonia el sucre: deliciós nèctar, que el meu pare repartia a cadascú amb molta cerimònia.
Mentre rememorava això, la germana gran exclamà:
--Mireu-vos-els! ací estan, adormits, quasi dalt de l'escala. Efectivament, els germans petits feien pila. El més gran tenia abraçats els altres dos amb l'ampolla d'un dolcet digestiu. Romania cadascú ben quietet, després de mig buidar el contingut del licor.
Tots ens quedàrem somrient. El més curiós fou que, a la cuina, trobàrem també a l'àvia, dormint profundament, com feia alguna vegada, per estar més calentona, gràcies a la cuina econòmica que estigué encesa tot el dia. No va vigilar els nens, com la mare li recomanà. La minyona se n'havia anat al seu poble a passar les festes fins després de Reis.
La mare, amb tota cura, agafà la petita, el pare el gran i la meva germana, al petitet. Tot fou realitzat silenciosament i els embriacs no es donaren compte de res. Dormien intensament, com si no haguessin descansat en dos dies.
Per què recordo aquella escena? Fou la primera vegada que veia que uns germans s'havien adormit d'aquella manera.El fet no tenia importància, almenys així ho semblava, però el pare, enraonant amb la mare, quan baixaren al menjador, exclamà: --Noia (així li deia) ja no podem deixar els petits amb l'àvia! Ja veus, la teva mare s'adorm i qui sap què podria haver passat. Sobretot, no essent-hi la minyona, encara més. En fi, sort que els donà per beure el digestiu, que bé prou els ha deixat ben tous.
L'endemà, a mig matí, tots estiguérem rient. Fins el pare feia brometa, qui més aviat era donat a fer-nos sentir la seva presència, encara que ens estimava molt i ens perdonava les nostres malifetes. Mirant-se els tres petits, els explicava com els vàrem trobar. I aquests, com que veien que el pare somreia, que no els reptava, ans el contrari els acariciava, els feia moixaines, començaren a riure, saltar i ballar. Era una prova de que no se l'havien passat malament. No obstant, la mare els preguntava si es trobaven bé, si no els feia mal el cap, si no tenien ganes de prendre un te de camamilla.
L'àvia va negar que no els hagués vigilat, però acceptà no veié com agafaven l'ampolla del digestiu i anar bevent a glopets, de l'ampolla estant. El més gran de tots va demostrar que tenia aplom, excusant-se en nom de tots, assegurant que ho van fer perquè tenien son i no es volien adormir fins que arribéssim nosaltres!
Els dies vinents tot era parlar del grupet dormint a l'escala. L'àvia, pel seu cantó, s'enfadava quan la germana gran li insinuava que també ella havia begut més del compte. Però com que la néta ho deia en to de facècia, i es posava a riure, les dues s'abraçaven, fins que l'àvia es cansava.
Si el fet d'aquella nit de Nadal no s'ha esborrat dels meus records, és que fou espontani, per l'alegria i la bonhomia que regnava a la casa. Un bocí més per a recordar aquelles ocasions que es viuen i s'accepten. Els petits també volen viure i passar estones de delectança.
Com que la mare, sobretot, procurava que tots nosaltres no beguéssim massa, per por de què ens fes mal, aleshores, els petits, en veure's sols, ho aprofitaren per fer una entremaliadura. L'ocasió fou seva i la saberen aprofitar.
Clar que molts diran, com el meu pare, que no es poden deixar sols, que poden fer maleses. De tota manera, sortí bé, no succeí res que fos greu, cosa que ens hauria dolgut molt. Aleshores, encara que ens ho prenguérem rient, no per això va deixar de ser un avís, per tal que en endavant els pares prenguessin les adequades precaucions.
De tota manera, en aquells temps, si bé també hi havia infants molt trapelles, endimoniats, bona part de nosaltres érem com la majoria: juganers, atrevits i valents, però teníem noció de no ser temeraris, encara que a les nostres edats no teníem gairebé idea dels nivells de conducta que existien i es repeteixen en els humans
Ho recordo, sí, doncs em va agradar veure , a més, les reaccions de tots plegats. Fou un fet anecdòtic, quelcom extraordinari dins la família, que donà motiu per a retreure-ho i comentar-ho faceciosament.
Ja no podríem dir que érem molt santets, pensarien els demés, com si fos un pecat sortir-se alguna vegada de la regla educativa. No diguis mentides, no peguis,no neguis, no escarneixis, no robis, etc., això sí no s'ha de fer.
Nosaltres, érem noiets; nosaltres, sí, volíem comportar-nos sempre com ens havien ensenyat
Ànima viatgera 
Fou com si s'estés projectant a càmara lenta, la visió de la figura del meu germà gran, venint de més enllà de la finestra que donava a un tros del gran jardí que tenien els veïns. Era al trenc d'alba, a les primeres clarors solars. La figura del germà anava viatjant de retorn, després d'haver anat a fer les seves aventures espai enllà.
L'increible era que volava horitzontalment, com els avions, com els actuals dibuixos animats de famosos defensors dels drets humans, que veiem al cinema i a la televisió.
El seu volar era meravellós. Avançava somrient, amb els braços estirats endavant, les mans juntes, com si es tractés de la proa d'una nau còsmica. A pesar de que el vaig veure venir de l'espai, se'm feia distant, com si fossin milers de quilòmetres que ens separessin. Però al cap d'uns segons va entrar. D'on venia, no ho sé pas. Potser d'algun lloc ignot. Però... no podia ser que el seu cos viatgés. Seria la seva ànima, que tornava per a incorporar-s'hi..? Fou possible que la seva ànima es desprengués d'ell i després tornés, si no havia mort?
Tremolenc, vaig estirar el braç fins el llit on dormia i, amb esglai, vaig tocar el seu pit prement la banda del cor, per a cerciorar-me si havia mort o no.
De moment em costà sentir que respirés, però en l'instant en què la seva ànima s'incorporava al cos, vaig començar a notar que es bellugava com si s'hi acomodés, fins que va girar-se d'esquena i la meva mà quedà separada damunt del seu llit. 
Aleshores baixant del meu llit, vaig atansar-m'hi i ben baixat, a cau d'orella, li vaig preguntar: --D'on véns, germà meu?
Ni em va contestar, per més que li tornés a repetir la pregunta. Estava dormint profundament, respirava i... en definitiva, això fou el que més m'importà. Se n'havia anat, com si l'anhel de l'home de volar pels aires lliurement com les aus, s'hagués convertit en una realitat.
Com que no me'n féu cas, vaig retornar al meu llit i, tapant-me el cap amb els llençols, vaig tractar de fugir de la presència d'aquella visió del meu germà, tot ell solet volant, sense immutar-se, sense cap neguit ni desesperació. Potser viatjava sovint i jo no me n'havia adonat mai, doncs, dormint com un soc, no podia veure res, crec. El més segur seria que jo somniés al meu germà volant No obstant, jo estava despert i el veia que volava! Estic segur que no somniava, però...
L'endemà, ja ben de dia, vestint-nos, li vaig explicar tot el que havia "vist", el que vaig fer, pensant que potser estaria mort. El germà escoltà la meva narració amb el cap cot, com si reflexionés. Quan vaig haver acabat, s'alçà i, sense donar-hi importància, em digué, un xic bromista:
--Et tinc enveja, veig que tens facultats de veure què faig quan dormo, oi noi? No, no recordo haver volat ni entrat per la finestra, com dius. Més aviat ho hauràs somniat i t'has pensat que estava despert, volant!-- I es posà a riure, mentre es cordava les sabares - --Pots creure que nosaltres volem pels aires quan dormim i després no ho recordem? Sí, efectivament, m'ha passat més d'una vegada que somnio que volo i que m'empaiten i no em poden atrapar o que jo persegueixo no sé què...Però sempre ho recordo i ara, que jo sàpiga, no he somniat pas...Hauràs estat tu. noi, qui somniava que em veies volar!
Com que teníem d'anar a col.legi ja no vam poder entretenir-nos més. Ho explicaria després a la mare. Allò era per a mi molt estrany, no ho podia capir.
Durant les hores de classe estava tan absort recordant la silueta del meu germà volant que, quan el mestre em preguntà si havia entès el problema d'aritmètica plantejat, em vaig quedar com un estaquirot. Crec que el mestre es va estranyar de la meva impassibilitat, però per fortuna meva, es dirigí a un altre alumne fent-li la mateixa pregunta i, en veure que tampoc sabia contestar amb encert , va resoldre tornar-ho a plantejar, probablement pensant que no havia estat prou clar. I com que ja l'hora de classe finia, va dir-nos que ho estudiéssim bé, per tal de deixar-ho ben resolt durant la propera sessió. La veritat, em vaig salvar d'una renyada, després de sortir tots de l'aula, com el mestre acostumava fer.
No obstant, en aquells moments allò no em preocupava. Volia esbrinar el "meu" somni, això era el tema principal d'aquell matí. Mai no m'havia succeït semblant cosa. Sí, moltes nits somniava figures, però difoses, que no podia pas identificar quan em despertava. La silueta claríssima del meu germà retornant per la finestra, qui sap de quin viatge, em tenia amb la ment concentrada, capficada.
Era com si, de sobte, s'hagués obert un món desconegut davant meu, del qual jo n'ignorava l'existència. Què podia pensar del vast món inconegut! Estudiant geografia m'havia assabentat que tot l'univers és molt gran, que mai no podríem recórrer les enormes distàncies, que allà, a l'espai infinit, hi havia milions i milions d'estels. Cosa que podíem observar durant les nits d'estiu quan, el nostre pare ens portava a la muntanya perquè veiéssim la meravella dels astres. 
Però del somni veient volar el germà, en volia treure l'entrellat. Em preguntava si s'havia d'estar dormint per a veure l'invisible (?). Jo no sabia com raonar-ho, ni com es podia descriure un "fet" semblant. Uns quants anys més tard vaig endinsar-me en les qüestions espirituals.
Però mentre, la inquietud no em deixava tranquil. Pressentia, això sí, que no en podria treure l'aigua clara. Potser perquè era massa petit per a entendre-ho. Clar, com que de sempre he estat insistent, fins a obtenir la resposta clara, perquè m'agrada arribar al fons de les coses, encara que llavors i ara moltes no les entengui massa, quan vaig tenir ocasió, li vaig exposar a la mare. Ella em féu:
--Mira, fill, en la vida hi ha temes que mai no els podrem entendre, que se'ns presenten i ens semblen estranys, que no pertanyen al nivell de les coses que toquem i veiem com són. El teu somni és un de tants misteris que la nostra condició de sers humans no entén. Cal acceptar-ho, desistir de fer averiguacions, doncs... on les pots fer? Fou un somni o fou veritat? Pensem que l'esperit existeix i tu el tens, probablement molt viu, captes amb molta sensibilitat el que potser altres no veiem. 
La vaig entendre a mitges. Que la visió que tinguí fou real, estant despert, no somniant... significava ésser un privilegiat, un vident? Si estava adormit, fou un somni com un altre. Total, per sempre més he tingut la sensació que sí vaig veure la figura espiritual del meu germà retornant... 
Que recordi, mai més no he tingut una visió tan clara. Ara, després de tants anys, m'ho miro i penso que estem dins, més ben dit, en la superfície d'un globus, d'un planeta que té totes les qualitats per a l'habitatge de tota mena d'animals, d'arbres i plantes, d'aigües, de foc... que és el nostre, el que tenim i tindran totes les futures generacions... Vivim en aquest planeta, en la seva part externa, oi? Doncs, encara que no ho puguem veure, constatar, la part interna de la nostra existència, tal vegada sigui la més important i la més perdurable.
Qui sap si una altra nit, despert, veuré volar la immaterial silueta d'algun dels meus. M'agradaria, no ho demano, sols ho penso. No obstant, quina il.lusió em faria! Tal vegada em confirmaria que no estava dormint quan, de jovenet, em va semblar veure volar al meu germà gran...
El diccionari, breument, diu: "Vident: Persona afavorida per una presumpta revelació sobrenatural , especialment una aparició." Vaig tenir-la? Vaig estar somniant, encara que tingués els ulls ben oberts? O... prenguem-nos-ho com una aventura indesxifrable, naveguem per on les incògnites poden inquietar-nos, encara que després d'estar-hi bategant hem de deixar-les córrer!
De tota manera penso que fou molt interessant, ja que amb el temps m'he sentit suggestionat pensant que potser hi hagi mons com el nostre, on qui sap si hi poden arribar les ànimes que deixen el seu cos mort aquí...
Ho considero interessant, fa sentir-me alleugerit del pes que tenim i que no ens deixa volar cap a l'infinit, que potser és el veritable món que un dia coneixerem.
Això em fa estar tranquil, ara que ja tinc molts anys de viure, perquè no sento cap temença i angoixa si fos ver que es pogués navegar pels espais...
Ans al contrari, n'estaria joiós. Pels anys que em restin de vida en aquesta terra benaurada, en aquest planeta que té la virtut de poder ésser habitat, crec haurà valgut la pena d'arribar-hi, de prendre part en l'avenç de la construcció d'un món sociable, on els humans ens puguem sentir un dia totalment agermanats...
No oblidem que destí, encara que indesxifrable, ens fa obrir els ulls per a reflexionar respecte a la grandesa de l'univers, aqueixos espais infinits que són, tant si es vol com si no, l'admiració del més incrèdul.
L'ànima viatgera del meu germà... ­volgué que jo la veiés com retornava.. o fou fantasia dels meus sentits? 
El nostre gat negre 
El que no se m'oblidarà mai, fou el fet real protagonitzat pel nostre gat negre, que teníem a casa. La mare no era partidària de tenir gats, ni tampoc gossos. Però a tots els germans i també al pare, ens agradaven molt. Quan no teníem un gos, eren dos o tres.
De gat, la mare, en tolerava un i prou, per força de majoria. Sempre intentà fer-nos veure que els gats porten moltes malalties.Encara que no ho enteníem, la mare tenia raó. Però com que moltes famílies, en totes les generacions, en tenen, doncs són molt útils, perquè la seva sola presència en una llar fa foragitar rates i ratolins, la mare ho consentia per creure-ho convenient.
En canvi, quan adoptàvem gossos, doncs ens feien molta llàstima si, per no voler-los, es quedessin al carrer, llavors la mare no hi posava resistència.
El gat, el gran protagonista, repeteixo, no ens el va regalar ningú, ens el trobàrem a casa, ben petitó. I a casa es quedà. Ja feia temps que el teníem i s'havia anat fent gran, lluent, viu com una centella. Encara que els gats tenen astúcia felina, molt instintius, com els grans animals de les selves, el tigre, el lleó, el lleopard, reconec que el nostre gat era molt prudent. Mai no es va enfilar damunt de la cuina. Esperava sempre que li déssim el menjar. Quan et mirava amb aquells ulls tan rodons, semblava que em volia dir que li parlés, que li fes moixaines i..tot seguit el sentia roncar.
Aleshores, agafant-li les potes davanteres, li deia què m'havia passat , o el què pensava. I ell em contestava amb els seus miols armoniosos, quasi imperceptibles.
Com que no el masegàvem mai, quan el buscàvem o se'ns atansava, ens feia refrecs. Era molt amic de tots nosaltres, sobretot dels més petits. Tenia presència, un cos llarg i molsut, vigorós, que donava goig mirar-lo. Els seus salts eren ràpids quan el fèiem jugar amb la piloteta de goma. Els seus gests flexibles, a l'ensems eren secs i destres. En un girar i obrir d'ulls, el veies dalt del mur del pati del darrera la casa. Allí es quedava una bona estona, fent marramaus victoriosos, mirant a un cantó i a l'altre, com si esperés la gateta que estigués enamorant.
Potser feia quatre anys i mig que vivíem al mateix carrer, quan la meva mare va decidir canviar-nos de casa, després que el negoci de la botiga fracassà. El meu pare es trobà atrapat, quan hi hagué una forta baixa del preu del vi, havent-lo comprat unes setmanes abans a preu altíssim, per haver escassejat la collita. Altres comerciants del ram van recórrer a la importació a preus molt més baixos. El negoci hagué de vendre tot molt per sota del seu preu de cost. Fou la seva ruïna. 
Per aqueixa causa, després de voltar i voltar, es feren tractes amb el propietari d'una caseta sola, restaurada, d'un carrer més ample, de lloguer més reduït, amb el mateix nombre de cambres, però amb un pati molt més petit, on ja no podríem seguir tenint coloms, conills, gallines, ni jugar-hi amplament.
Doncs, bé, quan arribà el jorn del trasllat, un diumenge al matí, la mare ens cridà als tres grans, i ens digué:
--Com que demà ja ens canviarem, us recordo que a la nova casa no podrem tenir animals. Recordeu que la llar és més petitona. I també, que el propietari prohibeix tenir-ne.
Aleshores, la mare ho aprofità per a dir-nos que fóra prudent no tenir-hi el gat. Com que ella era molt enèrgica, molt sensata al mateix temps, de molta lògica convincent, com que sempre sabia el que es deia, en la convocatòria familiar vingué a dir- nos:
--Fills meus, hauríem d'anar a deixar el gat lluny d'ací, ja que cap veí no el vol, perquè ja en tenen, ningú no vol tenir dos gats, m'enteneu?
Tothom havia rebutjat adoptar el nostre! La mare ens instruí que l'hauríem de posar dins d'un sac d'arpillera i deixar-lo anar més al nord, o provar qui se'l volgués quedar dins del mercat nou que hi havia allà.
Com que teníem molta confiança en la mare, com que sabíem que no podríem deixar el gat davant de casa nostra o en els camps d'enfront, on de nit corrien els gossos, vam creure que si no el podíem regalar a cap veí, fóra millor tractar d'oferir-lo a la zona que la mare ens havia indicat.
Així ho projectàrem i, sense dir més paraules, callats, muts, tristos, aquell matí els tres grans el posàrem dins del sac, sortírem al carrer i esperàrem el tramvia. El cobrador ens deixà pujar, encara que sentí els miols que feia el pobre gat. No tinguérem que demanar-li per favor que no ens fes baixar. Li diguérem que l'anàvem a regalar a uns amics del nou mercat. Quan baixàrem, ens atansàrem a algunes botigues, oferint el nostre "negre". Així li dèiem.. Ningú no va interessar-se per ell. Aleshores, no tinguérem més remei que deixar-lo dins la plaça prop d'una parada de peix, pensant que per l'olor, el gat s'entretindria i nosaltres podríem escapar, sense que ens seguís. També el factor de trobar-se en un lloc desconegut, ajudaria a fer-nos fonedissos.
Efectivament, així, com si juguéssim a fet a amagar, tot va anar com una seda.
Com que feia quasi un dia que no li donàvem menjar en la quantitat habitual, era raonable que cercaria qui li'n donés. En el fons pregàvem que algú el veiés tan airós, de bona presència, i se'l quedés, doncs en els mercats sempre hi han rates i ratolins.
Corrents i de pressa, com es diu, tornàrem a casa, també en tramvia, per a no deixar rastre. De tota manera, jo, il.lús de mi, mirava endarrere amb la inútil esperança de veure com el gat corria vers nosaltres. Però no fou així i, quan baixàrem del tramvia, poc a poquet, respírant a fons, ens convencérem --clar, per a acontentar-nos-- que el nostre estimat gat ja hauria trobat un nou ambient per a seguir vivint.
No obstant, ens feia molta pena, recança, pensar que podria trobar-se amb dificultats per sobreviure. Però, ho confesso, durant el trajecte, vaig sentir l'impuls de baixar i anar fins a la plaça i recuperar el pobre gat. Els meus germans també ho havien pensat, encara que més valia que el deixéssim d'una vegada, abans d'anar a la nova llar, doncs si l'hi portéssim i després ens volguéssim desprendre d'ell, hauria estat més difícil, ja que coneixeria el nou lloc. I com que la mare no ho hauria volgut, per por del propietari, millor que fos així.
Quines tribulacions tinguérem en aquelles hores! Me'n sentia culpable. El cor m'ho deia, m'ho reclamava, però, noi, nosaltres no podíem decidir res, eren els nostres pares qui ens instruïen com s'havien de fer les coses.
Havent-lo deixat a la plaça nova i per tant, no coneixent on aniríem a viure, el gat, si tingués ganes de seguir el nostre rastre, se li faria impossible, no sabria on anar. I com que de tornada també agafàrem el tramvia, encara més. Per tant, ens vam començar a resignar que ja no el veuríem mai més. Amb el cap cot, reconeixent havíem comès una malesa, un tort, encara que necessari, arribàrem a casa, sense gens de ganes d'esmorzar, d'enraonar, ni menys fer xivarri!
La mare, que ja ens esperava, tot posant roba a caixes de cartó, aixecant el cap ens donà un cop d'ull i, veient que el meu germà gran portava el sac embolicat sota el braç, va córrer a fer-nos un petó i una abraçada a cada u, estarrufant- nos els cabells, fent-nos moixaines amb molta tendresa, ben suaument.Perquè, no obstant ser molt estricta i decidida en les coses que s'havien de fer, li sabia greu haver hagut de prendre aquella determinació, no per ella, que era partidària de no tenir animals a les cases, sobretot a les ciutats, sinó per nosaltres, que ens havíem desprès per força del nostre estimat gat negre!
Després d'estar arranjant paquets, vora migdia, ja quasi ho teníem preparat tot, per a anar-nos-en l'endemà al matí. Dinàrem sense esma. Durant l'àpat no es sentí cap veu, tots estàvem com absents, com si estiguéssim empresonats. Sepulcral silenci. Un jorn com aquell fou insòlit, doncs normalment, mentre menjàvem, comentàvem les nostres entremaliadures, ens discutíem, però normalment l'alegria festejava la taula.. Vam acabar de dinar poca estona després i, refugiant-nos en el menys visible racó del menjador, tractàrem, no obstant, de distreure'ns. Aleshores, la germana gran, amb veu melosa, ens explicà contes, dels que havia llegit recentment, cosa que sabia fer molt bé, gesticulant i imitant els personatges. Aquella nit, quasi ni vaig aclucar els ulls. Les hores se'm feren llargues, inacabables. No volia dir res al meu germà, perquè aleshores ens hauríem posat a enraonar i podria haver estat pitjor. I és que entre el problema del gat i l'haver de canviar-nos, em sentia nerviós.Quan el pensament no té aturador, es fa difícil tranquil.litzar-se. Pobret, pensava, ja no li faríem més carícies, ja no hi jugaríem ni li donaríem menjar! Quins nens l'adoptarien? Qui el comprendria com nosaltres , que el vam tenir des de petit i era molt de casa, encara que li agradés anar pels jardins del darrera...?
El nostre pare , de bon matí ens vingué a despertar. A ell tampoc li agradaven els canvis, era home que s'arrelava allà on vivia. S'assegué als peus del meu llit i començà a fer-me pessigolles a les plantes, ja que jo era més petit que l'altre fill i demostrava ser més considerat amb mi, encara que a tots ens estimava per igual. Em tenia, això sí, certa deferència. En canvi, el gran, com que sempre havia demostrat ser destre en moltes coses de mecànica i tenia enginy per a arreglar-les quan s'espatllaven, es veia diferent de mi. Jo era una mica massa somniador i un tros massa esvalotat.
En fer-me pessigolles, em vaig despertar. El germà ja s'havia llevat de seguida i cap a baix s'ha dit! En canvi, jo, normalment era més dormilega i em tardava bastant a desvetllar-me. De moment no em recordava de res, ni del gat, ni que teníem d'anar-nos-en a residir a l'altra casa. El pare m'ho recordà suaument, estimulant-me, amb bones paraules, que em vestís, doncs sabia què representava per nosaltres , sobretot per a mi, l'haver hagut d'abandonar el gat.
Em vaig vestir. La mare recollí els llençols i la flassada i tot seguit el pare es posà a desmuntar els llits. Tot semblava un enrenou per demés interessant, si no hagués estat que teníem una espina clavada Clar que ens feia una mica d'il.lusió el canvi, així coneixeríem un altre ambient. Això sí, ressentiríem el menor espai del pati de la nova llar. 
Per fi, vingueren els del trasllat. Semblava que no podia ser, però mobles i utensilis van anar enquibint-se als dos vehicles dels transportistes. Va cabre tot en un sol viatge i això ens féu guanyar molt temps. No obstant, encara que moltes coses anaven protegides, perquè no es trenquessin els miralls, els vidres i la vaixella i no s'abonyeguessin les olles i tota una colla d'estris: recordo es van trencar uns quants gots i res més.
El muntatge fou feixuc. Uns mobles cabien bé a l'estança de les noies. En canvi els quatre nois haguérem de dormir a la sala i alcova, l'àvia en una altra ben petita i els pares en la més gran..
A la casa, tot era nou, parets i envans acabats d'empaperar. Tota la planta baixa era, en conjunt, molt més petita que la que vam deixar. Però no hi hagué més remei. El negoci de la botiga no havia anat bé i, després de vendre'l, encara els pares quedaren endeutats per anys. Per tant, des d'aquells moments s'hauria d'estalviar. 
El col.legi no quedava més a prop. Seguírem anant-hi fins acabar el curs. Després, s'haurien de buscar altres més econòmics i a ser possible més a la vora. El pare ens digué que hauria de treballar més hores, àdhuc alguns diumenges, a casa, portant la comptabilitat d'un parent de la mare, cosí germà del meu avi mort. Allò fou la base de la nova vida que ens esperava.
La primera nit de dormir-hi, ens sentírem tot estranys, fins que, passat els dies primers, començàrem a familiaritzar-nos-hi. Després, tímidament, vaig tractar de conèixer l'ambient del carrer, doncs essent més cap al centre de la ciutat, era més tranquil. La cosa que m'agradà més fou que tot el tros de l'illa del nostre carrer encara no estava asfaltat.
Enfront de la casa hi havia una fàbrica de caramels i bombons (més enllà una botiga de queviures). Un dia m'hi vaig atansar fins a la seva porta, que algunes vegades tenien oberta. Com que m'hi estava ja força estona, se'm va enterar l'encarregat qui, sortint a veure què volia jo, va dir-me:
- Mira, noi, si vols treballar aqui hauràs d'esperar uns anys, eh? Ah! no et creguis que sempre , els que hi treballem ens agradi menjar caramels o bombons. Tots els que hi entren, al cap de pocs dies ja no volen menjar-ne més, doncs els deixem que se n'atipin força, fins que diuen prou!
També, a la tarda dels dijous, una colla de nois venien a jugar-hi futbol, cosa que m'agradà molt. M'hi vaig ajuntar. Aleshores, ja em començà a agradar el canvi de domicili, no era tan negatiu. Clar que no hi havia camps enfront, ni hortes, ni arbres fruiters, ni codonyers, ni fulles de morera. Ara em sembla que vaig tenir aviat esperit d'adaptació, cosa molt convenient i necessària, si una família vol reviscolar- se, si no s'abandona i es resigna a portar la creu dels revessos soferts en determinats períodes de l'existència.
Així els pares, sobretot la mare, havien decidit el camí que ens portaria, temps a venir, a gaudir, altra volta, d'un benestar, deixant l'estretor en què ens veiérem sotmesos, encara que mai no vàrem passar angoixes pel menjar, ni tinguérem necessitat de demanar prestat per a cobrir el migrat peculi. La mare era una gran administradora, el pare un incansable treballador.
Seguint la narració, potser feia uns quinze dies que havíem estrenat casa, quan succeí el fet que ens deixà perplexes, de tant que ens sorprengué a tots i produí un canvi en els conceptes que teníem de certes coses i fets de la vida. Va modificar, realment, l'apreciació que poguéssim tenir dels miracles.
Una tarda, encara hi havia força claror, de sobte, del petit pati es van sentir uns miols insistents i familiars, fins que, al cim del mur, vam veure, astorats, una ombra negra que remenava nerviosament la seva llarga cua! Però....però si era el nostre gat! el nostre gat que ens havia trobat! Els que estàvem presents en aquells instants, ens quedàrem de pedra, sobretot la mare. A mi, l'emoció em féu fer un crit com d'esglai i d'alegria!... Ja quasi ni hi pensava, solament a les nits, quan anava a dormir, em venien esgarrifances de remordiment per haver-lo abandonat.
Encara que ens dèiem que no era possible, que no podia ser, que era un fantasma, dalt de la paret feia mèus insistents el nostre personatge, perquè ho era, encara que fos un animal irracional, és a dir que no fos una persona! Allò semblava màgia, bruixeria, misteri de misteris! Però... era real, palpable! Se'l veia triomfal, vencedor solitari de la cursa d'un rastre perdut!
Sí, l'havíem deixat, creguérem que mai no ens podria seguir! Tornant-ho a analitzar una i altra vegada, ens repetíem:
--Ho recordem bé, no? Anàrem i tornàrem en tramvia. Per tant, no podia ser que s'orientés!
Certament, el portàrem dins el sac, no tocà terra fins que fórem al mercat, com ho féu per a poder aparèixer? Allò sí fou un fet insòlit. De la plaça del nord a la nova casa hi ha una bona distància. Com sigui que fos, primer havia d'haver arribat al vell domicili. Després, ja no li devia costar gaire seguir , amb l'olfacte, les encara presents emanacions volàtils dels nostres cossos , ja que sortírem a peu de la casa vella fins a la nova.
Però... com va arribar a la casa vella? Aquest fou l'enigme! Però el gat estava allí, altra volta present! Quan el tinguérem als nostres braços acollidors i el començàrem a acariciar, quina sensació tenia de veure's altra volta entre nosaltres! No importava que portés el pèl ben brut i aspre, encara que estava molt més prim i que els ossos se li toquessin, els seus miols s'endolciren i el roncar del seu cos es féu persistent, exhalant alegria immensa en el respir, mirant-nos a tots, ensumant-nos, tractant de correspondre a les nostres moixaines.
Pobre gat! Tan lluent que l'havíem deixat i tan flac que es veia! La mare fou la primera que va anar a la cuina per a donar-li un tros de peix que havia quedat del dinar. El gat l'engolí de pressa, en uns instants i, aixecant el cap entenguérem que en volia més. Pobre gat! Se'l veia cansat, brut, però ben content, demanant-nos amb la mirada i els refrecs que ens feia, que el deixéssim quedar, que no el tornéssim a treure! Tots ens miràrem la mare. Ella no sabia com explicar-s'ho... després de tants dies, quan ja ni se'n recordava que l'havíem deixat, abandonat allà al nord, a la plaça, desconeguda completamnent... La mare, en veure'ns expectants seguia exclamant, com era possible que ens hagués pogut trobar? L'instint dels animals és un misteri, sobretot si es tracta d'un gat. La mare se'n feia creus, però somreia!...
Rodejant la mare, estiguérem esperant la seva decisió de si el gat es quedava per sempre més amb nosaltres. En les nostres mirades s'hi podia endevinar anhel, ansietat. No es necessitaven paraules.
La mare, suaument, s'apartà de nosaltres, anà cap al menjador i vam sentir, des del pati, com monologava, com si tractés de convèncer l'àvia.. Com sempre, sols li demanava la seva opinió, doncs qui decidia en les coses domèstiques era ella. Pocs moments després vingué i, amb posat com de resignació a l'ensems que reflexiu, féu:
--Si és així, si ha tornat, a pesar d'haver fet el que férem per tal de no tenir animals, complint el compromís, em penso que no podem rebutjar-lo, ja que ha fet l'impossible per retrobar-nos!
I... mirant-nos amb tendresa, com si ens volgués dir a tots nosaltres que teníem raó, ens abraçà solemnement i exclamà amb un llarg sospir:
--Ens el quedem!
No vaig saber mai si el propietari de la casa se n'assabentà o no, però el gat es quedà amb nosaltres, fins que es va morir...
Aquesta història encara em commou. No sols perquè fos un fet extraordinari, protagonitzat per un animal. Haig d'acceptar degué haver-hi una forta atracció magnètica entre el gat i nosaltres, que no em sé explicar, però segurament existí.
Potser l'aire, les olors, van afavorir, a còpia de donar voltes i voltes, que trobés la casa vella, després de tot. El seu deambular degué ésser ben feixuc. Clar que el seu instint d'orientació... fou màgic! A l'ensems, no podia deixar de cercar aliments per on fos que els trobés, a més de descansar, dormir en qualsevol raconet. Segur fou per a ell una veritable odissea.
Moltes vegades, amb els germans, conversant del mateix ens fèiem la mateixa exclamació interrogativa: Fou possible que deixéssim algun rastre? Quins foren els moments en què trobà i reconegué les nostres sentors? Per què no deixà de cercar-nos, si després de dies i dies no ens trobava?
Encara que feia uns quinze dies ens havíem traslladat, la veritat fou que ens retrobà, incansable. Mereixia el premi de quedar-se. Li férem una mala passada. No podíem pas pensar que fos tan valent, tan coratjós. Encara ara, després de tants anys que han passat, el recordo amb admiració i simpatia. S'ho mereixia. Ens pertanyia. Era nostre i ell volgué ser-ho per sempre.
I ho demostrà. Ja refet, lluent i net, demostrà la seva identificació amb la nostra família, d'una manera indissoluble, a l'ensems que inexplicable.
Què li havíem donat, que fos tan fidel? Mil preguntes podria continuar fent-me, però es pot ben bé creure que són fets que no deuen passar gaire sovint. Segur no fórem els únics que puguin contar una cosa semblant. Però... de totes maneres, té una explicació raonable?
Diguem que fou quelcom extraordinari dins del cercle familiar.. Respecte a mi, allò em començà a indicar que la vida és tot un misteri, misteri meravellós, no per tenir-li por, no per tractar de defugir els seus efectes, sinó acceptar-la, lloar-la , fent- nos mereixedors de la sort que hem tingut de venir a viure-la, de gaudir de les seves propietats immenses, de poder conreuar la terra, fabricar objectes que ens serveixen per a obtenir millor benestar, millor facultat de raonament, d'estudiar, d'arribar a magnituds inacabables, d'aprendre tantes coses, altres sentits, pulir fins fer-ne art profund , la nostra llengua nadiua; intercanviar idees i poder contemplar el cel i exclamar una i mil vegades, que l'univers ens envolta, que no estem sols, ja que en formem part; que l'espai té i tindrà sempre els seus secrets, però que ço precisament ens fa tenir l'esperit ben despert... 
Encara que sabia ben poc de moltes coses, em vingué una mena de pruïja per entendre el llenguatge del diàleg. La necessitat m'obligà a donar més valor a tot el que em semblava en tenia, ser acurat, no ser exigent.
Sembla mentida, doncs, que el cas del nostre gat negre m'estigués obrint els ulls. D'aleshores ençà no he oblidat l'atenció que mereixen els que es perden i no troben el camí, els que no saben com reconstruir la seva vida...
Si tothom pogués recordar com jo algun fet com el que acabo de descriure, seria meravellós. Fa sentir respecte pensar que, si un animal com un gat pot sentir tanta fidelitat per uns sers humans, què no hauríem de sentir per cada un de nosaltres? No hauríem de sentir admiració i respecte per a tota la humanitat?
Fer "campana " 
Per primer cop en la meva vida, vaig fer " campana ", vaig deixar d'assistir a l'escola. Tot per la meva passió pel futbol, que ja tenia des de molt petit, i que encara em dura. Jugar darrera la pilota fou un dels plaers més arrelats en mi. Tant és així, que una tarda vaig quedar amb uns nois com jo, per l'endemà al matí anar a jugar uns partits a uns camps molt grans, que eren propietat de l'Ajuntament, dels que es deia es convertirien més endavant en una immensa plaça , per on coincidirien diferentes avingudes, que foren perllongades, formant anells i retorns, tot plegat per a fer molt més viable la part nordest de la ciutat.
Clar que si anava a jugar faria campana! Puc assegurar que em feia recança... però la passió pel joc pogué més, en aquella ocasió. La meva consciència, ja em deia prou que no estava bé. Però jo em prometia quefóra per una sola vegada. En el fons, volia demostrar a aquells companys que jo era molt hàbil en fer gols...
Vaig jugar molt i em sentí cansat, rendit, com també els altres. Ser davanter i fer gols amb la bona punteria que tenia, em posava content. Però com que el temps passa sempre, no ens vam donar compte que ja era molt tard i s'havia de tornar a casa de seguida, almenys arribar abans que el meu germà gran; que també anava a la mateixa escola. 
A la meva edat, haver-me desviat cap als camps era un xic perillós. Si em passés alguna cosa, si quedés coixejant d'una patada, si alguns vagabunds em robessin la motxil.la... En aquells temps no portàvem rellotge de polsera. 
Així les coses... quan vaig arribar a casa, vaig tenir la sensació que ja m'esperaven perquè el meu germà feia estona havia tornat, i, al costat dels pares, estaria amb cara circumspecte. Suat, vermell de cara, esbullat, devia tenir una presència inusual. Però encara vaig voler dissimular el meu retard i la meva aparença, intentant passar cap dins de casa; el pare va aturar-me suaument:
--Què vols fer, noi? Que no dónes cap explicació d'on has estat tantes hores sense haver anat a col.legi? 
Vaig mirar al meu germà, i aquest abaixà el ulls.Clar, ell va haver de dir que jo no havia anat a l'escola. Per tant, era just i correcte explicar la meva entremaliadura, a una edat que ja no era gaire dispensable mentir. Una vegada confessat, la mare intercedí i evità que fos el pare qui apliqués la pena. Dos diumenges sense anar a la muntanya i sense menjar postres. A més, escriure cinquanta vegades que ja no ho faria mai més.
Les postres no m'importaven massa. Escriure cinquanta cops el mateix, tampoc. Però deixar d'anar a la muntanya d'excursió, això sí que em dolgué. Tot ho vaig acceptar, doncs m'ho tenia ben merescut.
A la muntanya hi anàvem el pare i els tres germans grans. Els petits es quedaven amb la mare, mentre feia el dinar. No era molt amiga d'excursionar, preferia quedar-se feinejant, com feien moltes mares en aquells temps. També anàvem d'excursió amb alguns amics, guiats per altres més grans.
Ara, en l'època que vivim, els pares, en general, surten amb els fills petits. Les mares van a on van els marits i els fills. Després, el matrimoni va quedant-se sol, perquè els fills de catorze i més anys, prefereixen, com és natural, anar amb els amic i amigues. 
Aquell càstig fou ben suau. La mare era molt estricta, però tenia el cor de... mare, no desitjava res més que la nostra felicitat. Sempre que li era necessari punir, tots compreníem ho feia pel nostre bé. 
Dos diumenges sense veure els pins, ni baixar a les fonts per a beure aigua fresca, sanitosa, sense collir branquetes i còdols als llits dels rierols, que sempre m'ha agradat endur-me'ls a casa... doncs em sembla me n'emporto un minúscul símbol de muntanya...
Així es va acabar el cas de fer campana, per primera i darrera vegada. Vaig prometre que mai més no ho faria, sense deixar de jugar futbol. Tant és així, que vaig estar a punt de demanar permís als pares per a formar part dels juvenils d'un club, però encara era massa recent el cas d'haver fet campana; però més que res perquè els estudis no m'ho permetrien. Per això m'ho haurien tret del cap i també per por de quedar nafrat dels genolls, dels peus i d'alguna altra part del cos.
Seguint, doncs, la petita versió del tema de la campana que vaig fer, l'endemà, quan vaig entrar a col.legi, el director, a qui tots els alumnes atrevits i burletes motejaven d'amagat "el cera", perquè el seu rostre tenia el to blanc de les espelmes, no em preguntà res. Solament va romandre més d'una hora al meu costat, observant la meva conducta, com responia a les preguntes que m'estava fent el professor de geografia. Sortosament per a mi, aquella assignatura m'agradava molt i, a més, aquell matí tocava analitzar els estats d'Europa. Com que me'ls sabia força bé, no vaig fallar en res. A qui no li plau conèixer món? Es bonic saber quins són els rius principals, quins idiomes parlen, etc.
"el cera" no volgué demostrar-me estava assabentat de la meva aventura futbolística. Però jo, després que s'acabaren les classes, vaig anar al seu despatx. Era preferible, almenys, sincerar-me, dir-li la causa d'haver fet campana i demanar-li em posés falta en el calendari d'assistència per dit motiu, a més de fer-me fer, també, un treball a casa, o a la classe, que fos extra.
Quan li vaig haver explicat tot, em digué que la falta era doble, primer, per no haver assistit a la classe, segon, per no haver avisat un dia abans, per escrit dels pares, que no hi podria anar l'endemà per equis motiu familiar. En canvi, elogià la meva sinceritat i m'afirmà amb vehemència --somrient-- que la mentida no és bona ni per a un ni pels demés. Després, tot cerimoniós, m'indicà que en uns quinze minuts més tornés a veure'l, perquè volia donar-me un sobre per tal que el fes a mans del meu pare. Mentre l'agafava, la meva mirada es posà envers el director, com volent demanar m'expliqués el motiu. Amb aire de bonhomia m'ablaní, amb el cor meu esperançat.
No puc oblidar aquella escena, doncs es tractava d'una relació director-pare, que no tenia res a veure amb les cartes informatives anteriors dels estudis que cursava. Tenia, almenys així ho pressentí, molt a veure respecte la meva conducta. 
Ja a casa, vaig córrer a presentar-me davant el pare i, amb la solemnitat del cas, entregar-li la carta, esperant que la llegís i després m'expliqués, almenys, el seu contingut. 
Però... oh decepció! El pare introduí la carta dins el sobre i no deixant de somriure'm , digué: --"Gràcies, fill L'aniré a visitar." Mai no vaig saber què deia la carta ni si va anar a veure el director. Per la mare, vaig enterar-me que la carta fou cremada Vaig quedar-me astorat! Com era possible que el meu pare fes una cosa així? Què de greu li digué que no me'n pogués enterar? El meu primer impuls fou d'anar a parlar amb el director... però fou una reacció momentània. Hauria estat un acte indegut. No hi tenia cap dret. Després de donar-li voltes i voltes, vaig deixar-ho córrer, no preocupar-me'n gens ni mica.
Solament puc dir que, des d'aquella famosa carta, el pare em tractà diferent, és a dir, semblà que em considerava suficientment espavilat per capir temes per damunt de la meva edat. Això m'agradà molt, doncs abans em parlava de coses més senzilles, repetint-les per a fer-me-les entendre bé, quan jo ja les comprenia prou.
Aquest petit episodi de la meva vida , causat per haver fet campana, va anar formant part important de l'arxiu del meu caràcter en formació. Reconec que, per cada entrebancada soferta, en sorgia més voluntat d'enfortir els meus passos. Em convencia que, anar-me fent gran, era 
una joia amb dos signes constants: a) l'interrogatiu. b) l'afirmatiu. A pesar de creure's un, en qualsevol nivell d'edat, que hom sempre pot sortir-se de tot... 
Els entabanadors 
Una tarda, tornant de col.legi amb el meu gemà, com que jo caminava més de pressa que ell, de sobte em vaig donar compte que estàvem a uns vint i tants metres dedistància. Em vaig girar mirant enrera per a esperar-lo, com a voltes passava i tornàvem a anar bastant junts. Quan fèiem el recorregut de casa a l'escola o viceversa, quasi ni ens dèiem res. A ell li costava enraonar, perquè era molt callat, com taciturn. En canvi,jo preferia saltar i córrer.
Aquesta vegada, els meus ulls, instantàniament s'obriren com si volguessin sortir de les òrbites, ben astorats els meus sentits, doncs copsaren que al costat del germà hi havia un home en l'instant precís que aquest darrer li oferia una bosseta, segurament amb caramels! I el meu germanet, que era un llaminer de primera, li allargava la mà per a agafar-la. No sé com, però vaig fer, amb totes les meves forces, un crit desesperat, dient-li que no acceptés l'obsequi, cosa que afortunadament va fer i, apretant a córrer, arribà al meu costat esbufegant.
Ell, que era més gran que jo, deixar-se enlluernar per uns caramels! Ell, que m'havia de vigilar a mi, per poc hauria pogut caure en una futura trampa.. Això, jo no ho sabia ben bé en aquells temps. Més endavant em van explicar que hi havia homes i dones sense escrúpuls que, primer es feien l'amic fent regalets i, quan ja els noiets o jovenets els tenien confiança, els invitaven a visitar el local o pis de l'organització. Després, se'ls emportaven lluny amb l'excusa de fer una excursió, per a convertir-los en uns lladregots perdularis. El mateix feien amb les noietes i jovenetes, però per a una altra finalitat: portar- les a un altre país, secretament, convertint-les en prostitutes.
El desconegut, després de fer uns gests de fracàs, va travessar les vies del tren i es fongué lluny més que de pressa. Al germà no li vaig retreure res. Era tan llaminer, que no va tenir cap escrúpul d'acceptar la bosseta. Gràcies que va reaccionar a temps, i no passà res. 
Sols vaig dir-li que jo mai no acceptaria res de desconeguts, perquè em semblaria que m'entregava. Per entre mi vaig pensar que ningú no regala res i menys aquells que siguin desconeguts. Vaig prometre-li que no diria res als pares. Si per cas, que fos ell mateix qui els ho contés.
Arribàrem a casa un xic deprimits. El meu germà, sense embuts ho confessà tot a la mare, detall per detall, elogiant la forma de portar-me, quan li vaig fer aquell crit esglaiador. No sé, però jo hauria preferit que ambdós guardéssim el secret, decidint, per sempre més, vigilar que ningú no volgués aprofitar-se de nosaltres, de la família. Em semblà hauria estar millor callar, doncs no desitjava que els pares d'aleshores en endavant, es posessin neguitosos. 
Al veure, però, la noblesa del meu germà, vaig sentir-me alleugerit de la seva culpa. Vaig quedar content que ell fos qui ho expliqués, tal com va anar. Quan el pare tornà del treball, la mare li digué que li havia d'explicar un conte... I abraçant-nos a tots , ho contà com si no tingués cap importància, com si fos una recompensa col.lectiva tenir uns fills com nosaltres... 
Tots els fets que ens anaven succeint, arrodonien l'esperança de què sempre ens ajudaríem uns i altres. La gran família, d'aquesta manera, es sentí reforçada. Els meus pares, doncs, podien estar ben confiats, respirar tranquils, ja que tenien els dos nois "grans" cada vegada més disposats a vetllar per una indissoluble trajectòria. Encara que al llarg dels anys cadascú formés la pròpia família. L'estimació, el sentit de germanor, superaria totes les dificultats. Els pares, un dia ens deixarien, però els fills seguirien el camí d'ajuda mútua, que tanta falta fa quan menys un s'ho espera. Començaven, doncs, a surar els valors familiars, el sentit precís d'ajudar-se quan fos necessari, tractant que tots arribéssim pels nostres propis esforços a millorar les nostres posicions socials. Si érem així en aquells temps, passant els anys, ja joves i amb responsabilitats, sabríem més i més consolidar els nostres objectius de vida, sense descuidar, clar, l'ensenyar a aquells que no sabessin, ja que la superació personal també es basa en tractar que els demés puguin superar-se. 
Quan de petit i de jovenet s'aprenen aquestes formes d'entendre la vida, es pot dir que ja es tenen els fonaments consolidats, encara que això no signifiqui aconseguir fer-se rics i viure en opulent grandesa. No, això no es considerava triomfar. En canvi, tenir voluntat per a viure bé, independitzar-se i, si era adient, tenir com un bell objectiu ser útils a la societat, àdhuc encalçar una situació benestant, significava que també s'havia de donar lloc a la cooperació, procurant que els altres no oblidessin el dret dels demés a lluitar, també, com nosaltres, per al seu avenir.
La sana ambició no es mou per enriquir-se a base d'explotar o d'esprémer els demés. La sana ambició d'ensenyar, de dirigir-se a la societat, de crear fonts de treball, de formar equips, de guarir malalts, de defensar a l'acusat, sia justament o injusta, aixecar empreses, transformar el treball, produir eines, que disminueixin o anul.lin l'excés d'esforç corporal, és tota una voluntat de saber viure amb la satisfacció de guanyar i deixar guanyar.
Enaltir el benestar dels pobles, de l'individu, no s'ha de rebutjar, ans el contrari, s'ha de posar a la pràctica, al mateix temps que es promou l'exemple. Clar que no s'ha de fomentar que pul.lulin els que volen viure a l'esquena dreta dels demés. Com tampoc retirar l'amistat a tots aquells que, per excés d'optimisme, sofreixen revessos en la seva vida. Se'ls ha d'ajudar per tal que no siguin uns fracassats. Alguns, pel seu mal cap, per no tenir interès en administrar els seus esforços, volent estirar més el braç que la mànega, a vegades, presumint de gent triomfadora, rebenten el propi i aliè patrimoni. Sens dubte, cadascú, de la seva vida, en pot fer el que vulgui. Però els demés no ho han de pagar.
Així, aquells jovenets que érem nosaltres, es prometien encalçar nivells i coneixements, a l'ensems de restar fidels a la vida progressiva, amb llibertat, amb pau, dins la dignitat i la integritat de principis.
D'aqueixa faisó anàrem creixent, entrant als anys que sempre, o quasi sempre són difícils, principalment perquè no se sap ben bé si ja s'està arribant a l'edat de les concrecions, dels realismes. O si també l'incentiu dels somnis ha revolucionat els projectes que hagin anat sorgint del magí de cadascú.
La persona que és conscient de les transformacions que viu durant les successives etapes de la seva vida, si les analitza, si les sap endegar amb la finalitat d'anar sentint que l'acaronen els resultats, pot semblar-li que viu una emocionant aventura. Aleshores, si alça la mirada, veurà que la vida humana col.lecciona constantment històries d'herois i d'heroïnes , de malvats i de perversos, d'indiferents i d'aprofitats. Però, sobretot, es donarà compte que la immensa majoria de persones, neixen, viuen i moren sense sortir-se de l'anonimat, aparentment sense alterar el curs de l'existència quan, en realitat, són els factors bàsics que promouen l'interès dels primers. 
La mestra 
Com sempre succeïa, per haver-nos traslladat de casa, en el següent curs escolar, els pares decidiren canvi d'escola, més a prop de la nova llar.On m'inscriviren, vaig aprendre molt. Pocs alumnes, un director molt bona gent i dos mestres més formaven el professorat. El director ensenyava diverses assignatures. Tenien tots, una manera d'explicar els temes, ampliant- los, de forma que els alumnes, en general, acabàvem entenent-los força bé. Jo tenia tirada per la gramàtica, la història, la geografia, el francès.. per això fa molts anys que sé m'agrada molt la comunicació. En aquella època no hi havia aquesta ciència en els programes d'ensenyança, ni molt menys la informàtica. 
Per a anar a l'escola nova havia de fer mitja hora de camí. Això m'agradava molt. Quan abans anàvem a l'escola del "cera", havíem de fer com quaranta cinc minuts, bona part per carrers amb cases velles, antigues. A la nova, hi havia més camps encara no urbanitzats, que tenien més llum, més aire de poble. L'escola, no obstant, estava voltada de casetes amb carrers acollidors i nets. A l'arribar-hi, ens venien ganes de saltar i ballar, sobretot a mi. Amb el canvi gaudírem d'un escenari urbà més agradable. No sé què ho feia, però cada vegada que canviàvem de casa , el panorama esdevenia més atractiu. La nostra curiositat era natural. Ens semblava que coneixíem un altre món, això que era la mateixa ciutat. 
Vet ací que, un matí, a l'arribar a l'escola, el conserge ens anuncià que el director s'havia posat malalt, però que ens esperéssim a la classe fins que arribés un mestre substitut. Passà una hora, res. Alguns condeixebles --tot nois-- començaren a cansar-se d'escriure frases a la pissarra, fins que un tirà el guix enlaire, l'altre l'imità, acabant llançant-nos-els divertidament. La tabola ja estava engegada. Arribà un moment que la batussa esdevenia inaguantable, pel brogit dels guixos i els xiscles de tots plegats. Semblava que s'ensorrés el món. Jo no sé com vaig caure en aquella batalla, doncs jo no era així. Com que els demés ho feien, rient, jugant... com que no hi havia ningú que ens fes seure i estar quiets, el rebombori excitava els sentits i jo no vaig ser insensible a la situació. 
De sobte, ben poquet a poquet, va obrir-se la porta, apareixent una mestra, rossa com un fil d'or, de mirada dolça i acollidora. Sense immutar-se, ni fer cap crit comminant-nos que cadascú segués , s'arribà a la pissarra, borrà tots els gargots i, dolçament, ens digué:
--"Nois, continuem." I, obrint el llibre del director, corresponent a gramàtica, continuà: " L'altre dia la classe va quedar aquí, en els verbs irregulars. Si bé el director ja us ho va explicar, com ho té assenyalat, avui us havia de fer preguntes sobre el tema. Però no ho farem. Tornarem a començar, repassant junts el que vau aprendre. Demà passat hi tornarem, però ja veient que ho heu après bé."
Jo no sé què va passar aquell matí. Tots restàrem asseguts, quiets, extasiats i bocabadats , veient com ens anava ajudant per a comprendre millor les classes següents d'altres matèries. Cada matí teníem classe amb un sol mestre. Com que n'eren tres, a cadascun el teníem dos cops a la setmana. Així no es perdia temps anant d'una classe a l'altra.. Amb els llibres de text, el quadern de notes, el llapis a la mà i la goma d'esborrar, podíem fer, en tot moment, les preguntes que volguéssim. Jo en vaig formular una. Es tractava d'una qüestió que no vaig entendre prou bé amb el director. Vaig pensar que amb la mestra ho aclariria. Ella, veient la precisió en què jo exposava la meva incomprensió, atansant-se'm, m'abraçà i, aleshores, li semblà que també havia d'abraçar a tots.
Aquesta actitud, d'un prompte contacte, féu que m'enamorés d'ella d'una forma inexplicable, com si ens hagués baixat del cel un angelet acaronant-nos, fent-nos moixaines, manyagueries. I nosaltres, almenys jo, ens semblà com un somni, deixant-nos amorosir, embadalits, per la seva manera tan dolça de tractar-nos. 
Crec fou "el primer amor" que vaig sentir. Des d'aquells instants, tots anàvem nets i polits a classe, ni un guix ens queia a terra, contestàvem destrament. Havíem reaccionat de forma positiva. Ens fèiem, àdhuc , la competència. Crec que la majoria de nosaltres aprenguérem més aquells mesos que vam tenir-la de suplent, que no en tots els anteriors. Així es varen anar confirmant en mi les idees que foren el principi de les meves reflexions: que els humans hauríem de conreuar bones relacions. 
Els dies, matí i tarda, em semblaven lluminosos, encara que a voltes plogués a bots i barrals, fes fred humit i ens haguéssim de posar jersei, abric i bufanda, botes, guants... tot per a poder arribar a l'escola!, on hi havia bona calefacció, com si estiguéssim a l 'estiu.
Si alguns estudiants m'esteu llegint i us ha passat quelcom semblant, us diré que us ha arribat l'hora d'enamorar-vos de les vostres professores, si és que en teniu alguna que s'ho mereixi, com aquella bona i dolça que ens esperonà a tenir interès per l'estudi, gràcies a sentir per nosaltres comprensió, per la nostra condició de jovenets que estàvem ansiosos de tracte amistós. I si és que no viviu durant la classe amb l'interès que aquesta requereix, al no sentir-vos compresos, no desespereu. Més endavant trobareu la recompensa, quan us relacioneu amb noies que van també a altres col.legis o en el vostre, penseu que una d'elles pot ser la vostra futura esposa, la mare dels vostres fills. Tracteu-les bé, encara que elles confiïn en vosaltres. O si us defugen, respecteu la seva decisió. Alguna, potser, us voldrà estimar, desitjarà que li parleu, que aneu junts, intercanviant coneixements. I si et diu, amic lector, que t'ha somniat, és que pensa molt amb tu, essent això molt bonic.
Les companyes d'estudi són molt xamoses, joganeres, perquè, en el fons, moltes d'elles són de la pasta d'aquella mestra rossa, de qui em vaig enamorar. Amor impossible, clar, però no per això menys fantasiós. En l'edat dels somnis, potser és el que es necessita, per a gaudir i sofrir els primers batecs sentimentals.
Esteu, uns i altres, nois i noies, jovenets i jovenetes en l'edat dels esbojarraments, dels tremolors, dels somnis, de les timideses, dels sobtats i fracassats atreviments. Tot és com una mar blanera i dolça, quan les coses sembla van navegant soles, però també, quan sembla s'abismen, sense saber com és això, quan un es troba que ha perdut el sentit de la realitat. és quan s'ha de tenir la voluntat de no creure's que s'ha caigut en l'abim del desfici.
I és que en aqueixes edats vostres, els dies de sol brillant i els de les nuvolades, són freqüents, ja que moltes vegades no se sap què vol un o què li està passant al seu esperit, descontrolant la ment.
No us espanteu, tot anirà passant. No us prengueu com una confirmació el que sols és un petit joc amorós, quan la noia que us agrada us fa mutis, no us diu res, ni quasi us saluda. Si tampoc n'hi feu cas, si tot no és joc, la noia us buscarà, per tal que no us quedeu tan tristos. Tot és conseqüència de la vostra edat. 
En canvi, jo estava enamorat d'una mare de Déu baixada del cel. Podríem dir-ne, era el procés del despertar a l'altra fase de la vida. Voldria dir-vos el que ella ens deia, parlant de les noies: --"Són nines trencadisses, les heu d'admirar, però no masegar. "
Podríem considerar ara que, en aquells temps, la mestra era una persona molt avançada, que parlava dels sentiments amb molta delicadesa. Segons ens feia entendre estàvem en l'edat dels somnis, que per res del món deixéssim de somniar, però que tot ho consideréssim dins la seva fase, que al llarg del temps s'aniria convertint en una diferent realitat, això sí, si sabíem ser nobles, respectant aquelles noietes i jovenetes, delicades com formoses roses de jardí. 
Eren temps que no s'obliden tan fàcilment. Encara que alguns condeixebles meus, quan veien noies d'altres col.legis no podien deixar de burlar-se d'elles, quan passaven vora nostre. Volien jugar- hi com si fossin nines, fent-les enrabiar, tractant de pessigar-les, si es distreien o es deixaven. Sempre hi ha hagut entremaliadures amb nois i noies, entre jovenets i jovenetes, entre homes i dones. Però aquells que les molesten, sense que elles ho vulguin, no pensen en l'endemà, quan ja seran grans, quan tindran filles.
L'estructura fonamental de la dona és una realitat, ella voldria i vol igualtat de tracte, respectuós, comprensiu, per la seva mateixa condició.. No, no hi pensen molts jovenets, joves i grans, no reflexionen, perquè creuen que l'home és superior a la dona. Quan sempre, des que el món és món, la dona ha demostrat que té l'enteresa que li ha donat la naturalesa de ser conducte meravellós dels naixements. 
Tornant a la narració de la mestra, us diré que ens féu veure, amb unes quantes paraules, tot això que us he estat dient. Tant és així, que una tarda, després de la classe, va explicar-nos la seva història, què li succeí quan tenia com uns quinze anys. S'enamorà del seu professor d'una manera massa confiada. Però el mestre, quan va copsar que aquella alumna se'l mirava embadalida, un dia, sortint de l'escola, li va dir que no somniés quan el mirava. Ella en tingué una gran decepció. Es va sentir avergonyida De fet, ell la va compadir, renyant-la, al mateix temps que l'aconsellava que no fos tan confiada, que pensés més en els estudis i es deixés d'enamorar-se d'un professor bastant més gran que ella. Un cop acabat el curs, la que després seria mestra, ja no va veure més al professor.
Anys després, la mestra conegué un jove que l'enamorà i es casaren. En aquells temps que vingué a l'escola per a suplir el director, ja era mare de dues criatures i era la dona més feliç del món. Va reconèixer, al final del seu relat que aquell professor fou tot un cavaller.
Reflexionant tot el que ens explicà, encara ara no sé per què ens ho va contar. Dir-ho als seus alumnes, tots jovenets... quin cas tenia? Però, pensant-ho bé, crec fou una falsa història, una mentida generosa, per tal de fer-nos comprendre que les noies són més enamoradisses que els nois i que sempre corren més perill. Que no se les ha de provocar, ni deixar-se convèncer per elles quan diuen que estan molt enamorades.
Afortunadament, fa molt anys que existeixen les escoles mixtes. Gràcies a això, les relacions de companyerisme entre nois i noies ha representat un bon avenç, un magnífic progrés. Actualment, des de molt petits els dos sexes tenen tracte diari en la majoria d'escoles del món. Les relacions amistoses arriben en bastants casos, a ser germanívoles. Per això, els amors impossibles són més calmats. Si una noia no correspon a l'amor d'un noi, aquest podrà passar uns dies o potser uns mesos amb inquietuds, però després s'arronsarà d'espatlles, tractarà de distreure's i poc a poc tornarà a xiular, pensant preparar-se per al futur. 
Una vegada més diré que aquella època fou meravellosa. Vaig tenir l'avinentesa de viure-la. Visqueu la vostra, doncs, no us faci por, ni tingueu massa dubtes, encara que aquests són els que ens fan trobar sovint la llum, quan la fosca persisteix.
Munt de camins 
Pensar en les passions, primordialment l'amorosa, pot semblar que és inevitable, però si es vol, no ho és. Quan s'arriba a l'empresonament de la voluntat del ser humà, és més difícil de vèncer, encara que no impossible. 
Fer, doncs, per manera d'evitar enredar-s'hi significa guanyar una dura batalla dins d'un mateix. Però... no podríem enfocar-ho d'una altra manera? No podríem acceptar que les aventures de la vida s'han de viure, sí, mes no convertir-les mai en un joc de trampes, que t'empresonen, t'encadenen, com si fossis un condemnat? Serà més prudent no anar acumulant amargors, remordiments per tot el que s'ha fet malament durant el curs d'una vida? A quin preu voldrem pagar , passar de les passions sanes a les insanes? Es poden sostenir, aqueixes darreres, de forma contínua, o acabaran a qui les abraci?
No, no podem córrer el risc de perdre el sentit dels somnis que, quan s'és jovenet, es van tenint. No hi ha suficients energies per viure amb el neguit al cos i a l'ànima, doncs s'acaba amb l'existència. Llançar, per tant, al foc els nostres valors superiors, és rendir-se davant l'evidència de saber-se esclau, condició ignominiosa, quan es tracta d'un ser racional, com som els humans. Tots aquells que no senten remordiment per tot el que han fet malament, no poden viure respirant profundament. No saben el què els passa, però tenen fredors en els sentiments i la gent s'aparta d'ells, els aïlla, els fa el buit.
Si amb el temps s'adonen que les seves actituds no foren correctes, sinó egoïstes, àdhuc manta vegada perverses, el seu sofriment pot començar a ser intens, a mesura dels anys. Aleshores, per què deixar-se endur per insanes passions, per què fer-ne una rutina, que burla les passions sanes d'altris, aprofitant-se'n, ja que la víctima s'entrega cegament? Ignorem que les passions sinceres són febles com una fulla caduca? Que l'amor no coordina, a voltes, quan sols cerca entregar-se, sentint que posseeix? Clar que els que no són correspostos han de caure en la desesperació. Alguns, potser sí sofreixen en diferent grau d'intensitat, si la seva passió no és cega... A més, poden esperar de l'altri que viuran la més meravellosa relació...? L'obtindran encara que imprimeixin en els seus moviments intensitat i entrega, per tal de convertir la passió en una fusió perdurable, curulla d'èxtasi indescriptible, delirant?
L'amor d'aqueixa faisó és com si el subjecte o els subjectes estiguessin vivint sense saber on els portarà, deixant-s'hi lliscar, per anar caient en la profunditat dels abims ignots, dels quals no podran sostreure's, perquè des del principi es sentien atrets d'aqueixa mena d'amor.
Crec, amics meus, que la condició humana té, pot perdre, conservar o recuperar els seus valors, ja que quan es neix es porten latents i, a mesura que es va creixent es manifesten consistents, elevats, senzills. Per què, doncs, es deixen arrossegar fins a convertir-se en uns esmaperduts, anant a raure qui sap on?
Hem de reflexionar, per damunt de tot, que ser conscients de saber-se lliures, al mateix temps que sentir-se entrellaçats, porta caminar per valls i muntanyes, superant dificultats, aconseguint guanyar cada vegada més temps, per tal d'encalçar metes clau. Quan s'està en aquestes edats dels tretze als dinou anys, és poderós el grau de recuperació que es té, encara que un es cansi molt. Si se sap triar el camí, doncs n'hi ha un munt, no obstant no ser cosa fàcil, es té molt de guanyat. Si s'examinen moltes de les ofertes de camins, el que cadascú triï, pot ser el que més s'adigui a les personals inclinacions. 
Per què enumerar-les? Són tants com humans existim! Cadascú haurà de trobar el seu, el principal. Perquè tothom, durant la seva vida, n'haurà d'abraçar uns quants que el facin sentir necessari com a persona dins el món dels vius. Per cadascú, doncs, els camins bàsics que faci seus, seran únics, no n'hi haurà cap d'igual.
Així, és congruent no voler comparar-se amb ningú. Fa que hom es pugui mantenir lliure. En la vida, no tot comença i acaba en les passions amoroses. Els camins de l'amor són immensos, meravellosos. Però n'hi ha d'altres que són molt importants també, com per exemple, el camí del treball. és tan necessari com el pa que es menja. Sense treballar, quan s'està en l'edat de poder-ho fer, el ser humà se sent decebut, marginat. Clar que pot buscar-se'n de treball, clar que el trobarà! Pot ser un treball propi, col.lectiu, d'empleat, etc. La qüestió és emprendre'l, fer que creixi i serveixi. Sempre serà una gran jugada, per més modesta que sigui. Hi ha tantes professions, és tan ampli el món de les activitats que fa possible no perdre l'esperança d'encarrilar-se en alguna de forma preponderant, o tenir-ne més d'una, com passa en alguns sers que són hàbils en més d'una professió. 
En molts casos, francament, és necessari formar equip, per molts motius, perquè un sol no podria realitzar el que entre un conjunt és possible portar a cap. 
Per això l'home viu en comunitat, primer per no romandre sol, isolat i perquè ens necessitem uns i altres. 
Així, trieu, aneu pel vostre camí, però no us negueu formar equip, doncs s'ha de tenir present que l'home, sol, està ben sol i gens acompanyat Clar que és molt important tenir llibertat de decisió i, ni cal dir-ho, en les coses personals, les que es refereixen a la manera de pensar, d'ésser, de dir i què hom vol fer, la decisió és pròpia. Doncs, com és natural, no és convenient que un altre de fora vulgui manar-li com ha d'orientar la seva vida.
Si un se sent lliure i no té prejudicis, ni incapacitat física ni mental que li impedeixin transformar els seus impulsos en reflexions aquiescents, pot assolir el seu propi univers. De tota manera, com que de dificultats i passions amoroses o d'altre tipus gairebé tothom en pot tenir, doncs formen part de la vida, que ningú es deixi vèncer, que faci el cor fort, acumulant energies per a seguir projectant i construint les seves visions personals, redreçant-se en cada caiguda, en tot fracàs, encara que topi paret.
I com que els pensaments no es deturen, com que la imaginació barrina com sortir-se dels encallaments, de les dificultats, és bo que recordi que els ambients poden transformar-se en desorientadors, encara que estigui hom previngut.
Hi ha un munt de camins per tot arreu on hom guaiti! Tot són camins que porten a molts llocs. Uns són amples, dreturers, positius, meravellosos. Altres són enganyadors, no ens enalteixen, ens fan tenir fretura, ens submergeixen en un estat soporífic... Molts sols són viaranys enredats que sembli vulguin escurçar el trajecte per arribar a la meta més aviat, però, en canvi, ens desvien, ens fan perdre més temps, ens desesperen. 
En canvi, si són corriols creatius nascuts dins la ment, que són com les arrels de les plantes, ens pot entusiasmar seguir-los fins que la brotada d'idees ens deixi besllumar l'essència de cadascuna.
Tot és per causa dels interrogants, àdhuc quan hom es sent decebut, incomprès, al no rebre resposta acollidora. Si no ens donem per vençuts, haurem de descansar, però no deixar-ho córrer. Encara que, hem de tenir en compte que no és gaire convenient esgotar la capacitat del vostre nucli reflexiu, investigador. Es corre el risc d'ennuvolar de tal manera les idees i els conceptes, que la ment pot fer-ne un garbuix, perdent-se la noció del què s'està tractant d'aclarir o d'esbrinar.
Pensar que des de fa milions d'anys el ser humà es pregunta per què,sí, per què ha nascut, és com repetir de manera constant l'eterna pregunta. Naixem perquè teníem que néixer? Vivim, també, perquè hem de viure? Morim, igualment, perquè hem de morir? Tenim passions perquè les hem de gaudir o sofrir? Tenim camins, viaranys o corriols, perquè els hem de trobar, cercar o crear?
Sí, sí, ho hem d'acceptar! I com ho hem de pagar? Destruint-ho constantment? No! Embellint-ho!
Noves llars, vides noves 
Tornant enrere de les meves narracions, us diré que a la nova casa va néixer l'últim germanet de la família. La mare era feliç. Li agradaven els nois, perquè sempre deia que les noies , en aquells temps, eren molt esclaves, que la societat formada per dones i homes, perdonava i enaltia als darrers, però a elles se les titllava d'indignes quan volien respirar una mica d'aire lliure. Que les dones eren necessàries, principalment, per a donar fills, però que no tenien gaires drets, ni dins de casa seva. En certa manera, moltes semblaven la primera esclava del marit. Les avantatges eren per als nois. Per això deia que, mentre la societat no reconegués per a la dona tots els drets com l'home, valia més que naixessin nens. Per exemple, la meva germana gran no podia anar enlloc, ni a la cantonada, sense que algun dels germans l'acompanyés... Sí, en aquells temps qualsevol família s'havia de guardar que una filla joveneta anés sola pel carrer, menys en dies festius. Hauria estat mal vista i molt criticada. En canvi el meu germà i després jo, sortíem sols i si el pare no hi estava gaire d'acord, a l'últim la mare el convencia, que no ens havia de passar res, per la nostra condició d'homenets. Crec ara, que potser hi havia bona part d'exageració per part del nostre pare, però... quina diferència de tracte, respecte a llibertat, tenien les noies d'abans! Es pot preguntar a les àvies d'avui. Elles poden recordar moltes de les coses injustes que bona part de la societat imposava a les besàvies quan eren jovenetes, per una moral mal entesa. 
Sí, ja sabem... els temps són els temps. L'evolució o els trasbalsos generals, com una guerra, malauradament són els que provoquen canvis que transtornen els pobles, i per altra banda es transformen costums que semblaven de caire etern. Hi ha evolucions retrògades, com també hi ha trànsits que desguiterren la vida de tal forma que, després, costa molt viure a nivells confiables. 
Mica a mica, no obstant, la dona ha anat obtenint drets que sobradament li pertocaven i no se li donaven. La seva condició fóra més meravellosa si l'home fos més conscient de la seva, basada en l'antiga creència que la dona s'havia de dedicar , com ja he dit, gairebé exclusivament a atendre la llar. Ella hi està d'acord, però no exclusivament, ja que de sempre ha estat disposada als màxims sacrificis i moltes han tingut necessitat d'incorporar-se als llocs de treball, guanyant, en els temps de les besàvies, irrisoris salaris. Les que podien, després de treballar dotze i catorze hores diàries a la fàbrica o al taller, encara s'esforçaven a aprendre de lletra per així poder llegir i escriure. En temps de les besàvies, repeteixo, no era gens fàcil gaudir de lleures. D'aquella època ençà, la dona ha continuat fent presència a gairebé totes les activitats que té l'home. I això és un triomf molt gran que facilita l'equilibri familiar.
Les mares són el tronc de la vida humana, són la base de la formació de les nacions, dels pobles, junt amb els homes. Avui en dia, si ho pensem bé, una mare, encara que tingui d'estar al front d'una empresa, o que sigui doctora o biòloga, jutge o magistrat d'un tribunal, continua essent la mare dels seus fills i segueix preocupant-se'n , junt amb el seu espòs.
Potser la meva mare era conscient, més que moltes, de les dificultats d'ésser dona, no precisament per les facultats meravelloses que la natura ha atorgat a la dona, sinó per l'estretor en què es veien reduïdes moltes d'elles. Era estimada pel marit, pels fills, però no podia influir en les decisions que es prenien en el seu poble o en la ciutat. 
Tornant al tema dels canvis de casa, en el carrer on vàrem anar a viure s'hi podia jugar a futbol. Amb això ja em vaig conformar. I els pares contents, perquè el lloguer era molt més baix que el que es pagava en la casa on visquérem abans. A més, teníem a prop bones comunicacions. Anar a l'escola mateixa fins acabar el curs. Després, la mare ens va inscriure en una de la vora, per així no perdre gaire temps.
Les vacances d'estiu s'acabaven i els darrers dies els vaig aprofitar, sortint al carrer i ajuntar-me amb una colla de xicots que també els agradava jugar a futbol, disfrutant de valent. Ser futbolista continuava essent la meva dèria. Mes, per altra banda, em plaïa, ja des de petit, disfressar-me de diferents tipus de vells amb vestits atrotinats. Me'ls posava damunt i acte seguit imitava les maneres de caminar dels vellets que hi havia pel barri. També recitava poesies, encara que mai no me les sabia del tot. Però improvisava altres paraules, fins que els de casa es posaven a riure i aplaudir. Sobretot, a la meva àvia li feien molta gràcia els meus inicis teatrals. Reia a pleret quan, dalt del meu llit, o al menjador, imitava ser un pobret captaire, gemegant per a obtenir almoina, o representant l'aspecte i el tarannà d'un senyoràs presumit. Canviava de veu segons el personatge. I l'àvia, baixeta com s'havia anat tornant, era la més assídua espectadora. La mare també, però no podia entretenir-s'hi molt 
Per altre cantó, el germà i la germana, els dos més grans, per necessitat de l'economia familiar, començaren a treballar. Ella, de casa a l'oficina i de tornada, tot seguit a casa.
A mesura, però, que ens anàvem fent grans i necessitàvem més espai, ens canviàvem de casa. és a dir, canviar de casa fou, en la meva família, com si estiguéssim fent per etapes una mena de pelegrinatge urbà Foren nou en total, en el curs d'uns disset anys. El nou domicili, doncs, no durà gaire. D'allí vàrem anar a parar a un pis gran, però pocs mesos després en sortírem corrent, perquè una de les habitacions es va ensorrar. A tota pressa llogàrem un altre pis a nivell de principal, fosc com una gola de llop. Allí no sé què va passar, però ens hi quedàrem bastant temps. Crec que la mare ja es devia sentir bastant cansada de traginar mobles amunt i avall. Hi ha una dita que a cada canvi de llar es perden moltes coses, que després et sap greu no trobar-les. No és que s'hagin perdut, sinó que estan entaforades en un de tants caixons, caixes o baguls... i com que ja arriba un moment que ningú no té ganes d'esbrinar on estan les coses que desapareixen, allà on sigui es queden fins qui sap quant de temps. és una mica còmic l'afer dels pelegrinatges domiciliaris, quasi es pot dir que tenen l'aire d'exilis a l'entorn d'una mateixa població. Imaginar que al pare li haguessin proporcionat una bona feina a qualsevol mitjana ciutat, fora de la gran capital. I que després de viure-hi un temps , ens canséssim i ens entornéssim altra volta a la gran ciutat... No faria riure, no! Faria plorar! Ara crec que, en realitat. ens estàvem convertint en uns nòmades!
De totes formes, com que érem jovenets uns i petits els altres , ja ens ho preníem com d'habitud. Així és que, després d'anar a diferents col.legis, després d'ambientar-se més que sovint, el grup familiar es sentia capaç d'emprendre qualsevol viatge, per llarg que fos, no importava si el destí ens portava a la lluna!
L'insult 
Fou en el barri que menys em va agradar viure. No sé, hi havia tanta gent, es sentia un tan cohibit que, si no hagués estat que vaig poder formar dos equips de futbol entre els xicots veïns, no hauria tingut cap al.licient baixar al carrer. Sobretot, la gent, molta d'ella, no era com en els altres domicilis viscuts. Gent forana, que no s'havia assimilat encara prou bé a la capital, no tenia aquells conceptes de ciutadania com la majoria de la població nadiua. Amb el temps la majoria d'aquella gent vetllaria també, com nosaltres, per la convivència.
Per això, la meva distracció, després de fer els deures --quan a vegades el mestre ens els recomenava-- era cercar d'esbargir-me, d'anar a l'encontre dels companys de carrer i...a jugar s'ha dit! Sempre vaig formar part del primer equip que formàrem. El segon s'organitzà en uns dies. Aleshores podíem jugar com de debò, uns contra els altres. 
Vull recordar que en aquells anys en molts carrers de la ciutat es podien fer moltes coses, sobretot en les cruïlles on els xamfrans eren amples.. Per la revetlla de Sant Joan, sobretot, s'hi podien fer grans fogueres, on el veïnat hi havia deixat mobles vells per a cremar... A l'estiu i a la tardor s'hi organitzaven festes de barriada que eren molt divertides per a tothom, grans, joves i petits... Actualment, ja no és possible, la ciutat ha crescut massa, el trànsit de cotxes és constant, tot va canviant... però sí puc dir que el cor se me'n va vers aquella època, l'enyoro. Potser és perquè teníem pocs anys i érem pa de la flor de la farina!
Bé, doncs, com es pot deduir, l'escenari de la cruïlla era ben adient per a jugar. Pocs cotxes carruatges l'atravessaven. A més, si en venia algun, el vèiem de seguida i paràvem la pilota. Podíem jugar bastant tranquils.
Com que el futbol m'apassionava tant, desitjava que tots els companys siguessin molt aficionats, que ningú tirés patades, que no s'agafés la pilota amb les mans, que no la desviéssim, o que es provoquessin caigudes per les entrebancades. Exigia que tots féssim del joc un esport net, honrat. 
Una d'aquelles tardes, quan corríem amb tota energia darrera la pilota, vaig veure clarament que un dels contraris va cometre falta amb la mà, precisament per a evitar que el nostre equip estigués a punt de fer gol. Ho féu molt dissimuladament, però ho va fer. Com que encara no teníem qui fes d'àrbitre, vaig córrer cap a ell, vaig agafar la pilota i vaig assenyalar qui la declinà. Però aquest es negà a acceptar-ho.
Detingut el joc, es formà ràpidament un grup de quasi tots els jugadors, menys els corresponents porters. Gairebé apilotats, ens rodejaren, mentre el que cometé la falta i jo seguíem discutint. Semblava mentida que ningú dels altres companys no ho hagués vist. Amb la pilota sota el braç --que per cert era meva-- afirmava serenament el fet. Ell seguia negant-ho. Fou una llàstima que no tinguéssim encara àrbitres, doncs aleshores no hi hauria hagut més remei que acceptar la seva decisió, que per això serveixen, encara que de vegades s'equivoquen.
Sí, sols era futbol de carrer, mes no per això s'havia d'acceptar que qualsevol de nosaltres fes el que li donés la gana, sense que se li apliqués falta. Així estàvem, discutint, i la cosa s'allargava. A l'últim, el xicot se'm llançà al damunt volent arrabassar-me la pilota i cridant que jo no era ningú per a deturar el partit; que si no m'agradava, que me'n tornés a casa, a jugar amb els nens petits. 
Aleshores, com que el xicot es volia imposar per la força dels punys, mentre proferia mots insultants, volent donar a entendre que allí es feia el que ell deia, m'escometé amb una empenta. Vaig sentir immediatament que se'm trepitjava de forma injusta i, sense que jo sabés el que d'indigne sorgia de la meva boca, vaig proferir un munt de paraules denigrants, insultant-lo encara més que ell, molt més!
Oh! Què vaig haver dit! Per primera vegada en la meva vida em vaig sentir vulgar, baix, roí, tot el que vulgueu. Aquell xicot --que no tenia raó, de cap de les maneres-- amb molt més motiu que jo, va sentir-se greument ofès i, tornant a abalançar-se'm, em donà un cop de puny a plena cara, sense que jo m'hi tornés, de tan astorat que vaig quedar-me, per haver-lo injuriat tan vilment!
Compungit i adolorit, no pel cop de puny, sinó per haver profanat la puresa de la seva naixença; com si el dimoni del mateix insult se'm clavés dins del meu cor. I, amb els ulls extraviats, enterbolits, sentint-me vençut i implorant perdó, vaig allargar-li la mà. Ell, en veure la meva actitud, se m'atansà, m'abraçà i també em va demanar perdó, confessant en veu ben alta que jo tenia raó, que ell havia tocat la pilota amb la mà!
Els demés jugadors van respirar, satisfets, en veure que tot s'havia arranjat, ja que com anaven caminant les coses, cregueren que hi hauria hagut batussa forta. 
Acte seguit, tots vam estar d'acord que buscaríem quins altres xicots del barri voldrien fer d'àrbitres, per tal d'evitar problemes que no eren necessaris. 
Aquella tarda, des de les botigues de fruites i verdures i de sigrons i mongetes cuites, vam tenir una colla d'espectadores quan ens estàvem escridassant. Després vaig saber que aquelles mares van estar a punt d'anar a posar pau. Després, somrigueren, en veure que tornàvem a jugar com si res no hagués passat.
Aquella nit, com és de suposar, no vaig quasi dormir. Em desvetllava, per causa de la trifulga, doncs em remordia la consciència. Jo que estimava tant la meva mare, jo que em sentia orgullós de tenir una germana gran tan bona noia i una germaneta més petita que tenia els cabells com un fil d'or i que per a tots nosaltres era com un angelet baixat del cel, a qui m'estimava amb deliri... que sempre la defensava quan tenia problemes amb els altres dos germans... els quals la molestaven, fent-la enrabiar! Jo, que em creia inclinat a la bona educació, a ser respectuós amb els demés... Per què vaig dir-li al xicot el que no s'ha de dir mai a ningú, on ho havia après? Encara ressonaven a les meves orelles aquelles paraulotes, que m'escarnien com persistent eco i em feien sentir el jovenet més desgraciat que hi havia al barri i tal vegada a tot el món!... Potser, com que en el xamfrà hi havia un bar que semblava més aviat una vulgar taverna de mala fama, on hi havia taulell de begudes a la barra i, com algunes veïnes murmuraven, s'hi proferien renecs gruixuts, no m'estranyeria, potser, haver-los escoltat allí quan, pel meu neguit de saber, que em dura des de tota la vida, els homenots s'insultaven, tot bevent i xerrant, sense que s'enfadessin, doncs els sentia com reien i cantaven. 
No obstant, per un temps, vaig continuar baixant a jugar al carrer. Però no sé si fou que començava a fer-me més gran, el cas va ser que, com més passaven els dies, m'hi sentia més incòmode. Crec va influir-hi bastant l'insult comès. Poc a poc vaig acabar deixant d'assistir-hi. Em quedava a casa, sopava i després m'endinsava més que mai en l'estudi de la nostra terra: la seva història, la geografia, la gramàtica, la cultura, en les seves fascinants èpoques on s'explicava com havia anat evolucionant la formació del país, amb les seves lleis bàsiques, l'art, la medicina, l'arquitectura, la poesia, etc. També llegia novel.les antigues i modernes, amb llegendes de castells i personatges medievals. També estudiava i meditava respecte les petges perennes que ens deixaren les grans civilitzacions mediterrànies. 
Tot això em feia sentir un ser privilegiat en tenir la possibilitat de comptar amb els bons llibres de la biblioteca del pare.. Així, tot anava creixent i eixamplant-se als meus ulls, que em feia reflexionar sobre el que aprenia, a l'escola, a casa. Escriptors, historiadors, científics em captivaven. I, un diumenge al matí, al llit encara, vaig intentar escriure el meu primer conte! Recordo que foren unes quantes ratlles per voler imitar a la meva germana gran, que en sabia força.
Els meus pares no se'n sabien avenir. Veien el canvi que s'efectuava en mi i n'estaven molt contents. Abans, els diumenges, el pare em donava uns cèntims, poquets, però en veure que tenia molt d'interès per l'estudi, me'n començà a donar el doble. Jo els estalviava gairebé tots, fins que em podia comprar un llibre, que estigués a l'abast de les meves butxaques reduïdes.
Em trobava, doncs, en els primers esglaons de la transformació personal, doncs les meves actituds s'anaven polint, modificant, afiançant. En certs moments em sentia com si s'estenguessin unes ales per a volar fins els alts cims, llar de les àligues, per després baixar arran de terra per a nodrir-me d'aliments i coneixements, que són l'herència cultural de la humanitat.
Aqueix canvi, va ajudar-me molt a apaivagar el remordiment que sentia per l'insult inaudit i inexplicable que vaig fer al xicot del carrer. Dono gràcies, almenys que, lentament, es va anar esmorteint fins a quedar desat en la capseta dels catorze anys. Encara que tot i ben guardat i, per què no? perdonat per mi mateix, no deixaré mai de servar-ho, per fer-ne testimoni confés, com ara faig, amb el cor a la mà...
La defensa 
Havia entrat a treballar per unes hores en el despatx d'uns advocats, l'ambient del qual m'inicià sobre la importància dels casos delictius de l'ordre penal, els de discòrdia entre dues o més persones --per injúries, falsos testimonis i altres--; com també els de processos judicials en què es debaten interessos sense relació amb la legislació penal, els contencioso-administratius contra els actes i resolucions de l'administració pública quan violen drets reconeguts de particulars.
L'administració de justícia representava per a mi una fascinant novetat. M'agradava que signifiqués prendre part en els judicis, quan els advocats del despatx s'encarregaven d'uns litigis, encara que fos d'espectador, d'ajudant d'ells.
El de l'aplicació de justícia és un món profund.. Té tantes facetes, tantes lleis, la seva interpretació correcta a voltes és susceptible de caure en rigors deshumanitzats, que per això els especialistes sempre estan analitzant-les, per tal de trobar-hi el camí més adient d'aplicar-les, o de tractar de modificar-les a través de les sentències, que van formant jurisprudència. Tot, amb la finalitat d'aconseguir que es pugui resoldre amb més justícia el plantejament de les demandes. Doncs no hi ha dubte que la humanitat necessita ser molt assenyada, entenimentada en grau ben alt, per a no cometre errors injustos quan es dictin sentències. Malauradament, la justícia no hauria de tenir dificultats per a complir amb el deure sagrat de no fallar quan es tracta de condemnar.
Tot el que he après durant la meva existència sobre querelles, discòrdies, delictes, em fa pensar que aquests tràngols no haurien d'esdevenir-se tan sovint. Però l'home, es veu que per naturalesa, intencionalment o per adverses circumstàncies incorre en delictes, en errors...
Parlant de tot això, recordo que el cap del bufet d'advocats un matí tenia audiència al Palau de Justícia, a fi de defensar una dona jove de la vida galant, per a intentar alliberar-la d'una sentència que la podria condemnar a bastants anys de presó. Ja dins la sala, la meva mirada es posà damunt de la inculpada. Anava vestida d'una forma senzilla, de gent humil, que s'ha vist obligada a ser indigent. La cara sense pintar, grenyuda, d'espatlles encongides, calçada amb unes velles sabates, tota una estampa de compassió. De tant en tant aixecava la testa, quan el fiscal l'acusava davant el jurat que el seu acte fou criminal, en llançar a la cara del seu amant el contingut d'un pot ple d'àcid clorhídric (salfumant), deixant-lo cec d'un ull. El fiscal demanava per a l'acusada molts anys de presó, en desagreujament de la societat, segons el codi penal, d'acord amb la petició de la part afectada.
Quan l'advocat del despatx començà la defensa, recordo que en nom de la inculpada reconegué que aquesta havia incorregut en un fet condemnable, però recalcà fou quan els dos protagonistes de la desgràcia s'estaven discutint acaloradament dins la cuina de casa la noia, on hi havia el safareig de rentar la roba. Que l'accident fou en els instants en què l'amant li estava insistint que l'havia de deixar, perquè els seus pares l'havien compromès a casar-se amb una damisel.la de la bona societat. Llavors, l'acusada, es sentí tan desesperada en veure's abandonada, que li tirà pel cap l'estri que primer trobà prop de la mà. Fou, doncs, un acte passional, no premeditat. Segons l'advocat continuava dient, ella havia deixat la seva vida lleugera, ja que ell li havia promès casar-se. Per tant, demanà que el jurat prengués en compte de com i en quin estat d'ànim succeïren els fets, considerant la més lleu condemna. Després de deliberar, el jurat entregà al jutge la decisió unànime, condemnant-la a un determinat temps de presó. Però com que ja havia estat detinguda més temps del que es fixà en la sentència, quedà lliure.
De fet, l'advocat va preparar la defensa de forma magistral. Invocà que la societat acabalada a vegades no considerava prou bé els sentiments de la gent pobre. I en el cas aquell, els amors passionals d'una noia perdudament enamorada. Per aquest aspecte, fou que l'advocat va aconseguir que la sentència fos ben lleu, que era com guanyar el plet.
Tal volta la noia no s'ho mereixia, però la defensa havia de cercar l'atenuant, doncs tothom té dret a ser defensat. 
Aquest cas em causà molta preocupació. Si l'amant , la víctima, havia promès casori a l'agressora , per què ella, pel sol fet d'anunciar-li que s'havia de casar amb una altra, encara que fos per imposició de la família, el va deixà borni? I per què ell es deixà convèncer per la família, quan a qui volia era a la seva amant? I per part d'ella... on era la seva passió per ell, no que l'estimava tant? no que s'havien unit lliurement i per això cadascú d'ells tenia el mateix dret de separar-se quan volguessin? Crec que l'error que el xicot va cometre fou que li anuncià que l'havien promès amb una altra...
Heus ací un drama de la vida massa passional, d'aquells que no tenen cap més solució que acceptar el succeït. No obstant, crec no hauria de ser que interessos d'uns i la passió d'una noia, provoquessin per sempre la reducció de la integritat visual d'un ser humà, qui no tingué prou personalitat per encarar la situació i, sobretot, no sabé copsar que l'estimació d'ella era possessiva.
Ell la va conèixer en un dancing, on, comprant tickets, es podia escollir la balladora que estigués lliure, on les noies més aviat fàcils es guanyaven uns diners de comissió per dansar amb el client, a l'ensems que tractaven que se les invités a unes copes, cosa que esdevenia normal. és a dir, per als clients era com si lloguessin la companyia. Si després sortien, es feien amics o amants, ningú no havia de fer-ne res.
En el cas que he descrit, el jove, feble de caràcter, amb complexes d'inferioritat, es va enamorar de seguida de la noia en el primer ball. El mateix li succeí a ella i, com fou natural, començaren a veure's en el piset de la noia. Ell s'hi sentia tan bé, que li va prometre casar-s'hi. Li va anar donant diners per les despeses de la casa i les personals, com si ja fossin marit i muller. Solament havien d'esperar un temps abans de formalitzar-ho, després que ell entrés en possessió d'una herència del seu avi, qui feia poc morí. 
Aleshores, la noia-ticket va quedar-se a casa i va sentir que la vida li proporcionava, per fi, aquell somni d'unir-se per a fer de mestressa de casa i no del que feia... però s'embogí al sentir que tot s'ensorrava, amb els resultats desastrosos que s'esdevingueren. 
Tot això m'afirmà més i més que les passions porten sempre o quasi sempre, maldecaps, desgràcies, tragèdies. Comentant-ho amb l'advocat, mirant-me somrient, em va dir:
--Així són les coses de l'existència. I ara, escolta el que vaig a dir-te. Els teus comentaris, resultat dels interrogants que t'has estat fent, em confirmen el que he observat en tu. Crec que si vols seguir la carrera d'advocat, no has de pensar pas mai dedicar-te a penalista, perquè et seria difícil entendre la missió que tenim els que ens hi dediquem. En canvi, potser series un bon notari. I perquè vegis que no vaig desencertat, ara t'explicaré, en poques paraules, com ha estat possible que s'hagi guanyat el judici de la noia agressora. Ella no es volia presentar a l'audiència vestida de forma senzilla. Cregué que més la condemnarien, doncs la gent humil quasi sempre pensa que ningú no li tindrà respecte si va mal abillada. La vaig convèncer que solament tenia la possibilitat d'obtenir una condemna lleu, si es vestia pobrament, víctima d'un engany amorós...
Vaig quedar-me perplexe. Fou un exemple de psicologia jurídica, portada a la pràctica, que donà resultat. I l'advocat m'insistí que sempre és just defensar al que causa perjudici, cercant l'atenuant al qual tothom té dret, tractant de complir amb els postulats que la justícia admet, doncs no solament es guanyen a vegades els judicis acceptant la veritat dels successos, sinó que també s'aconsegueix determinar la llei a nivell humanitari, que fa suavitzar el rigor dels codis penals...
Dos somnis 
Quan encara estava en el regiment de càstig, després que s'havia acabat la guerra, vaig tenir dos somnis molt estranys. El primer fou que vaig veure la meva mare que venia a veure'm. Jo estava dins d'una caseta de descans, després d'haver treballat moltes hores a l'oficina dels oficials. La seva figura inconfusible caminava amb fermesa, amb aquella voluntat que sempre la va distingir. Quan fou a l'entrada, pujà dos esglaons i, emocionats, els dos ens vàrem abraçar. El somni s'acabà i, despertant-me, vaig restar pensatiu. Es veu que devia fer un crit, perquè els companys que dormien a la mateixa sala es despertaren també, i em miraren com volent dir què em passava. Amb les mans vaig fer signes de silenci i em vaig tapar el cap amb la flassada.
Pocs mesos després, vam ser traslladats a una altra zona i junt amb l'altre company d'oficina vam instal.lar-nos en un petit edifici, de planta baixa. Acte seguit, com que ja s'havien obert les comunicacions fins a la ciutat gran, per correu vaig avisar els pares a on era jo, per si em volien escriure... Però... oh! sopresa! Per comptes de rebre carta, un migdia vaig veure a la vora de la porta oberta de l'edifici que una figura sublim s'atansava, pujava els dos esglaons que hi havia i m'abraçava fortament, mentre jo feia un crit d'alegria. De moment, no pensava en res, sinó en preguntar per un i altre, si estaven bé, si no havia succeït res de greu... La mare afirmava, negava, segons, però tot era mirar-me, com si veiés la meva persona, com la d'un ressucitat. Durant molts mesos van creure que m'havia mort, perquè la Creu Roja no els podia donar raó d'on jo podia haver mort. O també no em localitzaven en cap hospital., per no haver-hi informació confiable.
Va ser molt després que la mare retornà cap a la ciutat que jo, mentre m'embadalia recordant la seva vinguda, tal com la vaig veure mentre s'atansava cap a mi, que de sobte, em vaig quedar com paralitzat, mirant-me els dos esglaons que hi havia al llindar de l'edifici...Aquella realitat de l'arribada de la mare, dels dos esglaons i l'abraçada, la vaig somniar mesos enrera!
El segon somni va succeir uns mesos després d'haver.me vingut a veure la mare. En una fosca sala , vaig encendre un llum de petroli i en un llit vaig veure la meva germaneta de cabells com un fil d'or, que es queixava posant-se la mà al ventre. El somni també es fongué de seguida. Quan es féu de dia, al despertar-me , el vaig recordar. Encara que vaig dir-me que tot fou un somni, i que els somnis no signifiquen res, perquè sols són somnis, escriguí una carta a la família, demanant que tots m'escrivissin, que volia saber d'ells, remarcant saber de la germaneta. Al cap d'unes dues setmanes, les meves mans tingueren una carta amb la lletra d'ella i també dels demés, que sols firmaven o posaven quatre paraules.. Vaig respirar tranquil! Tots estaven bé. La germaneta m'explicava que sempre li agradava dormir amb aquella nina que jo li vaig regalar el dia abans d'anar-me'n a la guerra, a la que feia de mareta i que se l'estimava quasi tant com m'estimava a mi. També em demanava que no tardés a tornar a casa, perquè hi feia molta falta, sobretot quan als tres petits els explicava o llegia contes.
Un dia, el batalló de castigats va rebre l'ordre de tornar a la regió militar on pertanyia. Au, amb tren de càrrega, dormint a la palla, ens allunyàrem de la zona on vivia la família. Passàrem per llocs on el trajecte es feia tediós, insípid, per causa de portar una velocitat, com si anéssim a pas de tortuga.. Per fi, després d'unes dues setmanes de parades i arrencades, arribàrem a una població i allí ens quedàrem, fins a saber un dia què passaria amb nosaltres. 
Poc temps després vam començar a ser alliberats i fou reconfortant tornar altra volta a casa i dormir al meu llit ben net i flonjo. Aquells temps foren molt durs, de tragèdia, desmoralitzadors. El retorn a la llar, per un cantó fóra molt trist, perquè la llibertat de viure no seria igual com abans. Ens trobaríem amb moltes dificultats, esperant un dia tornar a emprendre els amples camins de l'entesa humana. Seria sentir-se limitats en molts aspectes. Sí, les joventuts es reintegrarien a les llars, però desmoralitzades, qui sap per quin temps, perquè formarien part d'una generació malmesa. De tota manera, a casa s'estaria molt millor que continuar estant lluny. Les hores se'm feren pesades. Volia abraçar tots els meus ben fort. Mirar com havien crescut i què pensaven respecte el futur. Les relacions entre nosaltres sempre foren bones i, en aquells temps presents, més que mai. Havíem d'estar ben units, per tal que la situació limitant no ens enrunés el nostre edifici moral ni dallés la nostra unió. 
Així, un matí vaig arribar a casa i els clams d'alegria barrejats amb la flotant tristesa que vaig notar en aquell ambient de retrobança, duraren qui sap els minuts. Jo anava d'un a l'altre, com si em volgués convèncer era ben cert que estava allí, entre el nucli que ens va fer néixer, créixer i adquirir consciència de la vastitud dels objectius de vida, que en aquells temps sentíem se'ns havien esfumat, sense remei, per qui sap quants anys!
De sobte, vaig notar que no veia la germaneta de cabells com un fil d'or... i, una mica tremolós, vaig preguntar:
--...i... a on és la meva germaneta, on ha anat?
Aleshores, fou quan tots es deturaren, com si un llamp els hagués deixat electrocutats. Els començaren a caure les llàgrimes silenciosament, amb el plor a l'ànima i en les faccions de tots ells, les veus tremoloses, atansant-se'm amb tota suavitat... La germana gran, a l'últim, fent el cor fort, començà la trista història.
--Estimat germà, no et desesperis. Havia de ser així, ja saps com tots l'estimàvem, doncs era la nina dels nostres ulls... Feia temps que s'havia posat delicada fins que li va venir l'atac. El nostre estimat doctor l'internà a la clínica i l'especialista la va operar. Tot va anar bé. El tumoret que se li havia format a l'intestí fou benigne i va ser extret satisfactòriament. Però, desgraciadament, el nostre doctor, que tant estimem, quan l'infermera de la clínica li preguntà si li havia de continuar donant la mateixa dosi d'insulina, digué que sí. El cas fou que en unes hores, la germaneta s'anà quedant sense sucre i, fatalment, li vingué un atac. De seguida, la infermera, parlà per telèfon amb el cirurgià que l'havia operat i, aquest, immediatament va intentar dirigir-se cap a la clínica. Però donà la fatal casualitat que aquell dia i en aquelles mateixes hores havia arribat un comte estranger molt conegut que havia promogut ajuda durant la guerra a favor dels victoriosos.
I com que el cirurgià tenia el seu consultori particular precisament dins la zona on s'havien organitzat grans manifestacions a favor d'aquell comte, el cirurgià va quedar immobilitzat massa temps i quan, per fi, va poder arribar a la clínica i es posà a examinar i operar altra volta a la pacient, el seu organisme ja no respongué positivament, per més que se li féu per tal que reaccionés. La vida s'anà esllanguint, fins que el cor deixà de bategar...
Encara ara la veig somrient i melosa, quan em preguntava com s'escrivia una paraula! Com era la seva bondat! Potser no era d'aquest món... i si hi va venir, tal vegada fou per nosaltres, perquè sabéssim que l'amor també està dins la mort, ja que per sempre tots nosaltres anirem recordant la seva curta existència. Si fou un àngel que vingué a fer-nos companyia, potser va ser perquè la necessitàvem.... Hauria tingut molta feina ajudant els demés... Si això que penso és fantasia, puc dir que la imaginació ajuda a conformar-se, doncs un no s'explica prou bé certes fatals coincidències, com les que causaren la mort d'aquella estimada germaneta... 
L'entrevista 
Una estreta de mans.
--Oh, mira, no podrem parlar, perquè m'espera una amiga. Sí, sí, haig d'anar-me'n......
--(Decepcionat) Tens d'anar-hi ara, de seguida...?
--Sí...és que ja no havia d'haver vingut a veure't, és que el diumenge passat, en el concert, ja no t'havia d'haver donat peu a què ens veiéssim...
--Per què, dona...?
(Les nostres passes són lentes, sense itinerari)
--Escolta'm, home, escolta'm... Amb poques paraules m'has de dir el que vulguis dir-me, sents? Amb el temps que feia de no veure't, em creia que ja t'havies casat, com ha fet la nostra amiga...
--Qui? Jo? Casar-me! No, què va!
--I no pensaves trobar-m'hi, de casada?
--Que vols dir que ho ets?
--No, no és que estigui casada, però...
--Però... què?
--és que, saps? vaig amb un xicot, amb el qual...
--és el teu promès...?
--Bé, ben bé promès, no encara...
--Bé, us estimeu? Ja ho sabia, com veuràs!
--Ai! Jo creia que ja no te'n recordaves de mi!
--No m'haig de recordar... 
--Oh, com que la nostra amiga em digué que havies canviat tant!
--Què s'ha de dir, dona!
--Bé, ja veus, doncs, que vaig amb un altre... Per això faig malfet de venir a parlar amb tu. Com comprendràs, això no està bé...
--No, no està bé, però...
--Mira, creu-me, jo sempre he volgut parlar amb tu... Jo no sé què m'ha passat des que ens vam conèixer, doncs volia anar amb tu i parlar-te... No sé, no sé què deurà ser que tu sempre hagis estat el meu únic amic.. Quan t'enfadaves amb mi, em sabia molt greu... mes ara, no puc continuar anant amb tu...
--Et sap greu...?
--Molt. No he pogut tenir mai un amic gaire temps. De seguida es fan pesats... En canvi, de tu no me n'he cansat mai... I si alguna vegada t'enutjaves i te n'anaves perquè t'ho prenies malament el que jo et contestava, jo, que hauria d'haver estat la que m'enfadés, no, no podia, amb tu m'era impossible!
--Sí, ja ho sé, veritablement ha estat una força d'atracció el que sempre ens ha lligat...
--Ah, però... després d'haver anat tantes vegades a casa teva, per saber de tu, amb la nostra amiga, vas retornar-me uns records tan freds!... I em sabia greu, m'anguniejava tant quan tu havies desaparegut del front i ni a casa teva, ni la Creu Roja, et podien localitzar... que vaig passar mesos d'angoixa, pensant si no retornessis mai més...
--Sí, comprenc, però... Mira, ací, a la meva butxaca, porto l'explicació de tot...
(amb un gest tremolós) --Ho portes...?
--Sí, dona, ho porto i t'ho donaré...
--Doncs... per què vas escriure cartes a l'amiga dient que havies canviat tant? Quan l'amiga me las va ensenyar, i quan ja ens despedíem, ella em preguntà si t'havia de tornar a enviar els meus millors afectuosos records... La veritat, vaig creure que no, que més valia que no!
--Sí, sí, reconec que no sé què em passava, tan lluny, tan separat de la terra nadiua, de tu, de la família, dels amics... Oh! com em sentia essent presoner!... Però... mira, tot ho porto explicat. Tot ho comprendràs... és veritat el que dius, tu i jo mantes vegades hem anat malament en el nostre tracte, potser perquè et volia d'una faisó massa exclusiva... No obstant, podem dir que la nostra força d'atracció ha estat tan gran, que sempre, sempre, si ens enfadàvem...
(interrompent) --No, no! t'enfadaves!
--Sí, sí, m'enfadava... però després tornava i ja no ens recordàvem de la separació...
--és veritat...
--Doncs, bé... crec que la nostra relació ha estat una cosa molt estranya... El sobre que et porto com a record meu ho justifica tot, tot el que has estat i ets per a mi... I ara, deixa'm que et digui una cosa. Imagina't un tribunal de justícia, però com que es tracta d'un judici moral, el tribunal serà Déu i nosaltres dos els protagonistes... Cadascú, al costat, té un fiscal (la pròpia consciència) que, si diu una mentida ens la farà veure, per tal que rectifiquem i siguem sincers. O sia que... Bé, no vull fer-t'ho llarg... Els papers que et donaré t'ho faran comprendre... ho entens bé...?
--Me'ls dónes...?
--...I pensar que potser jo en tinc la culpa de que tu no vulguis continuar amb mi, fins que un dia ens caséssim! No et sembla que potser per haver estat sempre tan impetuós amb tu, portant-me tan exigent, ha estat la causa de què t'hagi perdut? 
(Moviment de cap, mig assentint) --Potser sí... (amb veu ben fluixa, ennuegant-se), potser... sí...
--Bé, doncs, les conseqüències les pago jo... Tu ets feliç, no? 
--Mai no t'he volgut ferir... Crec hauria volgut que fossis d'una altra manera, que m'interpretessis bé sempre, que no pensessis que et deia una cosa per altra... Però, quan vaig llegir les cartes a l'amiga, em va semblar que ja no t'importava anar amb mi. Vaig preferir que fos així, que no pensessis en mi..Desitjava, en el fons, que no fossis tan exigent, per un cantó, però per l'altre, m'hauria agradat que arribéssim a un acord que ens unís. No, certament, no em plaïa la teva manera de parlar-me bruscament, tantost negant que m'estimaves... fins que et calmaves i... rectificaves i deies que sí, que m'estimaves... Per què eres així? Em feies dubtar que poguéssim formar una llar feliç, armoniosa... encara que, com et deia, jo sempre volia anar amb tu... Si així convenia, àdhuc preferia que m'odiessis, però que no sofrissis, si jo dubtava per causa de les freqüents desavinences... vingudes de tu, clar!
--Oh, per què ha estat possible que jo hagi d'expiar d'aquesta manera!
(Després d'uns moments de silenci) --Bé... me n'haig d'anar... Adéu... em dónes el sobre...?
--Sí, té... però aquestes lletres demanen una resposta...
--és que no pot ser... Si la germana d'ell ens veiés... no, no puc... fes-te'n càrrec, sents?
--Però... si només seran uns moments més! (Mirant-la fixe) és que no tens confiança... en mi...?
--Sí, sí, no en dubtis, per favor! però... Bé , està bé. Mira, el dijous que ve, a la mateixa hora, eh?
--D'acord... t'ho agraeixo...
--Adéu... no, no m'acompanyis més... 
--Però si només travessarem...
--Separem-nos, separem-nos! No em segueixis!
--No, dona, no! Fins dijous que ve!
--Sí, fins dijous... (De lluny) Gràcies per la carta, sents?
--Gràcies a tu!. 
La carta 
Voldria començar demanant-te, en primer terme, una cosa: Perdones tot el que jo t'hagi pogut fer en perjudici teu? Si en alguna cosa t'he ferit, si alguna vegada al llarg de la nostra coneixença les paraules vers tu han sorgit de la meva boca per a no ésser molt amable, sabràs ser tan magnànima que voldràs donar-los per oblidats? Si tu t'has portat un xic dubtosament amb mi i la teva consciència, bona, honrada, de noia amant de la veritat ho ha recordat, sabent-li greu, jo ja t'ho perdono i ho dono per clos, perquè no puc guardar mai rencor a qui sempre --a causa d'una atracció, d'una força magnètica, que ja t'explicaré més endavant-- s'ha portat amb mi afectuosament, doncs per més que faci, que m'esforci, no puc trobar en els cinc anys de la nostra coneixença, cap motiu seriós que sigui contrari a la teva manera de ser bondadosa.
Ara, doncs, i d'acord amb l'objecte principal d'aquesta entrevista, vull anticipar-te que no vinc a tu per a renovar-te aquell oferiment que tantes vegades ajornaves d'acceptar, durant el període de la nostra adolescència, el millor que hem passat!... no perquè no t'ho mereixis, ans el contrari, sinó perquè tu ja tens una vida futura, a la qual t'has entregat voluntàriament, amb tot el fervor dels teus sentiments... no és així? No vinc per això, amiga --la primera vegada que t'anomeno amiga--, sinó per a explicar-te clarament i d'una manera definitiva tot ço que has estat en la meva vida, tot el que en realitat seràs per a mi. Si en la lluita per a conquerir el teu afecte, la teva estimació, el teu amor, he resultat vençut, de la qual cosa no puc amagar-me'n, no vull pas que creguis que el meu amor propi tingui el despit que tenia quan em trobava lluny, allà, vers l'occident; era un xicot inquiet, mimat per tothom i pretensiós fins el capdemunt! Perquè... no podia treure'm del pensament la teva acció durant la última entrevista que tinguérem, doncs jo crec que, amb tot i tenir les teves raons, amb tot i ésser naturalíssims els teus arguments i les teves decisions misterioses, no saberes complaure'm com pertocava. Permeteres que me'n anés a la guerra sense esperançar-me que no em ferissin i que tornés sa i bo i que potser m'acceptaries per anar junts tota la vida. Aquesta és la meva opinió franca. Tu, si ho creus necessari, pots rebatre-ho. Heus ací, doncs, el per què quasi ni vaig fer cas de les teves visites a casa meva, junt amb la nostra amiga, a la qual vas demanar --sabent la meva adreça que a casa us donaren-- que ella m'escrivís i em donés, en nom teu, els més afectuosos records teus. No vaig ésser incorrecte no acceptant-los, però tampoc te'ls vaig tornar obertament. D'una manera vaga, deixava entreveure que sí, que records en general, perquè me'n donaven... I és que no volia ser víctima d'una nova burla (ja veus, tu, tan bona, tan magnànima amb mi, burlar-se de la meva persona!). I això que dies abans de rebre la carta de l'amiga, somniava amb la intervenció d'ella perquè tu t'atansessis cap a mi, a petició teva! Ací en tens la prova, el meu "diari", que no ment. I, en canvi, quan vaig tenir a les meves mans aqueixa intervenció, quan la irrefutable presència teva, apareixia davant meu amb els teus grans ulls, la mirada franca i alegre, només hi vaig veure una lleu, una fina burla! Tant que desitjava t'atansessis cap a mi (ignorant amb quines intencions i, encara avui dia, ho ignoro, però vull creure que fou degut al teu remordiment, a l'ensems que a la teva bondat, al teu esperit germanívol). Per fi, et preocupaves per mi! Per fi, vas atansar-te!
En els primers moments hauria volgut escriure't, dir-te que em perdonessis, que oblidessis el meu hermetisme, que fossis una bona infermera per a mi, guarint-me, cicatritzant-me totes les sofrences passades. No demanar-te que m'estimessis perquè un vague pressentiment em deia que no era possible, que mai, mai no m'havies estimat i que ara no podries, de cop i volta, sense més ni més, oir agradablement unes paraules amoroses ofegades dins del meu cor, en aquella gran tragèdia de la guerra, en aquell llarg i profund silenci, durant la meva forçada estada a l'oest. I per això vaig seguir retreient-me, defensant-me, escrivint cartes llargues, doloroses, plenes d'espines, on s'hi reflectia --això sí-- el meu sentit imperatiu i resolt de no demanar-te mai més si volies estimar-me, encara que seguís essent com era i com sóc, amb més motiu seguint sentint per tu aqueixa passió tan viva, aspirant tenir-te un dia estretament lligada a mi, amb tot el vehement desig de poder-te repetir mil vegades: companya meva!... No, no t'ho demanaria mai més, ni t'ho demanaré, perquè així vaig prometre'm-ho solemnement. Doncs, fixa't bé: creia i crec sincerament que tota nova temptativa seria inútil, perjudicial i reportaria per a mi un nou transtorn, un enorme trasbals, afeblint les forces internes que havia acumulat durant el llarg període d'absència, que puc nomenar excepcional. Perquè, amiga meva, quan estava tan lluny, quan tu i jo estàvem distanciats per molts centenars de quilòmetres, tanta terra per entremig, em semblava un bàlsam. Les cases, els carrers, les places, tot ço que ara torno a viure de forma intensa d'aquesta nostra ciutat nadiua, aleshores no ho veia, quan romanguí entre muntanyes, prats i rierols. Que per molt temps foren bastants d'ells camps de batalla durant la guerra. De tota manera, les imatges de les nostres contrades, les tenia tan presents perquè sónben nostres, però era on vaig conèixer el dolor de veure'm abandonat per tu, que em causava angoixa quan pensava que un dia hi tornaria i no podria estar amb tu... Per això m'arrapava fortament a les terres que trepitjava, com el suïcida quan pensa que el fons de la mar, en darrer terme, serà el definitiu refugi per tal que fineixin les seves angoixes, les seves desesperacions..Però, ara, ja essent aqui, ara no, havia de veure't, sentir la teva mirada posar-se damunt la meva amb aqueixa franca intel.ligència de la comprensió. Havia, en definitiva, de fer-te veure clarament, sense cap terenyina, de manera diàfana, de quina forma t'he estimat i com, en renunciar a tu, continuo estimant-te. M'ha costat cinc anys renunciar a tu! Cinc anys de bella, magnífica adolescència! Ah , però, renunciar a tu, espiritualment, anímicament, això sí que és impossible!, doncs crec pertanys a la meva ànima i jo a la teva. Sí, estimada amiga, sí: tu i jo estarem distanciats sempre... però les nostres ànimes són germanes, haurien volgut que les nostres vides humanes, terrenals, s'haguessin unit en el gresol lluminós de dues vides eternitzades pels seus esperits. No t'estranyi, no et neguitegi el que t'acabo de dir. Tu... no has reflexionat alguna vegada, en el teu més íntim espai, que una força imperiosa t'ha empès sempre cap a mi, però no per mi, com sóc físicament i pel meu caràcter, sinó per quelcom desconegut, superior als teus esforços, als teus pensaments i qui sap si als teus mateixos sentiments? Tu, amiga, estimes la teva vida, clara, neta, perquè la veus senzilla, natural, com tothom sol fer en aquest món. Però, a vol